crònica recital Silvie Rothovic i David Caño als Vespres Malgastats a Núvol (07.04.22)
Vespres de poetes tristos i cotó de sucre
Els Vespres Malgastats han tornat a Osona per reivindicar, un any més, la idea de prodigar volgudament el temps amb la poesia.
La Malgastada, projecte ideat i promogut per Raquel Santanera, Jordi Cuesta i Íngrid Mas, ha llençat el tret de partida de la cinquena edició dels Vespres Malgastats, en què biblioteques i bibliobusos de la comarca d’Osona s’han tornat a unir per acollir algunes de les veus (tant novelles com veteranes) que estem més acostumades a veure en l’àmbit barceloní. I quins poetes! El primer cara a cara ha tingut lloc a la Biblioteca Municipal de Manlleu, entre Silvie Rothkovic i David Caño, i s’ha tenyit de tots els colors de les esferes del cartell dels Vespres Malgastats, d’aquesta unió entre el disseny gràfic i la poesia creada per Mas: del blanc al roig, i blau endins, fins absorbir el negre de les lletres i, amb ell, la fantasia, el dolor, la por.
Una de les particularitats dels Vespres Malgastats és que mai repeteixen les parelles artístiques, fent que totes elles siguin úniques, diferents, incertes, ja que els poetes no necessàriament s’han d’haver conegut prèviament. La premissa és senzilla: que es doni la conversa, el recital. Per això, quan els autors es llegeixen mútuament, abans de la trobada, miren de buscar connexions que els uneixin, i parteixen dels poemes, de les darreres publicacions –en el cas de Silvie Rothkovic: Als llacs (LaBreu) i, en el de David Caño: Un cos preciós per destruir (Proa), ambdues recomanadíssimes-, per sorprendre’ns, remoure-ho tot.
No cal dir que en aquest Vespre poètic ho han aconseguit amb escreix: quines veus, quin mirar, i quanta, quanta pena dins del pit. I és que l’estima entre Silvie Rothkovic i David Caño, aquest afecte que es tenen, que és recíproc i ve d’abans, d’un fanatisme mutu, ha emanat també el públic i ens ha unificat a tots en una gran família que ha decidit trobar-se per compartir versos que són tristos, i són foscos, i són ells i per això ens agraden tant.
El cara a cara l’ha encetat la Silvie recitant “La noia del pantà”, del David, per no dir només allò propi, i ens ha explicat que, per ella, el poemari de Caño Un cos preciós per destruir, guanyador del Premi Jocs Florals de Barcelona 2019, consisteix a entrar dins d’una ciutat que fa por perquè saps que hi ha llocs que fan mal, que t’esperen i, malgrat tot, no pots deixar de caminar, de trepitjar les paraules, tement i buscant l’estrebada del poeta dins d’aquest fred tangible que esdevé vivència física i se t’esmuny sota la pell. Com més llegeixes, ha continuat la Silvie, el malestar existencial col·lectiu de la desesperança que emana els versos incrementa, i només pots cercar la dicotomia que s’estableix entre el desig i la por, deixant-te seduir per versos que et travessen, et perforen, t’aniquilen.
Caño ha reprès les paraules de Rothkovic per parlar del desassossec que els uneix i ha compartit la seva lectura d’Als llacs, poemari que és un viatge a la memòria de Silvie, la qual el David concep poblada de veus que són les dels altres i vaguen per no-llocs plens d’arbres que si la poeta no hagués decidit escriure, no existirien. Què recordem? Quins són els imaginaris que s’han preservat, com oasis, dins d’aquest desert memorístic? Per descobrir-ho, el “pànic / que parla fluix però sempre” de la Silvie s’ha aferrat també al del David en aquest dolor comú, més explícit en ell, més filtrat en ella.
De manera anàloga a l’afirmació de David Caño a ”Exili(s)”: “sé que podríem fugir d’aquí, / però ens acompanyarien els crits / de les nostres ombres desesperades”, també l’estètica de la biblioteca ha secundat el Vespre: pufs rodons i grisos de la pluja, pedra i neu que ha caigut en sintonia amb l’estètica del cotó de sucre de la peça visual de Carme Alcové que ha acompanyat l’obra poètica de la Silvie, del David: un ninot es desfà en l’aigua, morint i endolcint-la alhora. Mai s’havia fet tant silenci al replà d’una biblioteca: ventres, cors, orelles, ulls, tot obert focalitzat en els poetes i visitant ciutats apocalíptiques, boscos màgics. Mentrestant, el gotejar de fora marcant-ne el ritme, lluny, ben lluny.
Escriu Rothkovic, a “Com suplicaríem ajuda”: “des d’aquell vespre / té espines tot al voltant”, i no puc evitar pensar que, des que existeixen els Vespres Malgastats, també en conservem les flors, no només les punxes: com en David, com la Silvie. Enguany s’hi trobaran, també, entre elles, els poetes Xavier Mas Craviotto, Esteve Plantada, Laura G. Ortensi, Max Codinach, Carles Dachs, Joan Todó, Mireia Calafell, Pol Guasch, Meritxell Cucurella-Jorba, Antoni Clapés, Joan Deusa, Josep Piera, Chantal Poch, Juma Barratxina, Laura López Granell i K100, i els artistes gràfics Mireia V., Maria Castan de Manuel, Miquel Colomer Soler, Carles Llonch, Nil Molina Segura, Anna Reixach, Laia Solé i Manel Grau.
La cinquena edició dels Vespres tot just acaba de començar i s’allarga fins el 10 de juny. Si voleu un consell: feu un cop d’ull a la programació que trobareu al web i aneu-hi, que això és gros i únic, i ho mereix molt.
Naia Terra, Núvol (07.04.22)
https://www.nuvol.com/llibres/vespres-de-poetes-tristos-i-coto-de-sucre-246016
