D’UN JUNY DUR de Víctor Obiols a la revista Caràcters
“i el fuet de la parla en guàrdia constant”
Víctor Obiols, D’un juny dur, Barcelona, Labreu Edicions, 2014, 70 pàgines.
A D’un juny dur assistim a la justa entre l’escriptor i el llenguatge, entre el poeta i la realitat, entre l’individu i el temps. Víctor Obiols esquinça el llenguatge per dins, furga per totes les seves escletxes i troba, en combinacions sovint algebraiques, nous camins expressius i imatges re-forjades que beuen de la tradició però són filtrades per òptiques inusuals. Ens arriba la lluita amb la forma d’un aparent dietari on cada text correspon a un dia del mes de juny i no podem sinó imaginar-nos Obiols pugnant cada dia, potser a l’horabaixa, en l’exercici del seu ofici, en l’assetjament d’un vèrtex del món, en la captació d’un moment que fuig i per sempre (“embadalit d’una pampa groga que ha caigut, / d’un llom de llibre expectant, / ple de promesa futura” – Dia 24). A això hi contribueixen versos que textualment ens porten a l’artifici literari: “Avui només em queden dos dies, tot a última hora” (Dia 28).
El filòleg que és l’autor apareix no només com a alter ego de la veu poètica, en una visió carregada d’ironia: “Es veu que és filòleg. / Com no s’ha de recrear, geminós, en els mots?” (Dia 11); sinó en la cura amb què tria els paratextos que obren i clouen el poemari. Paratextos fonamentals i agents poètics, que acompanyen i guien al lector en el viatge mai complaent que suposa acostar-se a D’un juny dur. D’un costat, els mots de Baudelaire inicials i els de Carles Camps del final ens situen en un dels pilars que configuren el llibre: l’acte d’escriptura, el fet poètic. D’altre, les paraules de Wallace Stevens ens xiuxiuegen un dels grans temes de la literatura universal: descobrir les falses estructures que amaga la realitat; fita que s’endevina a molts dels poemes d’Obiols.
La imatge d’escriptura com a lluita dolorosa es troba amb freqüència. Així, al Dia 28, confessa: “i hem de bregar tanmateix cos a cos a cada hora”, perquè escriure i viure són, alhora, batalles contra el temps. En aquesta disputa hi podrem observar tres importants qüestions: la insuficiència del llenguatge a l’hora de traslladar allò que el poeta ha vist o experimentat al paper en blanc (als Dies 10, 17 o 25, entre d’altres); la poesia com a eina de coneixement i autoconeixement (“per punts de no retorn m’he retrobat”); i la reivindicació de la capacitat de generar emoció de l’art i, per tant, de generar una realitat diferent sovint a la viscuda i, amb freqüència, més autèntica que l’experiència mateixa, amb la bellíssima imatge que a nosaltres ens a recordat el Llibre del Desassossec de Pessoa: “No ploro el temps amb el teló del dia, / ploro pel cant que diu que el blat ja puny” (Dia 29). El poeta portuguès havia dit que “sense sintaxi no hi ha emoció que duri” o que “els camps són més verds en la seva descripció que en el seu verd natural”.
Alhora, Obiols no cau en una postura víctima davant dels obstacles del creador, sinó que hi pren distància i ho ironitza, sorneguer, en diversos textos on assistim a un desdoblament de la veu poètica (als Dies 18 o 28), o que ens brinden honestes reflexions sobre l’autenticitat, l’originalitat dels versos d’un mateix (“Només llegim, regurgitem / escriptures d’allò que ens entrava amb foc” – Dia 4), i sobre l’existència o no d’una realitat essencial amagada sota les formes caduques de la nostra existència (“N’hi ha, d’or enterrat? Però gratem” – Dia 27).
Aquest subjecte poètic que ens parla d’amor i de solitud, de lluites i d’alegries, que és fuster i buscador d’or i observador a vegades, ens convida també a fer un exercici de resistència davant l’enlluernament de la societat del benestar en què vivim i que revela la seva falsedat als versos d’Obiols. Així, a la visió d’un futur distòpic on la realitat artificial anul·li la vida (Dia 16), poema que enarbora el pas natural del temps com a bastió últim de la humanitat; o a Dia 19 on denuncia “el rostre aquell refet en flaixos virtuals, a cop de píxel”.
Blanca Ripoll, Caràcters nº 68
