D’UN JUNY DUR de Víctor Obiols llegir per Julià Guillamon al Culturas (11.06.14)

L’aparició del llibre de poemes “D’un juny dur” i del CD “Cançons d’Akídelara” culminen la plenitud creativa d’un poeta, lletrista i compositor que des dels anys setanta ha seguit una trajectòria personal al marge de modes, entre la passió i el desconcert.

El dietari d’un mes solitari i instrospectiu

Hi ha un gran contrast, més gran que altres vegades, entre els poemes d’Un juny dur i les cançons de Cançons d’Akídelara, entre el darrer llibre i el darrer disc, entre Víctor Obiols i Víctor Bocanegra. Les lletres de les cançons són transparents. Expliquen la paradoxa del que ha estat educat en quatre llengües i només parla amb el gos o descriuen un Passeig de Gràcia amb la sorpresa pels carrers que canvien de nom. Mentre que a partir d’una estructura aproximadament narrativa -el dietari d’un mes de juny solitari i introspectiu- els poemes tendeixen a l’abstracció. “Tinc/ al fons del cor/ un mal/ que és tot fet d’amor, i jo no sé com puc curar-lo”, canta en  Bocanegra en una cançoneta juganera. ” Ferida que no tanca./ No tallo cap branca/ de l’arbre de l’amor. /Qui estina no pensa / què vol dir aquest mot”, comença  a escriure Víctor Obiols.

A partir de l’absència de l’amor, el llibre és la manifestació d’una personalitat exuberant però esqueixada, que s’emmiralla en els temes i en els poemes dels altres. Les cançons ironitzen sobre la reforma universitària, sobre una dona que ho sap tot (la dona sàpiens) i sobre una altra que sempre serà nena, sobre la felicitat a comarques (tenir una torreta, treballar al CAP). El poeta sent que viu en una illa. No sap si existeix un tresor amagat però grata a terra. Invoca Palinur, protector d’Enees, i li demana que no el deixi ofegar, i que mal que sigui mullat, pugui recomençar el camí. Toca els objectes que ressonen i ressona ell mateix amb l’esperança que d’aquesta vibració en sortirà una nova manera d’entendre les coses, més bonhomiosa. Imatges de ficció, figures de mitologia, visions extralúcides que li permeten repensar la seva relació amb ell mateix i amb el món, de la mateixa manera que el pop o la rumba li suggereixen alguns dels temes que canta.

Les cançons enganxen. Els pomes no s’acaben mai.

El primer llibre de Víctor Obiols, Opus zero (1974), duu un pròleg de Joan Brossa. Amic del seu pare, el famós psiquiatre Joan Obiols, catedràtic d’universitat, treapeuta popular i amic d’artistes; Brossa l’havia vist escrivint poemes quan era nano: “Els seus pares i els amics hem passat bones estones amb les poesies civils de pastalluna que s’engiponava de petit”. Segons el Diccionari Català-Valencià-Balerar, pastalluna és la pasta d’argila que els nois pasten amb les mans i després tiren amb força a terra per fer terrabastall.”Esdevindrà un viatger d’importància? O se n’anirà només pel goig d’anar-se’n? Qui ho sap! Cada cosa té els seus límits, i la ruptura hi juga per damunt de totes”.

El llibre s’obre amb un fragment  d’Enfance d’Arthur Rimbaud que encapçala un poema del jove Víctor Obiols (que tenia catorze anys!) és un poema sobre el vol: el poeta s’enfila una escala, un cop a dalt té a tocar l’impalpable i inaconseguible blau.  Surt volant però té la sensació que no ho pot abastar tot. És una mena de declaració de principis que els llibres -i els discos- que vindran aniran complementant i matisant. Inventaran àngels de foc i glaç o ens abocaran als soterranis de la vida.

Carrer d’hivern (1983), amb pròleg d’Eugenio Trias, dibuixos de Pepe Sales, i  coberta de Joaquim Chancho, va sortir gairebé deu anys després. Trias parla d’una obra planificada i del salt cap a l’incert, que n’aboleix el pla. I com Brossa deixa també una profecia: “Han de fermentar els anys i les treballs perquè la paraula envaeixi aquests escenaris civils i n’alimenti la pròpia saba fins a créixer i ser paraula-ficció, paraula capaç de penetrar uns espais, o de serpejar, lliure i tremenda, per carrers i avingudes, fosa en la marea ciutadana”. Carrer d’hivern parla d’àngels trencats, herois foscos que acompanyen els homes en la seva vivència quotidiana, la mel del perill, els volers terribles. La port que el do de la poesia sigui un do passatger.

El novembre de 1986 Víctor Obiols i Pepe Sales, amb Jordi Bonell, Coque Vázquez, Andreu Simón i Steve de Swardt – el grup Bocanegra- van enregistrar l’LP Bocanegra U. Brossa hauria dit que és un disc de pastalluna: pastat amb les mans (a Llavaneres, amb els amics), estava programat per fer un gran espetec en caure a terra, però una mala distribució en va atenuar l’impacte. El món de Víctor Obiols (que partir d’aquest moment, en la faceta de músic, compositor i lletrista, pren en nom de Víctor Bocanegra) es fon amb el món de Pepe Sales i gira cap a la part fosca. Traficants i ionquis de barri, rates i metges del seguro. Nits on tot és fora de lloc. Ganes de fugir. Perplexitat perquè la noia que t’agrada vol tenir un fill. L’alegria d’haver sobreviscut i arribar a fer trenta anys.

L’alegria deixa pas a la desolació dels darrers poemes de Versos i contracants (1997): ” Aniversari a la via de la Fossa” (ara és ell mateix qui fa trenta anys) i “Intent d’elegia per l’amic mort”, amb el records dels darrers dies de Pepe Sales, quan els metges van comunicar als amics que es moria. Entretant, Obiols ha anat a Anglaterra a doctorar-se i ha tornat amb un estudi sobre les pràctiques intertextuals en l’obra de Joan Ferraté. Ha domesticat l’impuls inicial i ara es mira el món amb una mica més de distància. Un dels meus poemes preferits de Versos i contracants és el retrat d’un grup d’hostesses madures en un viatge d’anada o tornada de Southampton: excés de maquillatge, displicència i galants imaginaris. El vailet que s’enlairava i aspirava a abastar la totalitat del món seu a la butaca i veu com són els qui es passen el dia volant.

Dels seus darrers llibres de Víctor Obiols destacaria Nòtules de misericòrdia per les criatures del goig (2009), un conjunt d’escolis i comentaris de les cançons del CD Fonografies. Cada text és un poema en prosa. La ironia pren un relleu que no tenia tant en l’època dels poemes maleïts. El poeta Víctor Obiols es disfressa de Víctor Bocanegra, pianista i cantat que està de tornada de tot. Una de les primeres cançons, Nirvana,  fa referència al món que ens aclapara i a les teràpies per enfrontar-s’hi. Potser, al darrere hi ha el pare. Les imatges més intenses parlen dels nens. de la necessitat de passar d’un món de vells a un món d’infants, de deixar de banda els adults que han fet la realitat com és, tornar a tenir un cos petit i viure sense la limitació de ser conscients de la petitesa: córrer, cavalcar, volar. L’amor és la manera de recuperar aquesta lleugeresa infantil. Juntament amb Enric Casasses, Víctor Obiols, és el gran enamorat de la poesia catalana. Potser hi haurà lectors que no sabran veure la unitat dels seus textos, els seus poemes i les seves cançons. Per a ells, un pensament final: “Cada cop sóc algú diferent del que represento. Les set vides se’t multipliquen  o van caient, com els deu negrets?). I la fe augmenta, creixent, engreixant-se fins que rebenta”.

Julià Guillamon Culturas (11.06.14)