el 18 de desembre l’speaker’s corner del Núvol dedicat a D’INCERTES CERTESES de Montserrat Rodés

 amb articles de Carles Camps Mundó, Montserrat Garcia Ribas i Joan Duran

Montserrat Rodés escriu pautada per la naturalesa intrínseca de la matèria. I per la natura del temps, i la de l’energia. Reduïts a allò que és essencial, destil·lat i puríssim, els seus poemes són els àtoms amb què defineix, poemari rere poemari, la realitat d’univers poètic personal i genuí des del qual s’expandeix i es distingeix com una de les autores més originals, singulars i necessàries de la nostra literatura.

De la mateixa manera que ho faria una obra pictòrica producte d’un procés d’abstracció, de conceptualització i de poda, D’incertes certeses (LaBreu Edicions, 2013) ens pot resultar, d’entrada, una obra difícil, críptica. Però aquesta impressió primera -no gens contraproduent, d’altra banda, perquè esperona- té retorn: pot aniquilar-se si provem de lliurar-nos al viatge iniciàtic que, crec, ha dut l’autora a escriure com escriu, i que posa rumb a la intuïció tot instant-nos a desprendre’ns de pertinences, de bagatges, i a banyar-nos nus en el poema. I és que l’aigua de Rodés vol calar-nos fins amarar allò incert de nosaltres, fins habitar la nostra intempèrie per a revoltar-la.

En aquesta obra, l’autora es reafirma en la voluntat d’escriure quànticament els seus poemes. M’explicaré, tot refugiant-me en les idees del físic Max Planck, pare de la teoria quàntica: si l’energia, segons Planck, no és una magnitud contínua, sinó discreta, i que pot prendre només uns determinats valors fixats i invariables, els poemes de Rodés defugen el plantejament discursiu i atorguen a cada una de les seves paraules, de les seves idees, el valor d’un sotrac, d’un esglaó, d’una llum emesa, d’una necessitat precisa de ser on són i una calculadíssima cadència que confereix a cada poema la condició d’element, de substància pura. En Rodés, els conceptes esquitxen el blanc amb tonalitats que, enfrontades, gesten intempèries i estranyeses estimulants, i creen buits prenyats de móns en potència.

Montserrat Rodés assaja, en D’incertes certeses, quatre trànsits que s’estintolen entre si i es potencien extravasant-se. A Saber-se en la matèria, l’autora hi desplega una fugida endins a la recerca del sentit secret i del significat d’allò que ens conforma, imbuïda sempre per la desemparança omnipresent que genera la natural incertesa i la percepció flexible, sense baranes, del concepte del temps. Queia dins els minúscul/ instant dilatat, que conté/ l’altre temps succeït. Ja res,/ després, no podria ocórrer: és així com ens aboca i alhora ens rescata, contínuament i incessant, de l’abisme de l’atemporalitat i l’aniquilació; com de l’agitació del buit quàntic descrit per la física, que postula la possibilitat que el nostre univers hagi sorgit de la fluctuació en un buit quàntic primordial, poblat per una agitació contínua de creacions i aniquilacions fugaces i efímeres de partícules i antipartícules.

Partícules refractàries, que necessàriament segueix el primer capítol del llibre i el reprèn, creix enllaçant versos-baula i és, en part, una recerca de la idea i del sentit de la matèria a través de la paraula. En aquests poemes, i des de la voluntat obstinada del poeta demiürg, el llenguatge despullat crea realitats sobre el desordre: Les mans àvides tocaven/ aquell desordre latent,/ que regira la impaciència./ Mirava obliquament/ les coses que no podria/ dir. I no en diria coses. En On no hi ha d’haver record -centre de gravetat, core, del poemari, al meu entendre- Rodés ens arrossega, amb ànsia, com perseguint una necessitat, vers la recerca de la transcendència. Per atènyer aquesta gosadia intel·lectual, l’autora ens convida a despullar-nos de memòria, de temps, a furgar endins les inclemències de la soledat i a desitjar-nos l’anul·lació, per encarar-nos sense noses als misteris del nostre significat. I ens convida, finalment, a reconèixer-nos en la matèria il·limitada a partir de la qual ens ha de ser possible provocar l’eclosió d’un nou univers, el naixement d’un nou temps: Ara, un únic esclat/ penetra la brevetat/ de l’instant que et deslliura,/ quan ets a punt de transcórrer.

Amb un exercici de concreció i essencialització magistrals, el darrer capítol del llibre, D’incertes certeses, del qual en pren el títol el poemari sencer, reivindica (o se sucumbeix a) l’acció de desintegrar-se, de dispersar-se, de dissipar-se, d’aniquilar-se, d’extingir el propi jo com a estadi imprescindible per a transfigurar-se i ser plenament en aquesta matèria incerta que no es comporta, físicament, com intuïm, i que potser per això tan bé ens defineix. Des de Heisenberg, el nostre univers és incert. Més ben dit: les partícules més petites en les quals es pot dividir la matèria que ens forma a nosaltres i a la realitat que coneixem, té un comportament absolutament incert. El principi d’incertesa proposat pel reconegut científic diu que, en efecte, és impossible mesurar, alhora i amb precisió absoluta, la posició i la quantitat de moviment d’una partícula. Com més precís sigui el nostre coneixement d’una d’aquestes magnituds, més incertesa tindrem sobre el valor de l’altra. Vivim, per tant, immersos en un mar de probabilitats. Montserrat Rodés s’hi banya amb valentia i no intenta ni governar ni lligar curt l’estranyesa o el misteri. Ans el contrari, els deixa cavalcar, es deixa posseir i decideix, temeràriament i intel·ligent, entregar el seu llenguatge a les mans de la matèria. I és a quatre mans, que escriuen. I és aquesta sinergia la que converteix en insòlits i necessaris els poemes de Montserrat Rodés.

Joan Duran

Hi ha poetes que, malgrat tenir una obra àmplia i diferenciada, no es prodiguen gaire en recitals o actes poètics. Hi ha veus que dibuixen un univers poètic propi sense estridències, que passen gairebé en silenci per la vida deixant fragments del cos en cada vers. La veu poètica de Montserrat Rodés dibuixa un món a penes intuït, un univers fràgil i incert on moure’s, on dubtar i provar temptatives. És una poesia d’instants, de breus llambregades de vegades imperceptibles i altres vegades tan reals com la nit.

Des de l’extrem de la sang fins als límits de la llum

La seva poesia, i potser aquest llibre més que mai, em fa pensar en la nuesa dolorosa de Paul Celan i Samuel Beckett, i en la poeta Emily Dickinson i els seus poemes breus i punyents com la fulla d’un ganivet. Hi ha versos de llibres anteriors de Montserrat Rodés que fan pressentir una forma singular de lliurar-se a la poesia, des de l’essència mateixa de la paraula poètica i, sobretot, una determinada manera de mirar, com per exemple:

“Buidar la incertesa / dins el pou de l’enigma”.

(Interlínia)

 “Desenfocar, potser / l’entrellum, mantenir / la possible visió / fins al pròxim tombant /

–per allò, de l’espera”.

(Imminències)

 “A cegues, sense acostar-m’hi / massa, podria convenir / el lloc de l’aire”.

(Alarma)

La seva poesia destaca per la brevetat i depuració extremes i per l’experimentació amb la forma, procurant mantenir la intensitat i la musicalitat en tot moment. En els seus llibres la paraula irradia com a centre i es fa “única”. Com ha dit la poeta: “Les paraules que deixo anar són importants per mi. Cadascuna té un valor, i per això els sinònims no em valen. Per aquest motiu m’entretinc a buscar una única paraula que pugui expressar allò que vull dir en el to que vull. M’estimo les paraules per la seva potencialitat de significació. Com a lectora, m’emociona veure certa paraula en un lloc determinat, que no en podria ser una altra.”

M’agrada mirar els llibres de poesia, sentir-los a les mans  i veure com comencen. Penso que el primer poema diu molt del to d’un llibre. Un primer poema perfecte ens hauria d’obrir el món. Vegem com comença D’incertes certeses:

Com anomenar tot allò

innominable que s’oculta

en el que queda i perviu

darrere d’un altre darrere.

***

No hi havia  ni el vent.

Cada nit estrangulava

una altra nit. Entre flors

blanques sagnaven les cases.

Sota els peus, que no sentia,

no trobava el final.

Només el buit a la cara,

els ulls trencats. I el rastre,

d’una claror immolada.

En l’íncipit i en el primer poema hi apareixen algunes paraules clau: l’innominable, l’ocult, nit, flors blanques, sang, no sentir, claror immolada…, que ens mostren un itinerari poètic en aquest lloc buit on no es troba el final. Hi ha la presència d’una altra nit; potser és “l’altra nit” de què parlava Maurice Blanchot a L’espai literari, aquella nit que mai no és la pura nit, la nit de la creació, quan  la paraula poètica es fa matèria; la nit que no acull perquè sempre s’és a fora. En aquest cas, ens trobem davant la nit d’abans de tot i la de després, immersos en una mena de somni obscur, “on s’integren les visions fugitives”, on ser passat i futur alhora. Potser ha arribat l’hora de “descórrer / el vel terral, que t’assenyala / l’ascendent”. Se succeeixen imatges poètiques de gran força, que semblen cridar les veus tel·lúriques.

La seva poesia vol lectors disposats a endinsar-se en aquest espai velat, sense por de seguir les pedres xifrades i les remors ancestrals. Una veu poderosa que irradia entre silencis la nuesa “d’un cos desposseït”. Tot això es podria resumir perfectament amb aquest “saber-se en la matèria”, el títol de la primera part del llibre.

Montserrat Garcia Ribas

D’incertes certeses, de Montserrat Rodés, és el llibre que tinc el gust i les ganes de presentar-los a tots vostès, en aquest acte ple d’incentius literaris servit per una interessantíssima aventura editorial com són els llibres de LaBreu edicions. Com és fàcil d’advertir, ja des del títol mateix, l’autora entra en matèria i ens anuncia que la nostra vivència del real es basa massa sovint en construccions retòriques, les incertes certeses, que fan, en la seva fixedat simbòlica, invivible la fluència del viure.

Tota la poesia de Montserrat Rodés és un perpetu qüestionament de la nostra mirada lingüística sobre el món, i ho fa denunciant l’acció en nosaltres d’allò que ens pensem que és pensament, un pensament que confonem amb els discursos ben travats i per això mateix reconfortants, amb els quals flotem en la quietud d’un gorg, sense pensar gens que el gorg és riu i que l’aigua, aparentment quieta en la superfície, també en va marxant.

Sovint, quan es diu que el pensament no és res més que lingüístic, no sé ben bé per què, s’hi reacciona en contra, potser perquè, idòlatres com som, confonem pensament i construcció intel·lectual. Però la veritat és que no pensem mai amb una retòrica perfeta, i això ens fa sentir insegurs. La formalització dels elements que ens ofereix el pensament és un pas posterior que no tothom és capaç de fer sempre. Per això ens volem inventar un pre-pensament fet d’imatges, de flaixos de memòria, una mena de golfes mentals que poden esperar a ser endreçades, com si es poguessin aparcar els indicis, els símptomes del conflicte que, com a sers lingüístics, ens remou encara que no vulguem adonar-nos-en. Com l’aigua que marxa imperceptiblement del gorg per continuar sent riu. És a dir, ens estimem més anar vivint de la rifeta dels llocs comuns del pensament dominant. Però mai aconseguim diferir el que ens somou, perquè aquest material, que volem imaginar previ al llenguatge convençuts que si no l’anomenem no actua en nosaltres, ja és lingüístic i conté moltes de les coses que sovint no volem saber, que no volem que siguin dites, però és en va que hi lluitem, perquè, com llegim en un dels poemes d’aquest llibre:

(…) el pensament reté

el que pensa la paraula.

Llegir i escriure poesia és buscar-se maldecaps amb aquests indicis, amb aquests símptomes, per diagnosticar-los en els seus termes, abans que els maldecaps se’ns converteixin en migranyes cròniques.

És només cos desposseït

que s’incrusta a la intempèrie,

ens diu l’autora en uns versos de ressons vinyolians. Sí, buscar-se maldecaps, indagar-los, seguint-ne el fil del llenguatge que ens aporta aquest cos desposseït incrustat a la intempèrie, i tot per saber, per conèixer, en un procés interminable que coincideix fil per randa amb la vida quan és de debò vida viva; sí, per conèixer, i no pas per trobar-hi conhort o desfogament sentimental o emotiu, com si volguéssim convertir un llibre de poemes en un llibre d’autoajuda, allò que malauradament sí que demanen el lector fàcil i l’escriptor acomodatici, sense pensar gens que amb aquesta facilitat i amb aquesta acomodació s’estan carregant la càrrega de profunditat intel·lectual que conté la poesia com a gènere: l’esclat del llenguatge en la seva perpètua depuració, en la seva perpètua modificació, en la seva perpètua contradicció, gràcies a fer-lo córrer els perills de les veritats minúscules, dialèctiques. No fer-ho així és la mort del poema, i potser també del pensament, en braços de la Veritat majúscula. La nostra intimitat és un debat lingüístic amb nosaltres mateixos que hem de saber reconèixer i del qual hem de saber destriar els elements significatius per afrontar-los sense falques imaginàries.

No, Montserrat Rodés no espera la gratificació immediata del lector que busca en els poemes consol, entreteniment o somieig. O que els confon amb pregàries o mantres. Ella planteja allò que necessita no pas el lector de diumenge a la tarda, sinó el poema: renovació o, encara millor, regeneració del material lingüístic, i no ho fa amb un discurs metapoètic —l’altra possibilitat que la gran poesia ofereix al poeta—, sinó amb allò que és essencial al poema: veracitat lingüística, sense maquillatges argumentals ni pirotècnies ornamentals, una veracitat que passa per muntar i desmuntar, i remuntar, les paraules i les frases perquè es trobin en un lloc expressiu en igualtat de condicions: sense jerarquies substantives que no són res sense l’acció dels verbs i l’articulació dels nexes. El poema com un lloc igualitari en contra dels discursos jerarquitzadors del poder que sigui, que sempre pretén agrupar-nos en categories indiscutibles.

La poesia de la Montserrat és una mostra ben clara que hi ha un pensament en marxa que pot no voler-se construir com a discurs explicatiu, com a discurs resolutiu, com a llenguatge que s’amaga en l’argument en pro d’un sentit del món amb què apagar la protesta, la queixa, individual o col·lectiva, sinó que s’estima més mostrar-se en les seves contradiccions prèvies a una suposada resolució dels conflictes, que només es resolen, en general, en benefici d’una idea tòtem. La nostra poeta recorre els camins de la ment sense la voluntat d’obtenir-hi cap presa per oferir-nos-la en un festí de certeses. Sí, fa aparèixer la incertesa de la quotidianitat, però no s’inclina mai per la solució fàcil de l’atribució al misteri. No hi ha esoterisme. Allò inexplicable és tan sols inexplicat. Com diu un dels poemes, la seva poesia se situa:

En aquell moment exacte

de saber-se en la matèria.

Els poemes de Montserrat Rodés es construeixen en les juxtaposicions, en els canvis de sentit, en les paradoxes, en els anacoluts més o menys encoberts i, si cal, en els salts al buit del coneixement… Sí, la seva poesia es construeix en la fluència d’un pensament encara no obligat a determinar-se, a transformar-se en opinió. Però la tècnica verbal de la Montserrat no es complau en el mer abocament automàtic a la manera dels surrealistes, per donar-nos un efectista material en brut. La seva tècnica literària la porta a destil·lar d’una manera molt personal el material verbal, fins a donar-nos un objecte poètic hermèticament precís. És un trobar clus obert a totes les incitacions: sense l’orgull de la dificultat per la dificultat. Però sí que amb l’urc de la necessitat expressiva. Aquests poemes, com en general tota l’obra de la Montserrat, tenen la rara virtut de situar-se sempre a l’inici, al lloc previ a tota argumentació, per fer-nos-els sentir com a iniciàtics a una mirada lingüística neta d’adherències i excrecències filoretòriques figuratives. Miraré d’explicar-me amb un petit exemple.

Un vers que es repeteix dues vegades, com a final de poema i com a començament del següent, una estratègia poètica que l’autora fa servir al llarg de la segona part del seu recull, ens diu:

(…) la línia fèrria de l’aigua.

Podem imaginar-ne el que ens passi pel cap: que el tren circula a la vora del mar, que hi ha una via de tren que travessa les onades i va mar endins a la manera dels surrealistes, que l’horitzó li sembla de metall, que veu un riu brillant de sol des de l’altura i que li sembla d’aram, etc. Però, per mi, el que val d’aquest vers és la seva materialitat lingüística, la seva literalitat significant: la duresa de dues esdrúixoles acabades amb el bisíl·lab “i-a” s’apaga en la blanesa d’una paraula plana, precisament amb el diftong “ai” inicial, que va precedida d’una preposició que articula la frase i la fa versemblant, tot i la seva estranyesa.

Les explicacions en poesia han de ser literals: s’han d’agafar els textos en el que són i prou. No poden ser mai circumstancials, perquè això suposa degradar el sentit del poema: la seva objectualitat lexical. Fons i forma indestriables. Tot allò que ens suggereix més enllà de la literalitat en pot ser una explicació: un motiu, però no és el poema. Com en un quadro figuratiu, hi podem reconèixer el lloc representat, però la pinzellada és allò que el fa ser quadro. Pretendre que el poeta va escriure el poema en tal circumstància o en tal altra és carregar-se’n la textualitat de l’experiència. El tema del poema és el poema, la seva materialitat a través de la seva materialització

Els poemes de la nostra poeta presenten el pensament, però no el representen ni el fan representatiu. L’autora no vol convertir-se en demiürg del seu llenguatge poètic fent-lo representar un quadre fix de temps, és a dir, fent-lo figurar, fent-lo fer veure, i en això el seu discret capteniment públic en el món de la cultura és una autèntica metàfora de la seva manera de fer poètica. La permanent fugida del reconeixement fàcil en la busca inassequible d’un difícil re(co)naixement en el llenguatge. El llenguatge poètic de la Montserrat és o, més ben dit, va sent en la fluïdesa, i som nosaltres els que hem de decidir si n’acceptem la dialèctica sempre irresolta o si la sotmetem al dictat dels nostres interessos, rebutjant-la si ens desestabilitza en els nostres conceptes o fent-li dir allò que l’autora no ha pretès dir, precisament en pro, com diu en un dels poemes del llibre, de la des-cons-truc-ci-ó del món, i les seves relacions simbòliques, per poder-ho veure tot de debò, sense altars ni simulacres, si cal anant a la shakesperiana i sempre inhòspita esquena del temps.

La nostra autora es posa el llistó molt alt, Celan, Beckett, Pessoa, etc., i jo crec que el supera amb poètica facilitat. La poesia de la Montserrat entronca amb la poesia —sovint necessàriament críptica— del conflicte —humà, històric, social, personal—, amb la poesia del valor ètic. En definitiva, amb la poesia de la dignitat humana, allò que no ens podem deixar prendre perquè és tot el que tenim. Aquest conflicte i aquest valor i aquesta dignitat que falten massa sovint a la poesia actual, plena d’egotistes anècdotes biogràfiques i d’exhibicionistes saltirons lingüístics més dignes de les varietésque del poema, una poesia postmoderna que defuig com el gat escaldat l’aigua calenta del compromís, com si escaldar-se no fos precisament la raó mateixa del poema.

Acabo aquesta intervenció amb el poema amb què acaba el llibre de la Montserrat, un brevíssim poema amb què l’autora desmenteix tot el que he exposat fins aquí, perquè en el món de les incerteses tot està de pas:

Però

aquesta

no és la veritat

n’és una altra

la veritable

que ve.

Carles Camps Mundó