En contrast amb els hàbits intel·lectuals que van imperar fins a l’edat mitjana, segons els quals totes les idees eren fàcils de plagiar, a partir del Renaixement l’artista començà a crear la seva pròpia obra. L’originalitat comença a accentuar-se amb la irrupció del romanticisme i dona entrada a la incorporació de diferents ismes. Posteriorment, la invenció de la impremta amb la consegüent ampliació de les minories lectores, va obrir la porta a l’aburgesament de la professió literària i l’escriptor modern passà a dependre del públic que pagava per llegir-lo. Això va establir un nou paradigma que és el que les idees passaven a tenir propietari i que, per tant, es creà un mercat de la paraula. És per això que des d’aleshores l’escriptor es veu obligat a ser genuí, a oferir una mercaderia sofisticada i lliure de manlleus, especialment si són obvis. És en aquesta línia on l’originalitat puja de preu i l’autor ha de buscar noves fórmules de creació. Una d’aquestes, de força actualitat, és la que pren com a punt de partida l’apropiació d’idees d’altri, siguin les d’un clàssic o d’un contemporani, i no per plagiar-les sinó per crear noves capes de significació. L’escriptor no imita en el sentit pejoratiu de plagi, sinó que reprèn, actualitza o, si es vol, reescriu. Centrant-nos, per exemple, en el terreny de la poesia, hi ha poetes que partint d’un vers icònic d’algú que admira, se’l fa seu per elaborar una nova argumentació que no és res més que una prolongació d’aquella primigènia. I no podem considerar que es tracti d’un plagi si, com deia Joan Fuster, es posa al servei d’una altra originalitat. Aquest procés creatiu, aquest corrent estètic que no és nou però sovinteja més que mai, en podríem dir poesia de la represa.
El llarg prolegomen anterior ve a tomb després de la lectura del llibre El cel dins un pou del poeta osonenc i resident a Sevilla, Ramon Boixeda (1981), publicat recentment per Labreu Edicions. Un llibre de poemes farcit de referències externes que li han servit de guspira creativa a l’autor. Algunes vegades, poques, tot s’ha de dir, Boixeda dona pistes de l’origen o de la gènesi que ha inspirat el poema; i d’altres, la majoria, deixa que sigui el mateix lector qui entri en el joc del paral·lelisme. Curiosament, no ha volgut afegir cap citació a les composicions i així convida, als qui no coneixen el referent utilitzat, a fer-ne una lectura lliure d’ancoratges. Trobem referències als clàssics, des d’Orfeu fins a Trajà a qui veu com «un incomplet amb valor de futur», o als contemporanis, des de Paul Celan de qui replica el seu conegut binomi de pronoms: «començo a ser tu quan jo soc jo», fins a Jordi Cornudella de qui reinterpreta la lectura dels «poemes de la lluna». El poema «Esguards mallorquins» ens transporta a un altre preciós d’Eugenio Montale «Grinyola la corriola del pou», que, posats a especular, sembla l’instigador del títol del llibre de Boixeda. I ens trobem, a més, un parell de vegades amb l’Andreu Vidal en ressonàncies com ara «…dels ossos del sol…» o aquesta altra, en el poema «Matinal al descampat», on Boixeda s’emmiralla de ple en els versos de Pleniluni de Vidal.
Ramon Boixeda és un poeta que excava —en el sentit benjaminià de la paraula— per trobar allò essencial de la tradició i canviar el seu centre de gravetat. Una forma de fer-se-la seva o, si és vol, d’homenatjar-la, conscient que li ha de proporcionar un nou relleu per no caure en la banalitat. Però crec que el més interessant pel lector no està en esbrinar quin és el referent original que ha donat el tret de sortida al poema, sinó en imaginar el procés creatiu que va de la idea primigènia fins al resultat final que hi llegim.
El llibre ve prologat per un interessantíssim text del poeta i novel·lista Joan Todó el qual sap trobar lligams amb les tres publicacions anteriors: La pell fina (2013), El sedàs (2015) i Les beceroles successives (2019). Todó destaca que en tota l’obra es reitera un paisatge abstracte que emmarca la poesia reflexiva i metafísica de Boixeda. I que, referint-se a la forma, la sintaxi el·líptica i l’observança dels aspectes essencials de la mètrica, hi confereixen un estil molt singular i ben articulat.
Ramon Boixeda, poeta de la represa, sap que no hi ha cap mar per descobrir, però sí com es percep la llum que en ell s’hi reflecteix: «soc, de la llum, l’esquerda per on entra». Una poesia exigent i captivadora.
Escolteu el poema «Mecànica celeste» en la veu del mateix autor:
