Elionor in Wonderland
Antònia Carré-Pons ens transporta cap a una dimensió onírica a través de la seva nova obra, ‘El llibre d’Elionor’ (LaBreu Edicions)
A vegades passa que les emocions ens desborden, la raó perd el control sobre la nostra persona i la quotidianitat dels nostres dies cobra tonalitats estranyes, inusuals i oníriques. Aquesta és l’atmosfera que impregna les pàgines de la nova peça escrita per Antònia Carré-Pons (Terrassa, 1960), El llibre d’Elionor (La Breu Edicions), que proposa al públic lector deixar-se perdre entre les ombres i esbalair-se dins d’un món de somnis i fantasies.
Elionor és la protagonista d’aquest escenari que oscil·la entre la realitat supèrflua i la il·lusió més extraordinària. En el seu nom ressonen els ecos d’un passat medieval, en què van existir Elionor d’Aquitània, reina de França i Anglaterra, promotora de la poesia trobadoresca; i Elionor de Sicília, reina de la corona d’Aragó, esposa de Pere III el Cerimoniós, que tenia sota el seu poder una biblioteca ben extensa.
La nostra Elionor no és cap reina, ni viu tampoc en l’Edat Mitjana, però compta amb una capacitat de percepció gairebé sobrenatural. A través d’aquesta mirada singular, accedim a un món meravellós que sembla recrear, en plena vida moderna, les històries fantàstiques a les quals va donar vida Maria de França en els seus Lais (segle XII). En aquest cas, però, no són els cavallers qui se’n va a la recerca d’aventures, topant amb fades i monstres, i lluitant contra quimeres (les seves pors) per assolir l’èxit, sinó que és Elionor qui emprèn una espècie de viatge iniciàtic per desprendre’s dels seus propis terrors. En aquest sentit, la forma o l’estructura del llibre ens indica més clarament aquesta possibilitat de lectura.
Tres parts són les que divideixen el text, cada una composta per tretze capítols brevíssims. Aquests capítols mostren independentment una escena en què la màgia interfereix sobtadament en les accions diàries d’Elionor per donar cos a la por, a l’angoixa, a l’alegria i a tota la gamma d’estats emocionals que l’afecten per circumstàncies diverses. Però hi ha un detall important, i és que cada una de les tres divisions ve encapçalada per un fragment del Llibre de Job i, si els llegim amb atenció, veurem que aquests fragments indiquen una certa evolució del personatge. D’aquesta manera, els terrors irracionals que l’assetgen durant la primera part, van perdent el control sobre Elionor en el moment on ella comença a qüestionar-se el perquè de les seves sofrences, fins que s’hi sobreposa amb Saviesa i Intel·ligència i se n’allibera: “Elionor s’aixeca i se’n va lleugera amb les mans buides, sense el pes del passat a les butxaques.”.
Els imaginaris llegendaris propis dels contes de fades apareixen entremesclats amb els escenaris d’una ciutat desconeguda i personatges bíblics; elements procedents de tradicions diverses i que, alhora, van acompanyats d’imatges visuals, sonores i sensitives que omplen de vida aquest món metafòric que renega de ser significat de manera total.
Per això, una de les gràcies de la prosa onírica d’Antònia Carré-Pons és haver aconseguit defugir els límits de la raó, apel·lant a l’inconscient, i concebre, mitjançant la paraula, un altre tipus de saber, molt més sensible, que ens fa “reconèixer la crua realitat que jau amagada darrere dels somnis.”
Així doncs, no deixa de ser significatiu el fet que El llibre d’Elionor es tanqui citant a Lewis Carroll (Through the Looking Glass): «Alice laughed. “There’s no use trying,” she said: “one can’t believe impossible things”».
Mercè Gil Günther a Núvol (11.03.22)