El tot solitari de Joan de la Vega Joan de la Vega publica el llibre ‘El tot solitari’ (La Breu) Núvol (06.01.20)

El tot solitari de Joan de la Vega

Joan de la Vega publica el llibre ‘El tot solitari’ (La Breu)

Dividit en quatre parts, a El tot solitari (LaBreu) l’autor desplega un torrent fèrtil de vivències de la pràctica d’un excursionisme i muntanyisme gosat, extremat, que s’explora també en maratons per les alçades que reclamen tant d’esforç físic com perseverança mental en l’assoliment de les fites. I tots aquests recorreguts del poeta i editor Joan de la Vega (Santa Coloma de Gramenet, 1975) arriben al lector a través d’una poètica escrita en vers i en prosa, en la qual brillen com còdols mullats al sol, imatges de tanta significació i contundència com la mateixa experiència de la muntanya, que posa a prova el poeta colomenc a través de la grandiosa imatge de l’arquitectura expectant/ dels més alts silencis.

Exactament com en la vida, caminar, escalar la muntanya (l’autor de El tot solitari camina i escala muntanyes diverses del nostre entorn natural) és una empresa que ningú no pot fer per ningú, entre altres raons perquè és aquest algú qui tria emprendre aquesta experiència, que tantes vegades és també dels límits físics, però també psicològics d’un mateix. Física i química que compromet l’energia i la preparació del cos del caminant estretament lligat, és clar, als moviments de l’ànima encarnada que, cridada pel seu origen, sens dubte anhela el silenci necessari per a retrobar-se en seu ser profund, de natura espiritual, allà on ésser/ per una vegada/ tots els camins.

Com més s’enlaira l’excursionista, el maratonià, menys soroll mundà l’interromp en el camí fins a la coronació del cim. Arribat a dalt, percep amb total plenitud el tot solitari manifestat a través d’aquell silenci que, tot callant, parla. Una mística que sense perdre el fil de l’observació minuciosa de l’experiència contemplativa, porta el poeta a reflectir-se en la imatge de l’home-eixut, tal com ell se sent i es veu en aquesta vivència concreta. En el moment de viure l’íntima fusió amb la natura, Joan de la Vega parla amb els còdols: l’ungla de sol fereix el riu. L’home-eixut, escrit amb llum, parla amb els còdols. Els còdols, fulgents, han vist esfondrar-se la muntanya sense més murs de mans.

Podem parlar de la muntanya com un cos real, però també metafísic des del moment que muntanya i muntanyenc esdevenen un. No es tracta només d’una abraçada amb la natura sinó de sentir-se ser en la natura fins i tot en aquella experiència dura que llinda amb un fet d’ordre còsmic, com la viscuda a la cova del Coscoll: Cop de piolet/ al clatell de l’abís/ i el tret ombrívol:/ polsim per taüt.

Podem imaginar l’ambivalència de sentiments en l’ànim de l’explorador. Ell mateix i per un moment indefinit, sent que aquella cova podria esdevenir el seu últim bressol. La cova, que pot llegir-se com una prefiguració de l’última morada, esdevé no només refugi cert sinó també una poderosa imatge del femení de la vida: la matriu de la terra que en el seu si conté la possibilitat d’una criatura. És per aquest motiu que l’alquímia veu en la cova, en aquest buit de la muntanya, la figura de l’atanor, el «forn del filòsof» on té lloc la seva transformació mitjançant la voluntat d’esdevenir un home o una dona nous. I així és com l’experiència de la muntanya, ja sigui ascendint en la seva verticalitat o entrant en el seu recer, transforma la consciència d’aquell que li va a l’encontre, com es va a l’encontre de la vida, estimant-la, quan es fonen, en un sol món, caminant i camí.