ELS LÍMITS DEL QUIM PORTA de Josep Pedrals a la tria personal d’Anna Ballbona, Serra d’Or (gener19)

Josep Pedrals
Els límits del Quim Porta
LaBreu, Barcelona, 2018.

Segurament no trobaran res igual en la literatura catalana. O, en tot cas res igual aplegat en un sol volum de 615 pàgines. Amb Els límits del Quim Porta, Josep Pedrals tanca la trilogia poètica que havia començat amb El furgatori i havia continuat amb El romanço d’Anna Tirant. Aquest és un llibre per sobre de tot de poesia, però és també un artefacte que juga amb la diversitat de gèneres —a estones agafa l’aire de novel·la; a estones, d’assaig, de reflexió, d’apunt enciclopèdic, de llibre d’aventures…—. Les transformacions del fil poètic i narratiu que hi tenen lloc sembla que vagin de la mà de les mutacions dels seus personatges, que canvien de noms, de postures, d’enfocaments, i no paren de beure. Aquesta és una festa de la multiplicitat del jo i de la conversa com a motor creador de pensament, de quimeres, de focs d’artifici o de mers divertiments.

Acompanyat d’una colla d’amics (Carmina Figurata, Ventura Astruc- Astructura i Maties Galí Galimaties), el personatge Pedrals busca el seu mestre Quim Porta i alhora es busca a si mateix, busca la seva veu. I en aquest buscar-se es riu d’ell mateix ara sí, ara també. Posats a buscar, fins i tot busca les obres amagades de la tradició literària catalana, com si es tractés d’un mercat negre. L’humor marca de la casa senyoreja en les giragonses de la trama i dins dels poemes —n’hi ha gairebé dos-cents escampats dins del volum com a contrapunt a la recerca de Quim Porta—. L’humor és, també, una manera de donar més profunditat al pensament, dins un constant interrogar-se i posar-se en dubte. Els apunts adreçats a l’Ull de la Providència —el lector, a qui l’autor tracta amb respecte reverencial— permeten eixamplar el joc, regalar acotacions i comentaris sarcàstics.

Al mateix temps, i segurament és la seva gran fita, aquest llibre és un monument a la llengua, en un sentit ampli: un monument al joc lingüístic, a l’enginy, a la voluntat fèrria de fer lliscar les paraules més justes, la sonoritat més adequada, una sonoritat que es pot mastegar a cada frase… L’estil, juganer i musical, amarat de barroquisme, actua de torrent que s’emporta el lector fora dels límits d’allò conegut.

Anna Ballbona, a Serra d’Or (gener 2019)