Amb paraules de Malcolm Lowry, Max Besora construeix un llibre que «no obedece a las leyes de otros libros, sino a las que ese libro va creando al avanzar» i que avança, ni més ni menys, que cap als afores de la literatura; perquè de la mateixa manera que la situació del narrador és més extrema a cada moment, també la forma i l’estil evolucionen i, com un volcà en plena erupció, abandonen la incial «calma tremolosa que posa els nervis de punta »de la narrativitat lògica i linial, per enfrontar-se a la plasmació poètica de «la mort de l’univers i l’harmonia del caos».
Més enllà de la reacció, gairebé impassible, del protagonista davant l’erupció del volcà i la consegüent destrucció de Sant Pancraci del Paradís i de tots els seus habitants, el llibre vol ser un experiment poètic que enfronta la raó amb el caos i entén aquest conflicte com un acte de bellesa, perquè «no el diguis que no és bonic que les persones canviïn, que les paraules canviïn, que tot s’afini i es desafini».
El llibre de Besora se situa al marge de la literatura, perquè és només en el marge on la literatura pot ser viva i pot ser allò que esdevé. La literatura escrita des del marge no entén de raons, de límits de gèneres, de llengua estricta; sinó que es lliure i, com un volcà adormit durant molt de temps, esclata i ho inunda tot amb una lava profunda i ardent. Llavors, l’erupció ens situa cara a cara amb el caos i la confusió que, en el fons, governen la literatura i, en definitiva, la realitat; perquè «els noms són diferents prô la dona sempre és la mateixa».
del bloc http://vilemvokescriu.blogspot.com.es/2014/03/vulcano-max-besora.html 31.03.14
