enrevista a Joan Vigó en ocasió 2a.ed PASTOR D’ANTENES a Núvol (25.10.17)

Darrerament la llibreria Nollegiu de Poblenou ha estat l’espai on he entrevistat grans figures com Ana Blandiana o Denise Desautels. Qui no es pot sentir seduït per aquestes cortines vermelles de vellut de La Juanita antiga? Aquest regne de llibres és tota una institució, com altres llibreries i editorials que estan canviant a poc a poc el panorama. Torno al temple del llibreter Xavier Vidal, aquest cop, per entrevistar una figura diferent però igual d’apassionant, per la seva autenticitat i sinceritat i capacitat de sorpresa, un autor fins ara inèdit i que arriba a una primera publicació amb una feliç maduresa destacada: Joan Vigó (Barcelona, 1964), que ens presenta la seva primera obra poètica, Pastor d’antenes, a LaBreu Edicions, poemari que a hores d’ara ja ha arribat a una segona edició en molt poc temps i també ha estat motiu de filmació d’un nou vídeo de l’artista audiovisual Julián Álvarez. Aquest divendres 20 d’octubre, Joan Vigó ha participat en el Festival de Poesia Tocats de Lletra de Manresa en un recital a la preciosa Llibreria Papasseit. La seva rapsòdia, com és habitual en ell, és contundent, igual de contundent que quan ha dedicat la seva veu i la seva presència a qualsevol escenari, i és que Joan Vigó, mèdium d’excepció, havia estat, fins ara, la veu i la presència de l’autor rus Serguei Dovlàtov i d’altres figures excepcionals en esdeveniments públics. Però ara, aquí, per a Núvol, prodiga la seva obra i en parla amb bones i sàvies paraules, paraules atentes d’algú que com un caçador solitari ha sabut esperar el millor moment i la més encertada oportunitat per assolir la presa en la gran aventura de la supervivència i de la victòria final. El resultat és, en efecte, Pastor d’antenes, una fascinant mescla de textualisme, apocalipsi, subversió i manual d’urbanitat extrema.

Jaume C. Pons Alorda: Has llegit res darrerament que t’hagi entusiasmat de forma especial?

Joan Vigó: Sóc un lector compulsiu i un lector que retorna als llibres per veure què diuen en diferents moments de la vida. Hi ha volums que són per a determinats moments, i a vegades la lectura no encaixa amb el moment que vius i, en canvi, hi ha altres moments que semblen fets per a aquella lectura, i aquí tot encaixa. Darrerament he estat molt amb Josep Palàcios, que me’l vares descobrir tu mateix, i amb el Cosmonauta de Francesc Garriga, el mestre, que crec que és la lectura d’ara, perfecta. També he llegit molts autors romanesos, darrerament. A partir del Marin Sorescu hi ha hagut una mena d’allau d’autors de Romania que és per al·lucinar: Mircea Cartarescu, Ana Blandiana, Nichita Stanescu… Són unes bèsties.

J.C.P.A.: Stanescu, quina passada, acaba de sortir la seva Ànima gramatical a la col·lecció la Fosca de Lleonard Muntaner. Una animalada…

J.V.: El varen presentar aquí, a la Nollegiu, fa unes setmanes. Varen venir els dos traductors, Xavier Montoliu i Lilica Voicu-Brey, i també D. Sam Abrams. Hi ha milions de bons autors al món que valen molt la pena i arriben a poc a poc. És molt possible que ara mateix a l’Índia, per exemple, hi hagi algú que sigui la rehòstia i que escrigui coses de puta mare però encara no ho sabem. I potser quan arriba flipem tots. Però clar… És molt complicat saber-ho i hem d’anar fent a poc a poc. Això sí, cal estar pendents i alerta.

J.C.P.A.: Aquesta premissa d’algú que està escrivint ara a l’altra punta del món i que encara no ens ha arribat, però com si viatgés cap a nosaltres a poc a poc, és talment un argument d’un conte o d’una novel·la d’Enrique Vila-Matas, un autor que per cert has llegit de forma assídua i que es pot notar, en certa manera, en la metaliteratura poètica que planteges en el teu primer llibre, Pastor d’antenes.

J.V.: He llegit Vila-Matas sencer, de dalt a baix, i el que està escrivint ara és el que més m’agrada, amb aquesta nova etapa després del malditisme i d’abandonament de l’alcohol crec que ha arribat a un punt brutal de lucidesa. No està tan preocupat per provocar com per explicar-se, i aquest punt de maduresa i d’ironia, afegits als punts originals que ja tenia, amb aquesta passió cap a l’escriptura i la lectura, és una cosa que a mi em fascina. El seu llibre Suicidios ejemplares és absolutament prodigiós. Segur que aquesta petja seva es nota a Pastor d’antenes, però tampoc no vull ser massa agosarat.

J.C.P.A.: I com et sents ara que has publicat aquest primer llibre que tant s’havia fet esperar?

J.V.: Felicitat. Una gran felicitat. [Pausa.] Jo, com dic en el llibre, explico que ho he fet tot tard però sempre a temps. De fet jo vaig escriure poesia de jove. Ho vaig deixar. Després hi vaig tornar, però aquest cop a la narrativa, a fer històries. Em vaig ficar en un grup de gent esbojarrada, Progula, i fèiem contes a quatre mans i altres coses pornohumorístiques, una bogeria que mostràvem en públic. I aquí, després d’un temps, m’agrada sempre dir-ho, gràcies a la Núria Martínez Vernis, que durant una època va treballar amb mi i vàrem ser companys de feina, vaig descobrir l’Horiginal i vaig entrar-hi un dia per conèixer el Ferran, el Josep, la Núria i tot plegat. Va ser espectacular, tot un descobriment. Llavors va ser allà quan vaig tornar a escriure poesia. Em vaig dir que a partir de llavors jo havia d’anar allà. I sempre que he pogut hi he anat, que és com dir que gairebé cada dimecres, alguna excepció, des de llavors he anat a l’Horiginal, La Catedral. I ara veure que LaBreu et publica un llibre als 53 anys no pot conduir-te cap a cap altre lloc que no sigui la felicitat.

J.C.P.A.: I no només això: ara també formes part del projecte Generació Horiginal de Marta Huertas i Dídac Rocher i ets un dels autors retratats.

J.V.: Ah sí! Són molt generosos, la Marta i el Dídac. Quan varen contactar amb mi per fer-me una foto jo no m’ho podia creure ja que gairebé era inèdit. Sols havia publicat uns quants poemes a les plaquetes Un glop de brutor dins el ventre, que coordinava Pau Vadell i Vallbona a Mallorca abans d’embrancar-se en un projecte més ambiciós que és AdiA Edicions. I ara coincideixen el meu llibre i el llibre de Generació Horiginal.

J.C.P.A.: Però també havies publicat poemes a la revista Pèl Capell, i en el fons molta gent ha confiat en tu com a poeta perquè la teva poesia té força, és visceral, té una contundència estilística i ara tota aquesta confiança arriba a un punt culminant i positiu gràcies a Pastor d’antenes.

J.V.: Sí, precisament aquests poemes que havia publicat de forma esparsa ara formen part, revisats, de Pastor d’antenes.

J.C.P.A.: I tinc entès que en Pau Vadell també t’ha demanat de publicar alguna cosa amb ell, si no m’equivoco…

J.V.: Sí, i estic molt content. Potser tinc un possible projecte però m’estimo més no parlar-ne per evitar la superstició i per entrar, també, en el mite de la superstició.

J.C.P.A.: Ets supersticiós, per tant?

J.V.: En general no, però en literatura sí. Amb els anys s’aprèn, i ho dic en un poema, que cal aprendre no esperar res, encara que et faci il·lusió. Tanmateix, per a mi, la decepció és una de les condicions humanes que més m’interessen com a material poètic.

J.C.P.A.: Potser per lluitar contra la decepció has anat batallant durant 10 anys incansablement en els teus poemes, i en el teu llibre, amb un ànim de total absència de por a la derrota, o així he llegit jo, almenys, el resultat final que és Pastor d’antenes.

J.V.: La derrota ja la tens. I escriure no deixa de ser una altra mena de derrota. Escrius, ho fas per necessitat, i el resultat que d’això en surti depèn de tu, relativament, i de la sort, i d’una sèrie de circumstàncies que no depenen de tu, però saps que has d’escriure, i d’aquesta mescla estranya en pot sortir qualsevol cosa. Jo vaig començar el llibre aquest i han estat 10 anys de feina: depurant, llençant a la paperera, desbrossant, degollant, decapitant… Tot per intentar arribar a l’impossible, que també és la victòria, una victòria que saps que mai no aconseguiràs. L’ideal és assolir el que tu vols que s’acosti al poema que somnies. L’excel·lència és quant lluny arribes fins acaronar aquest ideal. I el resultat mai no arriba, per això és insatisfactori, però al mateix temps això és el que t’esperona a seguir.

J.C.P.A.: I a resistir… Penso molt en Joan Sales i les seves correccions contínues a la recerca de la perfecció a favor de la seva obra i a favor, sobretot, de l’obra dels altres, dels autors a qui publicava.

J.V.: Sí, és clar, i és que aquesta recerca de perfecció, una perfecció que sempre és impossible, és el que et dóna txitxa. Imagina que arribes on volies arribar: dius “Ja està!” i hi ha gent que fins i tot ha deixat d’escriure per culpa d’això, per culpa d’haver arribat on volien, que també es pot entendre no com una victòria sinó com una catàstrofe, i aquest punt és el que també ofereix aquesta ambivalència: entre el fracàs el triomf hi ha molt poca distància. Jo encara no he arribat aquí. Vaig a poc a poc. Potser ho faré més endavant, això d’abandonar, però per ara no en tinc cap intenció.

J.C.P.A.: És bo saber-ho!

J.V. [Riu.] No donaré aquest gust, encara no almenys…

J.C.P.A.: I quina és la teva metodologia? Com fas feina i com treballes els poemes?

J.V.: És bastant caòtic. Jo acostumo a intuir un poema, però tampoc no tinc clarament el que vull dir no tampoc sé de què vull parlar. Quan tinc una intuïció necessito apuntar. I ho faig per qualsevol lloc on pugui: un paperet, un gargot, una llibreta petita, una llibreta d’espiral gran que tinc a casa… Directament a l’ordinador, gairebé mai. Primer a mà, després hi torno a mà. Vaig depurant. Agafo versions. Agafo un tros de poema d’un paper i el mesclo amb el tros de poema d’un altre paper… Així vaig ajuntant i refent i vaig intuint coses fins que, d’alguna manera, n’estic més o menys satisfet o allò té certa dignitat. Però és un procés que no s’acaba mai. Això ja ho deia en Francesc Garriga: “Jo dono per tancat el poema quan es publica.” I, a més a més, ha resultat que era mentida, perquè un cop publicat seguia fent i refent i retocant… Doncs a mi em passa el mateix. Si ets així no ho pots evitar.

J.C.P.A.: Fins a l’essència del poema…

J.V.: Exacte, aquest és el joc. Un joc que a vegades és divertit i a vegades no ho és. Com que ho fas per necessitat, també hi ha vegades en què no et ve de gust però no hi pots fer res. És aquesta cosa que tenim els que ens dediquem a perdre el temps entre papers.

J.C.P.A.: Se’m fa curiós, i coherent, que parlis d’aquesta combinatòria, quan tu precisament ets un animal combinatori. Ens ho demostres a les teves publicacions periòdiques a La charca literaria amb la teva secció, Exhumaciones poéticas. Llegeixes un llibre, t’inventes unes traves, crees unes dinàmiques i uns procediments que et permeten desenterrar poemes en llibres aliene.

J.V.: Amb això estic molt content. Perquè per a mi és un gust participar a La charca literaria. Em demostra que coses que jo havia fet de forma més intuïtiva, o de manera més esporàdica, ara m’arriben com una obligació. Quan hi vaig entrar vaig entendre que hi havia molta feina a fer. Aquest procés neix d’Oulipo, l’Obrador de Literatura Potencial, amb la trava, i també neix de la idea de Jorge Luis Borges que tot està escrit i que sols queda l’opció d’anar combinant totes les lletres escrites en una biblioteca infinita que és el Paradís. I que allà hi és tot. Agafo llibres que m’han marcat com a lector i com a persona, ja siguin novel·les o d’altres gèneres, i d’allà n’extrec, n’exhumo, un poema. Intento reproduir coses que em va dir aquell llibre en un moment, i manllevo paraules que no són meves però que sí me les faig meves. Intento que el resultat sigui digne, tan digne almenys com perquè, no sé si passarà mai, un dia arribi l’autor del llibre original i si s’ho llegeix que digui “Bé, tampoc no desentona tant!” És una tasca imposada, i un cop comences ja no pots tornar enrere. Això et marca. També és un joc, un moment de felicitat, i per això m’ho estic passant tan bé. I tinc tants llibres que m’agraden que al final és un plaer també, i tinc feina per fer.

J.C.P.A.: I combines tant, també, quan escrius narrativa?

J.V.: Sí que combino, però sobretot reordeno. A vegades hi ha paràgrafs fets que, un cop acabat, s’han d’acabar ficant en un altre lloc. Però no és màgic, perquè amb cada canvi has de seguir fent canvis perquè allò encaixi. Amb això sí que sóc molt primmirat, no sé si perfeccionista però sí torracollons: m’agrada que les coses flueixin com jo les concebo, i això és molt difícil. A vegades acabes una cosa, llavors la deixes dormir, i aquell temps d’espera ha ajudat perquè allò millori. Quan deixes dormir allò, en tornar-hi, potser el que abans no veies esdevé evident, i descobreixes que abans no ho era, evident, perquè estaves obsedit en algunes coses com la història, que et pren. I és que a vegades la mateixa història et segresta. Per això crec que és molt bona la distància, deixar que reposi i tornar-ho a mirar temps després.

J.C.P.A.: El moment oportú, com deies abans.

J.V.: Això mateix: el moment oportú. Cada llibre, i cada escriptura, tenen el seu moment.

J.C.P.A.: I tornant al Pastor d’antenes, has portat la teva capacitat combinatòria a un resultat com si els poemes haguessin hagut de ser així sempre. Penso en el lector, que és com un arqueòleg que troba aquests poemes talment vestigis que queden després de la destrucció total.

J.V.: Sí, a vegades sí. Això ho va dir en Marc Romera, que Pastor d’antenes és un llibre postnuclear, gairebé a l’estil de Mad Max, però jo no ho concebia d’aquesta manera. Jo simplement concebia la ciutat, que és el meu espai natural perquè jo mai no he viscut a cap altra banda que no sigui una ciutat i a mi el camp em fa una mica de respecte, com una ciutat sola, com les fotografies meves que acompanyen el llibre. És una ciutat deshabitada, una ciutat sense humans, sense ningú, sense res, tan sols la ciutat despullada. I aquí, en aquest paisatge, vas trobant vestigis humans: un arbre plantat en una soca no és natura, és l’home que l’ha plantat allà. Les cases, les portes, les parets, les xemeneies, les antenes… Tot és empremta humana. I fins i tot el buit parla de l’home. Per tant els poemes són la intuïció de voler parlar d’això, d’aquest buit. I aquest buit al final et porta a la condició humana i a la consciència de ser viu.

J.C.P.A.: I de ser mort, perquè els poemes parlen molt de la mort.

J.V.: Sí, i de la mort també. En el fons són poemes, com m’han dit alguns lectors, que no deixen indiferent.

J.C.P.A.: No deixen indiferent perquè fan pensar. O potser et deixen diferent precisament perquè et fan pensar, que és una cosa que sol dir molt la teva editora, Ester Andorrà.

J.V.: Sí, exacte.

J.C.P.A.: Tremendisme, ironia, metaliteratura… Hi ha molta consciència d’escriptura de poesia, també.

J.V.: És un dels aspectes que m’interessen: estic fent això i vull saber per què estic fent això. Pensar, donar voltes i reflectir què m’ha portat fins aquí, aquest precís moment en què estic hores damunt d’un paper guixant. I aquesta és la ciutat d’un home sol, que potser no està sol en realitat però que en el fons està sol escrivint.

J.C.P.A.: I quin és l’origen de Pastor d’antenes?

J.V.: El meu terrat de 100 anys. Tinc la sort de tenir-lo, i d’anar-hi, i d’estar hores allà, mirant, pensant.

J.C.P.A.: I d’aquí les antenes, doncs.

J.V.: Sí, les antenes del meu terrat però també les dels altres terrats. Així va començar tot. En el fons jo sóc el pastor d’antenes: algú en un terrat, fumant, pensant, mirant altres terrats i comprovant com estan les altres antenes de la contrada, essent víctima dels falciots que passen. Des d’aquest punt de vista, sempre escrivint quan la ciutat dorm, que és quan no fa soroll, però en realitat, precisament i aquesta és la gràcia, una ciutat mai no dorm del tot.

J.C.P.A.: Pastor d’antenes és un títol que em fa pensar en Joan Vinyoli i en Fernando Pessoa, perquè Vinyoli es considerava un pastor d’arbres i Pessoa un pastor de ramats i de personalitats i d’heterònims. I també remet a Vila-Matas, quan el cites al llibre: “Yo ya era uno y muchos.”

J.V.: Sí. Quan escrius és quan notes més aquestes diferents personalitats que et conformen. Perquè et surten diferents parts de tu mateix, i et contradius. La contradicció és una bona base per a la poesia que escric, una poesia que deixa parlar els meus diferents jos. En aquestes veus és quan n’has de treure una o fer com Pessoa, anar creant un univers. És l’artifici. Però hem de ser conscients que no som monolítics: el mateix cos, el mateix ser, el mateix lloc… Si creus això, estàs perdut.

J.C.P.A.: I per què Pastor d’antenes i no Pastor de terrats?

J.V.: Perquè les antenes m’agraden molt. Jo faig fotos, de fet el llibre ve amb fotografies meves de diferents antenes que he anat trobant pel món. Hi ha agrupacions d’antenes que són espectaculars, perquè conformen un paisatge absolutament anàrquic… Els conjunts depenen de l’instal·lador, de la posició, de la distància amb Collserola i d’altres paràmetres diversos… És apassionant. I és una manera, també, de parlar metafòricament de l’home: l’antena com a metàfora de l’ésser humà, que rep diferents energies, ones, coses de més enllà. I tant aquesta idea, com el paisatge que conformen les antenes velles amb les noves amb les més modernes, són fets que m’estimulen.

J.C.P.A.: I componen un palimpsest físic que esdevé palimpsest literari.

J.V.: Això mateix. Quan vaig escriure el títol, Pastor d’antenes, vaig recordar després un article de Josep Pla en els seus Homenots quan parla de Josep Maria de Segarra, parla d’ell de forma molt irònica en un retrat esplèndid, i comenta que Segarra, de matinada, quan surt d’un dels cafès de la Rambla és com si amb aquell volum que tenia aplegués el ramat de persones cap amunt, pastorejant-los “amb el seu pas gallòfol”. Quina llengua que tenia en Pla! Que bé que ho feia, el cabró.

J.C.P.A.: Fenomenal. Hem parlat de les teves fotografies. T’interessava crear un llibre multidisciplinar?

J.V.: Evidentment. Crec que les fotografies i els textos es complementen molt bé. De fet, moltes vegades quan he recitat he projectat també les fotos i la cosa anava molt bé. Ester i Ignasi i Marc de LaBreu em varen dir que podia incloure fotografies en blanc i negre, i per a mi funciona com una part més del poemari, una part sense títols ni lletres, tan sols una sèrie de fotografies juntes que ajuden a contextualitzar la resta, i amb una qualitat final molt interessant, pel que fa a la impressió.

J.C.P.A.: Tens un gran amic fotògraf, el gran Pep Bonet…

J.V.: En Pep Bonet! És un figura. És un monstre ultraintuïtiu. Un home que en un moment de la seva vida va decidir ser fotògraf i s’hi ha tirat a les totes, de cap a cap. El conec de fa molts anys, des de pocs abans de començar a interessar-se per la fotografia. Érem molt joves. Amb ell vaig fer el curtmetratge Ponerse al día.

J.C.P.A.: D’això volia parlar també, perquè tothom sap que tens una veuassa però no va ser fins que et vàrem veure dins de Ponerse al día que no vàrem conèixer les teves dots interpretatives…

J.V.: [Riu.] Va ser un projecte fantàstic. A mi m’agrada molt estar ficat en diferents coses. Un dia vaig rebre un correu de Pep Bonet, em demanava si tenia “qualque guió” de ficció per fer un curt. Li vaig enviar quatre guions. Un li va agradar, però al final no s’assembla en res al que li vaig enviar, però aquesta també és la gràcia. No sé quantes versions vàrem fer, potser més de 30 versions per 10 minuts de curt… Vàrem treballar molt, això sí. Ell venia aquí, jo anava allà, a Mallorca. Molts correus electrònics amunt i avall i, al final, vàrem organitzar una setmana de filmació amb tot l’equip, gent que venia de Madrid per treballar a canvi de sostre i menjar i les gràcies. Despeses mínimes per a un resultat extraordinari. I més que d’actor faig de presència, i no va ser per cap altra cosa que per motius pràctics: jo semblava un xungo i necessitàvem un xungo. Un poc de maquillatge i ja està. Una experiència inoblidable.

J.C.P.A.: I teniu més projectes en marxa?

J.V.: Sempre parlem d’un curtmetratge molt curt i d’un curtmetratge més llarg. Però l’agenda del mestre Pep Bonet és molt complicada. La meva és més lleugera. Però sé que algun dia farem una altra cosa. Si surt, ja sortirà…

J.C.P.A.: Ponerse al día parla d’assassins, un tema que toques molt en la teva obra, precisament a la revista Les Males Herbes tens un cicle dedicat a un assassí monstruós de Poblenou…

J.V.: A mi el crim m’interessa molt. De fet vaig estudiar criminologia uns quants anys per tenir fonaments més precisos del tema. Vaig tenir assignatures meravelloses com “Psicopatologia criminal”… I vaig tenir professors molt bons. El fet és que sempre m’han interessat els temes del crim i del mal, des de petit. O sigui, la figura del dolent, la venjança, la poètica de la violència, violència que pot trobar-se en Tarantino o en un polígon industrial, que pot arribar a ser un paisatge molt violent, i això és el que em frapa. La ciutat és també la selva construïda pels homes. Estem molt a prop i no ens matem, o sí, hi ha certa esperança, però qualsevol ciutat implica conflicte.

J.C.P.A.: I algun dia tens pensat publicar aquestes publicacions a Les Males Herbes en un únic volum?

J.V.: M’agradaria. I tant! El que passa és que són relativament poques, potser les hauria d’ampliar. És una cosa que està allà, pendent. Tinc el projecte pendent, algun dia, de fer-ho: ho tinc al cap i vaig prenent notes. Però encara no és el moment. No ha arribat el moment encara.

J.C.P.A.: Perquè també tens una novel·la inèdita, fantàstica, Haiku a Brooklyn, que sortirà en el futur a LaBreu Edicions, també.

J.V.: Sí, però encara hi estic treballant. He deixat reposar uns mesos i ara m’hi he tornat a posar. Ara hi estic tornant a treballar amb ganes. Vaig estar dos anys molt immers en això, cada dia, cada dia, cada dia. Molt de temps. Vaig tancar. Vaig deixar reposar. Ara he tornat a obrir, i ara que estic fresc i amb energia m’hi puc enfrontar amb força una altra vegada. És això: l’avantatge de no tenir pressa. Si estic 6 anys per fer una cosa, què?

J.C.P.A.: I també has participat en aquesta obra d’El Palomar dedicada a Ismael Smith amb el MNAC…

J.V.: És una caixa d’artista amb diferents coses i hi ha un text meu, “Smith Suite”, amb el que vaig treballar molt. I de fet estic revisant la meva novel·la per tal d’incloure el personatge d’Ismael Smith: cronològicament encaixa, i si em surt bé pot quedar niquelat.

J.C.P.A.: I vius a Poblenou. Molt bé per aquí, no?

J.V.: Sí, estic molt a gust aquí, i sobretot a gust de tenir un espai com la Nollegiu tan a prop. Si he d’anar al mercat i comprar, o aclarir assumptes pendents, sempre aprofito per venir a parlar amb en Xavi, comentar alguna cosa, comprar algun llibre. El paper d’aquestes noves llibreries independents és més que ser llibreries: ofereixen un espai de cultura, de difusió, d’agitació. I entren en sinergia directa amb les editorials independents. S’han unit en una espècie d’energia conjunta molt efectiva que ha fet possible que persones amb interessos comuns, i que abans estàvem soles a casa llegint llibres estranys, ens trobem i parlem i comentem i treballem plegats. Que som sempre els mateixos? Potser, però en el fons no som tan pocs i anem creixent, cada dia som més, i més que serem, perquè també és una manera de fugir d’aquestes barbaritats de merda literàries que ens volen vendre des dels premis oficials i els mitjans de comunicació. Crec que l’esperit del temps es troba en llibreries com la Nollegiu, la Calders, la Impossible, Cal Llibreter, la Dòria… I en editorials com LaBreu, AdiA, Terrícola, Buc, Lleonard Muntaner… I gràcies a aquesta gent coneixes coses fantàstiques, i això fa que la vida deixi de ser tan horrible i esdevingui una mica més magnífica.