Amb motiu de la presentació de la reedició d’Espigues en flor. El retorn, l’escriptora Antònia Vicens analitza l’obra i el llegat de Maria Antònia Salvà per reivindicar-ne la modernitat i la independència. En una conversa centrada en la memòria i la paraula, l’autora de Santanyí reflexiona sobre la servitud d’escriure, la dignitat de la llengua catalana davant el pessimisme actual i la pèrdua d’identitat de la Mallorca contemporània.
El mirall de Maria Antònia Salvà
En el marc de la presentació de la reedició d’Espigues en flor. El retorn, Antònia Vicens reflexiona sobre la figura de Maria Antònia Salvà, una dona que, segons l’autora, ha estat injustament encasellada. “Na Maria Antònia Salvà va ser molt estimada en el seu temps per tots es grans noms de l’escola mallorquina i també de figures catalanes de la literatura. Però, clar, era dona i vivia a Mallorca, a un racó del món”, explica Vicens.
L’autora destaca la tasca de Lluïsa Julià per situar Salvà al lloc que li correspon: “S’ha de felicitar perquè fa més de vint anys que lluita per posar na Maria Antònia Salvà en el lloc que li toca, com una de les grans, la primera poeta del segle XX”. Per a Vicens, la visió tradicional de Salvà com una figura “beateta” és un error de lectura. “Res de beateta i de cursi, res de tot això. Era una dona independent, una dona potent. Pensa que en aquells anys que l’església i la societat anaven tan plegades, lo seu era casar-se o fer-se monja. Ella no es va voler fer monja ni es va voler casar. Ella decideix viure el seu món, el que a ella li agrada”.
Vicens hi veu una rebel·lia silent però ferotge: “Jo veig que ara seria una dona feminista total, perquè estimava qui volia. Està plena d’enyorances, plena d’uns sentiments, d’uns amors que perduren. Hi ha un poema que a mi m’esgarrifa molt, que és quan es mor la seva estimada amiga Emilia Sureda als 38 anys. Li fa un poema brutal”. Aquesta identificació arriba fins a l’acte simbòlic de portar les joies de l’estimada: “Diu na Maria Antònia que ara du l’anell de la seva amiga… Això ho trob d’una potència… qui es posa l’anell del seu amic coral que es mor? Na Maria Antònia el du i ho diu sense vergonya, tranquil·lament”.
“Crec que hi ha més poesia a la meva prosa que als meus poemes. Perquè a la prosa em puc esplaiar tota una pàgina, i quan són versos, està restringit, restringit… és un altre exercici”.
– Antònia Vicens
La llengua com a identitat i resistència
La conversa deriva inevitablement cap a la situació del català, un tema on Vicens es mostra contundent contra el pessimisme crònic. “Això sobre el català, jo sempre dic que plorem massa pel català. Com més plorem per una cosa, més com a morta la trobam, la veim. L’enterram ja massa”.
Recorda els seus inicis i la comparació amb el present per donar una mica de perspectiva: “Tornant enrere, a s’escola que jo anava i per tot, obligatòriament tot era en castellà i apreníem des de ‘Padre Nuestro’ fins a les sumes de dos i dos… el català no hi era per enlloc. Era en el carrer, això sí, però la gent no sabia llegir. Ningú podia llegir en català. Les rondalles es contaven, però no les sabíem llegir. Ara hi ha molta més gent que sap llegir en català, hi ha molta més gent que llegeix en català. Cada dia s’edita més en català”.
La seva defensa de la llengua neix d’una vivència íntima: “Defensar la llengua perquè és el que t’identifica ja en el moment de néixer. Dius ‘ma mare’, no dius ‘mamá’ quan neixes. Aprens el nom de les coses en català i elles et fan companyia i creixes amb aquelles paraules que són de tot un poble”. Per això, la seva recepta és clara: “M’agradaria que miressin el positiu per donar-li força i dignitat, i no tractar-la sempre com una moribunda. Jo crec que la llengua catalana és potent”.
El procés creatiu: entre el somni i el rebuig
Sobre la seva pròpia obra, Vicens distingeix clarament entre el mecanisme de la prosa i l’impuls de la poesia. “Crec que hi ha més poesia a la meva prosa que als meus poemes. Perquè a la prosa em puc esplaiar tota una pàgina, i quan són versos, està restringit, restringit… és un altre exercici”.
La poesia, segons confessa, no és una recerca, sinó una troballa que de vegades pot ser pesada: “Els poemes sempre neixen, em neixen, m’estiren, jo mai els busc. Venen d’un racó o d’un somni. M’apareixen. I només quan se m’apareix el poema és quan em pos a escriure. Si no, no el cerc. Més aviat el rebutj, és una servitud escriure, has d’estar bolcat en un lloc, et concentres… no ets més lliure quan no escrius”.
Aquest caràcter impregna el seu darrer poemari, Agafa la teva creu (2025): “Els meus poemaris sempre són imprecisos, no se sap quasi mai si viuen a la banda de sa vida o a la banda de la mort o quina línia trepitgen”.
La memòria de Santanyí i el rastre de la sang
El record de la seva infantesa a Santanyí i el contrast amb la Mallorca actual és un dels moments més emotius de l’entrevista. Vicens relata com el seu darrer llibre de poesia neix de la memòria dels “homes que picaven a la vorera, suats, tot el dia”, i dels presos polítics que va conèixer de petita.
“Vaig voler enllaçar Consolació de Santanyí amb el Gòlgota i, d’alguna manera, descriure que no hi ha cap pam de terra que sigui innocent. Que tota guarda la seva sang i la seva memòria”, afirma amb gravetat. Per a ella, la memòria és un element d’actualitat perpètua: “Malauradament la memòria sempre és actualitat. Sempre hi ha guerra… l’únic que ha progressat és la sofisticació de les armes, però ens continuem matant constantment”.
Palma
Sobre la Palma que va viure, l’autora sent una profunda tristesa per la pèrdua d’identitat. Recorda els anys 70, quan tenia una tenda d’artesania vora la Seu: “Aquella Palma no tornarà… hi va haver tot un moviment d’artesania, tot fet a mà… eren la majoria hippies vinguts de Sud-amèrica, dels Estats Units… ara sembla que tot s’ha industrialitzat”. Admet que ja no va a Ciutat: “Visc a Palma, però no vaig a Palma. Hi vaig anar la darrera vegada el juliol passat i vaig tornar amb una certa tristesa. Hi havia gent pel carrer, però les botigues estaven buides, tot el que veia era molt de comerç, però sense cap identitat, sense res, el que podries trobar a Barcelona o a Milà”.
La riquesa de les paraules
Antònia Vicens tanca la conversa amb una crida a la lectura del diccionari, no com a tasca acadèmica, sinó com a exercici de supervivència i creació de món: “Jo diria a tots que quan no tenen res a fer, només un moment, que rellegeixin el diccionari Català-Valencià-Balear perquè és d’una riquesa tan grossa… Hi ha paraules, pots posar nom a les coses, tant si són un pensament com si són una alegria. Si no tens paraules, no pots posar nom a les coses”.
Les paraules, diu, varen ser la seva única riquesa en els anys de misèria de la postguerra: “De petita per mi les paraules eren la riquesa que tenia, perquè quan vaig descobrir les paraules en aquells anys de tanta migradesa, hi havia molta misèria els anys 40… jo veia que amb les paraules ho podia crear tot: podia crear contes, podia crear jardins, podia crear joguines, tot”.
