entrevista a Mireia Calafell NOSATRES, QUI a Catorze (21.07.21)

La poeta diu que «un premi té més a veure amb el jurat que amb el poemari»

Vaig a trobar la Mireia Calafell (Barcelona, 1980) amb una llibreta on he dibuixat una mena de mapa sobre el que he llegit als seus poemes. Sobretot als de Nosaltres, qui (LaBreu Edicions, 2020), que acaba de guanyar el Premi Josep Maria Llompart de poesia, però també sobre mites clàssics, les relacions que m’han crescut a dins del cap connectant idees i lectures que he fet dels seus versos i la història d’una ciutat fantasma. Un indret que es diu Varosha i que dona nom al recital que farà el 24 de juliol al Festival Portalblau amb la violoncel·lista Björt Rùnars. Al meu mapa també hi ha coordenades sobre música, ritme i musicalitat. I un petit a part, com una illa deslocalitzada, sobre un poema concret, una pregunta que em feia des d’abans que sabés que ens trobaríem i que tinc l’ocasió de fer-li per satisfer la meva curiositat.

Mireia Calafell Foto: Marta Huertas

El muntatge que porteu al Festival Portalblau es diu “Varosha” com un dels poemes de Nosaltres, qui. El poema el dediques, precisament, a la Björt Rùnars.

Amb la Björt ens vam conèixer fa molt de temps. Vaig pensar que seria xulo contactar amb ella i provar de fer alguna cosa juntes, veu i violoncel. És molt bonic veure el que fa; en lloc de recitant versos jo podria estar llegint el diari calmadament i el que en sortís seria interessant igualment perquè la música fa que tot vagi cap a un altre lloc. A Varosha la Björt toca el violoncel, canta, també toca un teclat petitó, fa loops… Tot és molt delicat, molt bonic, i en directe veus com construeix el so. A vegades soc a l’escenari llegint i penso ara per què he de tornar a dir qualsevol poema?, escoltem-la a ella!

La part musical és cosa seva del tot, entenc.

Absolutament. Ja m’agradaria poder-hi fer alguna cosa! Mira, un titular: jo recito, però en el fons el que voldria és cantar [riu], però el més a prop que puc ser de cantar és parlant davant del micro. Jo li he anat explicant què volia dir amb cada poema, com me’ls imaginava, quin to tenien. Hem estructurat el recital en parts, en blocs, i cadascun, el dels mites, el del desig, el de la crítica, té una sonoritat diferent en funció de la temàtica.

“Varosha” és un poema i l’espectacle, però és el nom d’una ciutat fantasma de Xipre, un lloc que era la bandera de la modernitat i el turisme de l’illa però que va quedar abandonada després de la invasió turca de 1974.

Ens agradava la idea d’un lloc, d’un espai, una geografia. Com que ella és d’Islàndia, el tema del viatge hi és present i ens semblava molt interessant la idea de les ciutats fantasma, és que és brutal! Jo tenia uns quants poemes de Nosaltres, qui, però juntes ens vam posar a treballar, vam arribar a Varosha i ho vam omplir.

En una entrevista a l’Àrtic de Betevé explicaves que ets molt lenta escrivint.

Sí, és que tinc molt poques coses a dir! En general, em sorprèn que la gent tingui tantes coses a dir. És fantàstic, però a mi em costa molt, sobretot tenir alguna cosa a dir que em sembli una mica més nova, o diferent del que ja he dit.

Que no estiguis dient sempre el mateix, oi?

I en el fons no puc deixar de fer-ho. Sempre estic repetint-me, perquè costa molt deixar de ser qui ets i deixar d’escriure com escrius i deixar de tenir el teu to. Amb la Fundació Maria-Mercè Marçal organitzem recitals on diferents poetes llegeixen els seus poemes. És brutal veure com la Marçal es converteix en Blanca Llum Vidal, es converteix en David Caño… com agafa el to de qui els llegeix.

És normal, en aquell moment s’és un intèrpret, al final.

Amb el teu estil, la teva cadència i la teva manera de dir-ho, que es nota sempre.

Això em fa pensar en com canvia un poema llegit íntimament, a dins del cap, a com te’l presenta el mateix autor. Les paraules diuen el que diuen, però…

Suposo que és com una persona que llegeix la partitura i que després escolta com la interpreta una cantant.

Tu què prefereixes, escriure o recitar?

Recitar m’agrada molt, m’ho passo molt bé i no ho sabia. Aquesta part de l’escriptura, dir els poemes i compartir-los, té alguna cosa que és allà, que s’encén. Escriure em costa molt més, és molt més difícil. El que sí que és cert és que no hi ha tanta diferència entre l’escriptura i el recital, en el sentit que tinc molt present la sonoritat dels poemes i el ritme quan escric. Mentre escric els dic amb veu alta, així que no està tan separat. Després, compartir-los amb el públic sempre és genial. Fins i tot serveix per adonar-te que has fet alguna cosa que ja havies fet en un altre poema.

Te n’adones en el moment de dir-lo.

Al poema Dafne dic “repetint i repetint i repetint”, i l’altre dia vaig escriure un poema molt, molt senzill, però quan el vaig dir amb públic vaig adonar-me que estava tornant a repetir i repetir una paraula i ostres, això no ho pots fer. T’agrada el poema però no funciona, no hi pots tornar.

Aquesta mena de repetició, quan sents el poema, fa la sensació d’ostinato. És interessant la musicalitat de com es mastega el text, de com funcionen les consonants rítmicament.

A més funciona també amb el concepte de repetició dels mites. La primera part de Nosaltres, qui respon a la pregunta Qui som nosaltres? des de la lògica de la verticalitat, que sempre implica una exclusió, un tu sí i tu no i, per tant, un exercici de poder. Hem heretat molts mites que no hem qüestionat i al segle XXI ja no podem rebre’ls acríticament. La història de Dafne i Apol·lo s’explica com una història d’amor apassionat!

Quan el que explica és un assetjament i la culpabilització de la víctima: Apol·lo és qui la persegueix però és a Dafne a qui es castiga, se la fa desaparèixer d’escena convertida en un arbre.

I encara estem així. A poemes com Estadística hi escric “Que et sigui dat l’instint / o aprenguis a crear-te’l. / Que no te’ns moris mai / i per amor no et matin”. Ma germana acabava de tenir una criatura i el poema és un tant de bo, persona que neixes, que trenquis l’estadística. O com a Bumerangs: “Tornen sempre les aranyes. […] De tots els contes tornen si et toca creuar sola un parc de matinada”. Tenim pors incorporades des que som petites.

Vertical l’he llegit, sobretot, com la constatació d’una mala herència. És la part on t’asseus i dius que hi ha coses que estan podrides des de l’ inici. En canvi a la segona part, Horitzontal, la realitat s’hi eixampla, com en un pla descrit amb les coordenades y (vertical) i x (horitzontal), cap al “Nosaltres” del títol. Aquest nosaltres també és present a Relació, la peça que vas escriure per a Un vocabulari per al futur del CCCB.

Relació és un poema escrit just abans de la pandèmia i parla de dues claus ontològiques: la de l’oposició (A s’oposa a B i es relacionen a partir d’aquesta oposició, cosa que genera actituds com la de veure qui es posa per damunt de l’altre) i la de disposició, saber que estàs a les mans de l’altre. Aquest altre no el coneixes, no és “només” un ésser humà. El que ha passat està en relació amb qui som nosaltres, què volem ser, qui som en relació amb el planeta o la natura, perquè la natura no és una cosa que ens envolti, sinó que som. En aquesta lògica de disposició hauria fet més poemes ecofeministes, que canviarien el subjecte, el descentrarien però molt més dràsticament. A Horitzontal hi ha poemes de desig com No és veritat, però també de vulnerabilitat perquè estem a les mans de l’altre. Sobre això vaig llegir un vers molt bonic de Ramón Andrés: “Amar, tener la muerte en que morir”.

Suposo que estimar és saber que hi ha una part de tu que ja no és teva.

I que ja no ets autònoma. Però també he escrit poemes de malaltia o de dol, com Comiat o Èpica II. El concepte tradicional d’èpica ja sabem quin és, però en aquest II hi escric que l’èpica també pot ser dir “fins aquí, ja no puc més”, i deixar de banda la lògica de superar-ho tot i de vèncer les dificultats. No, ens enfonsem i no passa res, o fins i tot, si ens enfonsem junts, potser passen coses.

Pensant en el que deies que costa molt deixar de ser un mateix, quina relació tens amb els teus poemaris antics?

Poètiques del cos (Galerada, 2006) em sembla un llibre entranyable. Moltes vegades m’agradaria recuperar la manera com el vaig escriure. De Costures (Viena Edicions, 2010) se’n van fent edicions i encara es ven, cosa que em sorprèn i Tantes mudes (Perifèric, 2014) és un llibre que m’estimo molt. Últimament als recitals només hi dic poemes dels últims, perquè són els que fan més il·lusió, i com que escric tan poc…! [riu] A més, de cada llibre sempre llegeixo més o menys els mateixos. Són els que m’agraden més, en el fons. No tots m’agraden i normalment soc bastant crítica amb els meus poemaris i els refaria moltíssim.

Allò que diu que deia Leonardo da Vinci, que les obres no s’acaben, s’abandonen.

És saber això i acceptar-ho. També és veritat que la majoria dels poemes que he escrit estan publicats. M’encantaria ser una persona que va amb la seva llibreta apuntant idees i escrivint-hi poemes, una cosa molt romàntica. Però no, no ho soc. Jo agafo i dic “ara em poso a escriure”. Invoco l’escriptura perquè em va bé, em centra, ho necessito, i, si surt alguna cosa que m’agrada, ja és fantàstic. Normalment, si estic escrivint un poema que em costa d’escriure, ja sé que no serà un poema que m’agradi. No és que escrigui a raig, però si m’he de posar a reescriure massa és que m’he entrebancat. Té a veure amb el ritme. Puc continuar-ho, però…

Nosaltres, qui acaba de guanyar el Premi Josep Maria Llompart de poesia. És veritat que no n’has publicat quinze, però tots els teus poemaris han sigut premiats.

I n’estic molt contenta! Menys Costures, els altres tres han guanyat premi i, després, premi a obra publicada. Això fa moltíssima il·lusió perquè el llibre ja té una trajectòria, te l’has pogut llegir amb calma. Al Premi Josep Maria Llompart competia amb llibres molt bons i se li ha de donar valor, molt, perquè aquests premis tenen una trajectòria i un reconeixement, però s’ha de ser conscient que unes altres persones n’haurien escollit un altre. Un premi té més a veure amb el jurat que amb el poemari.

Vaja, que els premis no et fan ser millor que els altres.

No, et reconeixen una feina. Un dels poemaris que optava al premi és Pare què fem amb la mare morta, de l’Antònia Vicens. Et diria que és una de les millors poetes que tenim ara.

Però mirar d’objectivar-ho a través d’un poemari concret d’un any concret és complicat.

Sí, és clar. De fet, ara em contradiré: sí que depèn del gust personal, però hi ha d’haver un criteri. Hi ha maneres de saber si un poemari és de qualitat. No és objectivable, però hi ha qüestions que pots valorar i que pots transmetre com el que cal que tingui un poemari. Per a mi una cosa a tenir en compte és que tingui una estructura, o que tingui un concepte al darrere, o que n’hagis pensat la forma, alguna cosa que li doni entitat.

En el teu cas, el concepte ve abans o el descobreixes en el que ja has escrit?

A mi em va molt bé tenir-lo pensat. Quan tinc alguns poemes me’ls miro i busco què hi pot servir. A Costures i Tantes mudes el concepte va sortir a partir de la paraula del títol. Costures és escola de nenes, doncs hi poso els meus poemes feministes; és una ferida, perfecte, desamor. A partir de les diferents accepcions, em surten les parts, els calaixos que puc anar omplint, i això em serveix per posar-me a escriure.

La pandèmia, la feina, com t’afecten a l’hora d’escriure?

Per escriure necessito estar a casa, però durant uns dies i tenir una mica de calma. No obrir l’agenda i veure que hi tinc coses cada dia de la setmana. Escric a l’ordinador i, francament, durant la pandèmia ja en tenia prou, de pantalla. Però això ens ha passat a totes. Una altra cosa que ha fet la pandèmia és afectar la lectura de Nosaltres, qui, que vaig escriure abans però va sortir l’abril de 2020. No pots llegir fora del teu context i de les coses que han passat, i hi ha alguns poemes que agafen una altra dimensió com Simulacre, que parla de l’àvia d’una amiga, que era d’Eivissa, però mai no s’havia banyat al mar. “tenim a tocar l’aigua / i no ens sabem mullar”, en una època en què el món era a la pantalla però nosaltres no hi érem, pren un sentit ben diferent.

Per acabar, una pregunta d’actualitat. Ara que s’ha acabat la moratòria amb els diacrítics t’han fotut enlaire un poema.

El dia que es va anunciar va ser el gran dia per al pobre Diacrític, el dia del seu comiat.

“Adeeeu nois, deixo de tenir sentit.“

Home, em sap greu perquè és un poema que m’agrada, que m’agrada dir i que es perdrà. I no és només que m’agradi a mi, és que se n’han fet murals a uns quants llocs. Fins i tot, un dia estava al metro i una noia el duia estampat a la samarreta! La gent, sobretot les dones, se l’han fet seu i sap greu.

“Diacrític”, de Mireia Calafell. Publicat a “Tantes mudes” (Editorial Perifèric) Foto: Andrea Jofre

Andrea Jofre, Catorze (21.07.21)