Entrevista Albert Pijuan i Adrià Pujol LA VASTITUD a Regió7 (25.02.20)

«Quan fas un relat no pots caure en el que és obvi perquè si passa estàs mort»
Amb Lucia Pietrelli, Pijuan i Pujol han participat en un projecte que ha arribat a la tercera edició proposat per LaBreu Edicions.Tres autors conviuen al Mas de Bernis, als afores de l’Aldea, durant una setmana, per acabar confegint tres narracions. El resultat? «La Vastitud» Albert Pijuan, Adrià Pujol i Lucia Pietrelli donen forma a les tres narracions que configuren «La Vastitud», de LaBreu Edicions.

Una setmana a un mas del Delta de l’Ebre per a escriure tres relats. Aquest és el repte que, des del 2015, presenta LaBreu Edicions a tres autors del país que, durant uns dies, han de conviure a l’Aldea per així crear tres narracions que beguin directament de la connexió dels autors amb el paisatge, amb la seva gent. Enguany, en la tercera edició, La Vastitud dóna nom a un recull de contes escrits per Albert Pijuan (1985), Lucia Pietrielli (1984) i Adrià Pujol (1974) gestats l’estiu passat, abans del Glòria. Pujol i Pijuan, acompanyats per l’editora, Ester Andorrà, es van reunir fa uns dies a La Papasseit per presentar el llibre i explicar-ne el procés creatiu de cada peça que, com cada autor, és ben diferent. Treus veus que conformen, però, un univers unit per un mateix fil a Un gran pas (Pijuan), Lo riu (Pietrielli) i L’espècie
invasora (Pujol).

-Havíeu pensat alguna vegada que acabaríeu formant part d’aquest projecte?
Adrià Pujol: La veritat és que no. Sembla impossible haver descriure un relat en cinc dies, és inviable.
Però fa molta il·lusió quan veus els escriptors que ja hi han participat i els qui t’acompanyen. A més, LaBreu és un segell amb prestigi, i reconforta.

-Ja tenieu pensat el relat o el vau escriure tot al Mas de Bernis, l’estiu passat?
Albert Pijuan: Jo estava llegint un llibre al voltant del turisme, sobre com el turista busca la simulació
perfecta. I aquest concepte és el que vaig utilitzar al meu relat. El paisatge del Delta em va recordar el de la lluna, i una mica és el què vaig plasmar en la narració, aquest entorn desèrtic, aspre.
Adrià Pujol.: Jo no vaig escriure ni una pàgina del relat allà (riu). L’Ester [l’editora] ja ho sabia. Però em vaig dedicar a observar molt l’entorn i la gent, i a parlar amb els habitants de la zona. Per a mi, el més important era observar i ferme una idea del que estava veient.

-És a dir que l’estada al mas us va servir per copsar l’ambient i l’entorn.
Adrià Pujol: Tots ho vam fer de manera diferent. Jo he viatjat molt, però soc molt casolà. I enlloc escric com a casa. Soc escriptor, és la meva feina, i tinc facilitat per escriure així com un fuster té facilitat per fer una cadira. Però no és l’espai ideal per a mi. Per això em vaig dedicar a prendre notes mentals, a fer el primer esboç.
Albert Pijuan: En el meu cas estava enmig d’un projecte i, sent sincer, no volia trencar el ritme del que estava escrivint. Però vaig intentar canviar d’estil i de llenguatge i vaig anotar idees… però el relat el vaig escriure més tard. A diferència de nosaltres, la Lucia sí que el va escriure pràcticament tot allà, d’una tirada.

-Els tres relats, tot i ser diferents, des de la gestació, tenen tants punts en comú que pràcticament es poden llegir mantenint una certa tensió narrativa. Parlàveu entre vosaltres del que estàveu escrivint?
Adrià Pujol: La veritat és que no. Parlàvem poc, i quan ho fèiem era més sobre literatura, sobre nosaltres. A mi no m’interessava tant saber què estaven escrivint els meus companys com saber com eren, què llegien, o què pensaven sobre una cosa o una altra.
Albert Pijuan: Vam marcar una sèrie d’ítems que havien de sortir, però tots els hem fet aparèixer a la nostra manera. Una lluna, un mort, un àpat i un àpex. És el que vam posar en comú, però quant a estructura i tema, no. I sí, és cert que els tres relats tenen vasos comunicants i es poden llegir com si fos un llibre.

-La desconfiança és un element que, de manera latent, es percep al llarg dels tres relats, tot i que s’expressa i es manifesta de manera diferent.
Adrià Pujol: És que si vas al Delta de l’Ebre, parles amb la gent i observes el teu voltant, és el que reps. Aquesta aridesa, gent de poques paraules. Els va per dins. La nostra relació amb l’espai va ser diferent, de respecte, però sempre amb aquest punt de desconfiança que genera el que desconeixes. En el meu cas, m’interessa molt l’espai que hi ha entre dos mons que no s’entenen però que estan obligats a relacionar-se, aquesta mena de fricció. En el meu relat el contrast se situa en el poble envers la ciutat.

-A «Un gran pas» , de Pijuan, tot el conte sembla envoltat d’un baf d’inconsistència, de certa irrealitat. També ho feia el paisatge?
Albert Pijuan: El relat, de manera inevitable, beu del paisatge, de l’ambient. I és que allà estàvem apartats, i les coses es veuen diferent. I que el paisatge em recordés al de la lluna vol dir que tot semblava una simulació, que un lloc com el Delta quedi tan a prop però a la vegada sembli tan lluny. Els tres relats tenen finals imprevisibles que el lector s’imagina que seran diferents del que pensa mentre llegeix. És un altre punt en comú.
Adrià Pujol: Partint de la base que la literatura és una exageració, quan fas un relat no pots caure en elm que és obvi, o en el que el lector creu que passarà. El meu relat podia semblar que acabaria d’una manera, però la gràcia és no fer-ho. Has de ser tu qui cavalqui el relat i no el relat qui et cavalqui a tu. Quan passa això i caus en obvietats, estàs mort.

-Els protagonistes dels seus dos relats van a un lloc concret amb una missió determinada, una mica com vostès anant al mas per escriure els relats.
Albert Pijuan: Cada escriptor té el neguit d’acabar la obra, però no has de fer-ho tan evident. Aleshores ho vesteixes d’una altra manera tot i que en el fons continua sent el mateix. Vivim obsessionats en aquest sentit. Si ho vesteixes, el lector no es cansa tant.
Adrià Pujol: A més, els tres autors hem subvertit la idea de «residència d’escriptors». No hem parlat de com ens ha canviat la vida i del fet que en sortir hem trobat la felicitat. Això ja està molt vist, i en certa manera és el que la gent espera. És intentar no digerir el que és obvi, i revestir les nostres obsessions, el que volem explicar, amb unes altres paraules. Transfigurar- ho. S’ha de tenir un mínim de dignitat artística per poder parlar de tu sense fer patir el lector, sense inundar-lo amb les teves neures.

Albert Blaya, Regió7 (25.02.20)

 

Deixa un comnetari

You must be logged in to post a comment.

Subscriu-te a la nostra newsletter