Què et va empènyer a escriure El dia que va morir David Bowie?
S’anterior llibre que havia escrit, Maracaibo, el meu primer llibre de contes. Eren uns monòlegs pronunciats per dones físiques o psicològiques. Eren normalment personatges molt histriònics, histèrics i estrafolaris. Quan el vaig acabar em va assaltar una pregunta: com seran els fills, els marits, els pares, les parelles d’aquestes dones? Com seran els qui les gaudeixen, les odien, les estimen i les pateixen? I aquesta novel·la va sorgir com una resposta a com és la vida de qui conviu amb aquests personatges. De fet, El dia que va morir David Bowie estava pensat com una novel·la a dues veus, només fill i mare. Després vaig veure que no era possible explicar la vida d’una persona només mostrant la relació amb algú altre.
El llibre comença amb una paraula en forma de pregunta que es va repetint: Sífilis?Quina és la importància d’aquesta paraula a la trama?
Un cop acabat el llibre m’he adonat que aquesta primera paraula i aquesta primera pregunta són el resum de tot el llibre. Sífilis, i un interrogant. Si ens poséssim a esborrar, tot aquest llibre podria ser un interrogant. Aquesta pregunta fa que el lector esperi una resposta i la vagi cercant. També intentava donar respostes amb insinuacions, i vull pensar que això és el que fa seguir al lector, el fa estar alerta. Però ja puc dir que aquesta novel·la és una pregunta, no és una resposta. I en té molt poques de respostes. La novel·la és un caminar, un deambular, igual que el personatge deambula per la ciutat. Es tracta d’acompanyar a aquest personatge en el seu camí i els seus pensaments, i que cadascú trobi el que vulgui.
El vas pensar molt aquest principi?
No, per res. Escric d’una manera molt intuïtiva. Vaig començar escrivint els pensaments d’aquest personatge i el primer missatge de veu que li deixa la mare, i a partir d’aquí vaig haver de seguir escrivint per intentar respondre. No respon a cap estratègia. N’hi ha hagut, però no en aquest cas.
Com decideixes els recursos literaris que fas servir a la novel·la? Deixes penjada la trama en més d’un capítol per crear tensió, fas servir molts flashbacks…
Va ser molt més orgànic que decidit. Jo vaig concebre la novel·la com un pensament de quinze o vint minuts. Per tant, perquè tingués coherència i no fos senzillament un poti poti de textos, imatges, i situacions, havia de tenir un lloc molt clar on reposar. Pot explicar escenes sexuals, records d’infantesa i pot haver-hi textos que fins i tot no són literaris… Però m’agradava la idea de tornar sempre allà mateix, a la sala d’espera on el personatge es fa la prova de la sífilis. Jo de vegades parlo de El dia que va morir David Bowie com un centrifugat. La sala d’espera, aquell precís moment, és el centre de tot, el centre de la rentadora, on tot està en moviment i el centre està aturat. Aquest punt d’amarrament entre tanta volta m’agrada.
Fas servir recursos poc tradicionals: un flyer d’un kebab, un fragment de Sex and the city…
Volia que aquesta novel·la fos un homenatge a dos dels meus escriptors preferits: Biel Mesquida i Antònia Vicens. En Biel té una novel·la de l’any 1975 que es diu L’adolescent de sal, i està inspirada en les teories textuals dels francesos dels anys setanta. Explica una història que no pot ser explicada de manera lineal. Està feta a base de superposicions, textos que xoquen entre ells, reptes, situacions que fan que el lector opini i decideixi per ell mateix. I això m’interessava.
Per altra banda, també ho he fet per una qüestió de convenciment propi. No volia dir: “El protagonista agafa el mòbil i enceta la seva quinzena conversa de Grindr”. Vaig decidir mostrar aquesta conversa. És una manera molt més directa d’experimentar el que aquest personatge viu. Així el lector es posa més en la seva pell. És per això que he necessitat introduir altres formats. No només he inclòs els missatges de la mare, sinó també un menú de pizzeria, per exemple, amb qui el protagonista està sempre en contacte, perquè a banda d’addicte al sexe és addicte al menjar. També whatsapps totalment tòxics, converses de Grindr… Són maneres d’explicar aquest personatge sense anunciar-ho.
La mare parla però no rep mai resposta…
Apareix amb missatges de veu. Això em serveix per explicar la relació que té amb el fill. De fet, als missatges que li deixa li diu que ja la trucarà quan necessiti diners… No vaig escriure la novel·la des d’un punt de vista moral. No vull jutjar ni a la mare, ni al fill, ni als amants, ni als amics. No vull jutjar a ningú perquè no m’agrada que em jutgin a mi. Però sí que vull posar la situació de cada personatge sobre la palestra i que cadascú s’hi enfrontés i que es preguntés com és com a pare, com a mare, com a fill…
Fas servir un llenguatge molt directe, paraules molt quotidianes… És una manera natural d’escriure o és intencionat?
Tinc alguns textos més barrocs, més carregats. Però en aquest cas, com que es tractava d’un pensament, havia de ser directe. I més en una situació tan extrema. Parlo d’un personatge que està esperant una resposta que potser li canviarà la vida. Per tant no es dedica a fer grans descripcions poètiques, sinó que va al gra. Parla tal com raja. Hi ha llistats d’adjectius, hi ha frases que ni tan sols estan separades amb espais sinó amb guionets… Aquest estil era necessari perquè el pensament fos de veritat.
Vas pensar molt la novel·la abans d’escriure-la o la vas pensar mentre l’escrivies?
Les dues coses. Al principi em va sortir a raig. És important tenir una il·luminació gran al principi. Però sí que arriba un moment en què has de programar. Quan feia dos mesos escrivint vaig fer una escaleta. També l’escriptura fragmentària ajuda molt a estructurar quan ho necessites. Vaig fer un llistat d’escenes i textos que volia que formessin part d’aquest llibre.
T’has enfrontat de manera diferent a l’escriptura de la teva novel·la a com ho havies fet amb els relats o els poemes?
La meva disciplina per escriure és que no tinc disciplina. El dia que escrigui amb un horari deixaré d’escriure o escriuré d’una manera que no dirà res de mi. Aquesta novel·la ha estat escrita de matinada i a aeroports. No ha estat escrita a enlloc més.
Participa al concurs de microrelats #LletresCreatives2 i guanya un exemplar d’El dia que va morir David Bowie de Sebastià Portell i un curs d’Imagina i Escriu del Laboratori de Lletres. PARTICIPA a Twitter i Facebook!
