Tots espeteguem, tard o d’hora, en la nostra crucifixió espiritual. Passa als 33 anys, tenyint-te la llengua amb xiclet de maduixa àcida en un poemari per mi definitiu. És el cas del prodigiós Jaume C. Pons Alorda, l’amic que publica Era a LaBreu Edicions, amb pròleg d’Eduard Sanahuja i epíleg, de genolls, de la colossal Lucia Pietrelli: un llibre que suma fragments d’un discurs sobre les religions del nostre temps. O bé passa als 50 (d’acord, encara 49) del fotògraf del delit i la perplexitat, el meu estimat Quim Fernández Callís. Dos seductors en peu de guerra, dos indisciplinats capaços de traduir les Fulles d’herba de Walt Whitman al català i de captar l’ànima del backstage i la vida viscuda als rodatges d’Albert Serra, respectivament. Dos terroristes de somriure criminal amb l’adrenalina tan indisciplinada com la de la parella del tema Allí donde solíamos gritar de Love of Lesbian. La vida esquitxa amb cops de màgia. Conèixer aquests dos meteorits, quina bella casualitat. En Quim és tan net que si neva torna a casa al·legant que no ha portat cap muda. Ho diu mentre bada amb el bec cònic dels gafarrons grocs. En Jaume és el visionari de la floridura del temps dedicat a acaronar els forats de les coses, les seves mancances, en llibres que es dessagnen i ens enlluernen. Tots dos gentlemans del present provoquen i ironitzen, vitalistes i generosos. Capturen la brutalitat de l’esforç per sobreviure en un univers de hienes. Era és el relat d’un subjecte que vol sadollar-se de tu, d’agraïment a la matriu, a la Serp alletadora, i habitar el gerundi i llurs mudances. En Quim i en Jaume pugen el nivell, bagolen l’apocalipsi, fan miques els contraris i m’ensenyen a caminar.