Esteve Miralles L’ESTRANY a ElPuntAvui (13.04.24)

Esteve Miralles reuneix la seva poesia a ‘L’Estrany’

  • Esteve Miralles , en una imatge del 2022, va presentar la seva poesia reunida a la Llibreria 22 de Girona QUIM PUIG.
Com fas de la pre­sen­tació d’un lli­bre de poe­sia una cele­bració de la lite­ra­tura i no un inter­canvi ver­sa­llesc d’elo­gis? Esteve Mira­lles (Mas­quefa, 1964), que no venia a Girona a fer-se esti­mar par­lant de L’Estrany (LaBreu), sinó a invi­tar els altres a esti­mar alguns dels poe­mes que hi ha reu­nit, ni que fos un de sol, va por­tar a la seva pre­sen­tació a la Lli­bre­ria 22 tres escrip­tors que pro­fes­sen per cada paraula escrita el mateix res­pecte que hi posa ell, Cris­tina Gar­cia Molina, Josep M. Fona­lle­ras i Narcís Coma­dira, per tal de defen­sar (el verb pot­ser és massa bel·licós) el seu lli­bre com si diguéssim des de dins, a través de la lec­tura i el comen­tari del parell de poe­mes que cada un havia esco­llit. Mira­lles, ben mirat, va par­lar poc: escol­tava, som­reia, assen­tia i abai­xava el cap, perquè una mica de broma, una mica com en una tro­bada d’íntims (i això que la sala era pleníssima i que arri­bava de fora la veu d’una can­tant des del car­rer que, a mitja lec­tura d’un poema fes­tiu, va ento­nar quasi profètica­ment l’himne eufòric d’ani­ver­sari “Per molts anys”), en aquest acte es va par­lar de la pie­tat, dels mons­tres, del camp de bata­lla que és cada poema, de la neces­si­tat d’eixam­plar l’ànima amb certa fri­vo­li­tat de “lírica lleu­gera”, de cinema, de tea­tre, de Paso­lini, de Car­ner, de la diferència entre dicció i ficció esta­blerta per Gérard Genette, dels lle­gats i, amb ells, del record de Josep M. Benet i Jor­net, i fins i tot de l’anunci de l’Estre­lla Damm i si era per­ti­nent o no que Pere Arqui­llué esca­timés la seva nuesa en sor­tir de la sauna alpina. Tot això en un lli­bre de poe­sia? Sí, tot això al vol­tant de L’Estrany, que en rea­li­tat en són tres, de lli­bres: dos de ja publi­cats en l’últim decenni en edi­ci­ons poc con­ven­ci­o­nals, Com si tin­gues­sis temps (Bibli­o­teca del Núvol, 2014) i Ulls al bosc (2019, L’Anacrònica), més un d’inèdit, Ara li és igual ser qui és, escrit en els últims cinc anys i que inclou, en “Epíleg”, la teo­ria poètica de Mira­lles, que és també una posició ètica, com ja va saber veure Antoni Puig­verd en dis­cul­par la seva absència a la pre­sen­tació de Girona amb un cor­reu a Mira­lles en el qual exal­tava la “radi­ca­li­tat moral” i “l’hones­te­dat intel·lec­tual” dels seus poe­mes. Fona­lle­ras, que va esco­llir aquesta mena de decàleg final sobre la poe­sia, la pie­tat i la para­doxa per obrir la seva inter­venció, va esbos­sar el retrat de l’autor mateix men­tre pro­vava en rea­li­tat de defi­nir la pie­tat: “Deu ser la volun­tat d’inter­ve­nir en detri­ment del jo i a favor de l’altre”, i el poema, aquest poema epi­lo­gal que fa explícita una posició davant de la lite­ra­tura, que és també una manera de ser al món, diu coses com ara que sem­pre s’escriu després de (d’algú altre, d’haver vis­cut, d’haver vol­gut escriure); que fer ser­vir una deter­mi­nada llen­gua pro­du­eix “assump­ci­ons, esgar­ri­fan­ces, esgar­rin­xa­des”; que ser imprecís i temp­ta­tiu ben mirat és ser exacte; que “la pie­tat és una militància civil”; que “la poe­sia és un vin­cle”, la pos­si­bi­li­tat d’una mena de vin­cle, i que el jo, en el poema, no exis­teix, però “para­do­xal­ment la meva pie­tat sí”, és a dir, el jo moral, o com va refe­rir-s’hi el mateix autor, “aquesta acti­tud pre­lingüística”. Cris­tina Gar­cia Molina, que va des­co­brir Mira­lles amb el die­tari Retro­bar l’ànima (Empúries, 2013), tenia interès a intro­duir la ferida i el mons­tre a la festa, sobre­tot des de la pers­pec­tiva que ja can­tava Cae­tano Veloso: vist de prop, tot­hom és una mica estrany, rao­na­ment que Esteve Mira­lles va reco­llir asse­gu­rant que “tot­hom es pensa que la seva família és nor­mal fins que porta gent a casa”. El con­cepte el des­plega sobre­tot en la seva poe­sia, en la qual aquest Estrany o Estra­nya, en majúscula, que encarna l’altre, el que viu fora de tu però més per­fecte o més abjecte, és la dona còpia D’entre els morts, de Hitch­cock, que surt al poema “La por” (on Coma­dira veu molts res­sons de l’Orgia de Paso­lini, de la mateixa manera que con­si­dera que “el tea­tre és la sor­tida natu­ral dels poe­tes”), o en el retrat de la Nena Blanca de “1994”, una “prosa des­po­e­tit­zada” que fa de l’argu­ment de For­rest Gump tota una altra cosa: una des­cripció de la “bèstia des­truc­tora de la innocència”, on el càndid és l’heroi racista, mas­clista, colo­ni­a­lista i sense intel·ligència que sobre­viu a l’amiga fràgil, la de vida equi­vo­cada, la que mor, per des­comp­tat. Enfront de la gra­ve­tat diríem que política d’aquests poe­mes, Narcís Coma­dira va elo­giar també l’encan­ta­dora fri­vo­li­tat de les villa­ne­lle inclo­ses en el lli­bre, ins­pi­ra­des for­mal­ment en les cançone­tes ita­li­a­nes a base de ter­cets enca­de­nats que Mira­lles, que les va des­criure com flo­ra­ci­ons d’un pen­sa­ment obses­siu, adapta al seu gust per des­ple­gar una vena paròdica i satírica que ja li venia de lluny, quan amb vint anys, va recor­dar Coma­dira, ja en publi­cava a la revista de la uni­ver­si­tat, Rat­lles 4, edi­tada amb els amics Joan Simó i David Vila­seca, emmas­ca­rat sota noms de tro­ba­dors juga­ners. Al final, Esteve Mira­lles, que és d’una inte­gri­tat tan rocosa que con­ti­nua dedi­cant els lli­bres a l’amic Vicenç Pagès Jordà, només va lle­gir-ne un, dels seus poe­mes, la Villa­ne­lla tes­ta­mentària que dedica a Benet i Jor­net, que parla dels lle­gats, de la tra­dició, del com­promís, de la llen­gua i de cons­truir un futur feliç amb aquests deu­tes, havent bai­xat a l’infern i havent-ne tor­nat. Eva Vázquez, ElPuntAvui Girona https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2406277-esteve-miralles-reuneix-la-seva-poesia-a-l-estrany.html

Categoria: Alabatre, Col·leccions, Diaris, Premsa, Rotatori  |  Etiquetes:

Subscriu-te a la nostra newsletter