La Poesia completa de Francesc Garriga arriba a les llibreries amb 851 pàgines que inclouen tota la seva obra publicada i l’afegit de Llàtzer, un llibre inèdit escrit durant els anys vuitanta.

Per què no ens els mirem?”, li deia el poeta Francesc Garriga Barata a Marc Masdeu, i li passava un dels seus primers llibres. Garriga anava depurant, ratllant, una vegada i una altra, els poemes, ja publicats però sovint introbables. I així, compartint estones “remenant llibres vells –recorda Masdeu–, fèiem les reunions més llargues”. També revisava els llibres amb Marc Romera i, esclar, s’hi van posar tots tres, “sense la intenció clara i directa, llavors, de publicar-los”.

Ara, poc més de dos anys després del traspàs de Garriga (Sabadell, 1932 – Bellaterra, 2015), tots dos són els responsables de Cosmonauta. Poesia completa (a la col·lecció Alabatre de LaBreu), que recull en 851 pàgines tota la seva obra publicada.

S’hi recuperen tots els llibres: Entre el neguit i el silenci (1959), Foc nostre, somni… (1960), Paraules (1962), Paraules cap al tard (1973), Els colors de la nit (1990), Setembre (1992), Ombres (2000), Temps en blanc (2003), La nit dels peixos (2005), Camins de serp (2009), Ragtime (2011), Tornar és lluny (2013) i Swing (pòstum, el 2015), així com també s’hi inclouen poemes diversos, inèdits o de publicats en revistes com Alba (1962) o Pèl Capell, o a l’antologia Demà no és mai (AdiA, 2014).

També s’hi publica per primer cop, però, un llibre inèdit, Llàtzer, escrit a mitjan anys vuitanta i que fa de baula entre les dues primeres etapes de publicació del poeta, i que demostra que l’autor no havia deixat d’escriure mai. “Recupera l’època del silenci”, diu Masdeu, qui explica que es tractaria d’una primera provatura del que va acabar sent Els colors de la nit. Precisament aquest dilatat silenci de Garriga en les publicacions, agreujat per uns desacords que van fer que comprés tota l’edició de Paraules cap al tard i la retirés del mercat, va provocar que durant anys per a molts fos un poeta d’obra escassa. Això, unit a la seva no adscripció a cap corrent dominant, va portar a un cert menysteniment de la seva obra, si més no fins a la seva tercera època, ja al segle XXI, en què va publicar periòdicament i va rebre, ara sí, el reconeixement gairebé unànime i premis com el Carles Riba. “Cosmonauta l’hauria de posar al lloc que li pertoca”, rebla Masdeu.

No només es tracta, però, de torcriu nar a posar a l’abast dels lectors els poemes de Garriga. L’operació és més complexa”. Romera explica que no és pròpiament una reescriptura, però sí que “hi ha molta depuració”: “Ell agafava un llibre i ja hi tenia fragments ratllats, i anàvem ratllant, de vegades estrofes senceres o fins i tot en algun cas mig poema. També suprimia epítets que avui grinyolen, o algun fragment que directament, amb els anys, detestava, a més d’errors diversos o la puntuació, que per avatars editorials de vegades feia inintel·ligibles alguns poemes”. És i no és un llibre nou, perquè la lectura que se’n deriva en bona part és totalment nova sense deixar de ser l’obra del Garriga de sempre, amb “el seu estil distingible; en llegeixes un poema i saps que és d’ell”, segons Masdeu. Romera insisteix en la “coherència, tant temàtica (el temps, l’amor, el desengany…) com del llenguatge poètic personal. Amb el temps va canviant, però alhora no hi ha dos llibres que siguin molt diferents, i la poètica sempre es manté”. S’ha arribat a escriure que l’obra de Garriga era com un “poema únic”, però com Masdeu i Romera matisen a la introducció, el poeta “no rees- cada vegada el mateix poema ni ho fa de la mateixa manera, sinó que sempre centra la mirada en els temes cabdals […] i els visita amb una mateixa actitud verbal que elimina els experiments fora de l’experiment únic en què es converteix el conjunt de la seva poesia. I amb el pas dels anys, llibre rere llibre, l’evolució de la seva dissecció del món i de la condició humana és palpable, com el to amb què s’hi refereix”.

Amb característiques, per exemple, com un llenguatge clar, fins a cert punt planer però sense recórrer artificiosament al diccionari, i alhora sense renunciar al mot culte tampoc, amb un univers poblat de referents de la cultura clàssica i, alhora, de la quotidianitat. En tot cas, els llibres s’han despullat aquí d’elements aliens, com cites, dedicatòries i notes, que s’inclouen al final, o pròlegs i epílegs, que directament s’han eliminat.

El títol del volum ja ve del 1962, quan Garriga publica a la revista Alba uns “fragments del llibre en preparació Cosmonauta”, un títol que no es va fer servir i que ara es recupera per donar nom a l’obra d’un autor que durant anys va ser vist com un outsider, “un cos estrany a la literatura catalana, algú que se la mirava des de fora i que era contemplat, quan era vist, com un satèl·lit llunyà, i sempre va gravitar en una nau des d’on explorava la vida i la cultura (és a dir: vida llegida, escoltada o vista) amb les paraules”, expliquen els editors al llibre.

Aquest article hauria pogut començar amb un repàs dels nombrosos deixebles declarats de Garriga, ja sigui dins la seva tasca professional de professor de batxillerat com en el mestratge ferm de diverses generacions de poetes. Una vocació docent que ha deixat deixebles potser més d’actitud que d’estètica. Reivindicat pels mateixos Romera i Masdeu, així com també, entre molts, Manuel Forcano, Pau Vadell, Joan Todó i Albert Forns. Però serà l’obra qui parli. Com diu Masdeu: “Estem convençuts que aquest és el llibre que ell hauria volgut. Li hauria agradat moltíssim”.

El volum incorpora un llibre inèdit , ‘Llàtzer’, escrit a mitjan anys vuitanta i que fa de baula entre dues etapes.