Joan Tomàs Martínez Grimalt: “La poesia ha esdevingut el principal refugi de la llibertat creadora” entrevista a LaVeuDelsLlibres (18.11.23)

Joan Tomàs Martínez Grimalt (1984), de Palma, ha rebut el Premi Jocs Florals de Barcelona 2023 per la seva obra, publicada a principis de setembre, Fosca Negra (La Breu Edicions, 2023), un dels premis més prestigiosos de la poesia catalana, lliurat durant la Setmana de la Poesia de Barcelona. Ha publicat cinc llibres de poesia: Els jorns (Edicions del Salobre, 2008), Proètica dels plaers  (Moll, 2009), Obagues i solanes (El Gall Editor, 2016), i Epigramari (Adia Edicions, 2021). Llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona, màster en Història Comparada i doctor en Arts Escèniques. Un portentós currículum. La seva bibliografia va lligada als seus estudis, ja que s’ha dedicat a la investigació històrica sobre el moviment obrer i a la història social del teatre català. Tot un expert i especialista, autor del volum El conflicte social en el teatre català en el tombant del segle XX (1890-1909) (Abadia de Montserrat, 2016), on barreja diverses disciplines de les ciències humanistes. La seva passió pel teatre va molt més enllà, ja que és membre de la companyia Corcada Teatre, on ha pogut estrenar Guia de supervivència per al desgel (2022). A més, és autor de diverses obres teatrals, com ara: Cendres. Cartografia de l’exili (Lleonard Muntaner, 2016).

El recull poètic Fosca negra és el número 128 de la col·lecció Alabatre, una de les més sòlides de la poesia catalana dels darrers anys, dirigida per Marc Romera i Ester Andorrà. Això, d’entrada, ja és tot un premi.

Sí, publicar a la col·lecció Alabatre de LaBreu Edicions ha estat un goig. Fan uns llibres molt acurats i molt ben acabats. És una de les col·leccions de referència de la poesia catalana dels darrers 20 anys. A més, són uns editors que fan un excel·lent acompanyament dels llibres. I això és tan important com l’edició en si.

Rebre els Jocs Florals de Barcelona és tot un reconeixement, ja que s’hi presenten nombroses obres.

És innegable que és un dels premis “grossos” de la poesia catalana i que té una certa repercussió mediàtica i social, sobretot per la trajectòria històrica del premi.

I suposo que ha de ser un gran estímul per continuar escrivint poesia.

És un estímul, sobretot en l’àmbit econòmic. Però crec que no hem de sobredimensionar el paper dels premis literaris. Les motivacions de cadascú per escriure poden ser molt diverses, però no crec que ningú es dediqui a escriure per tal de guanyar premis. Almenys jo no. Escric perquè mai no ho he deixat de fer, d’ençà que tenc memòria. I perquè fa uns anys vaig decidir que això havia de ser el meu ofici. Així ho certifica l’epígraf de l’IAE.

Tens més obres inèdites o altres projectes literaris que t’esperen?

Ara mateix faig feina en diversos projectes. És molt difícil professionalment centrar-se en un sol objectiu. No crec que es puguin posar tots els ous en un mateix cistell perquè pot no sortir bé. No és només una qüestió d’inspiració o de vocació. És també una qüestió estratègica. Diversificar, en el meu cas, ha estat la solució que he trobat per no dependre en excés de res ni de ningú. Per exemple, ara estic acabant d’enllestir una novel·la que, si no hi ha res de nou, sortirà el primer trimestre de l’any que ve. També faig feina en el guió d’una sèrie, però aquest tema està més verd. Pel que fa a poesia, darrerament he escrit alguns poemes nous, però res gaire concret. Tenc una idea, però encara ha de madurar.

Sobre els premis literaris se n’ha parlat molt. Vicenç Pagès Jordà va escriure un assaig sobre les grandeses i les misèries. Com analitzes aquest fenomen tan propi de la literatura catalana.

Els premis literaris en català són una rara avis en relació amb el sistema literari europeu. N’hi ha alguns d’institucionals, però molts d’altres provenen de l’àmbit de la societat civil organitzada. N’hi ha alguns de grossos, però sobretot n’hi ha molts de mitjans i de petits –en dotació i repercussió. A més, en general, són per a obra inèdita, no per a obra publicada. Així doncs, podríem dir que és una estructura heretada dels anys 60 i 70, en què la creació literària havia de trobar refugi i estímul en canals no oficials. Això no sé si és bo o dolent, tenc sensacions i arguments contradictoris.

Creus que estem capacitats i preparats per decidir quina és la millor obra que es presenta en un premi. Als Jocs Florals s’hi van presentar més de noranta obres.

És molt difícil guanyar un premi literari. Sobretot si s’hi presenten tantes obres. Tanmateix, sempre hi ha un punt d’atzar, d’aleatorietat. Jo he estat a alguns jurats i moltes vegades no es premia l’obra que genera més entusiasme, sinó la que genera més consens. A més, hi ha altres factors no gens menyspreables que condicionen la presa de decisions: l’ordre en què els membres del jurat intervenen, el mètode de votació que se segueix, etc. Tot plegat és un tema complex.

Creus que és un sistema just? Tots els membres del jurat tenen temps a llegir més de noranta obres inèdites en tres mesos? És a dir, a llegir, una obra per dia?

No sé si és un sistema just o no. La tria d’un jurat o d’un altre sempre té implicacions estètiques i polítiques. És habitual que hi hagi biaixos de gènere i d’edat. I també hi pot haver casos de nepotisme i tràfic d’influències. Negar-ho seria absurd. Ara bé, el que tenc clar és que si no tens la disponibilitat per llegir-te les obres que es presenten, no hauries d’acceptar mai participar en un jurat. És una qüestió bàsica, de decència. També hem de ser conscients que moltes vegades la remuneració que t’ofereixen no és proporcional a l’esforç que suposa la feina que s’ha de fer. Per tant, sempre hi ha d’haver un delicat equilibri per assegurar que les condicions siguin mínimament justes per tothom.

La poesia publicada catalana s’ha deixat imbuir i atrapar per l’aval d’un premi, ja que això ajuda a difondre les obres. Però no creus que precisament, en aquest punt, la poesia té greus mancances de visibilitat, lectors, prestigi, crítica i contacte amb les universitats i centres educatius?

La poesia és, per definició, un espai perifèric dins dels sistemes literaris. No obstant això, la seva aparent debilitat és, al mateix temps, la seva gran força. Ha esdevingut el principal refugi de la llibertat creadora, de l’experimentació formal, de la recerca dels límits del llenguatge i del pensament. I ho ha pogut fer perquè no és un territori central ni crematístic. Amb premis o sense, crec que la poesia perdurarà. Perquè té una petita comunitat fidel molt mobilitzada. Com podríem explicar, per exemple, la continuïtat de l’Horiginal si no fos així?

A les Illes, precisament, hi ha una bona sèrie de premis de poesia, amb el suport econòmic dels ajuntaments, com també passa al País València. No és una anomalia tants premis de poesia?

Des d’un punt de vista abstracte, estrictament intel·lectual, et podria argumentar que estic en contra dels premis literaris. De tots. Però la realitat concreta és diferent.

Davant de tots aquests dilemes i reptes, com podem crear més lectors de poesia?

Crec que la poesia pot interpel·lar més gent si es fa des de la consideració i el respecte. La prepotència ens fa més petits. Però també la condescendència. Hem de tractar el potencial lector com una persona adulta, amb capacitats cognitives plenes i amb un llenguatge simbòlic desenvolupat.

S’està confeccionant un nou Pla de Lectura al Principat. Què caldria fer?

Em declar incompetent per pensar mesures d’aplicació general i discrecional. Això és cosa de la política institucional.

Entrem dins del llibre. Ens parles d’un món inicial, ignot, sobre tot el que hi havia en la terra: “enclosa a les rels ufanoses de les antigues molses”. Un bell poema.

El primer poema del llibre volia que fos una poètica. Però al mateix temps també volia que servís per fer un joc d’il·lusionisme amb la idea del temps. Passat remot i futur llunyà són dos territoris que, misteriosament, s’assemblen molt. Són espais en els quals quelcom s’està a punt d’esdevenir, però que encara no és. I el llibre també reflexiona sobre això. Sobre el caràcter aparentment ahistòric del temps que ens ha tocat viure.

Treballes materials lingüístics amb una gran riquesa, amb una marca en els adjectius. És un llibre que excel·leix, també, per això. A més, destaca el vocabulari del teu parlar, del teu espai mític, mallorquí.

En cap moment he volgut fer un llibre amb un lèxic acotat o restringit. És a dir, no m’interessa que em llegeixin com un “autor mallorquí”. Crec que això seria empobridor. El lèxic és un dels grans espais d’investigació i d’experimentació que tenim en poesia. I a mi sempre m’ha interessat molt eixamplar-lo, fer-lo créixer.

Com podries explicar i contextualitzar el temps de la gran por que descrius en un poema?

Aquesta idea del “temps de la gran por” és una idea reciclada d’un poema que havia escrit i descartat feia molt de temps, segurament més de deu anys. A vegades m’agrada rellegir coses antigues perquè, de cop, hi veig vincles amb allò que estic treballant en aquell moment. I no tenc cap problema en reaprofitar-ho si m’interessa. Pel que fa al significat concret, crec que és molt més interessant que cadascú en faci la seva lectura.

Una de les teves altres temàtiques és la paraula, el llenguatge, la parla. Existeix una preocupació, una inquietud.

És impossible que no m’interessi el llenguatge. Estam fets de llenguatge. Som llenguatge. És quelcom que és pertot. I la poesia justament n’explora els límits i les possibilitats. Per a mi el joc va d’això.

Hi ha persones que consideren que vivim en una societat on es parla massa.

Que cadascú parli tant com vulgui, només faltaria. Ara bé, l’opinió ja és una altra cosa. L’opinió, la necessitat de judicar sobre el tema que sigui a l’arena pública, la necessitat constant de confrontar amb els altres sense filtres… A mi és una cosa que em fa molta vessa. Més pensament i menys opinió!

Alguns fragments teus em recorden els poemes juvenils de Miquel Bauçà, la seva força verbal i continguda.

Miquel Bauçà sempre és allà. Com Blai Bonet. Són figures importantíssimes, molt influents. El problema d’aquests autors, com tants d’altres, és que certes persones o grups els vulguin patrimonialitzar en exclusiva i fer-ne una lectura restrictiva i parcial. Però sí, Miquel Bauçà m’interessa molt, sobretot fins a El crepuscle encén estels.

Ens parles d’un món mític, com si t’adrecessis a una realitat simbòlica, que per tant, no sabem “interpretar l’auspici”. És una metàfora més?

El món mític és alhora el món real. Perquè distopia i utopia han passat a ocupar un mateix espai. Són termes que cada vegada se solapen més, tot i que són antagònics. Tal volta perquè la distopia sembla inevitable. Ara bé, després de la distopia què? O és que algú encara es creu la pamfletada de la fi de la història? Jo crec que després de la distopia, toca la utopia.

Fas descripcions inquietants, precises, molt poètiques. “Dins el coll d’una cisterna / reverbera el nom ocult / que s’escola entre les teules”.

M’agrada aquest territori inconcret en què tot és suggestiu però res no et vincula a una revelatge concret.

En altres peces hi ha jocs sonors, rítmics, de versificació curta, que busca el treball del significat a través del so repetit.

Aquesta és una altra eina que per a mi és imprescindible en la creació poètica. El poder del fonema. Un poder eminentment evocador, però també transgressor. Que pot connotar, matisar o contradir un context concret de significats. És un territori vast, hi ha molt de camp per córrer.

Formes part de la generació de la Pedra Foguera: Antologia de poesia jove dels Països Catalans (Documenta Balear, 2008), que va preparar el terreny, en alguns casos, per assaltar quotes de presència i visibilitat en el panorama literari. ¿Com vas viure tota aquella febre de recitals, de trobades, amb l’Horiginal com a centre de trobada, entre alternativa i oficial?.

Aquell moment va ser important perquè vaig conèixer molta gent i vaig connectar-me de ple amb la poesia que es feia, tant en l’àmbit formal, com en l’àmbit performatiu. L’Horiginal ha estat una escola en molts aspectes, però també un espai comunitari de llibertat, de prova i error.

Has viscut en determinants ambients literaris, des del teu territori mallorquí i la teva estada a Barcelona per estudiar a la universitat. Com ho has anant vivint o suportant? Amb quins autors i poetes t’hi fas més actualment?

Sempre he tengut una bona relació amb els i les col·legues que es dediquen a la poesia, en particular, i a la literatura, en general. Crec en la cooperació, no en la competència. Si a tu les coses et van bé, a mi també m’hi aniran. Per exemple, amb na Lucia Pietrelli m’hi faig molt, som molt bons amics, ens intercanviam manuscrits i coses per l’estil.

Quines il·lusions tenies aquells anys? I quines conserves?

Viure per escriure i escriure per viure. Pot semblar un lloc comú, però és el que m’interessa i m’ocupa.

En aquests últims quinze, vint anys, molts poetes d’aquells moviments d’amistat i afinitat s’han anat situant en les crestes de la poesia catalana. Com analitzes la situació? Perceps una lluita entre els poetes?

No m’interessa gaire aquest món. La literatura catalana és un pastís bastant petit. Quin sentit té voler-ne un tall tan gros? Què en faràs quan el tenguis? Això, en tot cas, és matèria d’anàlisi per a la premsa groga o la premsa rosa.

Tornant al llibre. Vas teixint els poemes amb un cert pessimisme. “Cap llum no lluu, cap llum no hi ha”.

Vull creure que Fosca negra no és un llibre cent per cent pessimista. Hi pot haver desesperança, hi pot haver desassossec. Però nihilisme no, això no, això mai. Si existeix encara un “nosaltres”, i jo crec que sí, no hi pot haver espai per al nihilisme, ans al contrari. Ja ho he dit abans: la utopia com anvers de la distopia.

El llibre està compost d’uns vint-i-cinc poemes, prims i estirats. Escrius una poesia concèntrica, densa.

Allò que més m’interessa de la poesia és la capacitat sintètica i de juxtaposició que té. És una cosa que sempre m’ha al·lucinat. En l’àmbit artístic crec que només és comparable amb el cinema. La poesia pot generar alguna cosa semblant a un fotograma invisible.

L’univers ens contempla. “I la nostra condemna és jugar amb les cartes marcades”.

L’ésser humà va créixer a la terra i s’hi ha desenvolupat amb unes condicions molt determinades. Ens poden agradar més o menys, però són les que són: el bipedisme, la doble articulació del llenguatge, el joc simbòlic, la consciència de l’ésser, etc.

Escrius de forma pausada i pacient. És així com contemples que no hi ha solucions a les grans qüestions de l’ésser humà?

Aquest llibre, a diferència dels altres, el vaig escriure en quatre o cinc mesos. És una cosa que no vaig triar jo, simplement va anar així. Ara bé, un vers l’he de llegir i rellegir moltes vegades abans de donar-lo per bo. L’escriptura, en qualsevol cas, per a mi no és un acte reflexiu, és més aviat un acte intuïtiu. Escric per entendre, per aprendre, per plantejar preguntes i hipòtesis, no a l’inrevés.

Acabes enlairant i capgirant els conceptes. “Té els anys i les edats de tots els ferros i els metalls. Però res és etern”.

És un joc. Tot són jocs. Tampoc no sé escriure sense jugar.

La teva poesia sembla un avís, un anunci sobre el futur, amb descripcions molt belles sobre el mar i els límits de l’espai. “I fer una passa o no fer-la, igualment, vol dir precipitar-se”.

El final d’aquest poema sobretot m’interessa perquè planteja una paradoxa ètica i política. Com podem decidir què fer si, tanmateix, tot sembla que hagi de tenir el mateix resultat? Jo no sé respondre la pregunta. Camus deia que la solució és el mite de Sísif. I sí, tal vegada tenia raó.

“La fe s’allarga i es vincla”. És un dels grans poemes del llibre, amb un ritme vertiginós, a partir de la velocitat de la percepció i del món físic, geogràfic i marí que ens envolta.

És que la velocitat avui és la constant. La resta de paràmetres són meres variables. Tothom parla de decréixer, però poca gent parla de desaccelerar.

Hi ha ambrosia quan parles d’elements que es poden tocar. “Érem els solcs saonats / dels millors sementers / el llim llacorós/ de les rieres / dels rius”. Meravellós.

Gràcies, moltes gràcies. M’honora que t’agradi el poema. El llenguatge també pot tenir aquest punt sinestèsic que és meravellós.

Tinc la percepció que la teva poesia fa una revisió, molt profunda i molt forta, de la poesia illenca, que la renoves amb estil i conceptes.

Crec que aquesta afirmació és massa generosa. No tenc un coneixement prou exhaustiu de la tradició pròpia, ni una vocació explícitament renovadora. Tenc una vocació contemporània, això sí. Podem parlar del que vulguem, però l’eix de coordenades ha de ser aquí i ara. En cas contrari, el resultat tendeix a ser historicista.

Com et sents lligat a la tradició? Com t’hi veus d’alliberat o no, de poc contaminat o no?

La tradició és la llosa i el desllorigador. I no puc dir gaire cosa més, perquè crec que és un debat fallit.

El títol Fosca negra parteix del poema sobre una ciutat en flames. És una visió, un somni?

El títol i el poema que esmentes, el de la pàgina 31, varen aparèixer al mateix temps. I no, no són ni un somni, ni una visió. Són la constatació d’una cosa que ja ha passat i que pot tornar a passar. La destrucció d’un ordre vell per un ordre nou.

En altres llibres de poesia t’has endinsat cap a la recerca del coneixement, en treballs intel·lectuals, com per exemple, Proètica dels plaers  (Moll, 2009). Cap a on va la teva evolució?

No sé per què, però darrerament m’interessa l’univers liminar de les experiències iniciàtiques: anacoretes, místics,  estilites. Per ventura just és una dèria transitòria.

També m’ha captivat el vocabulari emprat sobre la natura.

És que la natura és el paradís perdut. Què en queda? Si som estrictes amb la definició, tot ja és cultura. De natura no en queda pràcticament enlloc. Quin paisatge no ha modificat, poc o molt, l’ésser humà?

Hi ha una certa pulsió espiritual de la natura, no sé si pagana, crítica o ecològica sobre el perill del medi que anem destruint.

És justament això. El mite primari que just ara et comentava.

Ens parles d’una existència que assumeixes, abandonada, dolorosa. “I les ferides, per fondes que siguin, ni es clouen ni sanen”. Un bellíssim fragment.

Dolor, goig, ira, seducció, frisança. Tot està imbricat.

També hi ha moments biològics i poemes mortuoris que em recorden diversos poetes mallorquins. “Una bavor indecent ens consumeix les vísceres”.

I això també ho col·locaria en el mateix paquet anterior. Vida i mort. Forma part d’un mateix tot.

És una poesia plena, densa, amb una tendència lingüística i humana cap a la desaparició. És com si els poetes també volguessin desaparèixer.

Això que dius és molt bell i molt potent. La idea que l’escriptura i els que l’escriuen poden desaparèixer per implosió. Perquè la paraula hagi colonitzat tots els àtoms de l’univers.

També ens parles de la dificultat de l’amor. “Amb els ulls érem rudes i amb les mans inexperts”.

“L’amor”, com a tema literari, és un altre lloc comú que s’ha de tractar amb cura. Se n’ha parlat tant que pot arribar a no significar res. Per tant, amor sí, però amb comptagotes.

Quins llibres estàs llegint?

Sempre tenc dos o tres llibres en marxa. Ara mateix estic llegint una novel·la d’Ismaïl Kadaré, un escriptor albanès que m’encanta, i l’assaig Il calcio secondo Pasolini, de Valerio Curcio.