Josep Ramon Roig entrevistat a La Vanguardia BEN BÉ (22.05.22)

Era el 1999 quan Josep Ramon Roig (Tortosa, 1956) publicava el seu primer llibre de poemes (Malbé, Edicions 62/Empúries), amb el qual havia guanyat el premi Ciutat de Palma Joan Alcover l’any anterior. Els anys anteriors i posteriors va ser una presència habitual dels recitals que van canviar l’ecosistema poètic del llibre cap a la oralitat –el 2004 va participar al Festival Internacional de Poesia de Barcelona, al Palau de la Música–, però a poc a poc es va anar diluint, fins ara, que acaba de publicar Ben bé (LaBreu), que, com ell mateix explica al pròleg, “vol continuar i, alhora, completar Malbé”. De fet, alguns dels poemes que publica aquí ja van ser clàssics de la poesia oral els primers anys dos mil, com Lo tango parlat, Jo? o Espai mascle, i hi estableixen un vincle.

Què ha passat durant aquests vint anys?

Aquest llibre té moltes vicissituds, són circumstàncies de la vida complexes. Malbé, que va tenir molt bona recepció, era un recull del que jo havia estat fent els últims vint anys, ja, en un llibre construït a consciència. Després vaig entrar en crisi, perquè era un llibre que també tenia aspectes com de manifest literari però tampoc no en vaig acabar d’estar content. D’altra banda, les circumstàncies de la vida et porten a plantejar altres coses. Havia començat a escriure uns quants cicles poètics però no em satisfeien, excepte algunes coses que ara formen part del llibre nou, sobretot els poemes escènics, que són a la primera part, i també els de Les primeries de ‘Ben bé’. Vaig fer un primer projecte de Ben bé al cap de pocs anys, en què ja hi havia fins i tot l’últim poema recollit aquí.

Aquell darrer poema ja donava el títol.

Sí, era una lògica poètica. També vaig seguir fent poemes fonètics, però més recitatius, que tenen un altre to. També he volgut mantenir una secció que vaig fer l’any Verdaguer, en què vaig agafar versos de Mossèn Cinto i els vaig fer com un disc-jockey. Aquell any va ser important que els poetes d’aquell moment tornessin a descobrir Verdaguer i s’aixequés el tabú que hi havia.

“L’any Verdaguer va ser important que els poetes d’aquell moment el tornessin a descobrir i s’aixequés el tabú que hi havia”

És un dels cicles del llibre…

Hi ha una sèrie de cicles i tots tenen alhora un cicle interior, i em va semblar que Verdaguer hi encaixava força.

I també divideix el llibre en dues parts.

Sí, la primera és com la continuació de Malbé. Tenia un dilema: si posava només el pinyol de Ben bé o també hi incloïa la primera, on hi ha la part més de poesia escènica.

Aquest pinyol que comença parlant de la pèrdua de la veu.

No pots dir les coses. L’ostracisme ve de no poder expressar les coses que estaven passant, que s’han de dir, però no pots, ho intentes però no acaben de quallar.

Com si fos un altre?

No, perquè sempre ets un altre. Lo problema és la dissort, que és un tema que tracta molt Simone Weil en una part del seu llibre En espera de Déu (Edicions 62, traducció d’Hermínia Grau, 1965). És un terme que supera el sofriment, el dolor, el patiment… Dissort em sembla molt més profund, encara que també en puguem dir desgràcia. En tot cas, el concepte de dissort a partir de Simone Weil em va ajudar a entendre quin havia de ser el tema de Ben bé. La pèrdua de la veu poètica és una desgràcia.

I això el va fer deixar l’escena dels recitals?

Tot va junt. També té a veure amb la raó de l’extinció, perquè la cosa no donava per a més. És difícil d’explicar. Quan hi ha una crisi creativa és que hi ha unes coses que no pots dir, per les raons que siguen. En un moment determinant començo a trobar lo camí d’explicar-ho. Weil me dona una pauta, perquè no és un simple dolor, és una cosa que està com clavada a dins. Vaig trobant maneres de dir les coses. Al principi no vaig deixar de recitar, però al final no estava en esta escena.

I es va anar tancant.

El meu manifest és la menudència, que és tancar-se en un mateix. És el minimalisme portat a un expressionisme melancòlic, un refugiar-se, l’ostracisme com a refugi, com a cau. Hi ha tota una sèrie de símptomes, i ja vaig treballant aspectes de replegament, de desdoblament, que són temes per a mi molt enigmàtics.

“La menudència és tancar-se en un mateix, el minimalisme portat a un expressionisme melancòlic, un refugiar-se, l’ostracisme com a refugi, com a cau”

També forma una família i s’hi dedica…

El tema familiar és important, però no és part del problema. El problema és que primer has de saber què vols dir i ho has de poder dir. Pessoa també em va ajudar molt, d’una banda per entendre el problema existencial i el desdoblament en el sentit de distància. Pessoa era una gran irònic de la vida. Quan ell diu que el poeta és un fingidor no vol dir que sigui mentider, sinó que d’alguna forma gràcies a això el poeta pot veure coses que tu no. Quan desenvolupa l’heteronomia, que no és el tema que més m’interessa, és perquè s’adona que podem veure des de diferents punts de vista, tenim certs autònoms que estan vivint d’alguna forma, perquè te permet distanciar-te i alhora implicar-te d’una forma nova i molt especial.

És a partir de Pessoa que arriba al Faust.

Sí, en va escriure un. La història de les edicions de Pessoa és rocambolesca, però s’ha arribat a un cert nivell crític, i és interessant i impressionant. Ha sigut un descobriment important. Per a mi els llibres importants de Pessoa, a banda dels heterònims, són el Faust i el Llibre del desassossec.

És part del desfici per trobar la veu perduda?

És dels més grans poetes postsimbolistes. Al seu Faust, per exemple, Mefistòfil desapareix. Realment ell és conscient que és una època diferent en què el dimoni passa a ser una altra cosa, no hi ha una persona o un àngel al darrere. Jo últimament dic que el dimoni és el big data, s’ha despersonalitzat.

A partir d’aquí també es posa de cara a la mort.

És que jo tinc un pressentiment de mort, i uns mesos després em troben una malaltia i entro en una etapa en què soc un malalt crònic. Jo vaig escrivint aquestes coses, els somnis de desdoblaments, els pressentiments, i la mort passa a ser absolutament present. La mort passa a ser una companya, una mica. I apareixen altres veus que parlen, veig que no tinc per què ser jo, perquè tenir sempre el mateix punt de vista.

I li arriba una veu de dona, diu al llibre.

Això me produix una mica de desfici, tampoc no sé les dones què en diran, d’això. Jo mateix no ho sé. M’hi vaig trobar, surt així. És una mica el principi heteronòmic. Parla d’un mateix cicle vital, però no va ser premeditat, vaig anar-ho trobant d’una forma inconscient i inspirada, i es va construint, amb modèstia.

Impensat.

Sí, hi ha un aspecte mediúmnic, en la meva poesia. Sempre he cregut en la inspiració. Ja ho veia en els recitals de la primera època. Són temes que estan focalitzant l’obra, que estan donant una pauta i una profunditat. També hi ha un aspecte de pregària que trobo molt interessant, que ho fa la veu de dona, perquè esclar, Faust no ho pot fer.

“Havia de llençar llast, exorcitzar tota una sèrie de malediccions i dimonis que duia a dins. Fer net obrint la possibilitat de continuar escrivint sense aquesta boira espessa”

En tot cas, al llarg del llibre es veu una evolució estilística…

Sí, però no sé si val la pena parlar-ne gaire, perquè més que evolució hi ha diversitat, i trobo que no es fan nosa els uns als altres. Com a poeta havia de fer este llibre perquè no he parat d’escriure i m’he plantejat moltes qüestions a molts nivells. Havia de llençar llast, exorcitzar tota una sèrie de malediccions i dimonis que duia a dins. Fer net obrint la possibilitat de continuar escrivint sense aquesta boira espessa. Una mica de dissort està bé, però ja n’hi ha prou. El llibre ha estat com un conjur per obrir. I d’altra banda, no vaig dir que estava a punt per publicar fins que no vaig veure que estava, ara, en un procés creatiu. No es pot dir tot de cop, però me sento més segur i noto que ara puc escriure un altre llibre. Això ha sigut un espetuc, que diem, s’havia de fer perquè si no la criatura es moria a dins la panxa de la mare.

I el que escriu ara és en aquesta línia més discursiva?

Penso que estic en un altre nivell. Jo era molt intuïtiu i ara treballo amb més profunditat, i també des d’un altre moment vital. Lo cos tampoc no ajuda a fer poesia escènica, o oral, que n’havia dit ja a primers noranta per enfrontar-la a la polipoesia, tot i que després tots anàvem junts. Per a mi era un treball molt de veu i cos, més despullat. Però jo sempre he volgut construir opus, obra.

Francesc Bombí, La Vanguardia (22.05.22)