“La poesia de Celan, un acte de resistència” ElPuntAvui (18.07.25)
La poesia de Celan, un acte de resistència
Llegir Paul Celan a través d’Arnau Pons ha estat apassionant, ha representat una profunda immersió en les possibilitats del llenguatge, de les paraules, de la poesia i de la contrapoesia. Perquè la poesia de Celan és subversiva, és aquesta la seva manera de recompondre la llengua corrompuda pel nazisme i salvar la llengua materna. La poesia de Celan és un acte de resistència que avui necessitem més que mai per comprendre l’innomenable del nostre segle XXI.
Malgrat el dolor que contenen els seus poemes, l’acompanyament de Pons m’ha permès gaudir profundament de l’erudit exercici hermenèutic que realitza de l’obra del poeta i de cadascun dels seus poemes.
El volum pertany a l’obra completa acuradament editada per LaBreu, des del 2012 i sàviament traduïda i comentada pel mateix Arnau Pons. Aquests són els volums que antecedeixen la publicació de La rosa de ningú. De llindar en llindar (2012), Cristall d’alè (2014) i Reixes de llengua (2019).
Vaig fer una primera lectura dels poemes de La rosa de ningú, en la qual vaig corroborar la part fosca i esquinçadora de Celan, del que jo coneixia com la poesia de la catàstrofe. La segona lectura, la vaig fer acompanyada dels comentaris de Pons que representen un treball sorprenentment minuciós, no sols de traducció, sinó d’exegesi. Ha estat sorprenent veure com gràcies a la sàvia guia, cada poema adquireix una nova significació llançant llum i claredat a la foscor de la poesia de Celan.
Paul Celan (1929-1970), nascut a Czernowitz, Bucovina (avui Ucraïna), el 23 de novembre de 1920, va ser un home profundament marcat i turmentat per les atrocitats del nazisme. La seva família jueva de parla alemanya va ser víctima del camps d’extermini nazi, amb la complicitat dels règims feixistes romanès i ucraïnès. Els seus pares, Leo Antschel, un sionista que volia que el seu únic fill aprengués hebreu, i Friederike Schrager, qui el va introduir en la poesia alemanya, van ser deportats a un camp de Transnístria. El pare va morir en afusellaments massius i la mare va ser executada. Aquesta terrible experiència, especialment el record de la seva mare, sembla haver-li encomanat una missió: convertir-se en poeta en la mateixa “llengua de la mort”, que era alhora la seva llengua materna i la dels seus botxins. Celan, dotat d’una profunda melancolia i la capacitat de transformar l’experiència més fosca, va assumir aquesta tasca. Després de períodes a Bucarest i una breu estada a Viena, es va establir permanentment a París el 1948. Va morir en llançar-se al Sena el 1970.
Tinc molt clar que per conèixer un joc de llenguatge, com els anomena Wittgenstein, és necessari conèixer l’ús, el costum i la tradició en els quals s’ha construït. La poesia de Celan constitueix ella sola un joc del llenguatge carregat de significacions que prenen una significació segons el context i segons el poema. És per això que la seva lectura requereix un rigorós exercici hermenèutic, que el traductor Arnau Pons ens ofereix en els seus fascinants i exhaustius comentaris sobre l’obra. De tal manera que ens ajuden a desxifrar l’experiència subjectiva que carrega cadascuna de les paraules de Celan. I ens enfronta com a lectors al repte que suposa el pluralisme fecund de la seva obra. Die Niemandsrose (La rosa de ningú) s’erigeix com un dels poemaris més crucials i desafiants de l’obra de Paul Celan. D’ell emana el cèlebre poema Psalm, que dona títol al volum i que ha estat àmpliament traduït i citat. Les interpretacions de Psalm solen gravitar cap al misticisme o la transcendència negativa després d’Auschwitz.
L’obra, dedicada a la memòria d’Óssip Mandelstam –poeta que va patir l’estalinisme, i que fou acusat de plagi i deportat a Sibèria–, no es limita a una dimensió política en la seva lluita contra l’antisemitisme, sinó que també marca un retorn a les formes característiques de la poesia russa.
Acabo amb les paraules del mateix Arnau Pons: “Celan demana de fer aquests camins, els d’una lectura insistent, una vegada i una altra, fins que el sentit més fort s’acaba imposant en virtut de la coherència que li atorga l’obra.” Jo ho he fet així i li estic agraïda.
Julieta Piastro, ElPuntAvui (18.07.25)
