LA TORRE DELS RUSSOS de David Gálvez a El Quadern d’El País (30.04.23)

‘La Torre dels Russos’, de David Gálvez: Un capritx descarat

És el somni enyoradís de l’ambient i la trama no escrita d’una novel·la, amb dos matrimonis com a protagonistes, els warren i els Popov.

La Torre dels Russos del títol és un edifici que l’arquitecte Cèsar Martinell, deixeble de Gaudí, va construir el 1916 a Santa Coloma d’Andorra.

El punt de partida de La Torre dels Russos no s’aparta gaire d’una de les tendències preponderants de l’actual narrativa, i, en un principi, podria semblar que David Gálvez (Vilanova i la Geltrú, 1970), a la seva tercera novel·la, també es decanta per fer literatura a partir d’un teló de fons històric poc conegut i farcit de personatges pintorescos: la Torre dels Russos del títol és un edifici que l’arquitecte Cèsar Martinell, deixeble de Gaudí, va construir el 1916 a Santa Coloma d’Andorra per encàrrec d’un multimilionari i filantrop nord-americà, Fiske Warren (1862-1938), hereu d’una de les famílies notables de Boston, casat amb la filla d’una altra reputada família, Gretchen Osgood, graduada a Oxford i model d’un dels primers retrats de John Singer Sargent. L’objectiu que tenia Fiske Warren era l’organització a Andorra d’una mena de comuna socialista, i per tirar-la endavant va confiar els preparatius del projecte a un matrimoni rus, els Popov —d’aquí prové el nom popular de l’edifici—, però la il·lusió utòpica no es va acabar complint a causa en bona part de l’afer sentimental que van mantenir el nord-americà i la dona de Popov. Amb tots aquests ingredients —la brillantor aristocràtica i l’elitisme cultural de les famílies de Boston, uns personatges russos experts en el dur ofici d’aparentar el que no són, els aires bèl·lics de la guerra europea, la rutilant esplendor de l’arquitectura modernista, la singular idiosincràsia andorrana, la col·lisió entre el fons i la forma de les aventures utòpiques—, un escriptor que volgués assemblar-se a Jaume Cabré o Pep Coll hauria elaborat una documentada xarxa argumental pròpia d’una acolorida sèrie televisiva, i una escriptora que perseguís algun premi ben dotat s’hauria centrat, potser, en els privilegis de Gretchen Osgood, en les dissorts de la dona de Popov.

El lector es troba enmig d’unes escenes que podrien ser cabdals per a la trama i aquí només són inacabades o suggerides

Per sort, però, David Gálvez es manté fidel a la manera d’entendre la literatura desenrotllada a Cartes mortes i a Res no és real, i a La Torre dels Russos torna a situar-se en un lloc on la ficció, la història, l’autobiografia i la metaliteratura es mesclen equilibradament amb una interpretació tan personal de l’opacitat que qualsevol lector a la recerca de les peripècies vitals d’uns personatges dins d’un temps històric determinat no trigaran gaire a sentir-se decebuts, com si el primer capítol, en el qual Fiske Warren apareix recordant que el dia del seu casament Gretchen Osgood anava “abillada amb un delicat vestit de princesa fet de chiffon, amb vel complet i garlanda de fulles de taronja”, fos tan sols un fals esquer, una provatura narrativa deixada de seguida de banda per avorridament previsible i creativament poc fèrtil. En comptes d’observar de dalt a baix i de dreta a esquerra les vides i els fets a la vora del prodigi que s’aglutinen a La Torre dels Russos —la fecunda riquesa argumental dels familiars de Fiske i Gretchen seria tan abundosa com les conjectures sobre el passat i el futur de Popov i la seva dona—, David Gálvez opta per enfrontar-se a l’ingent material recopilat com si es tractés dels fragments ordenats despectivament d’alguna cosa sense importància i vista d’esquitllentes al passar-hi pel costat. I el lector, en comptes d’accedir a un edifici novel·lesc meticulosament construït, com si l’autor o recopilador s’anés decantant cap a l’obsessió d’un deliri, es troba enmig d’unes escenes que en unes altres mans esdevindrien cabdals per a la trama i que aquí només són inacabades o només suggerides; disposa d’uns documents d’arxiu que són narrativament muts; bada encantat davant de les múltiples descripcions de la fesomia dels núvols i el color del cel; riu amb l’embogiment del turisme de masses a Nova Anglaterra, i s’involucra en el relat dels dubtes i les incerteses d’una investigació en marxa per aconseguir atrapar alguna cosa pròxima al batec de la realitat. Per damunt de tot, La Torre dels Russos és un capritx descarat, el somni enyoradís de l’ambient i la trama no escrita d’una novel·la.

Per sort, també, David Gálvez no ha caigut en la temptació d’escriure una altra novel·la sobre la impossibilitat d’escriure una novel·la, sinó un exorcisme d’estil, una acrobàcia formal, un audaç experiment lúdic amb la imaginació literària que convida el lector a fabular sobre com s’hauria pogut materialitzar la novel·la oculta dels matrimonis Warren i Popov a la Torre dels Russos, a Andorra.