“L’ànima té cos de paraula” sobre LLIBRE DE REVELACIONS de Laia Llobera a Núvol (10.09.20)
Laia Llobera tanca la trilogia iniciada amb ‘Certesa de la Llum’ i ‘Boscana’ amb ‘Llibre de revelacions’ (LaBreu)
“Cerca en la terra primigènia que recorre el teu destí”, diu un vers del poema que tanca Llibre de revelacions (Labreu 2020) de la poeta barcelonina Laia Llobera (1983). Sentència o consell que podria sintetitzar el prolífic imaginari que es desenvolupa al llarg de tot el poemari. Llibre que ja des del mateix títol esperona a un exercici d’introspecció espiritual, però no únicament.
Llibre de revelacions, recent i darrera publicació de Laia Llobera, forma trilogia amb dos volums anteriors, Certesa de la Llum (Labreu, 2014) i Boscana (Lleonard Muntaner, 2018). El tret primordial que dóna continuïtat a la tríada és l’arquitectura basada en la desintegració i en el capgirament tant del jo com dels elements ínfims que pertanyen a la nostra “ànima oblidada”. La Laia explora la gènesi, l’origen, amb una mirada que tot ho qüestiona i que acaba per meravellar-se quan es revela el misteri: “saber que el que mai / és visible / sempre es tradueix / quan aterra / la paraula”. Joiosa celebració.
A Certesa de la Llum, Lloberaexperimentava un recolliment espiritual amb el propòsit dereflexionar sobre els misteris de l’ésser. Un exercici on la disposició formal dels versos i la particular topografia dels espais en blanc es conjuguen amb la paraula per tal d’ampliar significants. Un retaule on les separacions sil·làbiques i els escalats dels versos creen buits, no exempts de contingut. Un llenç on les pauses suposen una alenada fresca que empenyen el lector a la co-creació, a ocupar-lo com volia Paul Celan. Una fragmentació que beu del doll del silenci. Boscana, seguint un eix vertebrador semblant, suposava una identificació absoluta amb la “terra primigènia”, amb la natura del “cos que es torna tronc” i, alhora, pretenia una simbiosi amb el sotabosc que ens esguarda. Hi trobem “la boira encesa”, l’alfabet de la terra. Escoltem el cant de les branques o del “fòssil d’hibernació latent”, com les pedres, la “boscana / la llum que s’arrela a la terra / s’infiltra a la roca i s’encén”.
Llibre de revelacions, com bé diu Tònia Passola al pròleg, “ens relliga a les arrels ancestrals de la humanitat”. Una mirada de l’univers, del cosmos, que cerca l’essència i que, amb la “llengua dels arbres”, teixeix la terra amb l’ànima. Una perspectiva paral·lela a la de Lluís Calvo, poeta i prologuista de Boscana. Mirada que, a través del símbol, dibuixa un camí d’elevació espiritual. Poemes que es construeixen amb una forta dosis de reflexió filosòfica, sovint de caire oriental, “sóc terra, sóc aigua / llum brodada a l’espai”, que, personalment, em transporten a Josep Lluís Badal, poeta que juga, com ella, amb l’atemporalitat de la natura i, en especial, la vibració de la pedra silenciosa. I és seguint aquest fil conductor que neix del silenci que Llobera ens proposa la unió del jo i l’absolut. Així és com, en la línia d’Antoni Clapés, poeta de la llum, Laia Llobera buida de paraules el poema i habita aquests espais en blanc amb el no-res. Silenci, un dels símbols constituents del cant, que esdevé música de l’inefable, pausa inquietant que ens mena a la soledat i a la sensació de viure a la intempèrie.
Laia Llobera escriu poemes molt destil·lats, brevetat i precisió lingüística, per transmetre una experiència mística. Escriptura a foc lent, minimalisme i condensació expressiva, d’una obra arriscada però que es llegeix homogènia i compacta. Escassa utilització de verbs, “el desig lluny del foc de la lletra”. Pocs adjectius i inexistència de subordinades. Poemes sense títol, absència de majúscules i signes de puntuació. Tot plegat per donar relleu a la paraula, al substantiu, és a dir, a la substància. O per subratllar que “l’ànima té cos de paraula”. Un llibre que revela.
Enric Umbert, Núvol (10.09.20)
