LLADRES DE CONTES, Joan Todó entrevistat per Josep Massot a La Vanguardia (12.03.16)

LLADRES DE CONTES

Joan todó publica un llibre de relats amb el robatori i l’estafa com a elements comuns

Joan Todó (la Sénia, 1977) escriu relats breus, però si el lector sap trobar l’ànima amagada de cada conte podrà accedir als relats que no es veuen en una lectura literal, i és llavors quan el llibre creix i es desplega, com aquells coets que quan sembla que s’apaguen de sobte reviuen i esclaten dibuixant figures inesperades. Si al segle passat Catalunya era un país de millors poetes que novel·listes, ara és un país de contistes. “La literatura catalana és molt feble. Escriptors com jo -diu Todó- no tenim mitjans econòmics per trobar temps i escriurer novel·les”.

Lladres (LaBreu) té 154 pàgines, 13 contes i un epíleg que podria ser un altre contes, i que recorda aquell Per a un duc Bach escriví música d’orgue a Weimar, de Josep Elias. Els ha publica a diversos llocs, sobretot a Paper de vidre, la revista digital de Guillem Miralles i Tina Vallès dedicada a la publicació de contes.  Joan Todó explica que, baldaent la majoria siguin textos d’encàrrec, tots giren al voltant d’una idea concreta: ” Anar construint un llibre a partir de l’atzar dels compromisos, exactament de la mateix manera que, com deia Borges, un home que fa el mapa del món acaba dibuixant el seu rostre”.

Todó és un poeta i està acostumant que cada paraula sigui necessària. “Tinc un estil sintètic, -diu- de poques paraules. En una novel·la de 300 pàgines has de dir la mateixa cosa 40 vegades, has de dir 40 vegades que un persontage té els ulls blaus. Hi ha novel·les que les pots llegir en diagonal, saltar-te línies i escenes, sense perdre el sentit de la narració. Li passa fins i tot a Proust. En canvi, en el conte, si et perds un adjectiu  ja no t’assebentes de res.”. Els seus contes s’han de llegir amb la pausa i la mirada atenta del lector de poemes. És famós el cas del crític francès que va ressenyar La disparition de Perec pensant que es referia al segrest del dissident marroquí Ben Barka l’any 1965 quan allò que havia desaparegut era la lletra “e” de tot el text. Todó té un conte on parla d’un mocador palestí, d’una festa de disfresses, d’una manifestació i de contenidors i papereres en flames, parla d’una pèrdua, però també és la narració d’una única frase, la respiració d’una consciència alterada.

Entre les feines que ha fet l’escritor hi figura la del venedor d’alarmes. Així que sap del que parla quan fa que un lladre entri a una casa per robar. “Si un dia se m’acut robar, per que ho faria i com ho faria? La gent té por i les urbanitzacions estan fortificades, protegides per càmeres de vigilància, gossos ferotges. Jo tinc pors, de l’atac de cor, del càncer. Si et roben el cotxe, és una desgràcia, però és més superable que si perds un braç”.Todó s’imagina un lladre de guant blanc que en el moment de robar un ric li planteja un discurs satíric sobre l’ètica de la feina, de capital i de la propietat, el revers d’El banquer anarquista de Pessoa. El conte de la història d’un bitllet de 20 euros a la manera de La ronda de Schnitzler és una altre metàfora de la propietat circulant. Hi ha un altre lladre, un intrús que enveja la vida de la parella  que viu a la casa robada i té un desenllaç inesperat. En un altre conte hi ha el terrible pes de la incomunicació amb l’ombra d’un trauma que el lector endevina a poc a poc; en un altre – Todó viu a prop d’Ascó-, el final devastador del somni d’una nova vida bucòlica. Hi ha també una faula de viatges en el temps: “Què passaria si els lladres del futur robessin obres mestres d’art del passat quan aquestes encara fossin barates? Un home no pot viatjar al passat i assassinar el seu avi, perquè si ho fes, ell no hauria nascut”.

Josep Massot , La Vanguardia, 12 de març de 2016