Lladres de Joan Todó
LaBreu Edicions, col·lecció Cicuta, Barcelona 2016
160 pàgines
Vaig descobrir en Joan Todó (1977) amb el seu conte Jet lag, publicat a l’antologia de relats sobre viatges en el temps Punts de fuga (Males Herbes, 2015), un conte d’una temàtica i un to d’allò més encertats que ens explicava les conseqüències psicològiques que deixen els viatges en el temps en els agents encarregats de recuperar obres d’art robades al llarg de la Història. Un molt bon conte de gènere provinent d’un autor que l’ha cultivat més aviat poc en les seves publicacions anteriors (A butxacades, LaBreu 2011 i L’horitzó primer, L’Avenç 2013). I la temàtica de Jet lag és també una rara avis en el conjunt dels contes que conformen aquest recull. Cal afegir també que gran part dels contes inclosos en el volum Lladres han estat publicats en diferents revistes, tant digitals com en paper, o en d’altres reculls o antologies de contes aquests darrers anys, com ara Paper de vidre, Quadern de les Idees, les Arts i les Lletres o el diari Ara. Crec que és important recalcar això per donar constància de la dificultat que tenen molts autors per veure la seva obra publicada en condicions, i que molts cops les revistes, siguin o no específicament literàries, són una via de publicació ben vàlida per donar-se a conèixer i trobar lectors i potencials editors.
La editorial LaBreu, amb la seva col·lecció Cicuta, és una de les editorials independents que més oportunitats dóna a autors i autores catalanes poc conegudes però de gran talent, i que gràcies a la seva empenta aconsegueixen fer-se un nom en el difícil i competitiu món de les lletres catalanes. Molts d’ells, després d’haver publicat a LaBreu, passen a formar part de les llistes d’autors de qui tothom parla. Estem parlant de noms com Joan Jordi Miralles, Max Besora, Jordi Nopca, Jordi Cussà o el mateix Joan Todó. Cal doncs agrair a LaBreu les seves apostes, que acostumen a derivar en encerts.
Lladres es compon de tretze contes, bastant diferents entre sí, però que tenen en comú l’encert en el to i el ritme, amb un vocabulari esmolat que no es perd en divagacions ni en floritures, i que aconsegueixen construir peces literàries molt riques i reeixides tot i partir, molts cops, de la quotidianitat. En tots ells, les històries es van desgranant poc a poc, mentre intentem descobrir per on ens vol portar en Joan Todó, cosa que no aconseguim ben bé fins al final. Perquè aquest és un altre dels punts en comú de tots aquests contes, uns girs finals sorprenents que eleven el llistó d’unes històries interessants a la categoria d’històries molt bones.
A El turista, l’estranger en Todó ens trasllada a aquella situació per molts coneguda de quan estem de vacances a l’estranger i no en volem saber res dels turistes compatriotes; quan ens fem l’orni en escoltar una conversa en la nostra llengua. Però, alhora, veiem com en pot ser d’important parar atenció a les converses que podem entendre.
Una carta és, literalment, una carta de reclamació d’un usuari d’una biblioteca a la bibliotecària, una elaborada diatriba que fins al final no sabem a què fa referència.
La insinuació ens parla de la preocupació d’una mare pel distanciament que pateix amb la seva filla a arrel d’un fet traumàtic del passat, un fet que només s’insinua i que es fa difícil saber-ne la naturalesa exacta, però que aconsegueix absorbir-nos.
L’escàndol, un dels contes que més m’ha agradat, parla del mal que pot fer l’avorriment en una comunitat de veïns, on s’està més pendent dels actes dels altres que dels propis. Un exemple brutal de mala llet i maquinacions maquiavèl·liques.
Les raons comença amb un tren aturat sense raó, on la gent, tipa d’esperar, comença a abandonar els vagons. Alhora, ens submergim en la lectura que el protagonista del conte està fent d’una novel·la on un lladre ha estat enxampat pel propietari de la casa on ha entrat a robar. La conversa entre ells dos és afilada i sorprenent.
A Regressió vivim el típic partit de costellada entre homes d’edat avançada, però també veiem com els records van adquirint substància.
Un bitllet de 20 euros és una magnífica construcció literària en espirals concèntrics al voltant d’un bitllet de 20 euros. Un exemple ben clar de la depurada tècnica narrativa de Joan Todó.
La kufiyya, també coneguda com a mocador palestí, és la protagonista involuntària d’aquesta història de veritats amagades entre dos germans, del preu a pagar quan ocultem la veritat a aquells més pròxims.
L’herència és un micro-relat que exposa les intencions que tenen un pare i un fill amb una propietat heretada.
A El robatori ens trobem amb les especulacions que fa un lladre, amb un punt de nostàlgia i d’enveja sana, sobre com deuen ser i com deuen viure els propietaris de la casa on ha entrat a robar.
La samarreta, un altre dels contes que més m’ha agradat, ens parla de les mitificacions que els adolescents es fan sobre el món dels adults i dels seus símbols. Més concretament, dos amics pre-adolescents elucubren sobre el món mític de les discoteques de platja, l’alcohol, les noies ballant amb frenesí i els primers amors.
Dormir és un petit trencaclosques oníric sobre somnis recurrents i sobre les dificultats per destriar allò real d’allò imaginat.
En resum, ens trobem davant d’un recull de contes molt heterogeni però de molta qualitat, que ens permet conèixer un autor versàtil però d’idees clares, que sap com explicar una història sigui quina en sigui la temàtica, i que té un domini del llenguatge que li permet fer-lo mutar de l’elegància a la amenitat quan li cal. Un autor a qui valdrà molt la pena seguir i tenir en compte. I un encert de LaBreu per haver-lo publicat. Realment, Joan Todó ja és un valor consolidat, molts ja el coneixeran i confirmaran les meves paraules. Només puc dir que ja tinc ganes de llegir més a aquest genial narrador de La Sènia.
