Bona part dels contes que Joan Todó (La Sénia, 1977) inclou a Lladreshavien anat apareixent entre el 2010 i el 2015 a revistes de paper i digitals i en llibres col·lectius, però a la nota explicativa, en qualsevol altra cultura, en comptes de parlar d’“invitacions” a escriure, l’autor s’hauria referit a “encàrrecs remunerats”. A pesar de tot, a pesar del voluntarisme, s’ha d’agrair que encara hi hagi espais on es pugui anar desenrotllant la musculatura narrativa i que hi hagi escriptors com Todó que es prenguin seriosament la visita al gimnàs de l’escriptura i, de mica en mica, vagin forjant un grapat de contes amb la idea de convertir-lo en un llibre.

Els tretze relats reunits a Lladres, per la diversitat d’estratègies formals usades, podrien semblar uns exercicis d’estil, o un mostrari de potencialitats narratives, però probablement és el dibuix de diverses línies de treball per escapar del laberint on van situar-lo els seus dos llibres anteriors, els contes d’A butxacades i la novel·la autobiogràfica L’horitzó primer, l’anecdotari localista que l’emparentava massa amb un Jesús Moncada que menyspreés el realisme màgic, tot i que tant la mirada com la força imaginativa de l’estil insinuaven la possibilitat de la creació d’unes dimensions literàries que anessin més enllà de la contemplació transfigurada de la vida rural.

A Lladres el lector hi troba contes de tota mena. Hi ha un grup, per sort el menys abundant, on el que impera és la brevetat i la lleugeresa, sovint massa previsibles i benintencionats, a la recerca del somriure fàcil o la complicitat del lector: és el que passa a “El turista, l’estranger”, on una catàstrofe nuclear condemna el protagonista a convertir-se en un exiliat; o a “Una carta”, la queixa que escriu l’usuari d’una biblioteca perquè considera que els devedés estan envaint el lloc dels llibres, o “Dormir”, una xarxa de somnis que es devoren entre ells mateixos.

Un altre grup més interessant de contes són els que estan dominats per la llargària del paràgraf, sense la concessió del punt i a part, i que trasllada a la tipografia l’estat d’angoixa que experimenten els personatges i que es vol transmetre al lector: potser el més vistós és “La kufiyya”, però l’eficàcia és molt més contundent a “La insinuació”, un conte esplèndid sobre l’adolescència i les relacions maternofilials, i “L’escàndol”, una introspecció sobre l’absurd de la mesquinesa que potser només té el handicap d’estar construït a la manera d’un monòleg teatral. “Jet-Lag” és un viatge en el temps que a vegades fa recordar Bioy Casares i a vegades Cortázar, i a “Un bitllet de vint euros”, com si fos una versió material de La ronda, les peripècies de mà en mà d’un bitllet serveixen a Todó per demostrar que si els seus contes són literàriament creïbles, no ho són tant per l’essència de la història com per les precaucions que pren quan els conta. Una prova indiscutible d’això es troba en els que conformen les perles del llibre, “Les raons”, “L’herència”, “El robatori” i “La samarreta”: cada conte és un microcosmos que conté en si mateix prou força per entreobrir les portes de l’estupefacció, de l’estranyesa o de la irrupció insidiosa del fantàstic en el moment més clar del dia. Una de les gràcies que es troben a Lladres és que Todó esdevé un especialista en la forja de la lentitud del creixement imparable de la tensió narrativa.

No està gens malament que el llibre també permeti constatar que la voluntat estilística de Todó es manté enlaire amb el mateix ímpetu que en els dos llibres anteriors. Més enllà de la naturalitat i la frescor del lèxic, tant les frases de llargada incontenible com les que són més mesurades es transformen normalment en un elaborat prodigi de ritme que satisfà l’oïda del lector. Si a més a més s’hi afegeix el fet gens desdenyable que no estan renyides amb la transmissió de pensament literari, que tenen el propòsit de revelar l’ocult rere les zones d’ombra de la quotidianitat, i que permeten analitzar la realitat amb tots els matisos que comporta i permet també donar compte dels diferents plans en què es poden percebre simultàniament, no costa gaire arribar a la conclusió que el punt de partida estilístic de Todó manté pocs lligams amb la major part de les ofertes dels seus contemporanis.

LLADRES Joan Todó

Labreu Edicions 160 pàgines. 13 euros

Ponç Puigdevall, El Quadern d’ElPaís (28.04.16)