Llegir el misteri, ressenya a PARE QUÈ FEM AMB LA MARE MORTA d’Antònia Vicens a AraBalers (25.09.20)
L’any 2016, en una entrevista amb Cristina Ros, Antònia Vicens declarava que “l’escriptor ha de saber ser dona, dimoni, o gos”, perquè “la ploma no té sexe”. Quatre anys després, l’autora de Santanyí publica Pare què fem amb la mare morta (LaBreu Edicions), el seu nou llibre de poesia, i és innegable que si no hi ha assolit aquest propòsit, entre la demiúrgia i l’omnisciència, hi ha fet molt a prop.
L’obra presenta, si fa no fa, una estructura i un plantejament formal semblants als del seu títol anterior, Tots els cavalls, que va ser mereixedor del Premio Nacional de Poesía del Ministeri de Cultura espanyol. Tots dos llibres poden esser llegits com a reculls de poesia, però també –i aquí es troba part de la seva genuïnitat– com a narracions surrealistes i plenes d’imatges oníriques, que esclaten en múltiples significacions. Si Tots els cavalls, que ha estat publicat enguany en espanyol en traducció de Carlos Vitale, prenia la forma de la monodia i del rondó, la d’una dona i el d’un món que es preparen per a la desfeta total, a Pare què fem amb la mare morta són diverses, les veus que s’entreteixeixen i es confonen, fins arribar a esdevenir un garbuix quasi indestriable de laments. És la vida –o la mort– després de la desfeta.
Per començar, Vicens situa el lector en l’espai dels finals: “Taques d’esperma / Noms escrits amb sang / omplen la porta / del lavabo del cementeri”. Esperma i sang, l’alfa i l’omega, són les senyes que banyen les llindes del portal. Dins aquest cementeri, que té el regust inquietant dels escrits de Leonora Carrington, el misticisme tèrbol i daurat de les sagrades escriptures i un cert aire burtonià, hi ha “un munt d’ànimes que no fan res més que seure / amb les mans / a la butxaca. Els van dir / sou / culpables i esperen / la sentència”. També fan i diuen, és clar, alguna cosa més. Hi ha el Llanterner, que és qui dona llum i, aparentment, vigila. Hi ha la Fornera, que té cura del pa i de la sal: “la immortalitat / igual / que / el pa es congela / dins bosses de plàstic”. Hi ha un Pare amb majúscules que es confon entre la corporeïtat i la manifestació divina. Un fill i la seva mare morta. Una mare morta que “obre el pit del seu nadó / amb la fulla d’un / ganivet” i també “núvies totes de blanc” que “caminen sobre l’aigua / de bracet amb / la Mort”. Hi ha veus que es queixen, veus que ploren, que recriminen. Algunes fins i tot gosen adreçar-se a Déu: “Si de veres ens vares crear segons la teva imatge divina / mascle / femella roca escorpí / Tu / què ets / exactament / o / de qui / vols / venjar-te”. Un déu que, com Vicens mateixa, sap ser dona, dimoni o gos; un déu que encarna el Misteri.
Record que una vegada l’autora em va dir que per escriure l’infern hi han d’haver passat, l’han de conèixer. Amb aquest nou llibre, al·lucinat i tètric, obscur i alhora tocat de gràcia, Vicens demostra que no només s’ha endinsat en les fondàries de l’infern i n’ha sortit indemne, sinó que és capaç, amb les paraules, de fer-hi entrar el lector.
Sebastià Portell, Ara Balears ( 25.09.20)