Mireia Calafell, escriu per tornar-hi, La Llança (23.06.20)

A la poeta Mireia Calafell (Barcelona, 1980) poques presentacions li calen. Exhibeix un currículum envejable, breu però refulgent: Premi Amadeu Oller 2006 amb Poètiques del cos, forma part de l’antologia Pedra Foguera l’any 2008 i el 2009 guanya el Premi López Picó amb Costures. Va obtenir el Premi Benvingut Oliver el 2013 i el Lletra d’Or el 2015 amb Tantes mudes. Col·labora amb la Fundació Maria-Mercè Marçal i, des de 2018, és Comissària de Barcelona Poesia. Recentment ha obtingut el Premi Mallorca de poesia 2019 amb Nosaltres, qui.   

Entrem en matèria. En l’obra de Mireia Calafell la poètica del cos ocupa un lloc central i s’hi atansa amb compromís i decisió. Dialoga sobre el gènere des d’un vessant existencial i assagístic. Furga en la complexitat de la condició humana fusionant vida i text. Una reflexió ontològica que, fins ara, ha transitat per una complicitat entre el tu i el jo: qui sóc jo?, qui és l’altre? Ara, però, en la nova entrega, Nosaltres, qui, Mireia Calafell desplaça el centre de gravetat cap altres angles de visió per explorar un nou lloc, un heimat comú: on som?, qui som nosaltres?, qui?

Anem a pams. En la primera entrega, Poètiques del cos, la sexualitat i el feminisme es convertien en matèria primera. A l’ombra de Maria Mercè Marçal, Calafell reflexionava sobre l’amor, el desamor, el desig i també sobre la llengua. El cos transformat en text o la paraula que pren cos: «escric per llegir-te. I devorar-te». A Costures assajava una poesia confessional amb la pretensió d’immortalitzar l’amor i tatuar-lo amb tinta de sang. Constatava la dificultat d’obrir un nou espai, un lloc, en la relació amorosa per això utilitzant versos directes, gairebé palpables, “estimar és caure”. I a Tantes mudes trobàvem una muda polisèmica: la mudesa, la muda de pell, mudar-se, «sols les serps, en fer la muda / poden desprendre’s d’escates i alhora, de ferides». Mirada polièdrica, fresca i sòlida, molt propera a la gestualitat de la seva companya de files Gemma Gorga. Un passeig per la fragilitat de la vida, del desamor… «te n’aniràs i no haurem dit el verb que ens era imprescindible conjugar».

A Nosaltres, qui, Calafell utilitza, bàsicament, el poema narratiu amb un estil compacte i homogeni. Els títols molt explícits dels poemes donen entrada a un discurs imaginari i eclèctic, rimat amb elegants anàfores i salpebrat de diverses reflexions i aforismes, “res no pot ser l’amor sinó trinxera”. Llegim una poeta combativa que observa el camí recorregut fins ara amb lent de gran angular, “escriu per tornar-hi”. Una derivada a la centralitat que havia ocupat la poètica del cos, “allunyar-se del cos, lentament desatendre’l”, per obrir pas a una relació més plural i a “una feliç mancança”. Una aposta, formal i de fons, que es diferencia de propostes precedents, més líriques i sintètiques, que li van suposar un merescut reconeixement. Un llibre amb molt de pes però distanciat, que no oposat, a anteriors registres més metafòrics de sorprenents epifonemes i correlats objectius. Un punt i a part.

Nosaltres, qui, avança per dos vectors perpendiculars: un vertical, associat al poder jeràrquic i la primacia de la violència, i un altre horitzontal que versa en primera persona del plural i que es pregunta, en present, on és el nostre lloc, el nostre heimat. Verticalitat que dibuixa fronteres, assenyala desigualtats i denuncia l’acarnissament del progrés. Formalment utilitza l’al·legoria “dels mites fets perquè els animi la imaginació”, com deia Albert Camus a El mite de Sísif. I és que, en l’ombra que projecten els mites, Mireia Calafell troba equivalències i paral·lelismes en l’individu contemporani. L’horitzontalitat, per la seva banda, evidencia la “condició de dependència radical”, anunciada en un dels epílegs per Judith Butler; la condició d’un col·lectiu “que se sap vulnerable, que depèn de l’altre”. Conscient d’aquesta fragilitat i lleugeresa, Calafell convida a una nova manera de dir-nos.

Dues mirades transversals i una al·legoria per evidenciar que, com queda palès a la cita inicial de Jean-Luc Nancy, “en el món d’avui ja només ens tenim a nosaltres”.

Enric Umbert, La Llança (23.06.20)