Molt bona crítica de Xavier Serrahima a «Nataixa i altres històries», de David Bezmozgis!!

[aquesta ressenya ha apregut al blog Racó de la Paraula de Xavier Serrahima i a la pàgina de cultura Núvol]

Amb la cura que la caracteritza, LaBreu Edicions ha publicat Nataixa i altres històries (Nathasa and Other Histories) del narrador canadenc d’ascendència letona David Bezmozgis, un volum d’una pregoníssima simplicitat —si se’ns permet el teòric oxímoron— que no només navega al bell mig del delta literari on conflueixen les sovint indistingibles aigües de la narrativa breu de la llarga, sinó del que separa la realitat de la ficció, l’autobiografia de la creació artística.

Mitjançant la figura d’un alter ego anomenat Mark Breman, relata els treballs i els dies d’una família jueva del bàltic emigrada —que malgrat la seva incompartible idiosincràsia, és en certa manera ensems totes les famílies emigrades— per trobar el seu lloc en aquell desconegut territori on els ha dut l’atzar: “Necessitàvem sort i érem susceptibles de caure en la irracionalitat més absoluta”, (pàg. 45). Perquè, tal i com anirà comprenent el jove a mesura que les successives experiències vitals vagin afaiçonant-lo, a qualsevol persona li cal ésser (més i tot, sentir-se) d’algun lloc. O el que és el mateix, construir-se una identitat.

S’agermana, doncs, amb un altre llibre, extraordinari, La llebre amb ulls d’ambre, d’Edmund de Waal, protagonitzada també per una família jueva d’origen eslau exiliada, que sent “la necessitat […] de fondre’s perfectament amb la societat” i d’afirmar “la seva pertinença a un lloc concret”. Necessitat d’adequació al lloc on viu —d’ésser-en-el-món—, que esdevé encara més acusada per a un poble eternament errant com el jueu, que no només s’ha de bastir una identitat individual sinó també —i sobretot— col·lectiva: “el que ens motivava no era la tradició, sinó la història”, (pàg. 146); “sentien la responsabilitat de garantir el futur del poble jueu”, (pàg. 153).

És per això que el pelegrinatge existencial del jove no començarà a quallar fins que no sigui capaç de prendre consciència de la seva herència jueva, de formar part d’una ètnia que duu al damunt la càrrega de “segles de dol ancestral”, (pàg. 85). Sense que això signifiqui, ans al contrari, que es tracti d’una història de jueus ni, menys encara, per a jueus. Com bé han palesat els més graus autors (Rabelais, Tolstoi, Twain, Cervantes, Martorell, Dante, Goethe, els desconeguts creadors de Les Mil i una nits…), el millor mitjà per assolir la universalitat és essent pregonament localista.

Així, a Minyan, segons el nostre parer el més destacat dels contes del recull —una narració antològica, que justificaria, per ella sola, el llibre sencer—, quan expressa que “Amb la mort de l’Itzik, el món perdia un trosset de l’antiga vida jueva. La seva mort era una tragèdia, no només per als que l’estimaven, sinó per als jueus de tot el món”, (pàg. 155), el que fa és reforçar aquesta idea de la importància essencial del component individual, irreemplaçable, dins la generalitat.

Segurament és per això que els seus personatges són, voluntàriament, tan discrets, tan poc heroics que d’entrada faci la impressió que —com succeeix amb les narracions de Leonard Michaels o John Steinbeck, dues de les seves òbvies referències literàries— no ens oferiran res de l’altre món. Una aparença de futilitat que no pot ésser més falsa, atès que tan aviat com et submergeixes en la seva lectura t’adones que, no saps per mitjà de quina mena de màgia, no tan sols et brinden més que no pareixia en un principi, sinó molt més que d’altres autors que semblava que tant prometien.

Un miracle que es produeix no pas per casualitat, sinó per una tan laboriosa com invisible elaboració literària, que confereix una meravellosa simplicitat a la seva escriptura, que flueix —especialment en els diàlegs, magistrals— amb una més que benvinguda naturalitat. Una naturalitat que permet convertir en agradoses algunes de les escenes més sòrdides, en poetitzar —com faYasunari Kawabata en les seves obres— fins i tot la degradació, econòmica, però sobretot moral, d’algun dels seus desorientats personatges.

En síntesi, David Bezmozgis constitueix una tan agraïda com atraient obra literària que ens parla de la més magnífica i fantàstica, simple i complicada alhora, de les realitats possibles: la vida humana.