Dimecres 12, a les 19 h, club de lectura ELS IRREDEMPTS de Cristina Garcia Molina a la Biblioteca Municipal d’Alcalà de Xivert (Passeig Herois del Marroc, 2A Alcalà de Xivert, Castelló)
Maria Isern RUSC i Chantal Poch CREMAVEN entrevistades al Més324 de Xavier Graset
Graset: Ens acompanyen dues novetats de la col·lecció Alabatre. Dues obres poètiques que investiguen la passió femenina des d’un punt de vista femenina.
Maria Isern: Un dels eixos de Rusc té a veure amb el cos, i el fet poètic, i l’elasticitat del fet, posant en el centre la materialitat. (…) Citant Laurène Marx, que m’agrada molt, diu que és un privilegi poder-se oblidar de la relació que tenim amb el propi cos: és un punt en comú. Maria Mercè Marçal hi és. En el meu llibre però crec que d’alguna manera per construir un imaginari amorós determinat. (…)
No sé si responc a preguntes essencials. És un llibre amoròs, eroticofestiu. L’amor és el gran tema. L’amor és una cosa molt gastada, amb etiquetes molt marcades.
Llegeix «Palpar-te així…» (…)
Si tens altres autors com Alberto Elder, Anna Romaní, Adrian Rich,que hem parlat aquí el programa fruit de les de la recuperació algunes de les traduccions. Monique Wittig que seria a les les influències diríem si i crec que potser s’hi pot sumar que està bastant darrere d’aquest tros del poema. In dels meus referents a l’hora de pensar un imaginari lèsbic.
Chantal: Llegeix «La llengua és una creu…»
Graset: Dues obres que venien de poemes guanyadors, Chantal el Salvador Iborra 2019, la Maria el Francesc Garriga.Chantal. T’agrada l’essencial.
Chantal: Sí, és que el que m’interessa. Proust diu que en el treball literari sona el treball del nostre cor. Espai per a la fosca. Al cinema sí que hi ha fosca, igual que llum. Parles de la tesi, he estudiat cinema i la poesia va lligada amb la tesi i tot va impregnat. Els dos poemaris. I el moment mitològic del gast del llenguatge.
LA TORRE DELS RUSSOS de David Gálvez a FetaMida (a partir de l’hora i vint de programa)
«és una novel·la, o els apunts per a una possible novel·la, la torre dels russos és una construcció que realment existeix a Andorra, molt peculiar per l’enclau on es troba, l’enclau de Sant Jordi, i que la va fer construir un magnat del paper, nord-americà, Fiske Warren, que volia crear allà una mena d’utopia comunista i va encarregar la construcció i la cura d’aquesta torre al matrimoni Popov, dos russos i per això se la coneix popularment com «la torre dels russos».
Què trobarem quan ens endinsem en aquest llibre? doncs capítols molt curts, gairebé fragments que combinen: intents de novel·la, que combinen correus electrònics que envia l’escriptor que està fent aquest intent de documentar què va passar a la torre dels russos, s’escriu amb escriptors, historiadors… hi trobarem articles que havia escrit el propi Fiske Warren, hi trobarem goigs a la Mare de Déu, poemes… per tant, ell ho diu , l’escriptor en una nota al final del llibre » bé, tot això que heu llegit, que teniu a les mans,és com un advertiment que ell diu que arriba massa tard, bé podria estar en una caixa desendreçat i és a partir de les lectures d’aquests petits fragments que nosaltres ens hem d’anar fent una idea de què va passar a la torre dels russos. Quina és la gràcia? que molt sovint dius «ostres! com a lector «això és veritat?»…hi ha tota una trama vodevilesca, d’embolics de faldilles, de traicions, que jo crec que com a lector ho vas construint amb aquests petits fragments i és molt divertit i molt desconcertant alhora…. A partir d’aquest compendi podem reflexionar sobre el que ha passat. Jo crec que és una reflexió molt interessant sobre la interpretació, també, de la història, de la història oficial, de la història popular, de tot allò que quan no sabem d’alguna manera també omplim amb les nostres invencions i com artefacte, com a prova de com pot funcionar aquesta connexió que fem els lectors que fem amb els diferents fragments és d’allò més interessant.
Amb aquest compendi d’informació que pot arribar a construir una novel·la ha fet un experiment molt agosarat, que ja l’intuïem en els contes i en les novel·les anteriors, però crec que aquí ha fet justament una reflexió sobre la interpreació de la història , dels fets, de la història secreta de les coses, no només a partir de la història en ella mateixa si no dels personatges que la conformen si no també a partir dels objectes, de les cases, del cel! hi ha molt d’aquests fragments dedicats a la descripció del cel. Senzillament llegiu-la…el joc que proposa és molt interessant» Míriam Cano
Dijous 13 de juliol, a les 20 h, dins la progamació del cicle CAPALTARD recital de Maria Isern RUSC
Raquel Pena LA BREU HISTÒRIA DELS ESTATS UNITS a la terrassa de la Biblioteca de Vic Pilarín Bayés (Passeig de la Generalitat,1 Vic).inscripció prèvia a : b.vic.pb@diba.cat o el tel 938833325
A TOT PASSA BAIX, de Teresa Pascual a «Tot el temps del Món»: «trobem versos que venen de l’experiència de la vida, de la veritat que l’autora percep i que ella necessita dir i descriure. TOT PASSA BAIX, un poemari de maduresa, en la meva lectura el que jo he vist són molts plecs i moltes aristes, la possibilitat de la llum, també els límits del llenguatge, però a l’hora el valor que té per ell mateix. també es parla una mica de la mort i m’ha impactat especialment una ànima adolorida sense possibilitat de sutura» Anna Guitart
entrevista a Anna N Schlegel al Més324 en ocasió de la publicació de VERITABLEMENT GLOBAL
«A les dones ens volen a tot arreu. Un equip de globalització sempre està dirigit per no-americans. És una altra perspectiva, és una altra cultura. També hi parlo dels equips de geopolítica.» Venia de Berlin, vaig tenir l’oportunitat de, passant per Barcelona, anar a San Francisco. Havia estudiat filologia alemanya, i vaig arribar a un món que no entenia. Em demanaven per les dificultats d’accés d’un mercat a l’europeu.
Al llibre hi desenvolupo dos conceptes que nosaltres els entenem diferent. Globalització i internacionalització, s’intercanvien els significats.El manual no és de màrqueting. Obrir una oficina a l’estranger, atenció al client… Un equip de globalització, pensem amb els mòbils. Com s’adapta culturalment un mòbil a un país diferent? Així.Hem d’explicar els conceptes de globalització i internacionalització. Això no és un tractat de màrqueting.»
Cristina Garcia Molina ELS IRREDEMPTS entrevistada al TN Comarques en ocasió del Premi Llibreter 2023
«Allà hi vaig viure experiències tant difícils de narra que va haver un dia que em vaig dir a mi mateixa que algun dia hauria de ser capaç d’explicar-les, de narrar-les… i ho fa amb aquesta novel·la on hi ha dues històries més sobre el dol, l’exili i la integració. Tres textos diferents i extraordinàriament lligats que acaben a «Moll». La simbologia de «Moll» comporta l’aparició de la figura de l’immigrant que arriba d’algun lloc o que marxa d’algun lloc i llavors aquesta última part del llibre enllaça amb «Solar» que és el principi.»
recital i presentació de BUKOWSKI ESSENCIAL de Charles Bukowski amb el traductor Marcel Riera a Can Salom-Sala Mozart, organitza la Llibreria La Llopa (29.06.23)
Títol: Els irredempts Autor: Cristina Garcia Molina I.S.B.N.: 978-84-125774-0-2
Editorial: Labreu Edicions Els Irredempts és un llibre estructurat en tres històries de vides irredemptes que s’enfronten a la precarietat, la pèrdua i la incomunicació. La primera és la història d’una escola condemnada nodrida per immigrants que viuen al marge de la societat. La segona història és la de dos germans bessons que perden els pares. La tercera història és la d’un amor que no pot ser.
Cristina García Molina (Granollers, 1975) és professora de llengua i literatura catalana. En l’actualitat viu a Girona. Ha guanyat el Premi Ciutat de Badalona. Amb Els irredempts ha estat finalista del Premi Finestres 2022 i guanyadora del Premi Llibreter 2023.
Els irredempts és un llibre que es caracteritza per les frases curtes, les enumeracions i les repeticions. Un llibre contemporani, amb un lèxic actual i amb multitud de referències culturals. El llibre està dividit en tres narracions curtes, dividides en quinze, dotze i nou capítols, tots ells molt curts. Cristina Garcia crea una atmosfera en la qual, sobre un fons que es percep real, es crea un món paral·lel terriblement fosc, estrany i distòpic.
La primera de les narracions està escrita en primera persona del plural i dona veu als professors de l’escola condemnada.
“Poc a poc ens aniríem assimilant, seríem estrangers com ells. Lentament, a cop de dies duríssims, ens convertiríem en nàufrags, analfabets, alcorànics, infibulades, en precaris, en morralla, com ells. A poc a poc, ells s’anirien assimilant a nosaltres”.
La segona història és contada per la filla bessona: “El meu estimat pare eufòric, melòman i genial. El meu estimat pare nociu, obsedit i hipermetrop. El meu estimat pare malgastador, mag i autòcrata”.
“Als homes bons els fascina la crueltat”.
“Deia que escriure en l’anonimat era la millor manera d’escriure, perquè l’anonimat l’alliberava de la indiferència”.
Finalment, la darrera de les narracions és la història d’un amor rebutjat.
“Sota els ulls hi tinc amfiteatres”. “Si jo fos Raimund Hogue, hauria fet de la dansa, i no de la queixa, la meva manera de viure”.
Un llibre hipnòtic i captivador.
dins la progamació del cicle CAPALTARD recital de Mireia Calafell i Núria Armengol a la terrassa de la Biblioteca de Vic Pilarín Bayés de Vic (28.06.23)
PER QUI EM PRENC de Lori Saint-Martin a Mentrimentres (26.06.23)
Antoni Clapés: Queda bastant clar també amb amb algunes de les cites inicials que hi ha en un llibre és un testament literari perquè justament quan estàvem acabant les galerades, el llibre estava a punt de d’entrar a imprimir vam saber que l’autora havia mort. S’havia conjurat tot per trobant-nos a París, perquè hi anava molt a París. De sobte un dia llegeixo diari que diu que aquesta persona ha mort i et quedes fotut. Per tant efectivament és un llibre pòstum no sé si té alguns llibres amagats però en tot cas aquest és un llibre i crec que és un dia important s’ha de dir que ella bàsicament era traductora productora una productora molt reconeguda molt reconeguda molt premiada treballaven contenció.
Anna Gavarró: Volia començar a remarcant de tota manera que crec que el llibre és singular precisament perquè focalitzat en el tema de la llengua que crec que no és un tema gaire habitual almenys no amb la profunditat amb el detall del tracte els llibres els llibres autobiogràfics hi ha un parell d’obres en que sóc conscient que m’ha cridat l’atenció el tema de la llengua i volia mencionar suposo que podem parlar de llibres acte un d’aquests llibres i el volum de les memòries de la Llengua Lliberada, de Canetti. Que parla d’un tema que reprèn la Lori, quan explica com els seus pares parlàven alemany entre ells, i hi havia l’aspiració que la llengua alemanya fos una llengua secreta. Un intent inútil per no ser entès. La única llengua secreta és la no parlada.
Les descripcions que dona de llengua materna. La que més interessant, que coincideixo, és la que fa servir el departament d’estadística del Canadà, bastant bona. Llengua materna és la primera llengua apresa a casa a la infantesa i que encara es comprèn. Aquesta definició em sembla encertada la llengua materna és la que prens a casa que encara has comprat bé podríem parlar encara es comprèn el cens del Canadà diu que no permet llengües o sigui el pare de la mare…
Molta ficció barrejada d’assaig, especulativa i biogràfica. Tenim ganes d’entendre el món i no en tenim prou amb la literatura d’entreteniment.
Cristina Garcia Molina. Els irredempts(LaBreu).
Jo de vostès, si no l’han llegit, recuperaria el premi Llibreter d’enguany. Destaca especialment la primera part del tríptic en la qual l’autora converteix una escola de barracons, en una representació d’un món sense esperança. Els mestres que hi estan destinats lluiten contra la falta de futur, el desànim, la sensació que l’espai urbà perifèric entra dins de la gent i els rossega. La canalla, que fa fortor “d’infància negligida, de sequera, de gana, de guerra, de carrer d’ablació, de divergència, de pèrdua, de precarietat, d’analfabetisme, de retard, de fondalades, de lleis d’estrangeria”.
Jèssica Ferrer Escandell (Eivissa, 1993) sap que per pensar-se cal tornar a l’origen, al camp d’on tot neix. I així, proposa una comunitat des de la terra, els corrals i la carn. Una disposició formal que funciona molt bé i que aporta coherència al volum, a la vegada que n’exigeix una lectura lineal sense trampes. Som aquí és un procés, com un àpat, que no es pot alterar. T’has de deixar portar per les indicacions de la poeta, conscient del seu paper invocador: «Com si fos tan secundari el teu protagonisme: / ritu iniciàtic encobert, / el pas definitiu per poder entrar» (13). Som aquí, setè Premi Francesc Garriga, mira com les tradicions construeixen el relat dels pobles i ho simbolitza amb la matança del porc (especialment ritualística) com a motiu del retorn a la terra, a la família, als costums i a l’animalitat. La mirada de la poeta és càlida, però defuig els paternalismes, i amb la motoserra per espasa i el so de les branques que es trenquen i la llenya que crema de fons, aconsegueix evocar els sentiments d’un jo que fuig per trobar-se en el nosaltres. En el fons és un viatge. El llenguatge esdevé més afilat quan recorda un territori que s’està perdent en poemes com «Benirràs»: «Mirau aquest estiu: / les feixes més fèrtils són aparcaments» (33). Un terreny fecund en infertilitat, del qual ja res en sorgeix ni en recorda els paisatges: «Avui / manquen les fites que ens defineixen: / emboscar-nos per trobar-les» (31). Una terra en perill és una història col·lectiva en extinció.
A «Corrals. Breu interludi matancer en primera persona» hi trobem la part més animal quan dona veu al porc que serà sacrificat durant la matança. La sang i la mort posen un mirall al lector: «així com m’anau desmuntant / us revel que també sou fets de carn» (42). El camí de la carn és cíclic i s’esdevé una metamorfosi del garrí a la carn humana. La seva parla sàvia, freda i precisa ens recorda que som el que mengem i que també nosaltres alimentarem la terra («Arròs amb colom»). Quan el to canvia, es retorna al plural i s’arriba a la comunió amb els altres, marcada amb un vocabulari digestiu, culinari i litúrgic. I amb «Som a la carn», esclata la llengua eivissenca i tastem al paladar mots com esfullar, escarrufir, esborrif, esbellof, aplatuf i arruixar. El recull es torna més intimista i, com moltes autores contemporànies, es fixa en la ferida com a llenguatge del cos —«Deixar que guareixi la cicatriu sense llepar-la: / l’experiència del cos viu, ferida oberta» (61)—, no en va, el poema es diu «Sanar» perquè la curació surt del dolor, del forat i l’exploració. D’endinsar-se. I des d’aquí escriu la seva revolta, com a «Espipellar», on reclama a les gallines que reconeguin el tancat on viuen i s’aixequin contra la imposició.
El primer volum de Jèssica Ferrer Escandell és coherent, efectiu, lèxicament ric i treballat i demostra els coneixements i trajectòria de l’autora. És el document d’un territori i un cant als perills que l’assetgen (com el turisme massiu), els conceptes de pertinença, tradició i col·lectiu. Som aquí reivindica una parla i dona veu als que no la tenen, com el bestiar, els horts i els cultius oblidats i condemnats. I també a la gent que hi viu i hi treballa, que tenen cura d’una terra que som tots. «Sa carn des porc, / amén» (48).
LaBreu Edicions i Edicions de 1984 aposten simultàniament per incorporar al català l’obra poètica de Charles Bukowski en dos volums que es complementen
La imatge de l’escriptor alcohòlic, destraler i misogin persisteix, però els seus poemes permeten descobrir també el retrat d’una generació perduda en una Amèrica en crisi
Bukowski, amorrat a l’ampolla de vi en plena emissió del programa ‘Apostrophes’ de Bernard Pivot, el 1978 ARXIU.
Les dues antologies, amb poques coincidències, es complementen per llegir la millor poesia de l’escriptor
La primera entrada en el món de Charles Bukowski (1920-1994) ja va ser una anomalia: un exemplar de La máquina de follar a la biblioteca de casa, entre El filo del navaja i els volums enquadernats del Readers’s Digest. Els fills, als vuitanta, el fullejàvem d’amagat; el pare l’havia deixat a la vista sense complexos. Molt abans que vingués el puritanisme devastador del nou segle ja podíem haver intuït que la generació que pujava, contra el que desitja qualsevol progenitor, no milloraria la precedent. Bukowski era des de finals dels setanta, quan Anagrama va començar a publicar-lo, un autor llegit amb fervor en els ambients contraculturals, no pas en català, llengua a la qual s’ha traduït poquíssim, probablement perquè no encaixava amb el model dominant, el de la recreació històrica, el costumisme burgès i la cosa montserratina. Pòrtic es va atrevir a publicar-ne dos títols que no van anar pas malament, Contes de la bogeria quotidiana (1987), en traducció de Manuel de Seabra, i Notes d’un vell brut (1989), traduïdes per Lluís Massanet, però va caldre esperar més de quinze anys perquè Anagrama-Empúries hi tornés a apostar amb els contes de La màquina de cardar (2005), en versió de Dolors Udina, l’únic títol de l’autor nord-americà (potser perquè el títol escandalitza tant els adults d’avui, sota la repressió del moralisme progre, com als adolescents dels vuitanta) que ha tingut una segona vida, a LaButxaca (2011). Una anomalia, realment.
Però ha estat just ara, quan el món irreverent, malsonant i obscè que encarnava Bukowski semblava abolit, o més aviat escombrat sota la catifa, que ha revifat l’interès per la seva obra, gairebé com la nostàlgia d’una llibertat perduda. L’editorial Quid Pro Quo ja va recuperar el 2021, en traducció de Martí Sales, Correus, que en castellà es va traduir com Cartero, segons alguns malèvols, per evitar l’associació pornogràfica de “correos”, però el gran esdeveniment ha estat l’aparició simultània, no deliberada, de dos extensos volums que descobreixen per primera vegada en català l’obra poètica de l’escriptor menys líric que hauríem pogut imaginar. Són Bukowski essencial (LaBreu), en “versions” de Marcel Riera, que ja va pel tercer tiratge i que reuneix prop d’un centenar de poemes en edició bilingüe a partir de la selecció del canari Abel Debritto, i Els plaers del condemnat (Edicions de 1984), que n’aplega vora tres-cents d’entre 1951 i 1993, incloent-hi uns quants inèdits (sense la versió original, però), en traducció de Martí Sales i adoptant l’edició de John Martin, amic del poeta. Debritto, que ja va tenir cura de la correspondència escollida de l’escriptor per a Anagrama, La enfermedad de escribir, admetia en una entrevista a aquest diari que encara hi ha uns dos mil poemes de Bukowski inèdits, però només “valdria la pena publicar-ne uns quatre-cents”.
Les dues antologies, doncs, que només coincideixen en una vintena de poemes, es complementen per llegir la millor poesia de l’escriptor. Als que ja el coneguin, no els decebrà: en vers o en prosa cultiva el mateix estil destraler (“descarta la perfecció com un mal dels cobdiciosos”) i el posat iconoclasta, escrivint sobre sexe, dones, alcohol, vagabunds, ionquis i perdedors, sobre la presó de la família, sobre la hipocresia de la societat americana sorgida de les dues guerres mundials i del Vietnam, sobre la vida gens rosa dels suburbis, però també de l’amor, dels amics morts, de la infantesa malaguanyada (“vam créixer com estranyes plantes abandonades”), de la por a envellir, del bàlsam de la música clàssica i sobretot de l’escriptura mateixa, de la seva formació, del seu esforç per esprémer alguna cosa autènticament viva de cada frase. Si ja t’has fet gran i han deixat d’escandalitzar-te les màquines de cardar, Bukowski és fins i tot reparador.
Hi ha tot allò que n’esperes, que sigui malcarat, merdós, patibulari, autodestructiu, fins i tot misogin (potser menys del que aparenta), però et sorprendrà que a sobre sigui commovedor, vitalista, desvalgut a vegades, nostàlgic sovint, antibel·licista radical i d’una desesperança en la bondat humana que t’acosta al dolor d’aquell nen vingut d’Alemanya que va conèixer, no pas el somni americà, sinó la ruïna, les pallisses del pare, la soledat dels parcs públics, les feinetes abjectes i provisionals. Algú va dir que era el resultat de barrejar una porció de Hemingway amb unes fulles d’afaitar i molts litres de vi barat, però ell se sentia més proper a John Fante i a la seva literatura salvatge, aquella que no sembla necessitar la mediació de cap codi moral ni el beneplàcit de la tradició culta.
Charles Bukowski ja era una celebritat el 1978 quan Bernard Pivot el va convidar al selecte programa ‘Apostrophes’. S’hi va presentar borratxo i amb una ampolla de vi que anava escurant durant l’entrevista. Els altres convidats reien amb superioritat, com si tinguessin al davant un pallasso, però més aviat va ser Bukowski qui se’n va fúmer, donant-los l’espectacle que esperaven d’un marginat.
Des dels marges i cap al centre, el relat com un metrònom —tic-tic— va d’una banda a l’altra. A cada història que ens presenta Cristina Garcia Molina, hi ressona un tic-tic plural, però sense deixar d’anar a ritme en cap moment.
Aquesta obra forma una peça musical a tres temps. L’autora escriu des del tic-tic del metrònom. De la mateixa manera, l’obra es compon de tres moviments que tenen sentit per si sols, però que plegats estableixen un relat. En aquest cas, un relat de la importància d’esdevenir un punt de força encara que formis part dels marges d’una massa de molta densitat.
Des d’un inici, l’autora planteja una pintura de Francis Bacon, els Three Studies for a Crucifixion, en què tres personatges com a criatures antropomòrfiques deformes es regiren sobre si mateixes en un espai íntim d’un color taronja torrat. Segurament no és l’atzar el que fa que les imatges coincideixin amb aquesta estupefacció incòmoda de gust amarg. «Solar», un solar en una escola, «Linòleum» una (no) família i «Moll» un amor que no deixa de ser tan sols un record. El caràcter del tríptic de la crucifixió ja transmet una incomoditat d’on apartar la vista, però alhora per quedar-ne enganxat. Una contradicció de dins cap a fora, un impacte. Com actuarà el teu jo davant un impacte?
Tres realitats paral·leles travessades per l’impacte, perquè, al cap i a la fi, adonar-te que no ets el punt de fuga, de ningú ni d’enlloc, de primeres, sempre suposa un impacte. Ara bé, l’autora ens demostra la importància de no quedar-se esclafat en l’impacte i de fer-lo servir per impulsar-se i engegar altra vegada el metrònom. Impulsar el que queda del no-res, recollir el que trobem per convertir-ho en un epicentre.
La veu narrativa de Moll es diu «La veritat és claustrofòbica, però jo soc el més gran dels acotadors. El més gran dels didascàlics». I no s’equivoca. I no en té cap mena de dubte que és així. Des de la seva realitat rutinària i des del darrere del taulell del Museu Cívico, dins el jubilat creix aquest anhel d’una vida totalment impossible. Sap de sobres que des d’aquesta posició no pot arribar a ser res més del que ja és a l’ull públic. Una imatge absurda, tots pensem que si fóssim els altres ho aconseguiríem, però, la veritat és que mai deixem de ser nosaltres mateixos. Sempre el pes de les quatre parets que ens envolten i el record dels dies de sol on les cames encara no ens pesaven. El món a la punta de la llengua, ens fem creure innocentment.
La família de Linòleum podria ser una de les que visita el museu en el qual un retirat exprofessor passa les hores. Però no ho és. En canvi, és una d’aquelles que podrien viure en una dimensió complementària a la nostra en un altre pla dimensional. La família podria formar part de l’hagiografia dels protagonistes del tríptic de Bacon o de les notes assonants en un intent d’acord dominant al final d’un moviment. Sense cap mena d’antecedent es desenvolupa una divisió d’un llenguatge que unifica i traspassa tots els llindars de la família i de la realitat que vivim la majoria dels lectors. La por de la ignorància i la fe en el pensament com a arma de salvació.
Ara bé, l’impacte directe el trobem quan comencem a llegir les primeres pàgines que ens situen al Solar, pla, tancat per unes mitges tanques i envoltat d’uns blocs de pisos que acumulen un alt nombre de persones per porta. Una realitat que xoca als pocs alumnes que acullen aquests tristos i pesants barracons que són, o més aviat haurien de ser, el lloc de creativitat i aprenentatge d’adolescents en plens dies d’excitació i de cames enfortides. Els barracons, però reafirmen la realitat marginal i recurrent que viuen els estudiants d’aquella escola que encara no té ni un nom, ni una pissarra, ni una biblioteca.
Tots tres relats conformen un moviment amb un simulacre de vides completament arrelades a un marge en constant transmutació i sense cap mena de fons sòlid. Un aprenentatge teatral des de l’extraradi, una família condemnada i la desfeta d’un amor platònic. Totes tres obren una ferida i «irredempten» en el que és la seva veritable vida, i no pas aquella que se sospita. En definitiva, una literatura amb uns espais on es desenvolupen episodis de denúncies, de no-arrelament, de pèrdues, dels motius que superen aspectes socials, familiars i personals. Ara bé, els tres moviments sí que coincideixen en una realitat: la importància de saber sempre d’on venim i de saber qui som. Tots som passatgers del tren dilatat del temps, del tic-tic.
LA TORRE DELS RUSSOS de David Gálvez lectura recomanada a Els Experts, minut 9,59 (21.06.23)
» és un llibre híbrid, en tots els sentits, la història d’una curiositat, la curiositat de l’autor per aquesta «Torre dels russos» que és un edifici, una casa pairal, de fet la casa pairal que es reprodueix a la portada, i que és una edificació construïda per un dels deixebles d’Antoni Gaudí: Cèsar Martinell … el llibre es converteix un intent de recrear l’imaginari de l’aristocràcia andorrana en el marc de la Gran Gerra… la gràcia del llibre és la construcció, l’autor es presenta a sí mateix com un detectiu qeu va acumulant informació per a que el mateix lector vagi encaixant les peces del trencaclosques que de tant en tant es converteix en un exercici metaliterari. fa molta gràcia el que a priori podria ser avorridíssim… animem a llegir un llibre que és diferent… si us convertiu en el lector que el llibre exigeix sereu també els lectors més entretinguts possibles perquè us convertireu vosaltres mateixos en aquest detectiu que és l’autor també »
Els irredempts, és un llibre d’aparença petita i discreta quan està tancat que es va fent gran i escruixidor a mesura que l’obrim. Com un tríptic, tres temps i tres espais diferents, units per la condició marginal i pel virtuosisme del llenguatge. Sistemes fracturats i veus vulnerables que intenten entendre i viure en el desassossec, en la pèrdua, a les afores, en la ferida.
La primera part, Solar, la crònica d’un sense sentit, una no-escola, com un bolet al mig d’enlloc, on nens i nenes aniran a confirmar la seva condició d’irredempts, fins que el bolet vagi fent-se fonedís. És la veu dels seus mestres, inconscients del despropòsit de les seves places, de la seva funció. Què es pot ensenyar a qui viu en el revers de la societat? Com es pot acceptar que la societat tingui un revers? Com podem acceptar que individualment no s’hi pot fer res? No s’hi pot fer més? És cruesa, constatació de la marginalitat, el fracàs del sistema, la fallida del llenguatge, de la paraula. La desaparició progressiva del mobiliari, de l’estructura i de les criatures, deixarà altra volta un solar, ple, ara, de dolor, frustració, rendició i perplexitat. “La ràbia i l’abandó poden ser molt cohesius.”
A la segona part, Linòleum, el sistema fracturat és el familiar, llegim que els inicis ja determinen els finals. Una parella que s’estima des de l’estranyesa, que té una bessonada que amplia la distància. Una mare que desapareix, uns germans que cerquen l’oposat, un pare que escriu en nom i pels altres. La desatenció, la malaltia, l’obsessió, la paraula, sempre la paraula. La mare, el ganivet, el linòleum. La mort del pare. La vida com un quadre de Bacon. Carn morta, soledat i desassossec. “Totes les caigudes són al final resplendents.”
El tríptic es clou amb Moll, la tercera narració, la fractura és la del propi narrador, un professor jubilat voluntari en un museu, té una deformitat a l’esquena i s’enamora d’una visitant recurrent. Els límits del cos, els límits de la ciutat, la frontera, els límits de la vida. La nafra causada quan el desig no és correspost. El cos ferit, el cos feridor. Els abismes interiors. “La barbàrie comença en un mateix.”
Si us agrada que la literatura us pessigui, us interpel·li i us sacsegi, i que la riquesa del lèxic i una magnifica prosa us impressionin, Els irredempts de la Cristina Garcia Molina us esperen. El podeu trobar a la Col·lecció Cicuta de sempre encertada editorial LaBreu. Cal subratllar que recentment li han concedit el XXIV Premi Llibreter de Literatura Catalana.
Jaume Pont guanya el premi Mallarmé estranger amb “Mirall de negra nit”
El prestigiós Premi Mallarmé Estranger de Traducció 2023 ha anat a parar al poeta Jaume Pont i al traductor François-Michel Durazzo, per la versió en francès del poemari MIRALL DE NEGRA NIT publicat a LaBreu Edicions, publicat en l’edició francesa a L’Étoile des limites.
El Premi Estranger Mallarmé de Traducció, promogut per l’Acadèmia Mallarmé de França, té com a objectiu promoure la feina dels traductors que treballen per obrir noves perspectives literàries amb la poesia traduïda al francès. En aquesta ocasió s’ha premiat la traducció de l’obra de Jaume Pont, Miroir de nuit profonde (Mirall de negra nit) feta per François-Michel Durazzo.
Mirall de negra nit és un poemari dedicat a la memòria de la seva parella, on Pont escriu sobre “la vivència de la pèrdua, la mort de l’altre i l’absència com una experiència transformada en llenguatge com a única possibilitat de subsistència”.
A la primera selecció d’autors que optaven al premi també hi havia Robert Bringhurst, Alen Brlek, Edith Bruck, Leandro Calle, Giuseppe Conte, Stefan Hertmans, Dražen Katunaric, Lucebert i Beatriz Saavedra.
Jaume Pont (Leida, 1947) forma part de la generació de poetes que es va donar a conèixer a partir dels anys setanta, juntament amb Miquel de Palol i Josep Piera. Tota la seva obra poètica ha estat traduïda al francès per François-Michel Durazzo: Raison de hasard, Limite(s), Les Voiles de l’éclipse, Jardin Barbare, Divan, Vol de cendres, Livre de la frontière, Nulle-Part, Cantique d’ombres (2017) i Miroir de nuit profonde. El 2006 va rebre el premi més prestigiós de poesia catalana, el Carles Riba, i el 2012 el premi Virgili del Cenacle Europeu de parla francesa. Ha estat professor a les universitats de Barcelona, Poitiers, Nàpols, Illinois, Mar del Plata i Littoral-Côte d’Opale, i catedràtic de Literatura Espanyola Moderna i Contemporània a la Universitat de Lleida.
recital presentació de BUKOWSKI ESSSENCIAL de Charles Bukowski conversa recital amb el traductor Marcel Riera i l’editora Ester Andorrà a la Llibreria Cent Vides (15.06.23)
Ja és a les llibreries Fills de l’albatros, d’Anaïs Nin, obra traduïda per Ferran Ràfols Gesa i editada per LaBreu Edicions. Enguany, el segell també ha publicat Escala cap al foc, de Nin. Aquestes dues obres completen la pentalogia «Les ciutats d’interior» i s’afegeixen a Una espia a la casa de l’amor (2011), La seducció del Minotaure (2016) i Les quatre cambres del cor (2021).
Fills de l’albatros es compon de dos relats sobre la dificultat de trobar la llibertat individual, la incomunicació i el pes del passat i de les decisions. És un llibre pioner en el tractament de la mirada femenina. Aborda les relacions personals retratant l’experiència de la complicitat i la passió d’un punt de vista càlid i íntim. “L’habitació cega” narra l’evolució sexual de la Djuna, una jove ballarina formada a París, que fuig d’uns records d’infantesa terribles i cerca un amor lliure en nois joves i sensualment ambivalents. Unint-se a l’acolorida vida de cafè de Montmartre, fa amics i coneix amants entre els artistes. Presenta els personatges d’en Michael (el mestre de dansa de la Djuna), en Paul (un noi joveníssim, ambigu i rebel) i en Donald (l’amant del Michael). Els seus únics amics són còmplices bohemis fora de la burgesia, homes que tendeixen a atreure-la per les seves qualitats menys madures. Així, quan coneix en Paul, un adolescent marcat per una educació estricta i autoritària a qui ella mostra el camí de la llibertat, hi creu trobar una ànima bessona.
A “El cafè”, el segon relat que conforma Fills de l’albatros, ens endinsem en les vides de la Djuna, la Lillian i la Sabina, dones que representen la serenitat, la dona terrenal i la fatal, respectivament. Aquestes amigues ronden l’amant comú, en Jay, i evoquen, amb exuberància, com evoluciona la seva identitat a mesura que passa el temps en les relacions. El relat acaba amb una escena en un cafè de festa final on es troben tots els personatges i celebren la vida entre la frivolitat i la reflexió vital emmirallant-se els uns en els altres.
És un llibre pioner que aborda amb eloqüència l’androgínia i l’homosexualitat d’una perspectiva que poques obres literàries es van atrevir a fer a l’Amèrica dels anys quaranta.
Llegiu l’inci de “L’habitació cega”, primera part de Fills de l’albatros, d’Anaïs Nin (LaBreu edicions).
Anaïs Nin, nascuda a Neuilly-sur-Seine el 1903, filla del compositor Joaquim Nin, de ben petita engegà una itinerància vital que la va dur de Barcelona a Cuba, Nova York, París i Mèxic –procés que li causà un desarrelament geogràfic i lingüístic. A vint anys, tornà a París, on va fer amistat amb els escriptors Antonin Artaud i Henry Miller. A més d’Otto Rank, amb qui va aprofundir en la psicoanàlisi. Quinze anys després, a causa de la guerra, es veu obligada a tornar als Estats Units, on escriu la majoria de les seves obres de ficció entre el 1940 i el 1960. El 1940 començà a escriure literatura eròtica per encàrrec d’un client anònim i aquestes peces van ser recollides a Delta of Venus i Little Birds. L’ampli reconeixement li arribà amb la publicació dels seus dietaris a la dècada dels seixanta, que li donaren fama mundial i la convertiren en una autora reivindicada pel moviment feminista. Es morí el 1977 a Los Angeles.
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
Teresa Pascual és poeta i traductora. Va nàixer al Grau de Gandia i va estudiar Filosofia a la Universitat de València. El mateix Plató que explicava a l’alumnat li ha servit per a indagar sobre el sentit de les coses i el lloc que ocupen en aquest món. Entre el seu primigeni Flexo (1988) i el darrer i recentment publicat Tot passa baix, hi ha una trajectòria impecable que ha mantingut un constant estira-i-arronsa amb el llenguatge en un intent constant i gloriós de convertir en tangible allò que no ho és. El 2020 la Institució Alfons el Magnànim publica El temps en ordre. Poesia reunida 1988-2019, on podem gaudir de totes les seues obres, reconegudes amb alguns dels guardons més importants en llengua catalana.
És igualment destacable la seua tasca en traducció: ha traduït de l’alemany, amb Karin Shepers, L’enfonsament del Titànic, de Hans Magnus Enzensberger (València, 1993) i Poesia completa, d’Ingeborg Bachmann (València, 1995). A la Teresa li donen calma i la reconforten els paisatges coneguts, però al 2020 decideix implicar-se d’una manera activa en l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC). Ocupar un òrgan de poder era eixir del que anomenem zona de confort, però creu en la disciplina, en la feina i en la il·lusió. I amb la mesura exacta de cada cosa es converteix en la Vicepresidenta pel País Valencià de l’AELC.
Per què decideixes presentar candidatura a l’AELC pel País Valencià?
Mai havia participat en òrgans de govern a l’AELC. Es va obrir el procés electoral i a la Junta del País Valencià calia renovar dues vocalies i la vicepresidència. La veritat és que em van comboiar per a preparar un equip i presentar-nos-hi. Vaig tindre la grandíssima sort que Mercé Viana i Carles Mulet m’acompanyaren en el projecte. Amb ells teníem diversos gèneres i comarques representades, comptant amb les vocalies que ja estaven cobertes a Alacant per Lliris Picó i Carles Cortés. El més important és que ens hi vam presentar amb molta il·lusió i ací estem treballant amb ganes i amb la voluntat de fer-ho el millor possible.
Comencem per la base. Quina funció té l’AELC?
Es va fundar el 1977. Eixíem d’una forta repressió franquista que posava tots els obstacles necessaris per a impedir i eliminar les altres llengües, entre elles el català, i les escriptores i els escriptors necessitàvem unir-nos per a sobreviure. L’AELC és una entitat professional que vetlla pels drets de les escriptores i escriptors en llengua catalana. Ens podem trobar amb problemes de caràcter legal i necessitem un organisme que ens preserve els drets i ens ajude. A més s’encarrega de promoure la llengua i la literatura catalana. Però, més enllà de tot això, jo crec que la unitat ens motiva perquè ens fa sentir part d’un col·lectiu. L’Associació també treballa per una projecció no només nacional sinó més enllà del nostre àmbit català. Tampoc cal oblidar la part formativa amb l’oferta de cursos que tracten matèries d’interès per a l’ofici de l’escriptura, així com la informació sobre beques, residències d’escriptors, premis literaris o activitats destinades a la defensa de la unitat de la llengua i la literatura catalana.
I què es fa des del País Valencià?
El nostre esforç va dirigit a vertebrar. Tenim una destacada participació pública, a través d’homenatges. La Lletra Lila n’és un bon exemple. D’altra banda, estem treballant en la consecució de suports institucionals, que no s’havien tingut fins ara. Mira, per exemple, el Premi Salvador Iborra, el tenim articulat en tres branques, les Illes Balears, el País Valencià i el Principat, però cap institució se’n feia càrrec com una de les seus del premi. Jo vaig aconseguir acordar amb l’Ajuntament de Gandia incorporar a la programació de la festivitat del 3 de March un recital per part dels finalistes del Salvador Iborra i la presentació a la Biblioteca Central de Gandia del poemari guanyador del certamen. També hem aconseguit una col·laboració de la Institució Alfons el Magnànim en els Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians i aspirem a consolidar-la.
Per què és tan important el suport econòmic? En realitat el més important no són els diners sinó la normalitat que es dona al treball que s’està fent en la llengua i la literatura valencianes. Que les institucions s’impliquen significa que la llengua i la literatura es valoren com a part essencial del nostre patrimoni cultural i ha de ser estimada pels nostres representants polítics. Al País Valencià ha costat molt de dir Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i crec que institucionalment estem avançant.
Els resultats de les eleccions, sobretot autonòmiques, són decisius en eixa normalització.
La política importa moltíssim, igual que importa que la societat civil lluite pel que vol aconseguir; treballar junts és fonamental. Hem de forçar que se’ns escolte. I tindre una política que ens cuide és fonamental.
I què creus que passarà ara amb la dreta en el govern de la Generalitat? Hem de patir pel suport a la llengua i la cultura?
Inevitablement ens hem de fer eixa pregunta. Voldria dir que no. Això és el que jo desitge. Durant la campanya, el PP ha parlat en castellà i aquesta actitud vol dir alguna cosa, et fas una idea de per on aniran les línies d’acció. Voldria pensar que atorguen a la llengua i la literatura el valor que tenen. Igual que cuidem el convent de Santa Clara de Gandia, igual que ens enorgullim de la platja, del Palau dels Borja, etc., hem de respectar la llengua i la literatura, perquè també són béns patrimonials que han de ser tractats com a tals.
Quins objectius t’has marcat en els pròxims anys, des de la vicepresidència al País Valencià?
D’entrada volem mantindre els lligams i les relacions institucionals i si podem, aconseguir-ne d’internacionals. Estem treballant en els nostres territoris, i en enfortir la vertebració. Això es plasma en les activitats que es programen, que cada vegada més tendeixen a la professionalització. S’ha treballat molt des del voluntarisme però no hem d’oblidar que som un sector professional i que hem de fer valdre els nostres drets i el nostre treball.
LaBreu (2022)
El pròxim 16 de juny se celebraran a València els Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians, on es premien els millors llibres d’autors en llengua catalana publicats durant l’any anterior en les modalitats d’assaig, literatura infantil, literatura juvenil, narrativa, teatre i traducció. I també el Premi a la millor iniciativa de difusió cultural i de la literatura catalana. Fins al 2021 els premis eren només per a autors valencians, amb la teua vicepresidència això ha canviat.
Quan entra a l’AELC la junta del País Valencià, la decisió estava en la taula i el que vam fer és assumir la responsabilitat, vam fer nostre el manament. Però evidentment, una cosa és complir un acord i l’altra és fer-lo teu i creure-hi. Després de grans discussions i moltes consultes, vam decidir, per majoria, que havíem d’obrir els Premis de la Crítica. Calia creure que ho havíem de fer i calia tindre il·lusió per a fer-ho. En el seu moment, la creació d’aquests premis va ser importantíssima perquè va sostindre la literatura valenciana en un moment sociolingüístic delicat. La consolidació és indiscutible. Però la situació ha canviat. Que un premi de l’AELC només premiara valencians podia fer que altres se sentiren discriminats. Es tractava de materialitzar la unitat de la llengua amb la unitat territorial.
Però al mateix temps heu volgut conservar l’essència valenciana dels premis. Creus que ho heu aconseguit?
Jo crec que sí. Per a conservar eixa essència vam decidir que els membres del jurat serien valencians. Els premis s’obrin però mantenen la nostra sensibilitat, se celebren a València i som els valencians els qui els atorguem. Cada gènere disposa d’un jurat específic. Amb això ens fem grans, creixem, vertebrem i consolidem la unitat de la llengua. Els Premis Cavall Verd, de poesia i traducció, es lliuren a les Illes, però s’incorporen als Premis de la crítica, i s’inclouen en la gala. A més, el Premi a la difusió i l’escriptor o escriptora homenatjat sempre serà valencià. D’aquesta manera guanyem en projecció, en difusió i en unitat.
Enguany l’escriptora homenatjada és Marisol González Felip, escriptora i poeta de Nules, a la Plana Baixa.
Marisol té una llarga, constant i intensa trajectòria poètica i és cert que aquest homenatge li fa justícia. Compartisc les paraules de Manel Alonso sobre la poeta de Nules quan destaca la seua intel·ligència, i també la seua fidelitat a la concepció que té del món i de la vida. Ha treballat, sovint des de l’anonimat, en la defensa de la llengua, en la lluita per una educació valenciana, pública i de qualitat, així com en diverses activitats de promoció de la literatura i en especial de la poesia.
I el Premi a la millor iniciativa de difusió cultural i de la literatura catalana se l’emporta enguany la Poefesta d’Oliva, un festival de referència que ja ha fet la majoria d’edat de la mà de la incombustible Àngels Gregori.
El mèrit és incontestable. D’una iniciativa particular, Àngels ha aconseguit dotar el festival d’una gran transcendència. A més de trobar el suport d’entitats públiques i privades, hi ha aconseguit implicar tota la població, el sector educatiu i el comercial perquè participen amb activitats al voltant de la Poefesta. Ha convertit la poesia en una festa que aglutina moltíssima gent, i a Oliva en referent.
Aprofitem per a fer un recordatori de la resta de premiats.
En assaig ha guanyat el poeta, assagista i traductor de Godella Vicent Alonso, per l’obra Camins que el temps no esborra (Notes d’un dietari, 2006-2008), publicada per Afers; en narrativa juvenil, el valencià Ximo Cerdà amb l’obra El secret del contacontes, de Bromera. El premi de teatre se l’emporta l’autor i director català Sergi Belbel, per Ella i màquina, també de Bromera. A l’escriptora valenciana Raquel Ricart se li reconeix la novel·la El dit de Déu, d’Edicions Proa. I el premi en narrativa infantil és per a la beneixamuda Maria Josepa Payà per Mariola i la botiga de la font, igualment a Bromera.
Quin nivell! Com cada any, d’altra banda. Per cert, quan parlem de salut de la literatura catalana, de què parlem en realitat, de qualitat o de visibilitat?
La bona salut, l’entenem com a qualitat, però està clar que escrivim en una llengua minoritzada, que encara sosté una perifèria més minoritzada. Per això el treball de l’AELC se centra en la vertebració. Per exemple, el premi Jaume Fuster no serà lliurat únicament al lloc d’on és l’autora o l’autor, sinó que tindrà presència a les Illes, al Principat i al País Valencià. La difusió dels guanyadors dels Premis de la Crítica arribarà també als tres territoris. La unitat de la llengua no serà possible si no es plasma geogràficament. Eixa visibilitat és una mostra de salut.
Eixa dificultat en la difusió ha estat sempre un punt feble de la literatura en llengua catalana.
Hi ha esforços de xicotetes editorials per ser visibles en altres llocs. Són molts els sectors implicats. I tots hem de pensar no en una visió local, sinó en una transcendència territorial.
Dius transcendència i em fas de pont per a passar a parlar de la teua poesia. Em corprèn que penses en la poesia com una revelació d’una part molt fonda i molt íntima de la nostra humanitat.
Cert, una part essencial que només pot ser captada a través de l’art, tot això necessita un llenguatge especial. Voler mostrar i voler arribar tan lluny com puguem. La poesia ha de ser precisa i hi ha d’entrar dins, descobrir la part entranyable i enigmàtica, la part de la veritat humana.
Alfons el Magnànim (2020)
La Institució Alfons el Magnànim et va publicar, l’any 2020, El temps en ordre. Poesia reunida 1988-2019, on podem fer una viatge retrospectiu al teu univers poètic i copsar el punt de sal de cada poema. Després d’això publiques Tot passa baix. El fil que l’uneix al teu interrogant vital i estilístic és el mateix?
Crec que sí. Després de publicar la Poesia reunida sempre hi ha un abans i un després i volia mantindre la qualitat i no decaure. M’agrada posar un exemple molt gràfic que vaig llegir en una novel·la de Belén Gopegui: entre l’andana i el tren hi ha un buit i sempre hem d’anar amb cura per salvar-lo. La creació i la publicació d’un nou llibre per a mi és la por de posar el peu en el buit i no en l’andana. Corres el risc d’enfrontar-te a això.
Amb Tot passa baix, jo esperava que els poemes em portaren a construir uns pilars que sostingueren una casa, si els trobava hi ha poemari, si no, no n’hi hauria. Els vaig trobar en els poemes “Amb la punta dels dits” i “Tornar a casa”.
En Tot passa baix, hi ha la constatació del nostre pas pels llocs, i un diàleg sense amargura entre el buit i la memòria.
Sí. Trobem senyals des de l’absència que sembla que ens reclamen seguir presents: hem estat ací, soc jo, hem ocupat aquest lloc. Sense amargura, fins i tot amb la constatació que això pot fer mal. Com si prosseguira la vida i l’allargàrem, seguim estant ací. I per això la importància que té per a mi el lloc. Hem estudiat que el lloc és un complement circumstancial, quan en realitat és essencial. He fet justícia a eixos llocs que es perpetuen en la memòria, perquè som el que hem sigut i el que han sigut per nosaltres. Hi ha una línia existencial de la qual s’ha de donar constància d’una manera sentida però objectiva.
Com d’important és la memòria!
Quan hi ha absències que tornen, apareixen perquè encara estan en la meua memòria i això les fa estar presents. Però no estan tenyides de cap sentiment dolorós, se’m fan presents a través de llocs que han estat ocupats i ara estan buits.
Si tot passa baix, què queda dalt?
És molt bonic poder viure filosòficament i poèticament. No teoritzem, no sabem fer-ho. Podem separar el món sensorial del món intel·lectual.
El nivell de baix és on tot passa, on hi ha matèria, on una cosa comença a ser. Les sensacions, les alegries, la corrupció, tot el que ens passa sensorialment està baix. Això és la vida. Quan Plató ens posa dalt com a motle, com al lloc de les idees i allà situa la bellesa, les grans coses, s’equivoca. Aristòtil ja va dir que això no era així, perquè tot passa baix. Dalt no hi ha temps, per tant no hi pot començar res. I en Tot passa baix volia posar èmfasi en aquesta dicotomia. La veritat és que puc oblidar posar els peus a terra per a mostrar que també l’escriptura passa baix i pot ser sentida, viscuda i entesa. Estic preocupada per això.
Preocupada i ocupada?
Les dos coses. L’art no necessita sempre ser explicat. No em puc imaginar que en un concert de música calguera una explicació prèvia respecte al que anem a escoltar. Tampoc ho esperem en una visita a un museu. Em preocupa l’afirmació que la poesia en general no s’entén. Què volem dir quan li reclamen intel·ligibilitat?
Tota la teua obra ha estat marcada per un profund respecte al llenguatge i hi has mantingut diferents relacions. Creus que com més et dona, més t’exigeix en la verbalització de conceptes més abstractes i intangibles?
Jo veig apassionant que hi haja un lloc on a les eines estilístiques els costa entrar. Eixa vivència íntima que experimentem, la part vivencial, és costosa de dir, ha de passar per tants filtres… Per a mi això és màgic: paraula-cosa. Si fora fàcil, l’art no existiria i la nostra part emotiva més misteriosa tampoc. El llenguatge em permet viatjar a una part on costa d’accedir i d’arribar. El repte de dir el que volia de la forma que siga, eixa satisfacció és tan gran que paga la pena. Hi ha coses que difícilment poden ser dites però està bé que siga així, perquè pertanyen a un altre àmbit, desconegut. Però, si ara la confiança en el llenguatge pot estar en entredit, jo, com més gran, més confiança tinc, en el llenguatge i en totes les coses.
En totes les coses? Els anys ens donen bagatge, experiència, això de la confiança no és tan habitual, potser.
Amb els anys confie més en el poder que tenim per a viure i fer les coses. Si parlem de Nietzsche em referiria a la voluntat de poder. De poder fer, no de tindre’l com a ambició de poder. Cada vegada queda menys temps, però podem, tenim capacitat, força… Si no fora així, no estaríem tristos. L’acceptació de la vida va en augment, pense, quan et fas gran. I sí, crec modestament que la confiança en el llenguatge i en la vida em fa feliç.
Teresa Pascual troba recer on puga caminar sense obstacles i si pot ser, ben a prop de la mar. La seua casa, el cafè del matí són plaers irrenunciables, potser perquè són senzills, menuts, els més grans de tots. Els versos, li’ls dicten l’experiència personal, una reflexió, una música. Diu paraula i diu ànima. I l’escriu. Acabem, i encara que puga semblar el contrari, les dues tenim la sensació que aquesta conversa també ha passat baix.
No sé si sabeu qui és. La gent del sector del llibre l’anomenava, molt afectuosament, el lector de Catalunya perquè el Guillem llegia compulsivament, compartia les seves impressions a Twitter i te’l trobaves molt sovint en presentacions i actes literaris diversos. És infermer, tot i que ja no practica l’ofici: des de fa alguns mesos, i després d’haver donat un cop de mà esporàdicament a la llibreria Macondo, el Guillem ha complert un dels seus somnis i el trobareu fent de llibreter a l’Ona de Pau Claris.
Dijous estava feliç. Era el seu primer Premi Llibreter, que es feia també per primera vegada a la sala Paral·lel 62. Us parlo d’ell perquè tinc la sensació que la seva il·lusió és molt representativa de l’atmosfera que es va respirar durant l’acte. La cerimònia serveix per donar els premis als guanyadors de les cinc categories convocades, però a mi sempre em sembla que és, sobretot, una celebració de l’ofici de llibreter. És emocionant, per exemple, el moment en què s’homenatja els llibreters que porten 35 anys en l’ofici, que enguany eren el Sergio Bassa, de la Llibreria Bassa de Móra d’Ebre, i la Rosana Lluch, de Llorens Llibres de Vilanova i la Geltrú, que justament es jubilarà a finals de mes. També el president del Gremi de Llibreters, l’Èric del Arco, va fer un discurs on va parlar de l’orgull de ser llibreter, gràcies al qual s’han superat algunes situacions difícils, com els problemes de distribució que van causar tants maldecaps i que, feliçment, ja han quedat resolts.
Amb ganes de fer una cerimònia diferent, va començar amb música de La La Land i l’aparició a l’escenari de Lluís Agustí, director de l’Escola de Llibreria. No el van fer ballar (tot i que sospito que se n’hauria sortit), sinó que hi era en qualitat de pregoner. Es va preguntar, a l’inici, si l’havien convocat perquè l’estimat Marc Giró i la Juana Dolores no estaven disponibles, però he de dir que (aquesta vegada) no els vam trobar a faltar. Agustí va explicar algunes històries curioses, com que a les Ordenances de la Confraria de Sant Jeroni dels Llibreters del 1553 es determinava que les dones no podien dur una llibreria, o que a les llibreries del segle XIX, que eren entre una impremta, una editorial i pròpiament una llibreria, els dependents portaven gorra. Per a ell era important no quedar-se en l’anècdota i, per això, la manca de comprensió lectora i la introducció de la tecnologia van ser centrals en el seu discurs. S’ha de revertir una situació complicada, deia, però va afegir una consideració important: “No ha de ser una feina afligida, una feina turmentada, al contrari: si ens ho prenem així, no ens en sortirem. La lectura serà apassionant o no serà”.
Els premiats, és clar, estaven tots contents i emocionats. L’aplaudiment va ser especialment fort quan van pujar a l’escenari la Cristina Garcia Molina, autora del magnífic Els irredempts, i la seva editora de LaBreu, Ester Andorrà. L’escriptora va saludar els companys de nominació, Josep Ortiz i Eduard Márquez, i va dirigir unes paraules especialment emotives a aquest darrer, que hi era: “Crec que va ser precisament llegint-te a tu que vaig entendre que la literatura és sagrada. Gràcies”.
Un XXIV Premi Llibreter rodó que, per a mi, presentadora de l’acte, va acabar quan la Clara em va treure el micròfon. Ella havia tingut la mateixa impressió que jo: “Ha estat un acte molt bonic, oi?”
Amb una immensa alegria us anunciem una bona nova a LaBreu Edicions!
el 8 de juny, es va fer entrega del PREMI LLIBRETER LITERATURA CATALANA a
ELS IRREDEMPTS de Cristina Garcia Molina
Els irredempts, de Cristina Garcia Molina, editat per LaBreu Edicions. Obra d’una intel·ligència aclaparadora una proposta en què excel·leixen el llenguatge, les idees, l’art. El ritme, les atmosferes i la prosa esmolada, d’estil sobri i precís, doten el llibre d’un poder demolidor per a tractar tres històries colpidores i ben diferents amb un denominador en comú, l’arrelament. Una anomalia extraordinària en el panorama literari català.
Marina Porras elogia ESCALA CAP AL FOC d’Anaïs Nin a El Suplement de Catalunya Ràdio:
«[…] Per parlar de perspectives. Escala cap al foc publicada a La Breu, sapigueu que en trobareu un munt, és una autora de la casa. Si us agrada una novel·la de la Nin us agradaran totes. Paga la pensa descobrir-la, teniu camp per correr. Ens presenta una història amb tres dones de protagonistes que s’emboliquen amb el mateix home. Un llibre que parla de la dona als anys 40 del segle passat. Agafa un mateix home i l’explica a partir de tres dones diferents. Es converteix en una cosa o en una d’altra. Una d’elles una senyora atrapada en un matrimoni convencional, molt angoixada, i s’embolica per fugir. L’altra intenta una altra forma d’estima, a partir de l’amistat: molt Anaïs Nin. La darrera, molt alliberada, amb una forma més sensual s’aproxima a l’home. Amb una veu externa, Nin s’aproxima a les diferents relacions i fa que els lectors treguin les seves conclusions. (…) Va intentar viure fora de les convencions del seu temps. Té una relació estreta amb Barcelona, visquent-hi de petita, abans que el seu pare l’abandonés i fugís.»
Eduard Escoffet: “La posteritat me la bufa” El poeta Eduard Escoffet presenta el recital de poesia sonora ‘Non Muttum’ al Palau de la Música Catalana
nota de l’editorial, a llibreries trobareu els poemaris MENYS I TOT, EL TERRA I EL CEL d’Eduard Escoffet
“On la gent veu modernitat, jo hi veig classicisme”. Eduard Escoffet (Barcelona, 1979) és un gran ambaixador de la poesia sonora, però rere l’experimentació formal amaga un esperit sobretot classicista. “M’agrada el bastardisme històric de l’artista escocès Ian Hamilton Finlay”, explica després d’assenyalar un dels centenars de pòsters que té penjats al despatx. No hi falta Joan Brossa, ni tampoc llibres sobre arquitectura. Escoffet fa una tesi doctoral sobre literatura barroca i ha voltat per mig món fent recitals de poesia. Aquesta temporada ha estat el poeta convidat del Palau de la Música Catalana. El proper dimarts 6 de juny, a les deu del vespre, hi presentarà ‘Non Muttum’, un recital de poesia sonora que agrupa una dotzena de peces breus que repassen la seva trajectòria. Encara que treballi més a l’estranger que no pas a Catalunya, participa activament de l’escena contracultural barcelonina i dirigeix el Festival Poesia i +, que se celebrarà al Maresme entre el 27 de juny i el 9 de juliol.
Eduard Escoffet. Fotografia: Laia Serch.
Té gràcia que un recital de poesia sonora es tituli ‘Non Muttum’. En llatí, “non muttum facere” vol dir “no fer soroll”.
Un dels grans reptes de la poesia sonora és treballar el silenci. Què passa quan la veu s’extingeix? Què passa quan, després d’acumular so, el poema acaba? El poema et deixa a un lloc, de cop desapareix i només queda el silenci. És una sensació interessant, sobretot si ets davant un públic. A més, la paraula catalana “mot” ve de “muttum”. És un títol fàcil d’utilitzar a qualsevol país, i també m’agrada perquè “non” i “muttum” són dues paraules capicua.
El so i el silenci són dues cares de la mateixa moneda. La poesia i la música, també. Són dues arts cosines germanes; fins i tot podríem dir que venen d’allà mateix.
La poesia escrita, continguda en un llibre, és un fenomen totalment modern. Originalment, la poesia estava vinculada sobretot a la música, a l’oralitat, a l’acte col·lectiu. Soc dels qui considera que és difícil musicar un poema, perquè ja té música per si sol. Un poema pot tenir un relat, pot explicar coses, però també ha de tenir una certa música. Al final, una cançó no deixa de ser un poema interpretat per un músic, i un poema és una cançó potser més austera. Tot i que la meva obra ha pivotat sempre al voltant de la poesia, des de petit m’han interessat tant la música com la literatura, i també les arts escèniques. En un moment donat, ja fa uns quants anys, vaig començar a unir tots aquests mons a través dels recitals. Els meus referents més propers, a Barcelona, eren poetes i músics que treballaven plegats i formaven part d’un mateix circuit: Carles Hac Mor, Enric Casasses, Accidents Polipoètics, Víctor Nubla, Anton Ignorant, Josep Ramon Roig… Vaig interessar-me per aquest àmbit entre la paraula escrita i la paraula dita, entre la imatge i el so del text. Més endavant, vaig desenvolupar una línia de treball més lligada al que seria la poesia sonora històrica, que neix als anys cinquanta a determinats països d’Europa. Vaig descobrir una sèrie d’autors que plantejaven la poesia com una mena d’escena internacional, i no pas com una escena nacional tancada. Per tant, la majoria dels meus referents són estrangers: Bernard Heidsieck, Henri Chopin, François Dufrêne, Gil J Wolman, Paul De Vree… He intentat incorporar-los d’alguna manera a la tradició catalana.
Creus que en literatura pequem d’oculocentrisme? Donem massa importància a lo visual en detriment de lo sonor?
Més que donar un protagonisme excessiu a la retina, el problema és que sovint entenem el text com una tecnologia neutra. És a dir, pensem que el text senzillament canalitza un significat, que només és un transmissor de continguts. I no és així. Un poema també és una estructura visual; té valor per si mateix, com a element concret. A més, la poesia escrita també té una dimensió sonora. El so, en poesia, sempre hi és; ja sigui perquè el poeta diu uns versos, ja sigui perquè el lector els llegeix. Els qui ens dediquem a la poesia sonora simplement hi afegim els sistemes d’enregistrament: creem capes de veu, manipulem la nostra veu, hi incorporem sons abstractes. Molts poetes ja no treballem només amb una llibreta, sinó també amb un ordinador.
“Molts poetes ja no treballem només amb llibreta, sinó també amb ordinador”
Quan vas començar a crear poesia sonora, ja comptaves amb el suport dels ordinadors?
Vaig fer els primers poemes sonors a principis dels dos mil, que és justament quan, com a novetat, podíem editar so amb l’ordinador de casa, sense tenir cap dispositiu especialment potent. Abans els poetes sonors feien servir el magnetòfon. De fet, la poesia sonora neix a la dècada dels cinquanta perquè és quan es comercialitza el magnetòfon a França, els Països Baixos, Bèlgica, Alemanya… Aquest aparell els permetia enregistrar la pròpia veu, manipular-la i fer-ne diferents capes. A més, per primer cop podien incorporar a la poesia elements com la respiració, la repetició o els sons que provoca el cos.
A la descripció de ‘Non Muttum’ precisament ressaltes: “I si primer fou la paraula (segons l’evangeli de Sant Joan), el text, el cos, l’espai i els objectes cerquen, ara, les seves fronteres”.
Un recital de poesia no és només el que se sent pels altaveus. Cada poeta té una veu, però també un cos i unes coreografies particulars. Em sembla que era l’Enric Casasses que deia que cada poeta està lligat a una manera de moure el cos. Henri Chopin plantejava una mena de literatura del jo que no tenia a veure amb els sentiments, sinó amb el llenguatge corporal. S’introduïa un micròfon per la gargamella i feia parlar el cos sense la tecnologia del llenguatge.
Gràcies a la tecnologia, la poesia sonora pot jugar amb la simultaneïtat. En poesia escrita, això és impensable, perquè un lector només pot llegir linealment. Es poden fer experiments formals, com ara posar text en dues columnes paral·leles, però a l’hora de la veritat no podem llegir dues coses a la vegada.
Exacte… En canvi, sí que podem percebre sonorament tres textos dits alhora. Podem sobreposar capes i fer més complexa la lectura. L’any passat vaig produir a La Capella de Barcelona la peça Utopia i esclavatge, en què reparteixo per l’espai una vintena de radiocassets i cadascun reprodueix una veu diferent. Una vintena de veus et parlen des de punts dispersos de la sala i, en funció d’on siguis, sents més un text o un altre. En aquest cas, el poema ja no és només el text per se, sinó el que cada persona percep en funció de l’espacialització i la superposició de capes. Ara aquests experiments ens semblen molt normals, però no fa ni un segle que existeixen.
Eduard Escoffet. Foto: Laia Serch
La poesia sonora també et permet treure suc de les repeticions. Si ho tinc ben entès, el filòsof Gilles Deleuze, a Différence et Répétition (1968), deia que la repetició no té a veure amb la semblança ni l’equivalència, sinó amb lo insubstituïble.
La repetició és un element fonamental de la poesia. De fet, el ritme no és res més que la repetició d’un patró. Acostumem a associar la repetició a la reproducció mecànica, però, en realitat, té molt més a veure amb la diferència i la variació. Encara que diguem molts cops seguits una mateixa paraula, encara que escoltem un loop perfectament mecànic, aquella paraula no la percebrem mai igual, sinó que es modificarà en el nostre cervell a mesura que es repeteixi. En una de les Estratègies obliqües, Briano Eno i Peter Schmidt deien que “la repetició és una forma de canvi”. Com a poeta, m’interessa molt la repetició, encara no n’he esgotat les possibilitats. D’altra banda, acadèmicament he investigat la variació barroca, que també es basa en la repetició d’un tema inicial.
“Encara que repetim molts cops una mateixa paraula, no la percebrem mai igual”
Ets expert en barroc? No ho hauria dit mai.
Tinc una tesi de literatura barroca a mig fer. M’interessa la literatura barroca perquè té relació amb la literatura del segle XX, en el sentit que durant el barroc trenquen límits i experimenten amb la tipografia, la imatge i fins i tot l’arquitectura. Aquesta mena de bastardisme total té a veure amb el naixement del pop. Durant el barroc, cala bastant la idea que un element pot tenir una primera lectura immediata, però, si hi aprofundeixes, pots trobar-hi diferents nivells de significat. Aquesta idea prové de la Contrareforma, però s’explota al màxim durant el segle XX, que és quan neix el pop. M’agrada el bastardisme històric: partir de textos medievals, llegir-los amb una mirada literària barroca i donar-los formes contemporànies. Tinc la voluntat de tornar als orígens de la poesia i entendre-la com una construcció arquitectònica amb els seus equilibris. A la poesia li anem canviant la fesomia, però sempre parla del mateix.
De què parla? De l’amor, de la mort…
De la vida. De la degradació de tot, o de la millora de tot, depèn de la línia poètica. Al cap i a la fi, la poesia és una forma de supervivència. Ens permet enfrontar-nos al món i, si no entendre’l, almenys interpretar-lo.
“El bastardisme del barroc té a veure amb el naixement del pop“
‘Non Muttum’ és un recital que has presentat sobretot a l’estranger, per Europa i Llatinoamèrica. Creus que a Catalunya la poesia sonora, o fins i tot la poesia oral, està menys normalitzada?
No necessàriament. Per mi, tres dels autors catalans més importants són Joan Brossa, Guillem Viladot i Josep Iglésias del Marquet. No van fer poesia sonora, però van obrir nous camins. D’altra banda, a partir de la dècada dels vuitanta sí que hi ha una certa tradició de poesia sonora en català. El 1981, Carles Santos publica Voice Tracks a Nova York. El 1990, el trio valencià Flatus Vocis Trio treu Grosso Modo. El poeta i dinamitzador cultural Xavier Sabater és el primer que s’apropa a l’escena internacional i porta autors estrangers a Catalunya. Més endavant, Accidents Polipoètics i Josep Ramon Roig estan molt vinculats a la poesia sonora. Ara bé, per entroncar la pregunta amb els debats recents sobre llengua, em fa l’efecte que inconscientment hem reservat al català un espai lligat a la tradició, al folklore i als usos gairebé rurals. Entenem que el català no serveix per a fer experiments amb text i música. Sembla que ho haguem de fer en castellà o anglès. En canvi, a l’estranger ningú es planteja si faig poesia sonora en català. Recentment hem adoptat un marc mental que vincula català amb la tradició, però no amb el present i el futur.
Em fa il·lusió poder compartir aquesta temporada amb Caroline Shaw. M’interessa molt com treballa la veu. Recull la tradició de Joan La Barbara, Meredith Monk i Demetrio Stratos i l’actualitza. És una gran compositora i vocalista, i m’agrada que el Palau l’hagi convidada, perquè és una aposta de risc. La veu és un dels mecanismes més impressionants que hem desenvolupat els humans: és senzillament una columna d’aire traspassant un cos, un tros de carn, i alhora té la capacitat de despertar-nos sentiments, sensacions i transportar-nos a altres estats del pensament. En un moment que hi ha tant de text i soroll, la fragilitat de la veu té més força que mai. Ara que es pot enregistrar tot, hem de reivindicar la poesia dita. Demetrio Stratos, que era el cantant més virtuós que ha existit, capaç de fer diversos sons alhora, deia que la veu no està relacionada amb la tècnica, sinó amb una recerca interior. A mi la veu m’ha permès mirar endins, no pas per entendre qui soc, sinó què soc. Passa com amb el tacte: ens mou i ens commou d’una manera que, per sort, no podem explicar racionalment.
Si la poesia és una construcció d’aire, és inevitablement efímera. Pel tipus de poesia que fas, m’imagino que la posteritat, la possibilitat de deixar un llegat literari, no et preocupa gaire.
Ens apropem a la sisena extinció. T’asseguro que la posteritat me la bufa. Si no, no faria el que faig. La posteritat no és res més que un feix de pòsters. L’efímer és un gran element poètic i cada vegada l’abracem més. Un recital de poesia té un espai i un temps determinats, i també una gent concreta… El pots documentar, però no el pots repetir. Hi ha recitals que et marquen tant que els pots reproduir perfectament al teu cap, encara que no en tinguis cap constància física. Em va passar amb la cantant Sainkho Namtchylak, originària de Tuvà, una república soviètica que forma part de la Federació Russa. Namtchylak parteix del cant tradicional de la seva zona i fa improvisació. A finals dels noranta vaig anar a un recital seu a la Sala Metrònom i encara ara me’n recordo de tots els detalls.
De fet, la pregunta que et feia abans és equivocada. Havia pressuposat que un llibre, un objecte físic, et garanteix més posteritat que la presència a Internet, i potser no és veritat.
Encara pesa aquest esquema mental, la idea que el llibre és un suport més sòlid. No ho sabem. En literatura barroca i medieval, per exemple, hi ha una gran diferència entre el que ens ha arribat i el que aleshores era rellevant. Al llarg dels segles, determinats autors importants van caure en l’oblit. La imatge que tenim actualment del barroc, o de qualsevol altra època passada, sovint no es correspon exactament amb el que en aquell moment es valorava. La posteritat no m’importa, però la llibertat creativa, sí. M’agrada que haguem assimilat tant la idea de la hibridació. I celebro que els recitals hagin passat de ser una cosa marginal, fora dels circuits oficials, a un element central de la literatura catalana. Fins als noranta, el recital estava mal vist. En parlava fa uns dies amb Jaume C. Pons Alorda i Blanca Llum Vidal. Autors com Enric Casasses eren absolutament marginals: no es considerava que algú que recités pogués ser bé un poeta. Ara, en canvi, Casasses ha passat al centre de la literatura catalana. No cal que tots els poetes recitin, però ja ningú mira malament els poetes que ho fan.
“Fa uns quants anys, Enric Casasses era un poeta absolutament marginal”
Ara que parles de Blanca Llum Vidal i Jaume C. Pons Alorda… L’altre dia vaig veure una foto a Twitter en què sortíeu vosaltres tres, i també Martí Sales, Josep Pedrals, Esteve Plantada, Maria Callís i Mireia Calafell. Et sents part d’una generació, encara que tingueu estils diferents?
Anem tots bastant a la nostra, però ens estimem molt. Som una generació —en un sentit ampli, de finals dels setanta i principis dels vuitanta— que no està immersa en batalles personals ni curses d’ego, que ens alegrem de tenir-nos i celebrem la feina dels altres. Crec que aquesta actitud no és res generacional, sinó que té a veure amb el sentit de col·lectivitat dels recitals. Martí Sales, Josep Pedrals i jo som del mateix any i tenim poètiques ben diferents, però això precisament ens estimula. La poesia és una celebració de la diversitat. Al capdavall, la poesia consisteix a forçar la llengua, anar a l’interior de les paraules i fer servir la veu. A partir d’aquí, hi ha mil maneres d’enfrontar-se al món.
“Alvèol”
A la Bassa del Montsià s’estrenarà ALVÈOL, el resultat de l’encontre entre Jose Pitarch, músic experimental de Benicarló amb el seu projecte ITW (aka Into The Wave), i Joan Todó, poeta i escriptor de La Sénia. Un alvèol és, entre d’altres coses, una cavitat petita provocada a la roca per l’erosió, de la mateixa manera que l’aparent duresa d’un text escrit, fixat sobre la pàgina per sempre més, pot ser perforada per la fluïdesa pacient d’una vibració musical. O també un sac pulmonar on estotjar l’aire que entra, abans de treure’l enfora en forma d’alè, en aquell moment de pausa entre la inspiració i l’expiració. O fins i tot la concavitat on hi ha les llavors d’una planta, el recer on intentar crear un espai de recolliment on buscar petjades, rastres, potser espectres, del passat d’este territori. Un passat rural que, sempre en vies de desaparició, ja potser només és perceptible com a presència fantasmal.
Vespre Anaïs Nin” presentació dels nous títols de la pentalogia “Les ciutats de l’interior” ESCALA CAP AL FOC, FILLS DE L’ALBATROS amb el traductor Ferran Ràfols, les editores de LaBreu Ester Andorrà i Teresa Florit i la traductora i estudiosa Lara Estany. i la lectura de Nú Miret a Finestres (26.05.23)
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
Charles Bukowski (1920-1994) és un mite, una llegenda, un creador alternatiu, una veu sorgida de la literatura independent americana, un representant del realisme brut –històries concises, de supervivència quotidiana, personatges vulgars o sinistres, llenguatge reductor, directe. Va néixer a Alemanya i els seus pares van haver d’emigrar als Estatus Units. La pobresa, l’ambient familiar i els maltractaments del seu pare el van endurir. A més, va patir una malaltia a la pell, deixant-li marques a la cara, que van condicionar, encara més, el seu caràcter.
Va poder estudiar en un institut de Los Angeles i va cursar estudis de periodisme i literatura a la universitat, sense poder-los acabar. Als 24 anys va publicar el seu primer conte en una revista. Sobrevivia amb el que podia. Va estar durant una temporada rodant per l’Amèrica profunda, amb treballs temporals i experiències rudes, dures. Va trobar una feina estable com a carter al servei postal, i va començar a escriure una columna periodística. El seu editor li va oferir una remuneració fixa de 100 dòlars mensuals per tal que es pogués dedicar plenament a escriure. Tenia 49 anys. El somni americà li havia tocat. La seva primera novel·la, escrita el 1971, va tenir un notable impacte, protagonitzada pel seu alter ego, Chinaski, on narra la història d’un carter, amb un humorisme entranyable.
Els seus poemes sorgeixen dels carrers, dels suburbis, dels bars, dels pisos o de les habitacions on va viure, de la realitat més dura i més insofrible, com si fossin cançons de rock
En total, va escriure sis novel·les, nou reculls de contes i vint llibres de poesia. Va escriure més de cinc mil poemes, alguns dels quals es van poder llegir en castellà en les diverses edicions de l’editorial Visor. Bukowski essencial parteix d’una antologia d’Abel Debritto, publicada el 2016, i suposa la seva primera obra poètica traduïda al català —és d’agrair que en aquesta magnifica edició s’indiqui l’any i títol de la publicació dels poemes seleccionats.
LaBreu (2023)
Irreverent, provocador, és així com l’has de llegir. Essencialment real i profund. “Presenteu-vos per alcalde”, implora en el seu primer poema. No és un joc, és una explosió de continguts, de crítica social i política. Altres cops, es mostra seriós i altres vegades, excessiu. Les seves reflexions estimulen la lectura, amb una expressió múltiple, inabordable. El poema “Com el pardal” és un exemple de tot el que podem interpretar i gaudir de Bukowski: una part més profunda i més seriosa, amb una part més amatent i més empàtica.
És millor llegir els poemes i no haver-lo de classificar amb quatre o cinc paraules: alcohol, dones, llibres, cultura beat, indomable. Si hagués fet un pas més cap a una poesia més essencial, potser la seva irreverència no seria tan valorada i reconeguda. Tota una paradoxa. En alguns poemes, li parla al lector i li suggereix actituds, canvis de visió. Lògicament, no poden faltar els poemes sexuals, directament sexuals, sense pretextos, ni trampes metalingüístiques. El sexe és el sexe. Res més.
escrivia una poesia deslligada, ràpida de llegir i d’entomar. Hi ha una sèrie de poemes molt especials, il·luminadors com ara “El cordó de la sabata” (1971), on detalla els motius que pot tenir un home per tornar-se boig
Els seus poemes sorgeixen dels carrers, dels suburbis, dels bars, dels pisos o de les habitacions on va viure, de la realitat més dura i més insofrible, com si fossin cançons de rock, estripades, escopides, al marge de pretensions i de protestes d’època. Bukowski, en el fons, actuava i escrivia com una contraprotesta, al marge de la seva pròpia marginació, amb anuncis, reflexions i imatges que van desbordant el paisatge desolador de Califòrnia: “fent l’amor mentre uns altres homes –pobres nois– treballen”. La critica al treball, a la penúria mental que va acaba causant, és un dels punts més originals i més potents de Bukowski.
Són poemes mitjanament curts, d’una o de dues pàgines, habitualment. Bukowski escrivia una poesia deslligada, ràpida de llegir i d’entomar. Hi ha una sèrie de poemes molt especials, il·luminadors com ara “El cordó de la sabata” (1971), on detalla els motius que pot tenir un home per tornar-se boig. També parla de les peripècies amb les seves parelles i les seves amants. Escriu estampes urbanes, invisibles, com ara el poema que parla dels escombraires de Los Angeles, sense deixar de mencionar les bogeries, les borratxeres, i els mals dies que pot tenir una persona al llarg de la seva existència. “Hi ha gent que mai no fa bogeries, quines vides tan horribles deuen viure”.
Bukowski ens parla sobre vides descarrilades, sobre carreteres secundàries, sobre homes oblidats, sobre històries que es continuen vivint en totes les ciutats, amb totes les seves dificultats tant irreductibles i tant severes.
Desxifrar Anaïs Nin
LaBreu conclou la publicació de la pentalogia ‘Les ciutats d’interior’ amb «Escala cap al foc» i «Fills de l’albatros», amb traducció de Ferran Ràfols Gesa
Llegir Escala cap al foc (LaBreu edicions), d’Anaïs Nin, duu a connectar amb la matèria evanescent del somnis, dels quals, en despertar, en queden les imatges més potents. La feina activa de lectura comença a l’hora de desxifrar-la. És, doncs, exploradora de les entranyes de l’ànima humana i els seus replecs.
Anaïs Nin
A Escala cap al foc es llegeix com en un retaule barroc la vida i circumstàncies de personatges que sempre són com volcans en erupció. Aquesta incandescència emotiva remet a la lectura dels seus Diaris, sobretot el segon, on de manera tan detallada com plàstica l’autora hi descriu les seves sessions de psicoteràpia amb Otto Rank, deixeble de Sigmund Freud.
Anaïs Nin (1903-1977) no només es va psicoanalitzar amb Otto Rank: com una esponja va absorbir aquesta ciència que busseja en la psique fins a l’últim racó, també el dels somnis i els pensaments de vigília en què es creen vides paral·leles, immaterials, però que tant determinen el nostre caràcter. Aquestes vides paral·leles que es donen en la psique tenen la virtut d’informar al jo racional de les pulsions més recòndites del nostre ésser intern per tal d’extreure’n un significat que alhora ens centri i obri la porta a un sentit més profund de la nostra vida. Ens mouen els instints bàsics, però també ens mouen els anhels de l’ànima a la recerca de la seva completesa que, en el cas de Nin, es vehicula a través de l’art de l’escriptura. Anaïs Nin és més que una bona narradora: és una creadora que en la seva escriptura tradueix amb llenguatge propi aquests móns paral·lels. En la vida ordinària no es pot viure tan al límit sense cremar-se en el propi foc, però en la vida onírica i en la poètica, sí.
Anaïs Nin, a tenor del que sabem, no només volia sentir-se viva per tots els porus del seu cos, donant a llum el seu torrent vital cada dia i cada hora per la pròpia força d’eros, sinó experimentar com la seva vida com a dona artista podia ser completa en un moment en què, tot i els passos ja fets, la dona encara havia d’obrir camins vers la seva realització plena en tots els terrenys de la seva naturalesa més enllà de la biològica i temperamental. Aquest és un dels fils conductors (un de molt important és el de la memòria) de l’escriptura de tants milers de pàgines que vam llegir amb avidesa moltes dones durant la primera onada feminista: ens passàvem els Diaris d’Anaïs Nin com qui es passa un catecisme. La gosadia intel·lectual d’Anaïs Nin va fascinar la nostra generació que va llegir atenta els seus Diaris i novel·les que, com en el cinema, en podríem dir d’art i assaig, en les quals l’autora indaga de manera oberta, valenta i incisiva les relacions entre homes i dones. Relacions humanes complicades, laberíntiques, tal vegada pel fet de voler-les viure amb la intensitat que prové de la naturalesa més essencial. Relacions sense vels, doncs, al nu, lluny de formes engavanyadores i convencions socials que les liqüin com en els relats d’Anaïs Nin, on sempre hi ha foc i més foc, els sentiments exaltats, al límit, les sensacions vivíssimes, cremant les ànimes.
Escala cap al foc, publicada als EEUU l’any 1946 i que ara podem llegir en la traducció de Ferran Ràfols Gesa, és un exemple de la recerca de la naturalesa íntima de cada dona, la seva singularitat, la tria del seu paper al món quan ha pogut triar. Nin n’exposa tres arquetips en els personatges de la Lillian, la Djuna i la Sabina, que es relacionen amb un mateix home, en Jay, un artista pintor, un bohemi que tant hi és com es fa escàpol, provocant l’angoixa de la Lillian (que en el paper d’amant-esposa té por de perdre’l), incitant la cura i l’amistat de la més temperada Djuna, i agitant la sensualitat ardent i inconstant de la Sabina.
Anaïs Nin
Fruit de la seva pròpia experiència, ja que en la seva vida personal Anaïs Nin va practicar el poliamor dècades abans que aquest tipus de relació afectiva prengués aquest nom, en el seu relat posa a la llum el teixit subtil que lliga també les tres protagonistes, fent-se mútuament d’espill amb els seus clarobscurs, provocant atracció i rebuig alhora, filant complicitats i desvelant patiments ocults. Són personatges femenins al caire viu de les seves sensibilitats. No sembla que ningú hagi de ser feliç en aquest permanent situar-se en els extrems, el goig és efímer i per això es busca a vegades amb desesperació. Només sembla feliç, i ho proclama, en Jay, que tot ho troba bé perquè no aprofundeix res, és un ésser passiu que es deixa festejar. Les olles en estat d’ebullició emotiva són les tres dones que en aquest pujar l’escala de la temperatura vital van sentint i veient la seva veritable natura interna en tant que dones que es volen completes, crescudes –empoderades diríem ara–, no pas disminuïdes, en la seva relació amb en Jay. La consciència de voler ser i no acabar de ser les fa patir. Col·locades en situacions extremes, les protagonistes d’Escala cap al foc van llegint l’alfabet de si mateixes, les seves pulsions i sentiments pujant escales cap al foc de l’amor que tant s’amaga com es manifesta, que tant nodreix com abrasa. Així van descobrint l’univers de la pròpia psique en relació amb elles mateixes, amb els altres, amb el món. I tot això expressat mitjançant l’art literari de l’escriptora: un art bastit de simbolisme, surrealisme, onirisme, visió psicoanalítica dels personatges i, encara, encarnant una utopia: la voluntat d’escriure l’indicible de la manera més clara possible ajudada per una explosió de metàfores i fulguracions verbals.
Escala cap al foc és una notable obra literària d’avantguarda de meitat del segle XX amb les preocupacions anímiques i culturals d’Anaïs Nin exposades de forma calidoscòpica i sàvia, en una multiplicitat de miralls en els quals a vegades tot estrafent la veritat la revelen amb més nitidesa.
Tancant la pentalogia ‘Les ciutats d’interior’, d’Anaïs Nin, acaba de sortir de l’obrador de LaBreu Fills de l’albatros. La novel·la està dividida en dues parts: «L’habitació cega»i «El cafè», on trobem recreats, elaborats des d’una perspectiva nova, alguns dels personatges que protagonitzen Escala cap al foc. Un d’ells és la Djuna, que a Fills de l’albatros es presentada per Nin com una dona jove que marxa a París per assistir, becada, a una escola de dansa. A París inicia una vida bohèmia al barri de Montmartre. En aquest ambient, la Djuna fa els passos que han de portar-la significativament a una maduresa vital en contacte amb en Michael, el seu mestre de ball, contrapuntada amb la fascinació que li produeix la joventut ambigua i poc convencional d’en Paul i el seu amant.
Aquí és on podem aturar-nos a pensar en el significat del títol Fills de l’albatros. Els albatros són unes aus marines que maduren molt tard. Fer-se persona humana, així com conèixer-se un mateix, amb els seus talents, limitacions i pulsions, ja siguin bàsiques, lligades a la supervivència, o d’instints estètics i culturals, com una vocació artística, costa molt, a vegades tota una vida. Charles Baudelaire utilitza la figura de l’albatros com a metàfora del Poeta: una au amb unes ales enormes, amb una gran potència per volar, però que pesen molt. Aquesta metàfora ho és també del nostre pas per la vida, en certa manera presoners entre l’esperit i la matèria, sempre insuficient per a donar-li unes ales que no engavanyin. Anaïs Nin, escriptora de les profunditats de l’ànima, en els seus contes i novel·les utilitza sempre metàfores poètiques molt poderoses.
Amb gosadia intel·lectual si tenim en compte l’època, Anaïs Nin també contempla l’androgínia i l’homosexualitat en els personatges de Fills de l’albatros, la qual cosa ja s’havia insinuat ben clarament a Escala cap al foc, amb el joc de miralls que es dona entre les dones protagonistes. Una d’elles, la Sabina, la trobem transfigurada per Nin a Fills de l’albatros en el relat «El cafè«. Com el de la Djuna a L’habitació cega,els lectors veiem moure’s la Sabina entre les reflexions sobre la seva vida i la complexa naturalesa del seu ésser íntim. En el cas concret de la Sabina en relació a la parella que formen la Lilian i en Jay. Finalment, com en Escala cap al foc, al tram final d’«El cafè« la narradoraAnaïs Nin organitza una gran festa en un cafè on reuneix tots els personatges de la novel·la, i que a mi m’ha fet pensar en els banquets que apareixen en la literatura clàssica, on hi passava la vida sempre entre la representació i la realitat. El personatges d’Anaïs Nin fan el mateix: alhora que celebren la vida de forma epidèrmica, com acostuma a ser en societat, on tothom és fantàstic quan va de visita, a través del pensament, a través de la vida paral·lela que tan afirma com qüestiona tot el que fem, analitzen la seva vida real en base als trets més visibles de les seves personalitats que, no obstant la pretesa sinceritat, es mostren amb els seus replecs més amagats com en una festa de Carnaval en el qual la disfressa és més explícita de la identitat de fons que no pas la cara neta de maquillatge. Aquest és un tema de fons, la realitat i la seva representació, al qual Anaïs Nin sempre retorna.
presentació de PER QUI EM PRENC de Lori Saint-Martin amb el traductor Antoni Clapés, l’escriptora Cristina Garcia Molina i l’editora Ester Andorrà a la Llibreria 22 (23.05.23)
presentació recital de l’antologia poètica BUKOWSKI ESSENCIAL de Charles Bukowski amb el traductor Marcel Riera i l’editora Ester Andorrà al Jardí del Mar de Tasmània de LaBisbal, amb la col·laboració de La Siglantana (20.05.23)
Divendres 26 de maig, a les 19 h, «Vespre Anaïs Nin»
presentació dels nous títols de la pentalogia «Les ciutats de l’interior»
ESCALA CAP AL FOC, FILLS DE L’ALBATROS
amb el traductor Ferran Ràfols, les editores de LaBreu Ester Andorrà i Teresa Florit i la traductora i estudiosa Lara Estany. Escoltarem fragments de l’autora llegits per l’actriu i rapsoda Nú Miret.
Títol_ Fills de l’Albatros Autora_ Anaïs Nin Traductor_ Ferran Ràfols Col·lecció_ Intrusa, 36 Pàgs_ 134 Preu_ 17 € ISBN_ 9978-84-126659-5-6
Fills de l’Albatros està dividit en dues parts. La primera, «L’habitació cega», és la història de Djuna, una dona que de jove va marxar a París després de guanyar una beca per a l’escola de ballet. Unint-se a la colorida vida de cafè de Montmartre, fa amics i coneix amants entre els artistes. Tracta íntegrament de la vida anterior de la Djuna, és, essencialment, un estudi dels passos de la Djuna cap a l’edat adulta buscant les raons de la seva manera de ser en la infància i l’adolescència, i presenta els personatges del Michael (el mestre de dansa de la Djuna) i el Paul (un noi joveníssim, ambigu i rebel) i el Donald (l’amant del Michael). Els seus únics amics són còmplices bohemis fora de la burgesia, homes que tendeixen a atreure-la per les seves qualitats menys madures. Així, quan coneix el Paul, un adolescent marcat per una educació estricta i autoritària a qui ella mostra el camí de la llibertat, hi creu trobar una ànima bessona. A la Djuna l’emociona profundament perquè fuig del seu pare, i ella, per raons enterrades en el passat, necessita l’oposició d’una figura paterna per aguditzar el seu propi desig cap aquell jove bell i atrevit.
La segona part, «El cafè», ofereix una descripció del personatge de la Sabina, on alterna les seves reflexions vitals i les relacions d’ella amb la parella formada per la Lilian i el Jay. El relat acaba amb una escena en un cafè de festa final on es troben tots els personatges i celebren la vida entre la frivolitat i la reflexió vital emmirallant-se uns en els altres.
És un llibre pioner que aborda amb eloqüència l’androgínia i l’homosexualitat des d’una perspectiva que poques obres literàries es van atrevir a fer a l’Amèrica dels anys quaranta.
Anaïs Nin, nascuda a Neuilly-sur-Seine el 1903, filla del compositor Joaquim Nin, de ben petita inicià una itinerància vital que la va dur de Barcelona a Cuba, Nova York, París i Mèxic —procés que li provocà un desarrelament geogràfic i lingüístic. A vint anys tornà a París on va fer amistat amb els escriptors Antonin Artaud i Henry Miller. A més d’Otto Rank, amb qui va aprofundir en la psicoanàlisi. Quinze anys després, a causa de la guerra, es veu obligada a tornar als Estats Units on escriu la majoria de les seves obres de ficció entre 1940 i 1960. El 1940 començà a escriure literatura eròtica per encàrrec d’un client anònim i aquestes peces van ser recollides a Delta of Venus i Little Birds. L’ampli reconeixement li arribà amb la publicació dels seus dietaris a la dècada dels seixanta que li donaren fama mundial i la convertiren en una autora reivindicada pel moviment feminista. Mor el 1977 a Los Angeles.
Activitat organitzada per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) amb Mallorca Literària, amb el patrocini de Bodegues José L. Ferrer i la D. O. Binissalem en el marc del projecte Wine Days.
Dissabte 20, a les 18 h, XI FESTIVAL DE POESIA DE SANT CELONI amb Marina Miralles, Daniel Busquets, Víctor Bonet, Chantal Poch, Odile Arqué i David Caño.
a Can Ramis, Sala Bernat Martorell Pati interior (Plaça de la Vila, 24 Sant Celoni)
Dimecres 17, a les 18.30 h, dins el cicle «Ferits de lletra» conversa recital de Chantal Poch CREMAVEN a la Sala Segarra de l’Ateneu Barcelonès (c/Canuda 6 Barcelona).
A ‘Escala cap al foc’ (LaBreu), l’autora modera el seu erotisme, però no renuncia a endinsar-se en la psicologia dels personatges
Som a mitjans dels anys quaranta, després de la devastadora Segona Guerra Mundial, en un París que reneix com pot de les cendres, que a poc a poc deixen de fumejar. Toca tornar a esprémer la vida, les relacions humanes, l’amor i l’amistat.
L’escriptora francesa Anaïs Nin (1903-1977) –d’origen cubà i mig espanyol– ja no hi vivia en aquella època. Havia tornat als Estats Units després de gaudir allà dels anys vint i trenta en companyia de personalitats com Henry Miller i la seva dona June, amb els quals participà d’un triangle amorós que va inspirar Tròpic de càncer. Ja ha publicat els contes de Dins d’una campana de vidre –basats en la seva transgressora experiència parisenca–, quan el 1946 arriba a les llibreries Escala cap al foc. Aquí els tres personatges femenins protagonistes són sacsejats per atraccions semblants a les que trobem als contes. I és que la Lillian, la Djuna i la Sabina estan trenades per llaços que també tenen a veure amb l’experiència personal de Nin.
Transsumpte de l’autora, la Lillian és una pianista casada i amb fills que abandona la seva família per viure una existència lliure. No triga, però, a lligar-se al Jay, un pintor bohemi amb una retirada a Miller amb qui viu en un estudi de Montparnasse. I evidentment la Djuna de la novel·la no és Djuna Barnes –que també corria per aquell París quan Nin el va devorar furiosament–, sinó June. Pel que fa al personatge de la Sabina, reapareixerà en altres obres del mateix cicle narratiu, com Una espia a casa de l’amor.
Es diria que a Escala cap al foc l’autora ha moderat el seu erotisme gairebé mai mesurat, però de cap manera ha renunciat a la seva prosa arrabassadora ni tampoc a endinsar-se a matadegolla en la psicologia dels personatges com una espeleòloga d’infinita i malaltissa curiositat. L’arrancada de la novel·la és un magnífic crescendo que ens convida a enfilar-nos en una batussa de sentiments que van i venen sempre amb notable intensitat: “Totes dues havien entrat en contacte amb la part més profunda de l’altra: la Djuna amb la violència emocional de la Lillian i la seva compassió per la força que la destruïa i l’enviava de cap contra tots els obstacles, i la Lillian amb el poder clarificador de la Djuna. Es necessitaven mútuament”. La Lillian s’ofegava i la Djuna la salvava. “La Djuna veia la Lillian amagada rere la cota de malla i els bocins de malla al seu voltant, com bocins de metall cruel que, més que protegir-la de l’enemic, l’havien ferit. La cota s’havia fos i deixava a la vista la carn masegada”. Fins que apareix la jove Sabina: “Tinc la sensació que m’agradaria ser tu, Sabina. I no havia volgut mai ser ningú que no fos jo”.
Anaïs Nin va ser psicoanalitzada entre d’altres per Otto Rank –company de Freud– i fins i tot va treballar una temporada com a psicoanalista. Amb les eines d’aquesta disciplina intenta atrapar els misteris de la natura femenina, en una perenne confrontació amb la natura masculina. “La força mal dirigida i retorçada de les dones…”, diu.
Passem contes: III Jornada sobre Narrativa Breu L’oralitat en el conte
16.00 h Conferència inaugural de Biel Mesquida 17.30 h La veu que narra: diàleg, parla i punt de vista Amb Teresa Colom, Cristina Garcia i Joan Jordi Miralles. Modera Gemma Medina
19.00 hLa tradició intermitent: mite, folklore, quotidianitat i narració oral Amb Mònica Batet, Rafa Gomar i Inés Macpherson. Modera Blai Felip
Sala Segarra de l’Ateneu Barcelonès (carrer de la Canuda, 6, 5è Barcelona)
Victor Ardura, autor del llibre «Propósito y valores» Ester Andorrà, editora de l’editorial LaBreu Edicions Toni Ulled, periodista editor de la Beeletter
Un escriptor, una editora i un periodista compartint la seva experiència personal i professional ens permetran entendre que tant o més important que el que es fa, és el perquè es fa (propòsit) i el com es fa (valors).
A la terrassa del cafè de Laie Pau Claris (c/ Pau Claris, 85 Barcelona)
El cel dins un pou, publicado por La Breu Edicions y con un prólogo de Joan Todó, es el nuevo libro de poemas de Ramon Boixeda (Sant Julia de Vilatorta, 1981), uno de los,poetas más rigurosos y autoexigentes de su generación, que también es la mía. Boixeda escribe y reescribe sus poemas con la meticulosidad obsesiva de quien pule una joya, de quien poda una viña, y puede llegar a hacer múltiples versiones de un mismo poema, de un mismo verso. Lo sé porque yo hace casi dos años que leí una versión todavía in progress de este libro y por lo que recuerdo hay poemas que han cambiado tantísimo que son y a la vez no son el mismo texto, la misma obra.
Preocupado de un modo a la vez trascendental y juguetón con las posibilidades del verso, con las posibilidades formales de la métrica, la aproximación de Boixeda a la poesía tiene algo de científico pero también de metafísico y de exploración existencial, por eso sus poemas están retóricamente muy cuidados pero siempre dicen algo, siempre tienen una intención expresiva. Forma y fondo, fondo y forma: la cosa está manoseada y es conocida ya de sobras, pero no es tan fácil leer poemas en los que forma y fondo, o fondo y forma, encajan a la perfección, están compensados, se apoyan uno a otro sin enfatizarse innecesariamente y sin anularse peligrosamente.
He aquí unos cantos versos de un poema titulado Vilalleons que ejemplifican esto que trato de decir: «Hi ha, al llarg del cementiri ubicat a l’entrada, / xiprers sobresortint que semblen punts de llibre / clavats al passar página del món. I sempre / la mirada insistent que llances, que des-pertes /el que han vist els teus ulls mortals i irrepetibles». Podría reproducir unos cuantos más. Por ejemplo, estos de un poema sin título: «Diu l’aire d’un missatge fent-se un home sol errant a soles / que parla sol (qui sap què diu) / un home sol errant pel món / que és ja el seu lloc al món: parlar-li». ¿Es un poema que funciona como una poética? No lo creo. Diría que más bien es un autorretrato, o una declaración de principios creativos y existenciales.
Lo que más me gusta de la poesía de Boixeda -recuerdo ahora su anterior libro, titulado Les beceroles successives– es su capacidad para combinar de un modo efectivo y fuerte elementos o atributos aparentemente muy dispares, casi incompatibles: lo narrativo y lo reflexivo, lo pequeño y cotidiano y lo enorme y meta-físico, lo vulgar y lo preciosista, lo irónico y lo lírico, lo vital y lo metapoêtico.. Boixeda puede ser filosófico en el sentido más Indagador y conceptuoso del término, pero también lanza pullas, también es capaz de ser sarcástico, de buscar el matiz cómico que a la vez no está exento de una belleza concretísima: «Observo la llimona dins el got: / és un sol que es barreja amb
l’oceà».
Para terminar, he aquí la primera parte del poema titulado Raons del cor, que consta de tres partes y que muestra bien la naturaleza simultáneamente intelectual (autoconsciente y científica) de Boixeda y su ansia vital, su desasosiego anímico, su conflictivo y a la vez celebratorio estar en el mundo: «Que no s’aturi el cor ara ma-
teix. / És una cosa! Incomparable. Viure. / Que no s’aturi el cor ara mateix. / Que es va gas-tant i resisteix. El cor: / És déu que Refereix al sant tornar-hi?.
/ una ferida feta professió?, / un singular comerç del Nou i el Vell? / Potser saber-ho implica que s’aturi. // Tantes vides per a una sola vida, / el cor! Batega a cops i a cada instant / d-salla el seu efímer monument. / el cor, que es va gastant i re sisteix / fet pols que s’acumula a cor que vols. / Qui ho sap! L’enigma fa córrer la sang»
Bernat Dedéu: Aquesta setmana he llegit «Els irredempts» de Cristina Garcia Molina publicat a La Breu Edicions i que avui parlarem d’un dels textos sorpresa de l’any passat. Sí que anem una mica tard i que ens perdoni l’autora però ja sabeu que l’Illa de Maians tenim més parsimònia que molta altra gent, perquè tenim la delicadesa de llegir-los els llibres dels quals xerrem.
Singular en primer terme per l’estil d’explicar tres històries o lo pressió social la memòria dolorosa o el desig es mostren a través d’una prosa poètica d’aquella que els cursi s’anomenen minimalista i que a mi m’ha interessat bastant perquè barreja molt bé l’alçària abstracte amb l’art d’anar al gra. Cristina Garcia fa servir molt bé les imatges per buscar-lo un munt de sensacions ben particular tot i que algun lector trobarà a faltar més té que narrativa en un tríptic de poc més de 100 pàgines que podria haver donat lloc a moltes novel·les però, diria que aquesta renúncia a enrotllar-se és precisament el que fan aquests irredempts un llibre que va molt més enllà d’un exercici d’estil i camí i si més no m’ha regalat un autora que no coneixia.»
[…]
Marina Porras: «fins i tot les idees que m’està parlant el llibre, de coses molt grosses, però en realitat no sé si això explicaria (però és una cosa sempre passa en aquests llibres) millor baixant la història o sigui fer-la més concreta .Començar amb una precisió quirúrgica molt alta que hi ha molta feina.»
Jaume C. Pons: «Aquell que esperi una exuberància russa de prosa no és un volum recomanable. De cada història podria sortir una novel·la de tipus realista.
[…]
Bernat: «hi ha un moment d’aquest relat que els professors els integrants de la màquina de cafè o el microones o la fotocopiadora, ara no recordo quin és, i explica molt bé digué molt bé el trauma de que fins i tot els hi treguin això els mestres com em diguessin com l’enèsima prova de que ja no tenen res i una escena que podria ser firmada per l’Spielberg sentimentalisme de llàgrimes.»
Marina: «al principi et penses que podria ser una cosa del tipus El senyor de les mosques d’en Golding estació conflicte de tribu, però ho abandona. I també hi ha un moment en que hi ha una referència em Pasolini i també podria ser una novel·la dels desplaçats.»
Divendres 12, a les 19h · Can Manyé, Espai d’Art i Creació
Amb el teló de fons de l’exposició «Flor de lotus, seqüència d’aigua» d’Amparo Fernández, les poetes Glòria Coll Domingo (Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2022 per A través) i Laia Llobera (Premi Vicent Andrés Estellés 2022 per Paradísia) reciten acompanyades de l’artista sonor Maties Palau (també músic sota el nom artístic Mercuri).
Dissabte 13, a les 19h · Vil·la Martorell Poetada Recital i improvisació vocal
Meritxell Cucurella-Jorba, Raquel Pena, Paula S. Piedad amb l’actuació de Veus Lliures, Celeste Alías, Agnès Brava, Mercedes Delclós, Magda Garre, Diana Palau, Mariona Sagarra, Anna Subirana, Anna Tapia i Selina Worsley.
Us anunciem, amb una immensa alegria, la nominació al Premi Llibreter del llibre ELS IRREDEMPTS de Cristina Garcia Molina
Una obra amb una important acollida dels lectors i de la crítica, i que va fent camí.
«Obra d’una intel·ligència aclaparadora una proposta en què excel·leixen el
llenguatge, les idees, l’art. El ritme, les atmosferes i la prosa esmolada, d’estil
sobri i precís, doten el llibre d’un poder demolidor per a tractar tres històries
colpidores i ben diferents amb un denominador en comú, l’arrelament. Una
anomalia extraordinària en el panorama literari català.» Premi Llibreter
Per qui ens prenem Saint-Martin obre la porta a la construcció d’identitats lingüístiques superposades per mitjà de la superposició de llengües
L’escriptora i traductora Lori Saint-Martin.
Un llibre important ha passat inadvertit aquests dies, enderiats com hem estat amb Sant Jordi, els més venuts i els models de llengua literària. Es tracta de Per qui em prenc (LaBreu), el relat autobiogràfic de la canadenca Lori Saint-Martin (Lori Farnham de naixement; Kitchener, 1958 – París, 2022), escriptora, intèrpret i traductora que, agafant la frase que li engegava la seva mare pel fet de voler parlar francès (“Per qui et prens?”), explica el procés pel qual, essent com era parlant d’anglès, va fer seu el francès com a llengua materna. Però, és això possible? Pot ser que algú, de manera deliberada, substitueixi la llengua materna per una altra llengua i esdevingui, així, algú altre?
La de Saint-Martin és una història de desconstrucció de la persona i de reconstrucció ben bé sota una nova pell, fins i tot sota un altre nom. Un altre escriptor francòfon com és Édouard Louis (en origen Eddy Bellegueule; ell també va canviar de nom) narra un procés semblant a Canviar: mètode (Més Llibres), en què l’autor explica el seu trànsit de desidentificació d’uns orígens de misèria i violència a fi de reconstruir-se per mitjà de la cultura i el prestigi; encabat de la transformació, esdevé una altra persona. El procés de Saint-Martin és paral·lel a aquest i d’altres (com n’hi ha de gènere, per exemple), però prenent un element poc habitual en la construcció de la pròpia identitat (construcció conscient, s’entén) com és la llengua.
Nascuda en territori anglòfon, Lori Saint-Martin té el primer contacte amb el francès als deu anys, quan a l’escola se n’introdueix l’estudi; és l’assignatura més detestada per tots els seus companys, que no hi troben cap utilitat (de fet, no sembla que a ningú fora del Quebec li interessi gaire el francès) i és motiu constant de burles, però per a l’autora significa la porta oberta a tot un altre món, el vehicle a partir del qual imaginarà un futur fora de la seva ciutat i el trencament amb una realitat social i familiar que, sense ser angoixant ni violenta, és impermeable a les perspectives. El francès serà la coartada per cursar estudis universitaris en zona francòfona, i amb el temps n’assolirà la competència plena fins al punt de perdre l’accent propi. És llavors, quan només el cognom delatava el seu origen no francòfon, que Lori Farnham se’l decideix canviar triant un nom a l’atzar.
Lluny de situar-nos en el marc mental tant dels que consideren que les llengües són mers vehicles de comunicació intercanviables com dels que pensen que una llengua configura una identitat grupal o col·lectiva, Lori Saint-Martin obre la porta a la construcció d’identitats lingüístiques (i personals) superposades per mitjà de la superposició de llengües, fent un pas més enllà de la concepció naïf que el bilingüisme és enriquidor per permetre’ns esdevenir persones diferents en parlar llengües diferents, en una evolució inacabable que fa tantes giragonses com fa la vida i que és, per tant, eminentment líquida. De l’anglès al francès per esdevenir del tot francòfona, per tornar a l’anglès amb els fills a fi que la mare es pogués entendre amb els nets.
El llibre, però, té una llacuna important, en tant que situa la pugna per l’hegemonia al si de l’individu entre llengües dominants, llengües de prestigi, i no sabem què passa si una de les llengües és dèbil. No sempre el bilingüisme és una decisió conscient, ni tampoc és perquè sí que hi ha ciutats bilingües (al llibre esmenta com a tals Montreal i Barcelona), ni tampoc el fet d’abandonar una llengua i abraçar-ne una altra és resultat d’una tria; ella mateixa explica com la seva ciutat va abandonar l’alemany (Kitchener, a Ontario, va ser poblada sobretot per immigrants alemanys) arran de la Primera Guerra Mundial a causa del desprestigi que hi anava associat. Sense l’exercici del poder i de la propaganda a renunciar a la llengua materna (com n’hi havia), no s’explica que l’anglès resistís l’embat de les successives migracions als Estats Units.
El relat de Saint-Martin resulta fonamental per situar la llengua al centre de l’individu i equiparar el debat sobre el respecte per la llengua que parles amb d’altres trets de la condició humana que ens defineixen (gènere, color de pell, orientació sexual), malgrat que ometi el vessant polític del contacte de llengües i la càrrega de violència que sovint comporta l’abandonament de la llengua per una altra.
‘La Torre dels Russos’, de David Gálvez: Un capritx descarat
És el somni enyoradís de l’ambient i la trama no escrita d’una novel·la, amb dos matrimonis com a protagonistes, els warren i els Popov.
La Torre dels Russos del títol és un edifici que l’arquitecte Cèsar Martinell, deixeble de Gaudí, va construir el 1916 a Santa Coloma d’Andorra.
El punt de partida de La Torre dels Russos no s’aparta gaire d’una de les tendències preponderants de l’actual narrativa, i, en un principi, podria semblar que David Gálvez (Vilanova i la Geltrú, 1970), a la seva tercera novel·la, també es decanta per fer literatura a partir d’un teló de fons històric poc conegut i farcit de personatges pintorescos: la Torre dels Russos del títol és un edifici que l’arquitecte Cèsar Martinell, deixeble de Gaudí, va construir el 1916 a Santa Coloma d’Andorra per encàrrec d’un multimilionari i filantrop nord-americà, Fiske Warren (1862-1938), hereu d’una de les famílies notables de Boston, casat amb la filla d’una altra reputada família, Gretchen Osgood, graduada a Oxford i model d’un dels primers retrats de John Singer Sargent. L’objectiu que tenia Fiske Warren era l’organització a Andorra d’una mena de comuna socialista, i per tirar-la endavant va confiar els preparatius del projecte a un matrimoni rus, els Popov —d’aquí prové el nom popular de l’edifici—, però la il·lusió utòpica no es va acabar complint a causa en bona part de l’afer sentimental que van mantenir el nord-americà i la dona de Popov. Amb tots aquests ingredients —la brillantor aristocràtica i l’elitisme cultural de les famílies de Boston, uns personatges russos experts en el dur ofici d’aparentar el que no són, els aires bèl·lics de la guerra europea, la rutilant esplendor de l’arquitectura modernista, la singular idiosincràsia andorrana, la col·lisió entre el fons i la forma de les aventures utòpiques—, un escriptor que volgués assemblar-se a Jaume Cabré o Pep Coll hauria elaborat una documentada xarxa argumental pròpia d’una acolorida sèrie televisiva, i una escriptora que perseguís algun premi ben dotat s’hauria centrat, potser, en els privilegis de Gretchen Osgood, en les dissorts de la dona de Popov.
El lector es troba enmig d’unes escenes que podrien ser cabdals per a la trama i aquí només són inacabades o suggerides
Per sort, però, David Gálvez es manté fidel a la manera d’entendre la literatura desenrotllada a Cartes mortes i a Res no és real, i a La Torre dels Russos torna a situar-se en un lloc on la ficció, la història, l’autobiografia i la metaliteratura es mesclen equilibradament amb una interpretació tan personal de l’opacitat que qualsevol lector a la recerca de les peripècies vitals d’uns personatges dins d’un temps històric determinat no trigaran gaire a sentir-se decebuts, com si el primer capítol, en el qual Fiske Warren apareix recordant que el dia del seu casament Gretchen Osgood anava “abillada amb un delicat vestit de princesa fet de chiffon, amb vel complet i garlanda de fulles de taronja”, fos tan sols un fals esquer, una provatura narrativa deixada de seguida de banda per avorridament previsible i creativament poc fèrtil. En comptes d’observar de dalt a baix i de dreta a esquerra les vides i els fets a la vora del prodigi que s’aglutinen a La Torre dels Russos —la fecunda riquesa argumental dels familiars de Fiske i Gretchen seria tan abundosa com les conjectures sobre el passat i el futur de Popov i la seva dona—, David Gálvez opta per enfrontar-se a l’ingent material recopilat com si es tractés dels fragments ordenats despectivament d’alguna cosa sense importància i vista d’esquitllentes al passar-hi pel costat. I el lector, en comptes d’accedir a un edifici novel·lesc meticulosament construït, com si l’autor o recopilador s’anés decantant cap a l’obsessió d’un deliri, es troba enmig d’unes escenes que en unes altres mans esdevindrien cabdals per a la trama i que aquí només són inacabades o només suggerides; disposa d’uns documents d’arxiu que són narrativament muts; bada encantat davant de les múltiples descripcions de la fesomia dels núvols i el color del cel; riu amb l’embogiment del turisme de masses a Nova Anglaterra, i s’involucra en el relat dels dubtes i les incerteses d’una investigació en marxa per aconseguir atrapar alguna cosa pròxima al batec de la realitat. Per damunt de tot, La Torre dels Russos és un capritx descarat, el somni enyoradís de l’ambient i la trama no escrita d’una novel·la.
Per sort, també, David Gálvez no ha caigut en la temptació d’escriure una altra novel·la sobre la impossibilitat d’escriure una novel·la, sinó un exorcisme d’estil, una acrobàcia formal, un audaç experiment lúdic amb la imaginació literària que convida el lector a fabular sobre com s’hauria pogut materialitzar la novel·la oculta dels matrimonis Warren i Popov a la Torre dels Russos, a Andorra.
La Torre dels Russos David Gálvez
LaBreu Edicions
267 pàgines. 17 euros
Dissabte 29 d’abril, en sessió doble recital de Jèssica ferrer, Biel Mesquida, Carme Cloquells, Mireia Calafell, Bartomeu Obrador i Ramon Guillem al Festival de Poesia de Maó 2023
a «Quan arribin els marcians» del Canal 33 parlen de Biblioteques i li dediquen un espai a Charles Bukowski i l’antologia BUKOWSKI ESSENCIAL amb traducció de Marcel Riera i pròleg de Marc Romera
Ja el podeu recuperar a la web a partir del minut 17
Vaig escriure en algun lloc que pedralsià era, si fa no fa, una manera particular i catalana, única, de dir postmodernitat. També vaig escriure, en un lloc només indeterminat a efectes retòrics i de coqueteria (ho assenyala al lector hàbil la simpàtica, la malintencionada blavor de tres mots clicables), que no hi ha res de veritablement lateral ni d’ínfim en l’obra d’un bon poeta: d’entre l’automatisme, dit altrament, en l’aplicació més o menys militant, més o menys sistemàtica d’una norma hi apareix de sobte i amb sort sovint, com una llum sorprenent, el do de l’excepció –petita, si és vol, fins i tot fressada, però en tot cas trobada en el punt exacte, i diria més: retrobada amb el lector quan l’instant i el mot eren madurs. Hi ha, com en la física, la literatura de les coses grans i la de les coses menudes; es regeixen cadascuna amb les seves pròpies lleis i l’una i l’altra són, en l’encert, fenòmens igual d’extraordinaris. Amb la trilogia de Bolló (El romanço d’Anna Tirant, El Furgatori, Els límits del Quim Porta), Pedrals sembla que exhaurís o fes plena, que vol dir gairebé el mateix, una proposta poètica d’extensió, múltiple en la unicitat; des d’aleshores, des que clogué el 2018 un projecte endegat el 2006, la poesia pedralsiana s’ha realitzat els darrers anys a través d’una diversa lateralitat, com pautada per la circumstància: no la circumstància banal empresa amb banalitat sinó la circumstància potser banal agafada amb delit, podríem dir i tot amb joia –però no mai consumit per la desesma. Som en el segle sense centre. L’acefàlia de les literatures i ja no de les literatures sinó de la pròpia obra –l’obra capital, l’obra mestra són sintagmes que tenen avui dia un dring com de moneda vella, col·leccionable però sense vida útil– ha infós en molts dels nostres esperits poètics l’elegia erma, les poesies fades, la prosa retallada, les llistes de la compra espirituals, enyors fingits i l’obsessió pel cos, per la secreció abundant i rica de líquids de moltes menes. En d’altres, la decapitació del món i el temps, ni exultant ni trista, ha estat una invitació al joc, a la barreja: caminen com els altres sobre les brases, però no salten aterrits –ells ballen excèntrics.
Deixant de banda, i no tant de banda, Feiners festius (Universitat de Lleida), un recull de circumstància però no en tot circumstancial, la Confessió del Goliard (Vibop) i la novel·la en vers diguem-ne juvenil El joc del penjat, regides totes dues obres encara per la llei de la menudesa, orbitant pels marges i a l’espera potser romàntica de regir-nos novament per la llei de les coses grans, consolida Pedrals com el nostre poeta més narratiu, el narrador més rítmic i, amb tot, el menys prosaic dels nostres lírics.
En pocs mots
Cremaven (LaBreu), de Chantal Poch
Alguns poetes ens han demostrat sense voler que la brevetat pot ser prolixa. En l’afany de contenir-se, els ha trobat esmaperduts un excés pitjor que la llargada: desfetes per caprici en l’amorfia, les seves composicions tenen el do d’extenuar en pocs mots. Un gran amic va dir-me dins d’un núvol: «la brevetat és l’última batalla». Ara que cap dels dos no té cigars a casa, afegiria jo un matís al fum: «la brevetat no, la síntesi». Es pot ser molt concís en un poema de mil versos.
Poch no s’hi ofega i atrapa de vegades l’espurna d’una síntesi. Entre elements variats que no sempre cooperen, es diu en secret la història d’un amor marcit, fragmentada –perquè han cremat– en cent cinquanta dístics, que embolcalla gairebé sempre amb correcció formal i ritme. Algun d’aquests bocins d’amor sense biografia aconsegueix obrir-se més enllà d’ell mateix i descloure’n cantant els altres, com si dins de la grisor trista i postmoderna, del discurs típic i enquimerat sobre les paraules i les coses, hi aparegués de sobte una llum, el domini del verb i l’emoció, una gràcia encara només promesa però al capdavall la gràcia.
Chantal Poch | Foto: Laia Serch
Diguem-ho així: el millor poemari de l’any passat.
El cel dins un pou (LaBreu) de Ramom Boixeda
Que l’ha escrit Ramon Boixeda. I podríem deixar la cosa aquí, perquè el que dic és força clar, acurat, comprovable. Si la crítica fos una fórmula matemàtica, ara tindríem una xifra: us la donaria, encaixaríem les mans, potser ens abraçaríem i tot, li compraríem el llibre i tornaríem tots en pau a casa nostra. Ell seria ric i nosaltres també. Tanmateix, si amb justícia negligís el mal hàbit d’argumentar el que sigui, hi ha qui –inexplicablement– s’enutjaria amb el pobre crític, mal pagat i colgat de feina, mai no prou celebrat i mort de son –a saber: jo, que, en la meva humilitat extrema, he de suportar que entre els meus mots hi hagi sempre la cara d’algú altre, de vegades més d’un cop. En definitiva, si com el soldat gentil de l’Evangeli, acordés amb mi mateix que n’hi ha prou amb una frase –una frase, val a dir, salvadora–, totes les acusacions de prolix de sobte es farien mudíssimes i vindrien, transformant-se monstruosament, a fer-me l’escomesa inversa: ara m’acusarien, oh infàmia terrible, de massa breu. «¿Com? ¿I ja està? ¿Una sola frase? ¿Amb quin dret diu Boixeda i no el meu nom, sens dubte molt més eufònic? Al capdavall, jo ja t’ho deia que… i la crítica no és preceptiva, és clar. I mira què m’ha dit aquest altre, que és més savi i més just perquè sap valorar la meva clenxa fabulosa, ara mateix –mira-la: admira-te’n– al vent» i els ais i uis de sempre, que a hores d’ara trobo força simpàtics i tendres. Com el silenci glacial, altívol, ofès. Ves. Em sento, de vegades, un pare novell: equivocant-me gairebé en tot, però no més que les criatures. I hi haurà encara, no t’ho perdis, algun llenguaverinut que assenyalarà amb el dit índex i escopint sense voler que aquest paràgraf no diu res. Com de costum, tot són difamacions, calúmnies.
Així doncs, cal dir coses: fer-se responsable d’una frase, «el millor poemari de l’any passat», per torna de negreta, tanmateix introduïda per un «diguem-ho així» com de temor, que vulguis o no resta responsabilitat a la responsabilitat. Tant és: ens hi farem forts, sobretot per convicció i una mica per jugar. Al capdavall, no hi fa res que calgui parlar, que calgui escriure mots, un rere l’altre, l’altre rere l’un. Si alguna cosa m’agrada més que escriure, que jugar amb la sintaxi i el so i el sentit, és escriure coses que ja he escrit –repetir amb variacions una lliçó antiga. Que se’m dispensi la falta, que sé imperdonable: diré coses dites perquè tinc la mania d’estar d’acord amb mi mateix.
Érem aquí: el millor poemari de l’any passat, que l’ha escrit Ramon Boixeda. Al títol, El cel dins un pou, hi habita la paradoxa que articula el llibre. Massa carregat de símbols, de vida, de paraules, de coses, el cel ens podria deixar cecs o, el que seria pitjor, en mirar-lo sense obstacles el podríem trobar de sobte buit. Hom mira avall per veure l’amunt, hom mira l’aigua per veure l’aire. La sola observació és, al llibre, una experiència perillosa, una vivència límit, que reclama sempre un esforç d’especulació compensatori, ordenador. Una especulació que desvia la direcció normal de les coses, però que tanmateix en dona una: controla el sentit, hi interposa elements mediadors. L’observació i l’especulació, ull i cervell, són, de fet, les dues vies simultànies de la distància boixediana: l’observació d’un ull espectador, i la concepció cerebral de la poesia, que esdevé un dispositu, més que de comprensió, de complexificació del món. Dos pols en pugna es troben en aquest esforç per la distància, entre la intel·ligibilitat de la mirada, serena i per serena clàssica, i l’obscuritat d’un cervell contemporani que no confia en la realitat ni en la capacitat d’atrapar-la del tot o gens. En la mirada de Boixeda, en la recerca estètica però tanmateix inútil d’un sagrat que no acaba de ser tàctil, que no acaba de revelar-se als homes ni de guiar novament la intel·ligència, ni en forma de déu ni en forma de bellesa perdurable, hi plana un pessimisme ontològic, el dubte insistent, que en cap moment no esdevé afectació, excés, ni tan sols davant de la mort o l’agonia. Amb sensibilitat, mesura i cura per la forma, hi ha en l’obra de Ramon Boixeda un recorregut ascendent. I en els poetes com ell, cal esperar no només un nou llibre, que trigarà cal suposar a arribar, sinó una nova edició, i amb cada edició, el poeta en desacord amb ell mateix –a la recerca d’una artesania, d’una veritat o un so.
Va ser en l’antologia Màtria, noves veus dels Països Catalans (ed. Germania, 2013) que vam conèixer Glòria Coll Domingo, aleshores una poeta jove, ara convertida en una veu plenament consolidada de la literatura en català. Amb A través (la Breu Edicions, 2022) ha guanyat el premi Jocs Florals de Barcelona, una de les quatre dones que han aconseguit el guardó des de 1859.
Glòria Coll Domingo nascuda a Riudoms el 1988 és música i poeta, especialista en violoncel barroc i llicenciada en Filologia catalana, el seu palmarès poètic va començar amb el premi Amadeu Oller per a poetes inèdits amb Oda als objectes (Galerada, 2013), després vingué el premi Martí i Pol per Territori inhabitable (Edicions de la UAB, 2015) i el 2017 publicà Retorn en l’editorial Godall. A més a més ha participat en l’antologia de poesia escrita per dones Massa mare, literatura catalana a internet (a cura de Maria Callís i Raquel Tomàs).
El títol A través es pot entendre «com un moviment, una mena de gest que va travessant uns supòsits, uns pensaments, unes vivències per mirar de veure que les sosté» com ha explicat la mateixa poeta. És important remarcar-ho perquè la referència ja apareix en la cita de Luce Irigay que encapçala el poemari: «Ho travessarem tot, imperceptibles, sense abismar res, per retrobar-nos». L’altra cita remet a Czeslaw Milosz, un dels seus poetes de capçalera.
A través està dividit en tres parts, la primera està dedicada a la memòria del passat i al seu contrari, l’oblit com un fet no solament ineludible sinó, fins i tot, desitjable. La segona part aporta una mirada antiromàntica al joc de les relacions amoroses i la tercera, única que compta amb un títol propi, «Quadern de somnis» ompli el poemari amb imatges oníriques i elements que remeten a la psicoanàlisi, un exemple el tenim al poema [matar al pare]. Cadascuna d’aquestes parts estan relacionades per la sàvia utilització del lèxic, molt unitari, on paraules i expressions com «somni», «el son», «el jo qui somia i el jo somniat» apareixen del principi al final juntament amb altres mots clau com «memòria», «oblit» o el verb «Recordo».
Gonzalo Hermo en glossar l’obra va parlar de la carnalitat del llenguatge de Glòria Coll, en aquest sentit cal assenyalar el paper que ha tingut en la literatura catalana el que s’ha denominat «poesia del cos». Destaca en aquest sentit el poema «Com» de la segona part on trobem una llarga enumeració de parts del cos i els anem resseguint per un camí empeltat d’erotisme, es tracta d’un poema sense signes de puntuació que acaba amb aquests versos: «la meva esquena com s’omplia del gust / de tu com vam follar tantes vegades / i m’és igual per què i m’és igual / per què i m’és igual per què.» La poeta, però, transcendeix l’etiqueta de «poeta del cos» i, tal vegada, influïda per la seua formació musical juga amb diferents codis, així trobem poemes llargs, junt amb d’altres més curts i variacions d’un tema com si es tractara d’una peça musical. Per exemple en els poemes: «Vergonya I» i «Vergonya II» . O en «Mecanismes de l’oblit» que també disposa de dues versions.
En aquest poemari Glòria Coll no defuig els elements més obscurs o abjectes de la vida, fins i tot, elements que podem considerar «lletjos». Al seu poema «El grotesc» diu «Cal il·luminar el grotesc i dir-ne el nom», possiblement perquè si no diem el nom de les coses no existeixen. Un poema colpidor en aquest sentit és el que porta per títol «Pare», poema llarg que tracta de la malaltia, el pare ja no recorda, ja no sap ni tan sols els anys que té, ja no recorda els fills ni qui és ell. I això permet reflexionar a la poeta sobre la memòria, l’oblit i les relacions paternofilials. Sense memòria ni records no sabem qui som i per això el pare esdevé oblit.
Hi ha una gran varietat de temàtiques, jocs i influències que enriqueixen el poemari; Glòria Coll en reconeix moltes en l’apartat «Travesses» del final on cita les veus que li són més properes, de totes elles destacarem la veu de Gabriel Ferrater, poeta homenatjat al llarg de 2022, «Ferrateriana» és el poema més explícit amb un estil molt aconseguit que remet a l’autor de Les dones i els dies però també hi trobem altres com: «Fe» i «Posseir-me» que recorden títols com «Fe» i «Posseït» de Ferrater.
En conclusió, un poemari ric que té múltiples lectures i on trobem diverses claus per entendre l’Ars poètica de l’autora, per exemple en «Illa», un poema on es compara la poesia amb una illa i el jo poètic reflexiona sobre el per què de «l’hostilitat, de la inhabilitat de la poesia». Coll considera que per a enfrontar-s’hi «fa falta el coratge» i acaba afirmant de manera rotunda: «Només que no es tractava de la poesia». Podem aventurar que es tracta de la vida perquè en A través vida i poesia van lligades. «L’amor vola llis / com una fletxa: / penetra / la tenebra, il·lumina / els rebrecs del pensament. / Allí on habita la llum, el reflex dels secrets» (pàg. 198).
D’aquesta forma, el subjecte s’adreça a l’amor per sobreviure, i el canal a través del qual pot reproduir-se és l’amada: «La teva mirada omplia d’estels el firmament del migdia. […] Ombres que només s’il·luminaven si tu les miraves» (pàg. 204). La possibilitat de la seua existència justifica la vida: «La flor que voreja el camí / només existeix / quan tu la veus: / el seu color és pur / reflex d’una mirada / ‒si la mires» (pàg. 214).
La unió i la confrontació entre el que és i el que no és [re]significa l’existència. Existim a l’equilibri.
Dissabte 22 actes previs, recitals i signatura de llibres:
Diumenge 23 Sant Jordi! ens trobareu a Passeig de Gràcia, números 8-10, a la parada que fem els de LaBreu Edicions amb els companys d’AdiA Edicions, Edicions del Buc i Lleonard Muntaner
Durant tota la jornada, de 9 a 21 h, amb sorpreses, recitals, lectures i signatura de llibres🌹📚
Hi signaran llibres:
11-12 h Jèssica Ferrer SOM AQUÍ , Anna Gual ALTRES SEMIDÉUS, Jaume C.Pons Alorda TOTS ELS SEPULCRES
12 – 13 h Chantal Poch CREMAVEN, Maria Isern RUSC
13 -14 h Jordi Vintró INSUFICIÈNCIA MITRAL
16-15 h Cristina Garcia ELS IRREDEMPTS
18-19 h Glòria Coll A TRAVÉS i els traductors Marcel Riera BUKOWSKI ESSENCIAL de Charles Bukowski, Dolors Udina ANTIGUITATS de Cynthia Ozick, Antoni Clapés PER QUI EM PRENC de Lori Saint-Martin i Andreu Gomila EN ELS SOMNIS COMENCEN LES RESPONSABILITATS de Delmore Schwarts i ALCOHOLS de Guillaume Apollinaire.
I aquestes són altres signatures d’autors i traductors el dia 23:
Charles Bukowski (1920- 1994) és exactament el contrari dels poetes patricis americans a què al·ludia Gabriel Ferrater. Home de molts oficis i per tant pobre segur, com diu el refrany català, el que li va durar més va ser el de carter, fins que un benemerit editor, John Martin, l’en va rescatar amb una assignació de 100 dolars al mes per a tota la vida, que li va permetre dedicar-se només a escriure. Entre tornar-se boig a la feina o morir-se de gana jugant a ser escriptor, va triar això últim és com ho exposava ell mateix.
Va escriure molt i desordenadament, com desordenada era la seva vida. Novel·les, narracions, assaigs i poemes, molts poemes. Al principi en mitjans underground, com ara el setmanari Open City, de Los Angeles, que va durar dos anys, on mantenia una columna titulada «Notes of a Dirty Old Man». Entre nosaltres és conegut pels reculls de contes que Anagrama va començar a publicar als anys setanta. També en castellà. Visor n’ha anat publicant reculls successius, l’ultim dels quals és Abierto toda la noche, en traducció d’Eduardo Iriarte, que presenta poemes dels seus últims anys, a partir de 1980. En català, ara ens arriben de cop dues antologies: l’una publicada per John Martin el 2007. The Pleasures of the Damned, i l’altra per Abel Debritto el 2016, Essential Bukowski.
La primera, traduïda pel polifacètic Marti Sales, guanya en quantitat, 274 poemes, però no conté els textos originals- llavors el volum hauria superat les mil pàgines-ni cap nota com plementària. La segona, a càrrrec del traductor Marcel Riera que com a pocta acaba de treure Abans de la tempesta (Proa) són 95 poemes, en versió bilingüe, i esmenta on i quan es va publicar cada poema, cosa que ajuda a seguir-ne l’evolució. En tot cas, el web Bukowski net conté força informació fins i tot documents de l’FBI-sobre la vida i l’obra d’aquest escriptor de dimensions oceàniques.
La imatge que se’n té de beverri, poca-solta, malparlat i avesat a fer referències explicites al sexe és correcta, però el que fa que sigui un gran escriptor i continuiï atraient lectors és la seva capacitat de captar i transmetre la sordidesa de la vida, des de la ciutat on va residir sempre. Los Angeles; des del graó més baix de l’escala social, essent autodidacte de biblioteca pública «mentre els altres nois empaitaven les noies jo empaitava llibres vells». Amb més o menys intenció, ha sabut encarnar la figura de l’antiescriptor, que s’aparta de la societat literaria i abomina els xerraires-«enraona sobre les arts fins / que detesto les arts».
Els seus poemes ho són tot excepte poemes pròpiament dits: confessions, imprecacions, breus escenes domèstiques o de carrer; retrats de gent desgraciada, hi ha amargura i també pietat; escrits tal com raja, en prosa retallada a l’atzar de l’elocució. Així com no ens vol complaure retòricament, tampoc no ens vol consolar dels mals del món: som així i no hi ha res a fer. Per això Bukowski agrada, perquè no ens enganya. Marc Romera, en el pròleg a la traducció de LaBreu, es pregunta quan tardarà a patir «les croades de l’escola del ressentiment» No pas gaire. Quan ja han rebut autors com Mark Twain i Roald Dahl, no pot tardar una esmena a la totalitat a algú que, com n’ha dit algun crític, encarna una certa fantasia masculina, la del «solter desinhibit, desendreçat, antisocial i del tot lliure».
entrevista al Més324 dels traductors de dos dels llibres de la col·lecció de narrativa traduïda la intrusa:
Dolors Udina ANTIGUITATS de Cynthia Ozick
Andreu Gomila EN ELS SOMNIS COMENCEN LES RESPONSABILITATS de Delmore Schwartz
Graset: Andreu Gomila traductor del recull de d’aquests vuit relats En els somnis comencen les responsabilitats de Delmore Schwartz que és aquest d’aquí i que la veuen amb pantalles.Escriptor nord-americà traduït per primera vegada en Català. També Antiguitats De Cynthia Ozick Dolors Udina que és la doctora per la Universitat Autònoma, traductora. Per cert, dilluns que ve, 17 d’abril celebrarà el seu 95è aniversari.
Gomila: Schwartz era una figura rutilant de la literatura nord-americana dels anys 30 que es deia que anava després dels modernistes, Eliot, Joyce etcètera. Són grans noms i va començar un descens a l’abisme cap a els anys 40 que el van portar morir sol en un hotel de nova York. Fent una aportació a les noves generacions i essent un autor per a autors.
Udina: En canvi, Ozick diria que és una gran dona que realment és una autora de culte que ha escrit molt i ha opinat sobre literatura. No és tan famosa com els com els altres autors com Philip Roth. Va néixer allà els Estats Units els pares eren emigrants a Rússia. És una jueva i la cosa jueva és molt important. No la cosa jueva moderna que diguéssim sinó a la història antiga, i sempre als seus llibres hi ha molta història antiga del jueus. És una dona molt interessant que és una llàstima que no s’hagi traduït més. És una autora clau del postmodernisme literari.Té llengua molt bastant elevada sobretot perquè el primer conte d’Antiguitats tracta d’un home de també una edat bastant avançada. I té un projecte que és recordar èpoques passades i tot et posen un en un nivell bastant alt de llenguatge. No és la llengua de quotidiana d’ara sinó que has d’anar has d’anar inventar. Ficant-te en un món que no que no és l’habitual.
Gomila: Amb Schwartz el context és diferent. Perquè són el els seus pares que emigren al tombant del segle XIX i XX. Arriben a Nova York amb segona onada gran d’immigrants europeus el dia sobretot d’Europa de l’Est. A la seva obra hi apareixen personatges singulars, molt autodestructius, viuen en un ambient particular. El conte principal és que és molt important. Igual que El xal d’Ozick, ara ho deia la Dolors, és un dels 100 contes més importants del segle XX, En els somnis comencen les responsabilitats també ho és.
També hi ha una nouvelle que es diu “El món és un casament” i aquí es veu realment la desgràcia una mica de tots aquestes personatges que volen saber moltes coses i es queden allà on són. I s’han de conformar.
Quina hauria de ser la llargària d’un llibre de poesia? És, millor que no ens enganyem, una pregunta per passar l’estona, sense gaire transcendència; diguem el que diguem aquí, seguiran publicant-se totxos en vers inacabables i quadernets de haikus plens de pàgines en blanc, d’una mida a la vora de la plaquette. La indecisió, en el fons, és un signe que possiblement el format de llibre, tan ajustat a la novel·la o a una certa mena d’assaig, li resulta estrany a la poesia, basada en una unitat, el poema, tan breu que resulta difícil d’empaquetar a un preu assequible per al públic que sostingui el benefici de l’empresari. O, en altres paraules, que si ens cal agrupar els poemes en llibres d’una mida que va de les cinquanta pàgines fins allà on arribi la capacitat de l’autor, és pel capitalisme.
Tot plegat, però, no he pogut evitar de plantejar-m’ho en comparar la llargària de l’últim llibre de Glòria Coll Domingo, A través, amb la del penúltim, Retorn. El recull guanyador dels Jocs Florals de Barcelona del 2022 i publicat a LaBreu Edicions el formen tres seccions, dues d’elles sense títol i la tercera que es diu «Quadern de somnis»; cadascuna d’aquestes és tan llarga com aquell llibre publicat a Godall Edicions el 2017. I tanmateix, aquesta diferència volumètrica no ens hauria de convidar a fer deduccions fàcils, ni apressades, sobre la importància relativa de cada llibre. I per a evitar-ho cal realitzar un moviment no tan freqüent: considerar l’obra de Coll Domingo en el seu conjunt, examinar el seu arc vital fins ara.
Situem-nos, doncs: els dos primers llibres de la poeta, Oda als objectes (2013) i Territori inhabitable (2015), es movien a l’ombra familiar de Ferrater i Vinyoli, aquella lírica calmosa ancorada per les correlacions objectives (el primer títol és ben clar), per descriure una estada de l’autora a Utrecht (el segon, també). Amb Retorn, com el seu títol indica, l’espai és el Riudoms natal, però el primer poema reprèn el «Posseït» ferraterià i l’estrafà, el transforma en una mena de quequeig:
quan el meu cos
es converteixi en ruïnes
farta d’abonar amb absència
el terreny sempre àrid que em sóc
quan el meu cos
se’m ressequi en pedra
antiga com la de la teva pàtria desolada
quan el meu cos
ja no recordi l’enyor del teu
romandrà encara en ell
l’espera cicatritzada
Som, ara, en un poema en prosa retallada sense signes de puntuació, amb un ritme marcat per les repeticions, que recupera el tòpic inicial del poema ferraterià d’una manera que no fa més que accentuar la ruptura amb el model fornit pel poeta nascut a Reus. Unes pàgines més tard, llegirem que «no vull tornar a escriure poesia clara», poc abans de comparar la pròpia veu amb una riuada:
s’ha desbordat del tot
el pantà i s’emporta estratègia
precisió
prudència
L’estratègia, la precisió, la paciència de l’escriptora calmosa dels dos primers llibres és així abandonada. I això serà així fins i tot a la segona part del recull, el «contrallibre» format per un únic poema, relativament llarg, de versos tendents al decasíl·lab. Retorn és, així, el moment de la crisi d’aquella poètica inicial, el moment del canvi de pell, de l’abandó dels exercicis mimètics; per això amb 39 pàgines n’hi havia prou. Ara, A través és el pas següent, l’exploració del nou territori inaugurat pel llibre anterior. I dos lemes ens en donaran les coordenades: un vers de Czesław Miłosz, del poema «Què vol dir», traduït per Xavier Farré a Travessant fronteres, una frase de Luce Irigaray, de l’article «Quand nous lèvres se parlent», inclòs a Ce sexe qui n’en est pas un (1976). Per una banda, el poeta polonès que defensa la possibilitat de contradir-se, de moure’s entre diverses posicions («Tant de bo volgués ser no contradictori. Però no.»), per l’altra la teòrica francesa que anuncia el pas a través de tot («Nous traverserons tout, imperceptibles, sans rien abîmer, pour nous retrouver»); però també el poeta europeu de postguerra, que s’ha de fer càrrec d’un món en ruïnes, i la pensadora del feminisme desconstructiu de la diferència.
Res més clar, però, que llegir «El grotesc», el segon poema, una mena de sonet programàtic que proposa «il·luminar el grotesc i dir-ne el nom», assumir «l’horror de l’origen», la vida «abjecta, viciosa, excessiva», aprendre «a veure’ns així com som», a acceptar allò híbrid («l’empelt»), lleig, aliè a la norma. No deixa de ser una bona descripció d’allò que en la poesia de Coll Domingo separa els poemes posteriors a Retorn dels poemes anteriors. La pròpia forma externa del poema ho registra: són, certament, dos grups de quatre versos, seguits de dos grups de tres versos, alguns d’ells decasíl·labs (algun cop només s’hi aproximaran: «cal il·luminar el grotesc i dir-ne el nom»; algun cop jugarà amb accents forts a la cinquena síl·laba, tan desavinents), alguns d’ells fent assonància, dos d’ells (l’últim dels «quartets» i l’últim dels «tercets») fent una rima consonant: «saber-lo comú» i «som u». La forma del sonet és més un record que una presència; o, més ben dit, és una forma estrafeta, com el record de Ferrater al principi de Retorn. No hi ha forma perfecta possible perquè el poema se situa, d’entrada, en un terreny desolat, ple d’ossos, l’espai del primer poema del llibre, «Arqueologies».
El tercer, «Guarir el pa», agafa el seu títol del fragment 184 de les «Fulles d’Hypnos» de René Char, per referir-se als desastres del mitjan segle xx, la «farina blanca de la mort». Coll Domingo parla d’apropiar-se del «xiulet agut de la memòria», però n’extreu una responsabilitat («si no vam saber guarir el pa, si el vam pastar | amb la farina blanca de la mort»); el següent poema anirà «amb Jean Améry» per preguntar-se «quanta pàtria em cal?» Entre el poema a l’ombra de Char i el poema a l’ombra d’Améry hi ha, però, un pas fonamental, del plural al singular; una de les vies per llegir A través més profundament que no podríem fer aquí passarà ben probablement per l’examen de quins poemes es confien a un «nosaltres» i quins pengen d’un «jo» (és entre els primers, diria, que si anéssim a mirar trobaríem alguna nota falsa). Col·lectiva és aquí la memòria de la lluita antifeixista descrita per Char, amb aquest record que no és propi (com no ho era la pàtria d’Améry), per concloure, després d’una estrofa plena de contrastos, d’al·literacions («magma fosc», «flam magnètic») i d’anacoluts («Fundació de. | Destrucció de.»), en una metàfora:
Memòria: bastó corcat
sobre el qual no goso vinclar-me.
Un determinat control del to permet que tot plegat no s’enfonsi sota el pes de la seua pròpia pretensió, que no desemboqui en el kitsch. I també una certa flexibilitat: ben aviat els poemes abandonen tota aquesta temàtica greu per centrar-se en la memòria personal, aferrant-se a detalls concrets per no perdre peu; Coll Domingo, diríem, ha abandonat els exercicis d’estudi a la farga vinyolianoferrateriana però no n’ha oblidat les lliçons. Així, si a «Jo recordo» hi ha la mare, el pare té també un poema no ben bé d’aniversari; allà, les anàfores i els paral·lelismes, gairebé bíblics, poden arribar a recordar una pregària, tot i que (altre cop el to) la veu és entre distant i irònica:
Un mot buit,
un dia que sempre oblido.
Això ets per mi, pare.
«Sobre la vergonya» pot lligar les dues perspectives obertes fins ara: la memòria dels horrors històrics, el record de l’entrada en el món adult. Però també ens dóna accés a la segona d’aquelles coordenades que situen A través: el món femení. Hi trobarem la protagonista entotsolada amb el seu passat, observant-s’hi a si mateixa (en tercera persona, com Annie Ernaux a Memòria de noia) abans de tornar al «nosaltres»:
Hereus encara de la por de ser carn,
hem foragitat la culpa
però vetllem aquest orfe,
tendre, impiu
torbament
La vergonya seria, així, un residu desarrelat d’una moral ja abandonada, una deixa de l’antic recel cristià cap a la corporalitat. Sobre tot plegat s’estén sobretot la segona secció del llibre, després de tancar la primera amb una sèrie diguem-ne metapoètica, en què «Illa» respon a la poesia anterior de Coll Domingo, tot al·legant que aquell «territori inhabitable» no era precisament la poesia (vet aquí el domini del to: la poeta, amb l’ofici de no dir-ho tot, té l’elegància de no precisar què era realment aquell territori), «Lírica ilírica» satiritza amb elegància el mundillo («l’estimadíssima farsa | de repetir vells patrons per no aturar l’engranatge») abans de contraposar-hi l’altra activitat de l’escriptora a «Som música». I, si al primer poema del llibre havia promès treballar la terra, a «Intent de càntic», l’últim de la primera secció, afirma:
Hem disseccionat mot a mot el vers
per arribar al fons: excavant,
excavant, i ja no ens queda terra.
A l’inici de la segona secció, «Encara de nit» reprèn un antic tema, l’amor, barrejant-lo amb dos símbols tradicionals, l’aigua i les abelles. L’aposta, però, serà aquí la recerca d’un nou lloc des d’on parlar del desig. Aquí i a «Posseir-me», de fet, l’amor és un impuls narcissista, un desig de si per molt que passi a través del cos de l’altre (amb qui la relació real és més aviat incerta). A «Fe», de fet, reprèn un títol ferraterià per recuperar-ne la mateixa incertesa: «i saps que és un somni | tot el que veus d’ella».1 I, de vegades, hi haurà altres presències, fantasmals, el record d’una munió d’actes amorosos, d’altres cossos. Tot serà, així, un simulacre. Però, respecte als poemes eròtics de Ferrater, a aquella mena d’escena primigènia amb un home i una dona sols en una cambra, hi haurà encara una altra diferència: ara qui parla és ella. Cosa que és, en realitat, un espai obert per Ferrater, encara que poc explorat pels seus seguidors més conspicus. Així, el poema central de la secció, diguem-ne l’acme, podria ser «Com»: una tirada sense signes de puntuació en què l’estructura anafòrica, insistent, hi reflecteix l’èxtasi eròtic, el moment en què la textura reflexiva pròpia de la resta de poemes deixa pas a l’abandó, al pur ritme.
Hi haurà també poemes de desamor. A «Balena» la bèstia marina esdevé una correlació objectiva de la protagonista, primer cantant i després embarrancada a la platja. O «Passions tristes», que intercala un incís autoreflexiu, una captació de benevolència irònica, que aparenta trencar la línia del poema però en el fons manté la coherència amb el seu fons metapoètic. A «Taulell verd, foradat, de la memòria» recupera una imatge vinyoliana (de «Joc», concretament), la de la bola de billar fent voltes per la taula: ara, les boles topant al taulell són records movent-se pel taulell de la memòria. «Ferrateriana» és un joc ben resolt de pastitx i homenatge, bastint el que els ferraterians de pro anomenen «reflexió moral» a partir de clixés que podem reconèixer com a ferraterians sense que la concreció d’on els havíem llegit ens vagi més enllà de la punta de la llengua (i, crucialment, també aquí les dones són substituïdes pels homes a l’hora d’enllaçar-los amb els dies).
Ferrater i Vinyoli eren influències explícites en la poesia primerenca de Coll Domingo. Aquí no són tan negades com digerides, passades pel filtre d’una veu que ja és la pròpia de l’escriptora. Des d’allà, ella mateixa respondrà a una tradició literària que, igual que feia que el comte Arnau de Maragall fos redimit per una noia pura, necessitava fer morir Riquilda per donar un sentit a la peripècia de Fra Garí. I és des d’aquesta veu ja definitivament personal que a «Quadern de somnis» es munta una suite onírica, més unitària que no suggereix el seu títol. Allà es reprendran temes i formes emprats en les anteriors seccions del llibre: la maduració personal, la relació entre els sexes i els gèneres, la relació amb la col·lectivitat i les seues cicatrius.
Aquesta reiteració, per cert, ens retorna al dubte inicial sobre la mida dels llibres. L’abast més ampli d’A través, en comparació amb Retorn, deixa espai a la redundància, al poema sobrer, a l’exercici d’estil, a una certa irregularitat. És, en realitat, un alè diferent. Si Retorn era un cop de puny que reflectia un moment concret de crisi, una sacsejada puntual, A través camina errabund, divagador, tot explorant aquesta illa aleshores descoberta, aquest territori inhabitable que, en realitat, no és ben bé la poesia. Diguem que hem passat de Swordfishtrombones, el disc en què Tom Waits descobreix com ser ell mateix, a Rain Dogs, el disc més extens en què va jugar a investigar totes les maneres de ser-ho. Un territori que, en qualsevol cas, ja no és el de la perfecció cristal·lina d’una petita peça ben feta, impol·luta, concentrada. I per això, sigui el que sigui el que decidim sobre si els llibres de poesia han de ser llargs o curts, el fet és que a alguns no els convindrà la mateixa llargària que a d’altres.
A l’últim número per ara de la revista Veus Baixes (http://veusbaixes.cat/6.html), de fet, és aquest el poema que comenta l’autora, tot connectant-lo amb «Teseu».
PER QUI EM PRENC de Lori Saint-Martin i la lectura entusiasta que en fan a RàdioDesvern
» És d’aquells llibres per sorprendre, ho té tot, és un assaig, una biografia, el pots llegir poc o molt com una novel·la en la que va explicant la vida d’una família de manera desordenada (una família d’orígen alemany que canvia a l’anglès i una filla que renuncia de l’anglès per anar al francès en el fons per unes raons personals molt íntimes). És un llibre preciós, és un llibre ple de poesia també i que us farà replantejar allò de «la llengua no és només allò que parlem» i en una societat bilingüe com la nostra crec que toca punts molt essencials , molt allò de dir «no ho hauríem de viure com un conflicte…plantejem-nos què és una llengua, quina és la relació que hi tenim, perquè val la pena parlar les llengües i anar-hi molt a fons, i no agafar-les com un mer objecte de comunicació» PER QUI EM PRENC, un llibre sensacional, agradarà molt i donarà molt debat.» Arnau Cònsul
entrevista a David Gálvez LA TORRE DELS RUSSOS al Més324
«és un edifici singular que en el moment que es construeix crida molt l’atenció, el 1916 a Andorra no hi havia cap edifici que s’assemblés a aquest, és una de les primeres construccions de Cèsar Martinell i crida molt l’atenció … tot és una mica misteriós. La casa i l’experiment aquest era més, no una excusa, però un epicentre per investigar d’altres coses: la casa, qui la fa, qui hi viu, què és aquest experiment… però també molts personatges que apareixen a la mínima, qui acompanya aquest senyor a Andorra, el propi arquitecte, aquesta senyora russa que no és russa, qui és aquest Nicolai Popov famós perquè es desconeixia tot a Andorra d’aquest personatge, havia quedat com un nom en l’éter i l’edifici. Hi ha coses que van lligant però no passa res, tot són excuses per fer una mica de recerca i una mica de joc per mirar d’interessar al lector.» David Gálvez
«En David Gálvez no ha fet una novel·la a l’ús perquè ens ofereix escenes aïllades, documents d’arxiu, diverses fitxes geneològiques, notes sobre els colors (això m’ha agradat molt) aquestes sèries que són marca de la casa, Un dels temes del llibre és el de la construcció, no sé si de la casa, però també els materials de construcció de l’obra literària» Xavier Graset
Precisament perquè sabem que l’existència pot pesar, juguem a jocs terribles com aquest
Jesse Ross
Em resulta hipnòtic, Trophy Dark: un joc de rol d’aventures, però de terror, explícit, intens, fosc i poètic alhora. “No és un joc de valents aventurers que maten dracs i s’emporten l’or”, diu la contracoberta. “És una història de terror sobre buscadors de tresors que trobaran el seu tràgic final en un bosc embruixat que no els vol allà.” Tan ben parit i tan ben il·lustrat per Jesse Ross. Tan ben farcit d’horrors i temptacions, que vertebren les vint-i-dues “incursions” (aventures) que conté. Tan ben enquadernat en negre per The Hills Press, gairebé un grimori, rar i bell. Tan fèrtil en escenes pertorbadores i pensaments retorçats. Els personatges patiran i acabaran morint gairebé segur: només es tracta, diu el joc, de fer-ho tan èpic com sigui possible.
Trophy Dark porta a l’extrem allò de “no ho donis tot mastegat, deixa que la imaginació faci la resta”, però és que el que suggereix és tan potent, que, en pots estar segur: la imaginació propagarà el missatge, escamparà el terror. I m’encanta tot, però sobretot les “instantànies” que inclou (entre deu i quinze en cada incursió): dues o tres frases en requadres negres, que són imatges llavor d’escenes que com a director de joc pots usar, o no, però que resulten, com a mínim, inquietants.
Vaig llegir Trophy Dark mentre rellegia el llibret tallant de Cristina Garcia Molina, Els irredempts (LaBreu, 2022), tres relats críptics en cent quaranta pàgines, res mastegat, tampoc: tres diamants al fons d’un pou fosc. I la cosa s’esqueia. Garcia Molina escriu: “Als homes bons els fascina la crueltat.” Escriu: “Jo volia cridar alguna cosa, però les rates rosegaven les meves frases.” I tot plegat semblava la conseqüència d’haver fallat, al joc, una tirada de Ruïna. Garcia Molina escriu: “Nosaltres podíem arribar a ser fastigosament realistes. No ens agradaven les llegendes. No ens agradava la fantasia. No érem els seus destinataris. Només sabíem que l’existència podia pesar. Amb això n’hi havia prou.” I aquí semblava que parlés dels buscadors de tresors condemnats a morir esclafats pel pes real de les llegendes.
Precisament perquè sabem que l’existència pot pesar, juguem a jocs terribles com aquest. Precisament perquè sabem que l’existència pot pesar, subratllem i recitem Els irredempts. Roberto Bolaño deia que hi ha moments per escriure poesia i moments per boxejar. I Joyce Carol Oates diu que, a la boxa, el més important és saber respirar. Perquè no pots esquivar els cops del rival, ni pegar-li fort, si ja no et queda aire.
El que fa Cristina Garcia Molina a Els irredempts és inventar-se una respiració estranya i fascinant: el ritme de la seva prosa. En aquest fragment hi descriu un personatge, però podríem ser nosaltres parlant d’ella, de com escriu, de com la llegim, de com la sentim: “Imposava respecte. Imposava rendició. Marcava el ritme. Tenia el control de l’aire.”
El bosc encantat de Trophy Dark també té el control de l’aire, vet aquí el drama a què estan abocats els personatges. Cristina Garcia Molina escriu poesia i boxeja alhora, sense perdre l’alè; passa que ho fa en prosa. I quina prosa. Quina fondària, quina estranyesa magnètica.
—Has barrejat Trophy Dark i Els irredempts?
—Sí. Dues meravelles.
Garcia Molina escriu: “Tenia una forma hel·lènica de comunicar-se. Cada frase que pronunciava o escrivia era el contorn d’un maluc tallat en marbre.”
Era qüestió de temps que el poeta, narrador, periodista, crític literari i, darrerament, traductor Andreu Gomila es decidís a traslladar els Alcohols de Guillaume Apollinaire al català. Indicis d’aquesta certesa? Que com a gestor cultural bategés el festival de poesia a la Sala Beckett de Barcelona, que ell mateix va dirigir, amb aquesta referència (al)química i poètica era una declaració d’intencions.
Dos anys de feina, i moltíssimes decisions perquè traduir no és trair sinó triar, ens permeten gaudir d’un dels moderns més moderns i transgressors, un autèntic avantguardista iconoclasta i provocador
Dos anys de feina, i moltíssimes decisions perquè traduir no és trair sinó triar, ens permeten gaudir d’un dels moderns més moderns i transgressors, un autèntic avantguardista iconoclasta i provocador que ja havíem pogut llegir en el nostre codi lingüístic gràcies a versions parcials de Marià Villangómez, Joaquim Sala-Sanahuja –i traductor del bell volum El Bestiari a Lleonard Muntaner, Editor– o el treball sensual i minuciós de Sergi Pàmies, que ens va fer gaudir, per a la col·lecció eròtica La Marrana, de Les onze mil vergues, d’un autor que s’havia deixat seduir pels perversos dictats del Marquès de Sade. No era el primer cop que llegíem el multidisciplinar erotòman a partir de la seva prosa llibertina: el venerat Jesús Moncada va encetar l’orgia tot portant-nos Les proeses d’un jove Don Joan, un volum que de ben segur va ser determinant perquè Josep Palau i Fabre reformulés el mite del salvatge fornicador dins del marc del teatre català. Però l’Apollinaire poeta ha estat possible fa poc gràcies a l’esforç d’Andreu Gomila i LaBreu Edicions, tàndem que també ens ha acostat als contes de Delmore Schwartz.
LaBreu (2021)
Wilhelm Apollinaris de Kostrowitzky va néixer a Roma el 1880 i va morir a París el 1918, fill d’una aristòcrata polonesa i d’un pare desconegut que, pel que sembla, o bé era un oficial italià o bé un príncep de l’església. Després de vagarejar per mitja Europa, mare i fill varen acabar a París, on el jove freqüentà els cercles artístics i literaris de la capital europea, esdevenint així un exaltador de les noves tendències, propulsades per fenòmens com són Picasso, Braque o Matisse.
una obra precursora per al moviment surrealista. Les imatges que proposa són extraordinàriament trasbalsadores, potentíssimes, inauguradores de corrents que encara ara se segueixen com ara el de la poesia mòrbida
Apollinaire va viure intensament, va crear amb voràgine i ànsia de revolucionar el panorama, fins que es va allistar com a voluntari a la Primera Guerra Mundial, en què va obtenir el grau de tinent i la Creu de Guerra. Tanmateix, una ferida de metralla al cap el va obligar a reposar pocs anys abans de la fi del conflicte: en el període de recuperació va escriure alguns dels seus textos més emblemàtics, com els Cal·ligrames o Els mugrons de Tirèsies, però és sens dubte Alcohols el seu volum més reconegudament immortal, escrit i reescrit durant setze anys a la recerca del futur a través dels versos, i és així com es considera una obra precursora per al moviment surrealista. Les imatges que proposa són extraordinàriament trasbalsadores, potentíssimes, inauguradores de corrents que encara ara se segueixen com ara el de la poesia mòrbida: «El sol s’exhibia aquell dia com un ventre / Maternal que sagnava lentament al cel / La llum és la meva mare oh llum sangonosa / Els núvols corrien com un flux menstrual».
El mateix Andreu Gomila, al pròleg que acompanya el volum, declara que en l’aventura de translació va intentar respectar la mètrica al màxim, però que va haver de renunciar a la rima en alguns casos per no forçar el resultat. El seu procés d’adaptació d’una llengua a l’altra, al meu entendre, ofereix un ric ventall de possibilitats formals però també expressives, seguint mestratges com els marcats per figures talment Antoni Clapés o Melcion Mateu. La curosa tasca ens permet celebrar ara aquesta festassa verbal que són els Alcohols, un convit a l’ebrietat, a l’experimentació, a la transformació química i alquímica. Si Charles Baudelaire ens va incitar a sadollar-nos, d’alcohol o de virtut o de poesia o del que fos, amb els poemes de Guillaume Apollinaire ho podrem aconseguir a la perfecció.
Jaume C.Pons Alorda a La veu dels llibres (08.04.23)
Vermut Literari +MOT “Parlem sobre literatura i por” amb Cristina Garcia ELS IRREDEMPTS i Ferran Garcia GUILLERIES moderat per Anna Nicolau a La Taverna d’El Foment ( 01.04.23)
A TRAVÉS de Glòria Coll Domingo a la tria poètica de FetaMidaTV
«Porto dos llibres premiats de Poesia. La Glòria Coll Domingo. La poeta de la ciutat fins a l’abril de 2023. Llibre amarat de pensament, crec que hi ha una connexió entre els poemes i de la filosofia. És un llibre molt viscut. Parla de la memòria, dels records i de la família. Una segona part que parla de l’amor, i del desamorament. I cap al final, plegat de reflexions sobre relacions humanes i amb l’espai. A Través, són les coses que l’han travessada a ella i com ha travessat. Reflexions molt humanes. El meu poema preferit és: «Mecanisme d’oblit II». Em recorda la pel·lícula «Olvidate de mi», i té tota la raó, podríem estar dotats d’aquesta possibilitat d’oblidar.» Míriam Cano
Dues editorials acaben de publicar dues seleccions diferents de poemes de Charles Bukowski, el poeta maleït que tots temen i molts pocs han llegit. Parlem amb Martí Sales, traductor de l’extensa Els plaers del condemnat(1951-1993) (Edicions de 1984), i Marcel Riera, autor de la versió catalana en la bilingüe Bukowski essencial (LaBreu).
alabatrada de primavera amb el recital de Jèssica Ferrer SOM AQUÍ Premi Francesc Garriga 2022 Chantal Poch CREMAVEN Maria Isern RUSC serà a LaRubia Horiginal (30.03.23)
la poesia de Charles Bukowski a L’Irradiador d’Icat (25.03.23)
«A mi em sembla, l’obra de Bukowski, no ha sortit mai il·lesa. Té la imatge de porc masclista i alcoholic, ara li pesa. Això és culpa dels anys 60 i 70. L’època que et trobaves Bukowski per tot arreu. (…) Resurrecció de Bukowski a les llibreries. «Els últims dies del noi suicida» amb traducció de Marcel Riera. Aquesta poesia que sempre és transparent i fonda, amb poques metàfores, directa i salvatge. Seleccions fetes per col·laboradors de Bukowski, seria possible fer una selecció dolça, o una de trencadora de la imatge que tenim d’ell.»
Brutal i delicat, sec i commovedor, nihilista i vitalista, Charles Bukowski és una figura major de la poesia nord-americana. Tres anys després de la celebració del centenari del seu naixement, arriben ara en català dues antologies dels seus poemes, la d’Edicions de 1984, amb traducció de Martí Sales, i la de LaBreu, a càrrec de Marcel Riera. Bukowski és molt més gran que la imatge prostibulària i alcoholitzada que dècades enrere li va anar a favor i ara segurament li pesa.» L’Adolf Beltran s’hi ha divertit i emocionat
Adoptar la llengua materna
Lori Saint-Martin relata com la llengua ha modelat la seva identitat a ‘Per qui em prenc’ (LaBreu Edicions, 2023)
És possible adoptar una llengua com a materna? Lori Saint-Martin explica que sí: ella va adoptar el francès quan l’anglès, la seva suposada llengua materna, no la definia. En el seu darrer llibre Per qui em prenc (LaBreu Edicions), traduït al català per Antoni Clapés, l’escriptora s’encara a aquest trencament dels lligams anglòfons, provocats en bona part per l’enamorament cap a una llengua i l’expectativa d’un futur millor.
Per qui em prenc és un llibre de reflexions vitals, que passen per enfrontar-se a vergonyes del passat que havien definit la personalitat de l’escriptora durant molts anys de la seva vida. A poc a poc, es va trobant de nou amb aquell passat i aconsegueix saltar les barreres per explicar com una llengua li donava un sentiment de pertinença que no sentia amb la materna. I tot això ho escriu després de la mort dels seus pares i germana, honorant-los i superant dècades de rebuig i negació dels seus orígens.
Podria definir la Lori Saint-Martin adolescent com la pick me girl, aquella noia que no vol ser com els altres. Crec que molts, ho vulguem o no, ens hem sentit així en algun moment. Tot el que la resta de gent fa —i en especial la seva família—, ella ho ha de fer a la inversa. La seva identitat es construeix ja de jove amb la màxima rebel·lia. Per Saint-Martin, la llengua materna no era la seva, la seva ciutat no seria mai casa i el seu cognom, massa anglòfon, no l’identificava. Havia de sortir d’allà, canviar, esdevenir francòfona totalment per sobreviure com a individu. I sentia que si això significava avergonyir-se i ocultar d’on venia i la seves característiques com a anglòfona, ho havia de fer.
L’amor innat pel francès i el refús per l’anglès va ser el seu motiu de fugida, de desprendre’s del passat. Més endavant, l’amor retrobat per l’anglès, el descobriment del castellà i els lligams amb l’alemany la fan reconciliar-se amb els orígens. Què és la llengua materna? És la llengua que aprens a casa, la que t’enamora, la que et retroba o aquella dels teus avantpassats alemanys que mai vas arribar a aprendre? Per a Saint-Martin, ho pot ser tot. Ella és bilingüe: és anglòfona de naixement, és francòfona de cor. I el castellà i l’alemany coexisteixen dins seu amb les altres llengües, de forma que es complementen unes amb les altres.
Per qui em prenc és el relat d’una vida travessada per les llengües. Lori Saint-Martin escriu aquest llibre autobiogràfic per mostrar com les diferents èpoques i circumstàncies —adolescència, joventut, ser adulta, ser mare i viure la mort de éssers estimats— estan fortament marcades per l’idioma que parlem. A ella, les llengües l’inunden el cos, totes tenen el seu racó. Al cap i a la fi, hi ha dedicat innumerables hores i ara aconsegueix posar, precisament, paraules a tot allò que mai havia pogut expressar.
a la XII Setmana de la Poesia de Sant Feliu de Llobregat BUKOWSKI ESSENCIAL de Charles Bukowski amb el traductor Marcel Riera a Llibreria Barra/Llibre (25.03.23)
doble presentació al voltant dels llibres ANTIGUITATS de Cynthia Ozick HOTEL INSOMNI de Charles Simic amb les traductores Dolors Udina i Marta Pera a Dòria LLibres (24.03.23)
homenatge a Zoraida Burgos en ocasió de la celebració dels 90 anys de la poeta a Tortosa, organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes (23.03.23)
David Gálvez Casellas defuig la ficció convencional a ‘La Torre dels Russos’ (LaBreu Edicions), una novel·la ambientada a Andorra on conflueix tota una escena internacional
Ens enganyaríem si penséssim que La Torre dels Russos, de David Gálvez Casellas, és el relat que el seu títol promet: la història d’un edifici encara existent avui dia, a Santa Coloma d’Andorra, construït per Cèsar Martinell per encàrrec d’un milionari nord-americà, Fiske Warren, amb el propòsit d’organitzar-hi una mena de comuna socialista andorrana, que va ser encomanada a un matrimoni rus, els Popov, i que com si fos una espècie de Camelot casolà va acabar anant-se’n en orris, entre altres coses, després d’un complicat afer amorós entre el milionari i la muller de Popov. Tot el que aquest desenvolupament promet no hi és, en el llibre; no hi és, sobretot, la mena de novel·la que aquesta síntesi dels fets suggereix, la que sembla iniciar el seu primer capítol, “Anticipació de la Torre dels Russos”, que ens presenta Mister Warren meditabund a l’Enclau de Sant Jordi, recordant líricament l’època en què va conèixer la seva muller, Gretchen Osgood, més tard model per a un cèlebre retrat de Joseph Sargent.
David Gálvez Foto Laura Gálvez-Rhein
Gairebé tot en aquest inici sembla anunciar, per exemple (i en el millor dels casos), un apropament com el de Les altures de Sebastià Portell a un personatge coetani de Warren, Ismael Smith: un mosaic d’escenes que en donen un retrat oblic, des dels marges del relat oficial. Ambdós llibres, el de Portell i el de Gálvez, comparteixen de fet aquesta obliqüitat esquiva de l’acostament, potser heretada de La passió segons Renée Vivien, de Maria Mercè Marçal, com si els costés abordar el temps històric i els seus personatges d’una manera frontal. Només que en el cas de Gálvez l’obliqüitat és duta fins a un extrem de fragmentarietat aparentment arbitrària: com si sabés que la novel·la real mai no superarà la novel·la imaginada, Gálvez ens entrega els materials per a una novel·la possible.
Aquests materials seran escenes aïllades, documents d’arxiu diversos, fitxes genealògiques, notes sobre colors, detalls ínfims. L’apropament arriba a resultar abstracte, com en una pràctica de la cita pictòrica que, partint d’una zona de la tela d’un Vermeer, augmentada i retallada, n’extragués un Antoni Tàpies: mirada de prop, de molt a prop, la realitat resulta abstracta. Encara més: si fos per l’autor, els materials que ens presenta ni tan sols tindrien l’ordre determinat a què obliga el format actual, relligat, de llibre: podria ser una capsa plena de documents, com el número 2 de Carn de cap. I, d’aquesta manera, l’argument possible es descompon en una trama de textures, les de la realitat tal com perpètuament se’ns escapa. Més d’una vegada es convocarà aquí, explícitament o implícita, el fantasma dels cent pròlegs de Macedonio: La Torre dels Russos és una novel·la potencial, apta per al lector saltejat, que en lloc de segar espigola.
Que és tant com dir que La Torre dels Russos no és un llibre per a tots els públics: tothom qui esperi que l’hi donin el relat mastegat, amb una definició clara d’un protagonista en qui projectar-se, amb uns ganxos precisos on penjar els bons sentiments com qui penja l’impermeable (és a dir, el pitjor dels casos de la novel·la que s’hauria pogut fer a partir de la peripècia real de l’edifici), pot sentir-se’n decebut. Una decepció només possible, en realitat, si ignorava els llibres anteriors de l’escriptor, Cartes mortes o Res no és real, textos que defugen la ficció convencional. Aquí, de fet, s’apropa a una de les vies d’exploració més fecundes dels últims anys, a condició de deslligar-la de la xafarderia privada (és ben probable, però, que no sigueu capaços d’evitar córrer a Google, mentre la llegiu, a comprovar si allò que esteu llegint té alguna correspondència en el món real).
No es tracta tant de colar de contraban record autobiogràfics malgirbats com d’apropar-se a la realitat, d’adoptar-la com a model on anar a buscar noves formes narratives. I alhora, aquesta simple suggerència feta a partir de materials d’emprèstit serveix per suggerir novel·les de Henry James, contes de Howard Phillips Lovecraft, poemes en prosa de Charles Baudelaire. El text de Gálvez té un preu, el d’haver d’obrir-se pas en una espessor una mica redundant; pagat aquest peatge, el lector coratjós podrà descobrir-hi, a mesura que avanci en la lectura, meravelles sorgides d’una imaginació verbal prodigiosa, capaç d’extreure or d’una descripció del turisme a Nova Anglaterra que esdevé progressivament al·lucinada, o de fer una oda a la pústula que ens situa en les fronteres del lirisme més paradoxal.
BUKOWSKI ESSENCIAL de Charles Bukowski al Més324, Xavier Graset entrevista a Marc Romera (editor de LaBreu Edicions) i Laura Baena (editora de 1984) en ocasió de les publicacions de la poesia de Bukowski per primera vegada en català.
«Bukowski és un poeta maleït, i un maleït poeta. Bukowski és un tio que fins que a una edat bastant provecta no té una vida estable.. de petit va rebre un maltracte sàdic, injust, i recolzat per la mare. Ell destruïa molt el que escrivia, escrivia d’una manera compulsiva cada nit, arribava borratxo de l’hipòdrom havent perdut calers i es posava a escriure escoltant música clàssica, era un melònam absolut -això és molt sorprenent- perquè contrasta molt amb el seu tipus de vida i d’obra, ell detesta qualsevol altre tipus de música, la seva manera d’escriure era començar a beure, posar-se davant de la màquina d’escriure, però escriure maltrancant-la, la màquina, directament, escrivint més de 5000 poemes, una barbaritat!» Marc Romera
Sempre que em costa trobar llibres d’autors que m’agraden en català em queixo, i ho penso seguir fent, i de vegades sembla que em fan cas (ja sé que no, però fa il·lusió creure que sí) i des de Labreu han decidit que cal ampliar el material de Charles Bukowski disponible en català amb aquest Bukowski Essencial. Moltes gràcies!
Sóc un gran fan de Bukowski, per moltes coses, per com escrivia per sobre què escrivia i per com s’intuïa rere tota aquella mala baba algú real amb els mateixos problemes que tothom (poder arribar a final de mes en una feina horrible, alguna dona, les ressaques…). La cara fosca del somni americà, la cara dels que sempre perden, els desclassats… I Bukowski també era algú que no es prenia gaire seriosament, ni a ell mateix ni encara menys als qui anaven de poetes o de literats a qui considerava uns estirats que no tenien ni puta idea de la vida, per això el llibre s’obre (després del recomanable pròleg de Marc Romera) amb aquest poema:
CONSELL AMICAL A MOLTS HOMES JOVES,
I A MOLTS HOMES GRANS TAMBÉ
Aneu al Tibet.
Cavalqueu un camell.
Llegiu la Bíblia.
Tenyiu-vos les sabates de color blau.
Deixeu-vos barba.
Feu la volta al món amb una canoa de paper.
Subscriviu-vos a The Saturday Evening Post.
Mastegueu xiclet només amb el costat esquerre de la boca.
Caseu-vos amb una dona que tingui una sola cama i depileu-l’hi
amb una navalla d’afaitar
I graveu-li el vostre nom al cul.
Renteu-vos les dents amb benzina.
Dormiu tot el dia i enfileu-vos als arbres de nit.
Feu-vos monjos i beveu perdigons amb cervesa.
Aguanteu el cap sota l’aigua i toqueu el violí.
Balleu la dansa del vendre davant d’unes espelmes roses.
Mateu el gos.
Presenteu-vos per a alcalde.
Viviu en una bota.
Esberleu-vos el cap amb una destral.
Planteu tulipes sota la pluja.
Però no escrigueu més poesia.
I el primer que he de dir és que Charles Bukowski en català, la poesia de Charles Bukowski en català, sona bé, sona creible, sona a ell… per tant un reconeixement per la tasca del traductor Marcel Riera. I també hi ha un detall, m’he llegit els seus llibres de prosa, el que seria la seva biografia, per tant hi ha poemes que em resulta fàcil situar en la biografia de Bukowski/Chinaski, la noia rica de Texas, la mort del pare… els poemes es gaudeixen igual, però em fa gràcia aquesta capacitat, igual que els seus bons llibres els bons poemes de Bukowski surten de la realitat, de la seva vida.
A LA PUTA QUE EM VA PRENDRE ELS POEMES
hi ha qui diu que hauríem d’evitar els remordiments en el
poema,
deixem-ho en abstracte, i tenen part de raó,
però collons,
t’has emportat 12 poemes i no en guardo còpies i també tens
els meus
quadres, els millors; és anguniós:
em vols esclafar com a tots els altres?
per què no et vas endur els meus diners? és el que fan
amb els borratxos endormiscats i malalts de la cantonada.
la propera vegada emporta’t el meu braç esquerre o un bitllet
de cinquanta
però no els meus poemes:
no soc Shakespeare
i un dia senzillament
no n’hi haurà més, ni abstractes ni del que sigui;
sempre hi haurà diners i putes i borratxos
fins a l’últim moment,
però tal com va dir Déu
mentre creuava les cames,
m’adono que he fet un munt de poetes
però no gaire
poesia.
Un dels seus temes és el de les apostes, a l’hipòdrom, és una constant, s’hi va afeccionar quan va haver de deixar la beguda, després va tornar a beure però ja no va deixar d’apostar.
EL NÚMERO 6
em decideixo pel cavall número 6
una tarda plujosa
amb una tassa de cafè
a la mà
encara falta una estona,
el vent fa giravoltar
els ocellets
a la teulada de la tribuna superior,
surten els genets
per a una cursa de mitja distància
silenciosos
i el plugim fa
que tot
a la vegada
s’avingui amb
els cavalls calmats
els uns amb els altres
abans de la batalla arravatada
i jo estic sota la tribuna
i busco
on tinc el tabac
i em conformo amb cafè.
aleshores els cavalls passen
i s’emporten
els seus homenets…
és fúnebre i elegant
i alegre
com les flors
quan s’obren.
La ciutat, la seva Los Angeles, la megalòpolis californiana, un lloc estrany i desconcertant pels que no hi estem acostumats. No només era casa seva, hi havia treballat de carter, i això en aquella ciutat té molt mèrit.
UN POEMA ÉS UNA CIUTAT
un poema és una ciutat plena de carrers i clavegueres
plena de sants, herois, pidolaires, bojos,
plena de banalitat i de beguda,
plena de pluja i trons i èpoques de
sequera, un poema és una ciutat en guerra,
un poema és una ciutat que li pregunta per què a un rellotge,
un poema és una ciutat cremant,
un poema és una ciutat bombardejada
les seves barberies plenes de borratxos cínics,
un poema és una ciutat on Déu cavalca despullat
pels carrers com Lady Godiva,
on els gossos borden de nit i espanten
la bandera; un poema és una ciutat de poetes
que gairebé tots s’assemblen
envejosos i ressentits…
un poema és aquesta ciutat ara,
50 milles d’enlloc,
les 9 i 9 minuts del matí,
gust de licor i de tabac,
sense poliia, sense amants, caminant pels carrers.
aquest poema, aquesta ciutat, tancant les portes,
amb barricades, gairebé buida,
afligida sense llàgrimes, envellint sense compassió.
les muntanyes rocalloses,
l’oceà com una flama d’espígol,
una lluna falta de grandesa,
una musiqueta que ve d’unes finestres trencades…
un poema és una ciutat, un poema és una nació,
un poema és el món…
i ara ho encasto sota la lupa
perquè ho examini un editor boig i demacrat,
i la nit és un altre lloc
i dones grans de cabells grisos fan cua,
un gos segueix un altre gos fins a l’estuari,
les trompetes anuncien el patíbul
mentre uns homenets malaparlen de coses
que no poden fer.
Va ser un dels seus grans amors, amb un final tràgic, una història trista que ens va explicar en els seus llibres, i també en aquesta poesia, una Jane que ha tingut diferents noms, però que va deixar cicatriu en el dur cor de Bukowski.
PER A LA JANE: AMB TOT EL MEU AMOR, QUE NO VA SER PROU
cullo la faldilla
cullo el collaret negre
que brilla,
això que abans es bellugava
al voltant de la seva carn,
i li dic mentider a Déu,
dic que qualsevol cosa que es bellugués
com això
o que sabés
el meu nom
no podia morir mai
amb una mort corrent,
i cullo
el seu vestit
preciós,
ja sense la seva bellesa,
i m’adreço
a tots els déus,
déus jueus, déus cristians,
a miques de coses que parpellegen,
ídols, píndoles, pa,
arcans, riscos,
una rendició assenyada,
rates en la salsa de 2 sonats
sense remei,
la saviesa del colibrí, la sort del colibrí,
m’inclino sobre això,
m’inclino sobre tot això
i ho sé:
el seu vestit al meu braç,
però
ella
no me la tornaran.
I també surt el Bukowski d’èxit, el que feia lectures poètiques a les universitats, una part de la seva vida de la que en parla força al llibre Mujeres.
LECTURA POÈTICA
en ple migdia
i en una petita facultat prop de la platja
sobri
la suor que em regalima pels braços
una taca de suor a la taula
l’esclafo amb el dit
maleïts diners maleïts diners
déu meu es deuen pensar que això m’agrada com als altres
però és per al menjar i la cervesa i el lloguer
maleïts diners
estic tens patètic no em trobo bé
pobra gent no me’n surto no me’n surto
una dona s’aixeca
se’n va
clava un cop de porta
un poema groller
algú em va avisar que no llegís poemes grollers
aquí
és massa tard.
no puc veure alguns versos
llegeixo en veu
alta…
desesperat tremolant
patètic
no em senten bé
i dic,
me’n vaig, ja està,
plego.
i després a l’habitació
hi ha whisky i cervesa:
la sang d’un
covard.
aquest doncs
serà el meu destí:
guanyar una misèria a sales petites i fosques
llegint poemes dels quals fa temps que
m’he cansat.
i jo que em pensava
que els conductors d’autobusos
o els que netegen lavabos
o assassinen algú en un carreró eren
imbècils.
Molts poemes corresponen a moments, i d’aquesta manera també podem repassar la seva biografia, aquí explica una mica sobre la seva feina que més temps li va durar, carter…
BONA
estava bona, estava tan bona
que jo no volia que la cardés ningú més
i si no arribava a casa puntual
ella se n’aniria i jo no ho suportaria…
em tornaria boig…
era una bestiesa, ja ho sé, una criaturada
però em tenia enganxat, ben enganxat.
vaig repartir tot el correu
i aleshores en Henderson em va posar al torn de recollida nocturna
en una vella furgoneta militar,
aquella maleïda carraca es va començar a escalfar a mig camí
i es feia fosc
i jo vinga a pensar en com estava de bona la Míriam
mentre pujava i baixava de la furgoneta
omplint saques de correu
el motor que no parava d’escalfar-se
l’agulla de la temperatura a dalt de tot
CALENTA CALENTA
com la Míriam.
jo m’afanyava a dins i a fora
3 tres recollides més i ja seria
a l’oficina, el meu cotxe
m’esperava per dur-me fins a la Míriam que seia al meu sofà blau
amb el whisky i els glaçons
les cames creuades i bellugant els turmells
com acostumava a fer,
2 aturades més…
la furgoneta es va calar en un semàfor, em va costar un colló
que arranqués
de nou…
havia de ser a casa a les 8, les 8 era l’hora limit de la Míriam.
vaig fer l’última recollida i la furgoneta es va calar davant d’un senyal
a 1/2 cantonada de l’oficina…
no s’engegava, no hi havia manera…
vaig tancar les portes, vaig treure la clau i vaig córrer cap a
l’oficina…
vaig llençar les claus… vaig fitxar…
“la vostra fotuda furgoneta s’ha calat davant del senyal,
cantonada Pico amb Western…”
…vaig córrer pel rebedor, vaig posar la clau a la porta,
la vaig obrir… hi havia el seu got i una nota:
fill de puta: me asparat fins a les buit i 5 no mestimas fill de puta algú m’estimarà te asparat totel dia Míriam
em vaig prendre una copa i vaig deixar que s’omplís la banyera
hi havia 5.000 bars a la ciutat
i me’n faria 25
buscant la Míriam
el seu osset de peluix morat aguantava la nota
inclinat sobre un coixí
cvaig oferir un glop a l’osset, em vaig prendre una altra copa
i em vaig ficar a la banyera
calenta.
Charles Bukowski va tenir una filla, Marina, gairebé no es menciona a les novel·les o contes, però aquí apareix i trobo que és un detall de la seva biografia que val la pena recordar, no només va ser un ogre (tot i que moltes vegades sí) i no va ser sempre un misògin total, va rebre molt però també va ser un pare, com a mínim lleial.
POEMA D’AMOR A LA MARINA
la meva filla en té 8
i ja és prou gran per saber
una mica de
tot
o sigui que em relaxo a la seva vora
i sento algunes coses sorprenents
sobre el sexe
la vida en general i en particular;
de fet és molt
fàcil
però vaig ser pare quan la majoria dels homes
són avis, sempre he trigat molt
a fer les coses,
i m’estiro a l’herba i a la sorra
i ella arrenca lletsons
i me’ls posa
als cabells
mentre m’endormisco amb la brisa marina.
em desperto
em sacsejo
dic, “què cony és això?”
i les flors em cauen als ulls i al nas
i als llavis.
Me les espolso
i ella s’asseu al damunt meu
rient.
filla,
per a bé i per a mal,
t’estimo,
però a vegades em comporto com si
no hi fossis,
i és que hi ha hagut baralles amb dones
notes deixades als bufets
feines a les fàbriques
rodes punxades a Compton a les 3 de la matinada,
aquesta mena de coses que impedeixen que la gent
es coneguin els uns als altres i
encara
pitjor.
gràcies per les
flors.
Copiaria aquí el llibre sencer, destacaria els millors poemes i aquesta entrada no s’acabaria mai. A mi m’ha semblat un recull magistral, un molt bon volum de poesia, pràcticament com si Bukowski mateix hagués pogut fer un recopilator de grans èxits. Jo vaig arribar a Bukowski amb Mujeres, en un moment meu molt concret també, i me l’he anat llegint tot, però la seva poesia sempre era l’assignatura pendent tot i que algunes coses s’han publicat en castellà, però en català es mantenia inèdit, i aquest tros de llibre arregla això, i com! Si us agrada Bukowski i no en sabeu res de la seva poesia aquest és el vostre llibre, i no és una mala entrada a l’univers literari de Bukowski, però aquí ja entraria més el tema de gustos si sou més de prosa o de poesia. I Bukowski també fa autoficció, abans que ningú inventés la parauleta i aquest llibre pot servir d’una manera una mica (molt) lliure com a autobiografia.
Aquest llibre acabarà com el meu exemplar de Los detectives salvajes, amb mil paperets i notes repartits allà dins de la darrera lectura, serà un llibre al que aniré tornant perquè a Bukowski cal anar-hi tornant, sense reverència però reconeguent els seus mèrits, que no són pas pocs. I una nota de l’edició, és bilingüe, això vol dir que teniu en pàgines enfrontades la versió en anglès i en català, ideal per practicar anglès o per veure com sóna o… bé, és un llibre de poesia i la poesia va millor en original i estic molt a favor de les edición bilingües enfrontades. Res més, un molt recomanable llibre, espero més Bukowski en català!
DIA MUNDIAL DE LA POESIA
Tres poetes parlen de com han creat els seus últims llibres
De la foscor alguns en diuen misteri i decideixen entrar-hi per trobar els replecs de l’ànima. D’altres l’observen per contrastar-la amb la llum, trobar la guia i no estimbar-se o encara celebrar la vida. O per arraulir-se arran de la frontera i desdibuixar-la, descobrir que no n’hi ha. Indagar el misteri és, també, trobar la veu. Amb motiu del dia mundial de la Poesia quedem amb quatre poetes a la llibreria Calders de Barcelona per parlar dels seus últims llibres, però són tres perquè una grip ha deixat Ivette Nadal (Granollers, 1988) amb febre i poca veu. El seu últim llibre, Camí del text (Edicions Poncianes), passa d’una poesia més lírica a una més conceptual que beu molt de la filosofia a través de la concreció de la mínima expressió.
Els últims llibres de Chantal Poch (Cremaven, LaBreu), Esteve Plantada (Rastre quimera, Llibres del Segle) i Andreu Gomila (Joia, Cafè Central/Eumo) no tenen gaire a veure entre ells, i precisament per això mateix són representatius d’un moment sense grans tendències predominants. Però són, també, obres suposen un canvi en la seva trajectòria.
En el cas de Poch (Mataró, 1993), això és més evident perquè és només el segon, i aquests 150 poemes de només dos versos cadascun la porten a destil·lar la profunditat al voltant “del llenguatge i la seva impotència”, un repte que es va construir directament amb voluntat de llibre unitari. I va sentir-se prou lliure per fer el que volgués: “Tothom em deia que escrivia breu: doncs ara més”, diu. “Aquest llibre és el desig i el llenguatge. Al final interessar-se pel llenguatge és interessar-se per l’amor, perquè el llenguatge existeix per relacionar-se amb l’altre, i si t’interesses pel llenguatge és que t’interesses per l’amor i a l’inrevés”, rebla.
Plantada (Granollers, 1979) també construeix els llibres, i en aquest darrer hi va buscar la fragmentació i diversitat d’estils “des del versicle fins al sonet, poemes més llargs, o en prosa”, però treballat “com a obra en ella mateixa, amb un principi i un final, amb elements discursius”, explica. Quasi com si hi hagués narració: “Miro molt què va primer, quins clímax o quins punts d’inflexió hi ha. El jo poètic camina gairebé tota l’estona, fa un trànsit d’un inici en la realitat devastada que tenim, decrèpita, perquè anem a la destrucció, cap a un final amb una esperança, absolutament optimista”. Per Plantada, el llibre “tanca una manera de fer que comença el 2014, una manera d’aproximar-me al fet poètic i a com et relaciones amb el teu propi discurs”.
Per Gomila (Palma, 1977), el seu llibre es podria inscriure en el tríptic que forma amb els dos anteriors –de fet, està escrit entremig–, però “és un llibre molt diferent, perquè els poetes sempre ens rabegem en la misèria i aquí és el contrari, i això que m’agrada llegir poemes més aviat tristos i nostàlgics”. Joia, com diu el títol, és una obra lluminosa, escrita en positiu en un esclat: “Quasi tot és vers lliure, però el meu cervell es va anar encaminant cap al vers blanc”.
Per tots tres, el fenomen dels recitals de poesia que es va popularitzar a finals dels anys noranta ha tingut una certa importància. Fins i tot per a Poch, per a qui “són un tràngol, jo idealment estaria feliç escrivint i escric per ser llegida a casa. Però des que hi participo noto que intento jugar més amb la musicalitat, he intentat que m’influeixi positivament, i gaudeixo molt escoltant Maria Sevilla o en Guim Valls, però no és el tipus de poesia que faig”, diu. Gomila, que dirigeix el festival Alcools, Poesia en Escena a la sala Beckett, reconeix que ell n’ha hagut d’aprendre, perquè “avui dia si no recites estàs fora”. Plantada hi està d’acord a mitges, i cita Carles Dachs, que no s’hi prodiga. Ara bé, “tot són registres”: “A mi m’han influït molt, especialment pel que fa a la musicalitat, que és fonamental”. “Imprescindible”, hi insisteix Gomila.
Tot i que troben que avui no hi ha cap estètica ni grup predominant, sí reconeixen influències extenses i algunes de compartides, com ara la d’Enric Casasses –“ens ha ensenyat a tots a jugar i a no prendre’ns tan seriosament”, diu Gomila–, i van citant Dolors Miquel, Antònia Vicens, Maria Callís, Perejaume, Carles Camps, Jaume Pont, Teresa Pascual o Marta Pessarrodona. Gomila reconeix que “s’assemblen com un ou a una castanya, però al final d’uns agafes unes coses i d’altres unes altres”.
Ara bé, també beuen més enllà de la poesia: “Vivim envoltats d’estímuls, i potser m’ha influït més el cinema –diu Poch, doctora en Comunicació amb una tesi sobre cinema–, o la música i l’art”. Per Plantada, també “les contaminacions d’altres arts són constants, i de vegades més intenses que els poetes”. Poch recorda que per al cineasta Werner Herzog “la psicologia ha estat com la inquisició del segle XXI perquè ha il·luminat tots els racons de la ment, i quan una casa la il·lumines del tot ja no és acollidora. Penso en la foscor com el misteri, la llum de la racionalitat contra la foscor de l’emoció, del que no acabem de comprendre, i la gràcia de la poesia és que es mou entre els dos extrems d’aquest binomi tan marcat”. Entre la llum i la foscor.
Potser la celebració del dia mundial de la Poesia no il·luminarà el món, però si més no a Catalunya celebrarà el 400è aniversari de la mort de Francesc Vicenç Garcia, el Rector de Vallfogona. En l’acte central, que la Institució de les Lletres Catalanes celebra avui al CCCB –a les 18.30 h, amb reserva prèvia–, es recitarà en diverses llengües un dels poemes d’aquest autor cabdal del barroc català, en un espectacle amb la participació interdisciplinar de Flor Aliberti, Núria Florensa, Marc Torrent, Marc Rosich, Oriol Genís, Berta Giraut, Raül Garrigasait, Maria Garganté i P.A.W.N. Gang, a més de la Fundació Catalana Síndrome de Down i amb alumnes de la XarxaLlull.
A tot Catalunya s’han programat més de 250 actes, alguns dels quals també s’afegeixen a altres celebracions, com el centenari de Josep Vallverdú a Lleida, el 20è aniversari de la mort de Miquel Martí i Pol a Vic i Manresa o, a Tortosa, un homenatge a Zoraida Burgos, que acaba de fer 90 anys.
entrevista a Cristina Garcia Molina ELS IRREDEMPTS a L’Irradiador d’Icat FM:
«… les tensions -constantment- entre el que es diu i el que se silencia, entre la comunicació, l’absència de comunicació, la dificultat de ser, també lingüísticament , és una de les coses que m’han interessat més , no únicament d’aquest relat, jo crec que això també va fluint al llarg de tot el llibre… és el triomf de la forma sobre el fons… hi ha una treball d’orfebria finíssima, rodoníssima i compactíssima…» David Guzman
«la seducció és un conjunt d’estratègies, i tots volem seduir, i tots posem en joc aquestes estratègies a la vida, però no sempre funcionen, és el que li passa a ell o que ell mateix es provoca… penso en aquest personatge de «Moll» veig un personatge que vol ser un franctirador però al final no deixa de ser només un observador… si puc dir el que vull dir amb poc espai, doncs millor, tots tenim pressa i la vida és molt curta. hi ha molta reescriptura… al final l’omissió és una forma de creació» Cristina Garcia Molina
Títol_ Escala cap al foc Autora_ Anaïs Nin Traductor_ Ferran Ràfols Col·lecció_ Intrusa, 35 Pàgs_ 148 Preu_ 17 € ISBN_ 978-84-126659-4-9
Anaïs Nin aborda el paper de la dona a mitjan anys quaranta del segle passat. Escala cap al foc és una novel·la transparentment poètica i psicològica, amb tres dones que es relacionen amb el mateix home: la Lillian, la Djuna i la Sabina. A través de personatges femenins icònics, Nin examina el camí de la dona per donar espai a la seva pròpia natura. La Lillian, atrapada en un matrimoni convencional, viu aclaparada per l’angoixa i el patiment vital. La Djuna, des de l’amistat, cuida en Jay. I la Sabina, desacomplexada i ardent, manté una relació sensual no del tot reeixida. Una veu externa a les passions de les protagonistes les col·loca en un tauler perquè reflexionin sobre els seus veritables anhels i treguin l’entrellat dels enigmes de l’univers personal de cadascuna.
Nin entrellaça i defineix la teranyina de complicitats entre les tres protagonistes, amb un llenguatge preciosista i evocador que excel·leix en la poesia emocional i la visió psicològica d’uns personatges al límit de la seva sensitivitat. Nin escriu sobre una experiència emocional elevada, lluny de qualsevol visió general de seguretat i felicitat, una sensual utopia encarnada, on les fal·leres potser triomfaran.
Anaïs Nin, nascuda a Neuilly-sur-Seine el 1903, filla del compositor Joaquim Nin, de ben petita inicià una itinerància vital que la va dur de Barcelona a Cuba, Nova York, París i Mèxic —procés que li provocà un desarrelament geogràfic i lingüístic. A vint anys tornà a París on va fer amistat amb els escriptors Antonin Artaud i Henry Miller. A més d’Otto Rank, amb qui va aprofundí en la psicoanàlisi. Quinze anys després, a causa de la guerra, es veu obligada a tornar als Estats Units on escriu la majoria de les seves obres de ficció entre 1940 i 1960. El 1940 començà a escriure literatura eròtica per encàrrec d’un client anònim i aquestes peces van ser recollides a Delta of Venus i Little Birds. L’ampli reconeixement li arribà amb la publicació dels seus dietaris a la dècada dels seixanta que li donaren fama mundial i la convertiren en una autora reivindicada pel moviment feminista. Morí el 1977 a Los Angeles.
Divendres 24, a les 18.30 h, dins el cicle Lectures Perifèriques ELS IRREDEMPTS de Cristina Garcia Molina en conversa amb Santi de Villa Pati Blau Llibres (c/Verge del Pilar, 24 Cornellà de Llobregat).
Obertura institucional a càrrec de Victòria Almuni, directora dels Serveis Territorials a les Terres de l’Ebre, d’Izaskun Arretxe, directora de la Institució de les Lletres Catalanes, d’Albert Salvadó, delegat del Govern a les Terres de l’Ebre i de Meritxell Roigé, alcaldessa de Tortosa.
Paraules de l’Hble. Sra. Natàlia Garriga, consellera de Cultura.
Interpretació musical de David Matheu Haskell-Bell.
Vida de Zoraida Burgos Matheu amb el poeta i assagista Albert Roig i l’homenatjada.
Lectura de poesia i prosa de Zoraida Burgos amb l’actriu Clara Mir i la poeta Juana Dolores.
a l’edifici de les delegacions de la Generalitat de Catalunya (Pça Gerard Vergés, 1 Tortosa)
Dijous 23, a les 19 h, dins el cicle «Cafè amb lletres» recital de
Mireia Calafell i Sònia Moya
a la Biblioteca Central de Cerdanyola (plaça d’Enric Granados, 1 Cerdanyola del Vallès)
Dimecres 22, a les 19 h, presentació de la novel·la PER QUI EM PRENC de Lori Saint-Martin conversa del traductor Antoni Clapés amb Bernat Reher a la Llibreria Foster&Wallace (c/de la Riera, 20 Vic)
Anna N. Schlegel: “Som molt emprenedors, a Califòrnia la meitat dels carrers són de catalans”
Entrevista a l’alta directiva a Silicon Valley, experta en globalització i autora del llibre ‘Veritablement global’ (laBreu Edicions).
Anna N. Schlegel (1968) és una de les altes directives de Silicon Valley. Nascuda a Olot, Anna Navarro Descals (Schlegel és el nom de casada) és l’actual cap global de Procore Technolgies, empresa que proporciona la plataforma on les grans constructores (Ferrovial, Exxon, etc.) guarden i gestionen la documentació dels seus projectes, que poden ser d’anys: inversió, arquitectes, enginyers, finançament, calendari, baixes i absències laborals, etc. A més, ha passat per les grans empreses de Silicon Valley, com Cisco o Netapp (2008-2021). Va ser Dona de l’Any a Silicon Valley (2018), Top Woman in Technology d’Analytics Insight (2020), Top Business Woman de CIO Look (2021) i Creu de Sant Jordi (2021). Ara ha publicat el llibreVeritablement global (laBreu Edicions). Aquest llibre, dedicat a empresaris i directius, explica concisament com aconseguir que les empreses venguin arreu del món i no pas a casa i prou. VilaWeb va entrevistar per videoconferència la senyora Schlegel, resident a Califòrnia.
—Què hi expliqueu al llibre?
—Explico l’orquestra de portar una empresa a fora del teu país. Què has de fer? El ritme que has de seguir, quin equip necessitarà. En el llibre explico què s’ha de fer i dono idees als empresaris i als equips per a fer-ho diferent. Coses molt importants, com l’enginyeria del producte. A vegades anem molt de pressa i es fa malament.
—De les empreses catalanes, quantes creieu que estan preparades per a globalitzar?
—N’hi ha moltes i amb molt d’èxit. Fluidra, Grífols, Hipra. I moltes d’estrangeres, amb sucursals a Catalunya, que tenen el mandat de globalitzar. Jo crec que els catalans, com que veiem tant els francesos i els espanyols, i tenim tanta gent de tot arreu, ho tenim més fàcil per a globalitzar. Els catalans venim dels fenicis i som gent molt emprenedora que sempre ha anat arreu del món. Ja es veu: sóc a Califòrnia i la meitat dels carrers són de catalans.
—Existeix la carrera universitària de globalitzador?
—No. Una de les organitzacions que vaig formar, Women in Localitzation, fa certificats. Però normalment vénen d’enginyeria, i coses de producte.
—Frase del llibre: “No posis en aquest càrrec el teu amic.” Una frase que m’ha sobtat la quantitat de vegades que surt al llibre. Per què tanta insistència?
—Perquè cal gent professional. I també perquè hi ha cultures que posen més els amics que unes altres. Aquí als Estats Units en els processos d’entrevistes a Amazon o Google, és superdifícil d’entrar-hi. Aquí no hi entra, un amic. A Procore, com Amazon, si no tothom diu que sí, i un o dos no ho veuen bé, la persona no entra.
—M’ha xocat de llegir que és molt habitual que la seu central no demana a la seu local on es volen expandir, com ho veuen, què necessiten, què opinen.
—Una de les primeres coses que faig a les empreses és mirar qui parla amb qui. I qui ha de parlar amb qui. I quin càrrec té, quantes trucades ha de fer, quants cops, si presencials o en línia, on s’han de trobar. Jo em llevaré a la nit per parlar amb el Japó o ho han de fer ells? Són molts de detalls que no pregunten. Funciona en aquest mercat. I en aquell? Et pagaran en iens, en dòlars, en euros? Jo faig molta feina amb Europa. “Et faig un Bizum”, em diuen. Doncs no. No ho doneu per descomptat. “Ah, descarrega-t’ho.” No. No ho vull descarregar. Aleshores veuen que als Estats Units no funciona així. Tots aquests detalls s’han de mirar.
—Si fas un servei informàtic que vols vendre a tot el món (una xarxa social, per exemple) el codi ha d’acceptar grafies àrabs, japoneses, o ciríl·liques. Quins altres exemples hi hauria en el món físic? Una cadira, unes vambes, s’han de dissenyar diferents si les vols vendre a tot el món?
—Jo treballo amb plataformes com Google. El producte sempre és programari. No he treballat mai amb un producte físic. No, un cop sí! A NetApp, que eren servidors. A NetApp eren importants els colors, les instruccions del producte del servidor, per exemple. Jo poso d’exemple els errors de Nike. Molta roba de les dones americanes o catalanes no les portarien les dones del Llevant. També es mira molt el disseny visual: els colors de la pàgina web, si són paraules curtes quan les tradueixes, si són fàcils d’entrar.
—Colors?
—El color vermell vol dir coses diferents a la Xina i en altres països. S’ha de mirar molt.
—Al llibre surten paraules tècniques, com “mapejar”. Què vol dir “mapejar”?
—Per exemple, decidir quins són els països del món nivell 1, 2 o 3. Perquè la gent no entén, i això ens passa molt als catalans, que hi ha països que et donaran el 80% dels ingressos que necessites. I són molt pocs: EUA, Japó, Austràlia, abans Anglaterra, ara Alemanya. I només hi ha quatre, cinc o sis països al món que et poden portar el 80% dels ingressos que necessites. Això s’ha d’entendre molt bé. Per això moltes empreses collen tant amb el xinès, l’espanyol, l’hindi, el japonès. Perquè són els països que portaran els ingressos.
—Defenseu el model d’empresa centralitzada i no la descentralitzada. Per què?
—Hi ha dos grans models. Que hi hagi un equip molt ben coordinat, amb les idees molt clares sobre els països en què entrem i aquells en què no, les instruccions per als enginyers i per a tothom. I controlant l’empresa. Entrem aquí i en sabem les receptes. I això, diria, és el model majoritari. Centralitzats. Alguns altres, però, ho fan completament descentralitzats. Per exemple, Apple. I això és així perquè són molt reservats. Gairebé no parlen amb aquell qui tens assegut al costat. Estan molt ben organitzats, des de dins, però no saben què fa l’altre equip. I cada equip té un equip de globalització diferent, i no es volen arriscar que un treballadors deixi un paper en un restaurant o que les novetats de productes vagin de boca a orella. Van molt amb compte.
—Hi haurà discriminació en el futur per tenir treballadors d’arreu del món (i no tan sols d’un sol país) per a globalitzar millor?
—Mira, aquest estudi el fem ara mateix, en el món dels globalitzadors. Qui és qui, estudis, sexe, gènere. El cap de globalització de Salesforce és una alemanya, la de NetApp és una polonesa, el d’Airbnb és un italià, el de Google un xinès, i de les que jo he portat, una catalana. Normalment, els caps de globalització del Silicon són immigrants, no americans. Són els immigrants que han vingut, que saben molt d’empatia, són molt diplomàtics, saben molt de portar dues cultures perquè ho hem hagut de fer. Jo m’he hagut d’adaptar. Jo parlo de diplomàcia. Has de convèncer els executius sobre com fer-ho anar. Saben què volen sortir a vendre. Però com no. I has de parlar amb la gent que parla amb l’executiu de finances, màrqueting, atenció client. I molt diplomàticament, perquè a la gent no li agrada que l’obliguin a fer coses.
—Dieu que hi ha empreses que tenen equip de geopolítica?
—I tant. Nosaltres tenim un fòrum i els consultem, perquè els necessites. Les empreses que han sortit a borsa, saben que no poden entrar segons a quins països, perquè les Nacions Unides et donen la llista i cada equip executiu et diu on no entraràs.
—Qui són els grans països globalitzadors? Els EUA?
—Ara per ara són els Estats Units i la Xina els grans globalitzadors.
—La Xina. A banda de TikTok, productes xinesos que ens hagin entrat?
—Huawei, que teniu vosaltres. Nosaltres el teníem, però amb un incident molt fort de geopolítica al Canadà i als Estats Units va tancar totes les oficines que hi tenien.
—Coses que pogués aprendre dels xinesos, quines hi hauria?
—Es pot aprendre com ho fan allà, però no crec que sigui possible a Occident. Allà hi ha un sol partit. Punt. A Catalunya quants en tenim? D’alguna manera, des de la part tecnològica, això és un avantatge brutal.
—Per exemple?
—Per exemple, el partit avala les empreses i les empreses ajuden molt els universitaris. La triangulació –govern, empresa i universitari– va molt i molt ben coordinada. No necessiten tants fòrums i tantes associacions, i tants consells com hi ha a tot arreu. Especialment a Catalunya, no sé quantes fundacions hi ha. Em sembla que dues mil. Hi parlava fa poc. Allò que es pot aprendre d’ells és centralitzar més les coses. Menys associacions i més a l’una. Tenen els objectius molt i molt clars i no estan distrets. No parlen tot el dia de política. Estan supercentrats. Una cosa per a aprendre. No parlen, fan. I el govern té uns objectius que explica cada tres anys. I són pocs, cinc o set, que tothom entén. Transport, tecnologia, seguretat. La Xina funciona com si fos una empresa. Però evidentment hi ha vulnerabilitat: tenen molta gent en contra del govern. No hi ha llibertat d’expressió. I aquestes parts són molt qüestionables. Molt.
—Treballeu per a empreses amb més pressupost que alguns països.
—Sí. De països petits. Pressupostos molt animals, els de Facebook, o Meta, o Microsoft. Per això han d’estar molt ben portades i tenir alta responsabilitat social. I diuen que tenen una part filantròpica molt forta. Perquè els treballadors, especialment el jovent, no volen treballar per a segons quines empreses. Hi ha molta gent que se n’ha anat de Google, i moltíssimes de Twitter després d’haver acomiadat els seus companys. I per raons ètiques. Jo també he fet coses per raons ètiques, com sortir d’equips.
—A quantes llengües s’ha traduït el vostre llibre?
—Al català. I prou. És en angles i català. M’ho han demanat en italià, en xinès. Però no tinc temps de buscar editor i traductor, i no m’hi he posat. Al català hi és perquè me l’estimo molt, perquè la meva millor amiga porta l’editorial i perquè la traductora és una noia que conec de fa molts anys. I per què no hi és, en castellà, em deien aquests dies? No ho sé. Perquè no…
—Hi afegiríeu res? —Molta gent em pregunta: els catalans podem ser el Silicon Valley? I això és una pregunta per als catalans. Ho volem ser? Doncs fes. Sembla que hi ha molta por, falta de confiança, i em sembla que anem una mica despistats, a Catalunya. Tantes preguntes, tant de debat. Sí que es fan coses, però potser el missatge es perd en tant i tant de debat. I tant qüestionar i tant criticar. A mi m’agradaria una mica més de transmissió d’allò que es fa. I que les qüestions obertes no tardessin tants anys. Com l’aeroport. Tanta conversa i tantes opinions està molt bé. Però finalment, què es farà? Aquí no tardem tant. Si ens espaviléssim més i anéssim una mica més a l’una, estaria molt bé.
Dimecres 8 de març, a les 19 h, presentació de la novel·la PER QUI EM PRENC de Lori Saint-Martin amb el traductor Antoni Clapés, la traductora Elisabet Ràfols, i la lectura de fragments dels actors Oriol Guinart i Antònia Jaume a la llibreria Jaimes (08.03.23)
conversa al voltant dels llibres ANTIGUITATS de Cynthia Ozick HOTEL INSOMNI de Charles Simic amb Bernat Reher, Marta Pera, Xènia Dyakonova, Pau Sanchisa la Llibreria Fan Set (C03.03.23)
Aquest llibre conté un pròleg força interessant i instructiu de Jordi Nopca
Cynthia Ozick va néixer a Nova York l’any 1928 i és una novel·lista i assagista d’origen jueu. Va créixer al barri del Bronx i va estudiar Literatura Anglesa, especialitzant-se sobretot en l’obra de Henry James. Després d’haver llegit els cinc relats que configuren Antiguitats (LaBreu Edicions, 2022), un volum magnífic, que ens dona a conèixer una autora de primer nivell, dotada d’unes qualitats narratives impressionants, potser cal demanar-nos com és possible que no ens hagi arribat en català fins fa relativament poc. Cal remuntar-nos al 2010 de la mà de la traductora Dolors Udina, la mateixa que ara ha fet possible la introducció d’aquest volum a la nostra llengua. Aquí és quan vertaderament hom s’adona de la importància que tenen els traductors per a qualsevol cultura, si més no a l’hora de donar a conèixer veus indispensables que escriuen en altres llengües. Antiguitats comença amb la història d’un personatge que se situa a mitjan segle passat amb l’objectiu de fer inventari, entre els murs de la Temple Academy for Boys, d’una institució en hores mortes que pretén mantenir viva la memòria per mitjà d’alguns antics estudiants. A continuació, per boca del fill, coneixem les peripècies existencials de la nissaga dels Alkana, una família marcada per un pare que lluita per ser considerat un gran poeta. Una jove viu les anades i vingudes del pare, que es dedica al comerç per via marítima, talment una odissea personal que ha d’acabar amb l’esfondrament de la família, al següent relat. Les dues darreres històries també desprenen un intens magnetisme: una jove artista es veu involucrada en la vida d’un pintor consagrat que guarda un secret; de joves, en George i tres companyes acorden quedar una vegada a l’any al mateix lloc. Cynthia Ozick fa gala d’un talent narratiu que atrapa el lector i l’endinsa en unes històries fascinants. Amb una prosa molt treballada, força descriptiva tant de les situacions com dels personatges, Ozick sap mesurar el virtuosisme literari de forma que quedam literalment atrapats dins els seus contes. Cal llegir-la!
Avançament editorial: ‘Per qui em prenc’, de Lori Saint-Martin
El traductor Antoni Clapés ens parla d’aquesta obra breu i intensa de l’autora quebequesa, compromesa amb la llengua francesa i la literatura quebequesa i amb les lluites feministes
L’autora, Lori Saint-Martin (fotografia: Isabelle Clément).
Aquesta setmana entrant arribarà a les llibreries un nou títol de la col·lecció la Intrusa, de LaBreu Edicions: Per qui em prenc, de Lori Saint-Martin, traduït per Antoni Clapés. D’aquesta escriptora i traductora quebequesa, que es va morir l’any passat, diu Cristina Garcia Molina al pròleg: “Saint-Martin s’ha mostrat al món: com a professora a la universitat –és especialista en estudis feministes– i com a traductora. Ha traduït una multitud d’obres, algunes amb el seu company Paul Gagné. Tres noms, tres entre molts: Naomi Klein, Maya Angelou, Margaret Atwood. A ella devem la traducció al francès de Los palimpsestos, el prodigi antàrtic d’Aleksandra Lun. També ha escrit unes altres ficcions, a banda del text mestís que està a punt d’abordar avui, aquí, a Madrid, al cafè Barbieri. Per això tecleja: ‘Hi haurà fricció, per tant, ficció.’ Fregar un pensament amb l’altre, un pensament contra l’altre. Percussió de pedres, fer fum amb les paraules. Al final, fabular quan la visió no és prou nítida.”Després de dècades de negació dels seus orígens, i després del naixement dels seus fills i de la mort dels pares i la germana, Lori Saint-Martin està preparada per a escriure sobre ella mateixa. Reflexiona sobre el sentiment de vergonya, sobre la necessitat de fugida i sobre la construcció de la identitat personal a través de l’abandó i l’ocultació de l’entorn natural: la família, la llengua, el lloc de naixença. Indaga sobre les arrels d’aquest canvi de llengua com a força que forma la identitat intel·lectual, social i vital de l’autora. Una història de trencaments per a construir una individualitat no tan llunyana dels secrets amb què s’arribarà a reconciliar.
El traductor de l’obra, Antoni Clapés, ens parla d’aquesta obra breu i intensa de l’autora quebequesa i del procés de traducció:
“A propòsit de Per qui em prenc Quan LaBreu em va proposar de traduir ‘un llibre en prosa d’una autora quebequesa’ vaig dir que sí tot d’una. Donava per descomptat que si ells havien decidit incloure aquest llibre a la Intrusa, ja no em calia saber gaires coses més. (I quan vaig llegir el PDF, vaig adonar-me que les expectatives que havia dipositat en el llibre s’havien complert del tot.)
El nom de Lori Saint-Martin (Kitchener, Canadà, 1959 – París, 2022) no m’era desconegut; però com que m’he dedicat més aviat a traduir poetes quebequeses, d’ella no en coneixia gran cosa. I vaig cercar ajut entre les meves amistats, que em van informar sobre la personalitat de la Lori, destacant especialment el seu compromís amb la llengua francesa i la literatura quebequesa, i amb les lluites feministes.
Per qui em prenc és un récit autobiogràfic en què l’autora explica què la va empènyer a canviar de vida i de llengua materna. De passar de viure en el marc d’una família de classe obrera d’una provinciana ciutat angloparlant de l’estat d’Ontario a viure amb llibertat a la francòfona ciutat del Quebec, la capital de la província francòfona del mateix nom.
En un moment donat Lori escriu que va prendre la decisió perquè ‘la meva mare no em pogués llegir’; més enllà explica que ho va fer perquè a casa seva, a la ciutat de Kitchener, s’ofegava, no podia respirar.
La llengua i la cultura franceses (i París, com a far predominant) seduïen d’una manera tan exagerada aquella adolescent que vivia un conflicte generacional permanent amb la mare, que li semblà que l’única manera de salvar-se era fugir, canviar de tot, canviar-ho tot.
Convertida en una destacada professora universitària, traductora en tres llengües, guanyadora unes quantes vegades de premis i honors literaris, instal·lada amb el marit i dos fills al cor de Mont-real, semblaria que totes li van pondre, a Lori Saint-Martin, que no parava de viatjar. L’èxit social –potser també el personal– la perseguien, i la seva literatura té un lloc destacat en la bibliografia del Quebec.
La traducció de llibre no ha estat pas senzilla. Va caldre anar amb compte amb algunes dificultats lexicals pròpies del francès quebequès; sovint també hi ha un ús poc clar dels temps verbals. Igual com els moments en què la Lori escriptora es converteix, dins un mateix paràgraf, en la Lori protagonista. De tota manera, aquestes particularitats sempre acaben per ser ben compreses pel lector.
Especialment en els diàlegs amb la mare, el llibre està ple de frases breus (i molt simples, ben entenedores) en anglès. Vam decidir, amb els editors, de deixar-les tal qual per no crear confusions o haver de fer notes de peu de pàgina. La solució va ser posar-les en anglès i en itàliques. De manera que els diàlegs resulten molt fluids i molt versemblants.
Per qui em prenc és un homenatge a les llengües (Lori dominava a la perfecció el francès, l’anglès i l’espanyol) i a com les llengües ens fan i ens perfan com a persones, com van creant el món, el propi món.
I com s’ha dit, el llibre és l’extraordinària aventura d’una dona que va gosar de travessar el mirall per veure què hi havia a l’altra banda.
Les qüestions relatives a aquesta mena d’autoexili que la Lori aborda al llarg del llibre: canvi d’identitat, de llengua, de país, d’amics, de feina, etc., ha de suscitar un gran interès entre els lectors catalans, que poden veure reflectits, en alguns moments i circumstàncies, alguns aspectes de la seva pròpia condició.”
Antoni Clapés
Maria Isern Ordeig (Vic, 1994) és graduada en Estudis Literaris i màster en Construcció i Representació d’Identitats Culturals per la Universitat de Barcelona. Actualment fa la tesi entre aquesta universitat i Paris 8 Vincennes-Saint Denis, i és docent a Télécom Paris. El 2017 publica Sostre de carn (Premi Francesc Garriga de poesia, LaBreu Edicions, AdiA, Cafè Central, Edicions del Buc), que parla sobre la fantasia de l’expansió infinita d’un cos i dels plaers i frustracions de l’experiment.
Rusc continua l’expansió i la trenca a estones. Abraça la interacció de moviments i paisatges, de trobades i distàncies entre els cossos d’un jo i un tu mutants. Casa fràgil i compacta, la seva arquitectura s’estira, elàstica, creixent per poliglòssia; també es condensa, viscosa, per la mel que circula travessant cada una de les seves bresques poroses. Erigeix ciutats-colònia i les enfonsa: també és una nova història de l’amor i altres monstres.
Chantal Poch (Mataró, 1993) és Doctora en Comunicació per la Universitat Pompeu Fabra amb la tesi Cineastes d’un món caigut: una interpretació de l’obra d’Andrei Tarkovski, Werner Herzog i Terrence Malick. Amb el seu primer poemari, L’ala fosca (Viena Edicions, 2020) guanya el Certamen de Poesia Salvador Iborra. Ha publicat en diverses antologies i revistes literàries i ha participat en recitals i festivals de poesia arreu del país. Fa vida a Berga.
Cremaven és un exercici de reducció poètica al voltant de la potència i la impotència d’un llenguatge que en algun moment va avivar les fogueres de la tribu. Entre la paraula sola, veu i grafia, i la paraula inflamada de l’amant, cos i significat, hi viu la paraula oberta del poeta, que prova d’il·luminar només un instant. Del delit i el poder d’aquesta ofrena escrita, en surten versos ressonants que destapen tot allò que esmorteeix la vida.
Un dels edificis més singulars de Santa Coloma és el punt de partida de l’última novel·la de David Gálvez, que va presentar-se ahir a La Trenca.
Presentació de la novel·la, ahir a la llibreria La Trenca.
La Torre (o Casa) dels Russos és un dels edificis més singulars del patrimoni arquitectònic del país. Situada a tocar de la roureda de la Margineda, la història d’aquesta petita mansió, projectada per l’arquitecte Cèsar Martinell i d’un estil a cavall entre el modernisme i el noucentisme, va ser el punt de partida de la darrera aventura literària de David Gálvez. El fruit d’aquesta recerca, la novel·la La Torre dels Russos, va presentar-se ahir al vespre a la llibreria La Trenca, a Andorra la Vella. Van acompanyar l’autor dos pesos pensants de la literatura andorrana: Iñaki Rubio, de qui Gálvez, per cert, ha traduït al castellà Morts, qui us ha mort?, i Albert Villaró.
La Torre dels Russos és el punt de partida, i des d’aquest punt de vista pot afirmar-se sense complexos que la novel·la és radicalment ultralocal. Però Gálvez recorda que a cada capítol el relat pren direccions inesperades, que fins i tot en alguns casos fan la volta al món.
Bona part d’aquestes giragonses s’inspiren en detalls biogràfics dels primers inquilins de la Torre dels Russos. Parlem dels impulsors de l’anomenat Enclau de Sant Jordi, un projecte utòpic (i, com tots, condemnat al fracàs) inspirat en les idees del reformador social nord-americà Henry George (1839-1897). L’experiment va tenir com a epicentre la Torre dels Russos entre el 1916, data de construcció de l’edifici, i la segona meitat dels anys vint.
L’intent d’aplicar el principi georgià que per assolir una societat més justa només cal aplicar un impost a la propietat de la terra no va reeixir enlloc. A Santa Coloma, però, va deixar un munt d’històries plenes de personatges pintorescos. “De cadascun”, va assegurar Gálvez al Diari, “se’n podrien escriure novel·les. Tenen biografies fascinants”.
Les figures més destacades són les dels pioners de l’Enclau de Sant Jordi, Fiske Warren (1862-1936) i Nikolai Popov, un rus blanc caigut en desgràcia arran de la revolució bolxevic del 1917. “Popov té una història extraordinària, i encara hi ha molts detalls de la seva que no sabem. Va ser un dels pioners de l’aviació a Rússia i de les expedicions per explorar l’Àrtic. És una mina, com la resta de personatges”, va apuntar l’escriptor.
David Gàlvez presenta la novel·la «La torre dels russos»
Un americà adinerat, un rus del qual poc se’n sap i un arquitecte, deixeble de Gaudí. Són els personatges que es troben relacionats amb una de les cases més misterioses d’Andorra, l’anomenada Torre dels Russos. En un intent de saber qui eren aquelles persones i que feien a Andorra enmig de la Primera Guerra Mundial. David Gálvez li vol donar un sentit novel·lat a la història que es presenta aquesta tarda de dijous a La Trenca.
Un americà amb una vida de luxe,WarrenFizke, que tria Andorra per implantar el georgisme. Un rus, NicolaiPopoff, i la seva dona, que regentaran l’enclavament que s’ha d’explotar segons aquest sistema i un arquitecte català molt jove que farà la casa, el deixeble de Gaudí Cèsar Martinell.
Tots tenen en comú la Torre dels Russos, una font d’inspiració que ha portat l’escriptor David Gàlvez a obrir capítols de la seva vida i a imaginar-ne una part. Així, el que ha fet també és recollir xafarderies del poble i recrear l’ambient per convertir-lo en el que ja semblava un relat de ficció. «M’imagino que podia fer aquest senyor nord-americà per aquí, a especular amb llegendes urbanes, les biografies dels personatges i dels entorns familiars perquè aquest FiskeWarren tenia quatre germans que tenien una vida apassionant», afirma l’autor.
Gálvez ha investigat sobre la nissaga Warren i hi ha trobat nombroses referències, com la propietat de la controvertida copa de l’imperi romà que porta el seu nom i té l’oportunitat d’encreuar informació sobre el més desconegut de tots, NikolaiPopoff. Gálvez explica com va iniciar la investigació. «Un historiador noruec va descobrir un paquet amb unes cartes que relacionaven Popoff amb Andorra es va posar a mirar qui era aquest personatge i es va posar en contacte amb mi perquè el forat que hi ha del que va fer aquest senyor aquí a Andorra és enorme».
Un article a la revista Portella va ser l’embrió del que ja és a les llibreries. Qui sap si algun dia la Torre dels Russos tindrà la seva seqüela.
ressenya d’ANTIGUITATS de #CynthiaOzick feta per Pere Joan Martorell a Cos de Lletra d’Ultima Hora Mallorca:
«Ozick fa gala d’una talent narratiu que atrapa el lector i l’endinsa en unes històries fascinants. Amb una prosa molt treballada, força descriptica tant de les situacions com dels personatges. Ozick sap mesurar el virtuosisme literari de forma que quedam literalment atrapats dins els seus contes. Cal llegir-la!»
Dissabte 11 de març ,a les 19.30 h, Xefla poètica amb Silvie Rothkovic, Chantal Poch i Pau Gener Galin a l’Ermita de Sant Amanç a Sant Feliu de Guíxols
“Encarnacions és un univers de veus intempestives que fugen de la vida correcta fent marrada per tota casta de músiques i silencis. El lector s’hi amara de contarelles que fan molta de companyia en aquests temps febrils i incerts de la gran crisi planetària”.
Així se’ns presenta Encarnacions, de Biel Mesquida, a la contracoberta del llibre. Sincerament, he hagut de recórrer a traslladar-ho textualment perquè em veia del tot incapaç de fer-ho amb les meves paraules. No sé definir el que he llegit. No em passa gaire sovint. Només quan la lectura se’n surt del que és classificable.
He gaudit molt, moltíssim, tot llegint Encarnacions. M’he deixat emportar, feliç, per aquesta torrentada, però també és cert que he hagut de reposar de tant en tant d’aquesta allau d’històries, somnis, evocacions, pensaments…
Fa més de quaranta anys que vaig llegir Puta marès, la primera novel·la de Biel Mesquida que va arribar a les meves mans. I ja llavors vaig tenir la mateixa sensació. Qualque cosa es trencava, qualque cosa diferent sorgia de les pàgines… Només podies acceptar ser atrapat si volies xalar de valent. Per a mi, això és el més important.
Tanmateix, us hauré de parlar de l’estructura de l’obra. Un centenar de narracions encapçalades, cada una d’elles, per una breu reflexió adreçada a un misteriós Dàior. Una espècie de preàmbuls sobre l’ofici d’escriure que, de qualque estranya manera, provoquen que qüestionem allò que es dona per sabut i acceptable.
Som ben conscient que no tinc els coneixements, ni la saviesa, necessaris per fer una lectura en profunditat d’aquesta obra, que per molt que faci em quedaré a la perifèria. Així i tot, el que sí que puc fer és intentar traslladar-vos tot el plaer que la lectura d’aquest llibre m’ha produït.
Una munió de personatges de tota mena que viuen situacions impossibles o sense límit, relats farcits de màscares i paranys, de tribulacions i moments d’èxtasi. I per sobre de tot, les reflexions, gairebé íntimes, que emplenen l’obra i que, sovint, esdevenen una mena de consells literaris.
“De vegades convé fer com si tu mateix fossis un estrany. La intel·ligència, la curiositat, la bellesa i l’amor estan amenaçades de desaparició. Que el teu somriure sigui el teu paraigua. El narrador escriu frases així per embragar.”
“Desconnexió: el narrador s’explica. No cal tenir por d’allò que sembla estrany o irrellevant en la contarella. Tot quant hi surt és gruix del relt, encara que els elements siguin explicats amb descripcions abruptes, llistes inconnexes, voltes i revolts d’accions que sembla que no duen enlloc. No oblideu allò de sempre: l’important és el camí.”
Encarnacions no et deixa indiferent. A vegades et fascina, d’altres t’aclapara, en tot moment t’arrossega. Tot llegint-ho t’immergeixes en històries d’amor, en relacions fatídiques, en seduccions quasi màgiques… És pertorbador i és euforitzant, ens enfonsa en la misèria i ens encimbella a l’Olimp dels herois, ens fa sentir el terratrèmol i l’amansiment, “… ens deixa endevinar l’inaccessible, el sentit fugitiu, i ens exposa a la fragilitat i a l’estranyesa del que és humà, de la carn sensible.”
Una veritable simfonia barroca i alhora un minuciós mosaic de tessel·les preciosistes. Un llibre que, sense saber on, et porta molt més enllà.
Com vàrem comentar amb una llibretera del Poble Nou, llegir Biel Mesquida és estar disposat a emborratxar-te de paraules. Brindem!
La Torre dels Russos és un casalot ubicat al solà de Santa Coloma, en un paratge bucòlic de rouredes i prats a mig camí de La Margineda. La casa es diu així perquè va ser encomanada el 1916 a l’arquitecte Cèsar Martinell pel rus Nicolas Popov, que s’hi va instal·lar amb la seva dona. El singular edifici era a tocar de l’enclavament Sant Jordi, un experiment utòpic de tall georgista impulsat pel magnat nord-americà Fiske Warren. La Torre dels Russos és també l’últim llibre de David Gálvez, publicat a LaBreu Edicions, i que al meu entendre connecta directament amb Cartes mortes (Males Herbes, 2014), la seva primera novel·la, una obra que va sorprendre tothom i va desconcertar qui no va saber llegir els jocs literaris, algun dels quals portat a l’extrem. La Torre dels Russos segueix la mateixa aproximació lúdica a la literatura, però aquest cop Gálvez ho posa una mica més fàcil al lector: capítols curts i sèries temàtiques fàcilment identificables estructuren el llibre. Això sí, alguns fils argumentals semblen gratuïts o molt allunyats del tema central i és fàcil sentir la temptació de saltar-se alguns d’aquests capítols, però sembla calculat perquè justament quan alguna sèrie esdevé desconcertant, Gálvez hi introdueix un gir nou i t’adones que l’autor t’estava enredant. Un autor, per cert, que acaba convertit en personatge d’un llibre que també es comenta a si mateix, des de dins. Aquest és un altre joc clàssic, però Gálvez el juga amb talent i domini dels recursos narratius, de manera que, amb naturalitat i sense necessitat d’explicitar-lo, ens suggereix un dels temes del llibre que és la construcció, no ja de la casa, sinó de la mateixa obra literària. He dit la construcció, però potser seria més exacte parlar de la desconstrucció del llibre. El que ha fet Gálvez és una no novel·la, com si hagués desmuntat el relat i ens presentés aïlladament els materials que el formen ⎯anècdotes, espais, descripcions, paraules o personatges (alguns de reals, altres d’inventats i alguns personatges en clau que cal endevinar qui són)⎯ de manera que ha de ser el lector qui vagi combinant peces per muntar el trencaclosques. La Torre dels Russos demana un lector arquitecte, un lector actiu disposat a jugar i a deixar-se enredar. Ja a les llibreries.
Divendres 3, a les 19.30 h, trobada amb Teresa Pascual TOT PASSA BAIX recital presentat per Mélani Revert amb la participació del Grup l’Altet de l’Aire a l’Auditori Municipal d’Agullent(Carrer Major, 4 Agullent, València)
Títol_ Per qui em prenc Autora_ Lori Saint-Martin Pròleg_ Cristina Garcia Molina Traductor_ Antoni Clapès Col·lecció_ Intrusa, 34 Pàgs_ 161 Preu_ 18 € ISBN_ 978-84-126659-1-8
La Lori, asseguda davant els miralls del cafè Barbieri de Madrid, comença a teixir i desteixir el fil d’una història, la seva i la del seus pares, la de la seva ciutat, la de la seva família, la de la seva classe social, la del seu cognom, la de la seva llengua, la història que es va a negar a viure i de la qual va renegar per tornar a néixer en un altre lloc escollint la cultura francesa per plantar cara al seu destí.
Després de dècades de negació dels seus orígens, i després del naixement dels seus fills i de la mort dels pares i la germana, la Lori està preparada per escriure sobre ella mateixa. Reflexiona sobre el sentiment de vergonya, sobre la necessitat de fugida i sobre la construcció de la identitat personal
a través de l’abandó i la ocultació de l’entorn natural: la família, la llengua, el lloc de naixença. Indaga sobre les arrels d’aquest canvi de llengua com a força que forma la identitat intel·lectual, social i vital de l’autora.
Una història de trencaments per construir una individualitat no tant llunyana dels secrets amb els quals s’arribarà a reconciliar.
Per qui em prenc és un text que parla de la família i de la llengua materna.
Trenca qualsevol visió plaent del bilingüisme, i situa en el llenguatge les tensions ètiques que travessen tota persona. Una història que ens situa en el camí d’una cerca identitària que porta l’autora a sobrepassar les fronteres i les limitacions imposades pels condicionaments socials i personals a través de l’elecció del francès com a llengua d’expressió i d’afecció.
Lori Saint-Martin, nascuda el 1959 a Kitchener, Ontario, va ser professora d’estudis literaris a la Universitat de Quebec a Montreal. Especialista en feminisme i literatura (sobretot quebequesa, però també francesa, nordamericana i anglocanadenca). Va coordinar l’Institut de Recerca i Estudis Feministes de la UQAM4 i va ser admesa a l’Académie des lettres du Québec poc abans de la seva mort l’octubre del 2022.
Va traduir més de cent obres de l’anglès al francès d’autors com Margaret Atwood, Carol Shields, Mordecai Richler, Naomi Klein, Maya Angelou, Alistair McLeod, Neil Bissondath y Lori Lansens.
De família de parla anglesa, de molt joveneta va desenvolupar una passió per la llengua francesa. Va fer els seus estudis de literatura encara a Ontario, el doctorat a la ciutat de Quebec, a la Universitat Laval i, després d’un temps a Toronto, el 1991 es va establir definitivament a Montreal.
Allà es va dedicar a l’ensenyament universitari, la investigació i la traducció, per la qual va rebre diversos premis. A més de Per qui em prenc, va escriure la novel·la Les portes closes i els reculls de contes: Mon père, La nuit i Mathématiques intimes: microrécits.
Dissabte 4, a les 20 h, dins el cicle «Vuitena setmana de poesia a les cases en homenatge a francesc garriga» recital presentació del VIIè Premi Francesc Garriga
SOM AQUÍ de Jèssica Ferrer Escandell
a la Federació Obrera (c/Jacint Verdaguer, 48 Molins de Rei).
Divendres 3, a les 19 h, conversa al voltant dels llibres ANTIGUITATS de Cynthia Ozick HOTEL INSOMNI de Charles Simic amb Dolors Udina, Marta Pera, Xènia Dyakonova, Pau Sanchis i Benat Reher a la Llibreria Fan Set (Carrer de Sant Ferran, 12 València).
presentació del poemari guanyador del VII Premi Francesc Garriga SOM AQUÍ de Jèssica Ferrer Escandell amb l’autora i Marina Ribas a la Llibreria Sa Cultural (23.02.23)
Torna David Gálvez amb la tercera novel·la, ‘La Torre dels russos’, avui mateix a les llibreries. La presentàra el 2 de març a la Trenca.
Vostès potser no havien sentit a parlar mai de la maschalagnia. Nosaltres tampoc. Però això és perquè dit així, qualsevol es despista. ¿I si els parlem d’aquella mena de fetitxisme que focalitza quasi exclusivament l’interès sexual en les aixelles de l’estimada? La cosa canvia i potser ja no els sembla una pràctica tan marciana. En fi, cadascú se sap les seves i el bo del cas és que nosaltres sabem ara les de Fiske Warren (1862-1936), el pare espiritual de l’Enclau de Sant Jordi. I les sabem gràcies a David Gálvez: avui arriba per fi a les llibreries La Torre dels russos, la seva tercera incursió en la ficció de llarg recorregut i demà la presenta a la llibreria Documenta de Barcelona (a La Trenca haurem d’esperar fins al 2 de març).
Però tornem a la maschalagnia, aquesta pintoresca pulsió. És possible que recordin l’anècdota que explicava Pere Canturri, que li havia sentit explicar a l’arquitecte Cèsar Martinell: si la torre dels russos es diu així és perquè els seus inquilins més assidus, com a mínim als primers anys de l’experiment utòpic en què va consistir la colònia georgista de Santa Coloma, posem que entre el 1916, quan es constitueix l’Enclau, fins a la primera meitat dels anys 20, van ser Nikolai Popov i la seva esposa. Doncs bé, segons Martinell, la Popova era lletja com un pecat. Tant, que els nois de la Seu, rústics com eren, li llençaven pedres quan baixava al mercat. Qui sap. En paral·lel, una de les moltes llegendes que circula al voltant de la Torre dels russos és que el bon Fiske es va acabar fugant amb la Popova. I Gálvez aprofita aquest burdo rumor per donar ales a un afer d’alta volada sexual del qual, com ja han vist, ens hem quedat amb la dèria que sentia per unes aixelles que feien aroma de napalm, diu. Maschalagnia. Sempre s’aprèn alguna cosa.
En realitat, la Popova no era russa, sinó nord-americana, es deia Ellen i de lletja, res de res, segons l’historiador danès que està investigant la portentosa vida de Popov i que és també un dels secundaris amb línia –moltes, de fet– que ensenya la poteta per la novel·la. I el més curiós és que Popov amenaça de robar-li a Fiske el plànol cada vegada que treu el nas. Pensin que estem parlant d’un pioner de l’aviació que va exercir també com a explorador àrtic i com a corresponsal de guerra. I a qui la Revolució del 1917 va deixar amb una mà al davant i l’altra al darrere. Com el nostre altre rus honorífic, el gran Borís Skossyrref, d’altra banda.
Adverteix Gálvez, i és rigorosament cert, que molts dels personatges que pul·lulen per La Torre dels russos tenen una novel·la al darrere. La de Fiske, campió de tennis dels EUA el 1893, que va donar cinc vegades, cinc, la volta al món, i en qui Gálvez veu trets del gran Gatsby, l’ha escrit ell, i Popov la reclamava a crits. Però els altres Warren de la saga no es queden enrere: mirin Edward, un dels germans d’aquesta aristocràtica família bostoniana que s’havia enriquit fabricant. Format a Oxford, dandy, homosexual i col·leccionista d’art, el 1911 va adquirir a un antiquari de Jerusalem l’anomenada Copa Warren, una relíquia suposadament romana amb dues escenes homoeròtiques avui conservada al British Museum que ha generat una considerable literatura científica. Edward, Ned per als amics, i la Copa Warren tenen fugaces però sucoses aparicions al llarg de la trama, com també –i naturalment– la bella (i banyuda) Gretchen, l’esposa de Fiske, que va posar per a John Singer Sargeant, el gran retratista nord-americà del tombant de segle.
També hi ha els cameos, probablement el millor de tot, i això és molt dir en una obra que és com una nina russa, que a cada capítol obre una o unes quantes vies fins aleshores inesperades. Hi ha per exemple el (fals) rus Sodov, en qui fàcilment reconeixeran el nostre últim home del Renaixement. La Torre dels russos, en fi, és com diu el mateix autor una col·lecció de peces, de fragments, de sèries que posats un darrere l’altre van adquirint sentit. Hi ha les dèries clàssiques de Gálvez, començant per les etimologies i els excursos més o menys pertinents. Però no és, adverteix ell mateix, una novel·la. De fet, podria ser una molt particular forma de quest, amb Fiske en el lloc del baró Corvo: “En realitat, no crec que hagi escrit cap novel·la. Si t’hi fixes bé, tot el material que tinc és molt fragmentari, hi ha línies, sí, hi ha personatges i hi ha indicis de trames, però no soc un constructor de novel·les. Soc un escriptor de distància curta. Relats com a molt. El que s’allarga massa m’acaba avorrint”.
No li esmenarem la plana. El que sí que hem de dir és que amb La torre dels russos torna el gran Gálvez de Cartes mortes, amb què està estretament emparentada, i en certa manera el de Res no és real, amb què d’altra banda no té absolutament cap afinitat, ni temàtica ni estilística.
Tot i que la Institució Alfons el Magnànim va publicar la poesia reunida de Teresa Pascual, El temps en ordre, la seva obra continua creixent en quantitat i qualitat, ho fa ara a través d’un nou volum, concís i preciós, titulat Tot passa baix a LaBreu Edicions.
A través de les pàgines de l’assaig El mite de l’etern retorn, Mircea Eliade explica com els pobles arcaics creien, a través d’un arquetípic inconscient col·lectiu, en un temps circular que anava tornant implacablement al llarg de les eres. Bona part d’aquesta repetició s’originava a partir de centres geogràfics de caràcter mític i simbòlic, on normalment es trobaven les conegudes muntanyes sagrades. Des d’aquests nuclis s’originaven cercles concèntrics de poder, de rituals o de creences. Precisament, alguns cristians primitius tenien el convenciment que al turó Gòlgota als afores de Jerusalem, espai on Jesucrist fou crucificat, era un centre espiritual, ja que allà estava enterrat Adam. Va ser així com la sang del salvador va travessar la terra per anar a raure damunt del crani del primer home, que així obtingué el perdó pel pecat original.
En aquestes consideracions antropològiques, llegendàries i filosòfiques he reflexionat llegint el darrer poemari de Teresa Pascual (El Grau de Gandia, 1952), Tot passa baix, publicat per LaBreu Edicions. Perquè desafia la concepció prototípica del centre com a àmbit de certitud (“en el centre on l’incert / ha completat l’espai”) i perquè és una investigació de “la fissura invisible de les coses” i, alhora, de “la magnitud oculta de les coses”: de la força secreta de coses tan petites, i compartides, com un vers. No són els únics contrastos que persegueix l’autora, que fa xocar paraules, conceptes o les parts contràries de l’element dintre del mateix element. Útils són les cites inicials que la poeta tria per emmarcar el pòrtic d’entrada a les pàgines: Deleuze va a la recerca del plec dintre del plec, Tsvetàieva proposa la poesia com a forma de transfiguració (segurament en termes de psicologia i alquímia com ho predicava Carl Gustav Jung: el mot i la consciència talment matèries per arribar a una transformació interior) i Esquirol esmentant la frontissa a través de la qual pensament i ferida penetren la vida i li donen un sentit. Finalment, Pascual elimina la diferència per arribar a la veritat trobant una idèntica arrel sincrètica: “S’han ajuntat les aigües, / i els intervals del dia / i els de l’obscuritat / ara són els mateixos.”
En un món mancat de certeses, encara es poden trobar unions d’esperit. La poesia en mans de Teresa Pascual és una investigació sobre l’ésser humà no sempre sistematitzada sota un prisma racional. Si bé la seva formació filosòfica fa que el text esdevingui un espai de pensament, al final també deixa lloc per a la inspiració, l’inconegut o “la pregària”, com constata el poema “Ací”, que parla de l’harmonia no sempre fàcil d’assumir en qualsevol trajectòria. En aquest sentit de sentits, la majoria de poemes de Tot passa baix presenten idees complexes que són amplificades als poemes posteriors: hi ha distints fils conductors que lliguen les composicions com si fossin un assaig en vers i en marxa. Per exemple, el poema “Forn” acaba parlant del “pes, el pes”, que enceta el poema a continuació, “Efectes”.
Tot passa baix de Teresa Pascual és un intens, bell i mitopoètic volum de versos molt ben interconnectats que apunta els instruments condicionadors que intenten donar comprensió o un cert sotmetiment a la realitat de la vida (línies, amarres, certeses, punts de sutura, formes de confiança…) i reclama un retorn a la llibertat del poema com a fonament que s’allunya dels centres de control. Perquè és en l’escletxa, en la fissura, en l’enllà on s’uneixen totes les línies o en l’atmosfera subterrània on s’arriba al marge que fuig de les consignes imposades, territori on bastir noves cases comunals amb arbres de morera, plecs de memòria i cucs de seda: sangs de salvació escolant-se fins a assolir els cranis dels condemnats per redimir-nos globalment.
Fem servir cookies al nostre lloc web per oferir-vos l'experiència més rellevant recordant les vostres preferències i visites repetides. En fer clic a "Accepta-ho tot", consentiu l'ús de TOTES les cookies. Tanmateix, podeu visitar la "Configuració de cookies" per proporcionar un consentiment controlat.
This website uses cookies to improve your experience while you navigate through the website. Out of these, the cookies that are categorized as necessary are stored on your browser as they are essential for the working of basic functionalities of the website. We also use third-party cookies that help us analyze and understand how you use this website. These cookies will be stored in your browser only with your consent. You also have the option to opt-out of these cookies. But opting out of some of these cookies may affect your browsing experience.
Necessary cookies are absolutely essential for the website to function properly. This category only includes cookies that ensures basic functionalities and security features of the website. These cookies do not store any personal information.
Any cookies that may not be particularly necessary for the website to function and is used specifically to collect user personal data via analytics, ads, other embedded contents are termed as non-necessary cookies. It is mandatory to procure user consent prior to running these cookies on your website.
Els Irredempts és un llibre estructurat en tres històries de vides irredemptes que s’enfronten a la precarietat, la pèrdua i la incomunicació. La primera és la història d’una escola condemnada nodrida per immigrants que viuen al marge de la societat. La segona història és la de dos germans bessons que perden els pares. La tercera història és la d’un amor que no pot ser.
/cloudfront-eu-central-1.images.arcpublishing.com/prisa/N6KEA5XDABEIZFSLXKYVMNVYIE.JPG)
