“Fins i tot el vol d’una mosca ja és matèria poètica”, gesticulava ahir Màrius Sampere, el flamant guanyador del premi Lletra d’Or 2016. Per a aquest poeta de llarg recorregut i broma fàcil (“no entenc com no l’havia guanyat abans, aquest premi”, va somriure sorneguer) ser poeta és percebre el món amb unes ulleres especials: “Qualsevol estímul es tradueix en una vibració interior que has de traduir a través de la sensibilitat.” En el cas del poemari guardonat, L’esfera insomne, (LaBreu), neix de l’intent de desxifrar el caos: “Arrenca d’un caos inherent, però la poesia intenta expressar-se a través seu.” Quan es posa davant de la seva màquina d’escriure (una Brother) no formula cap propòsit, es deixa endur per les idees: “Per a mi és un caos, però per a altres pot ser poesia.”

“Rere l’aparença de senyor vellet hi ha una energia increïble.” L’editora i poetessa Mireia Vidal-Conte assegura que Sampere “és una taronja que no para d’estar plena”, per això es frega les mans davant dels poemaris que vindran. A més, està previst que L’esfera insomne es tradueixi a l’anglès convertint-se així en el primer títol del poeta en aquesta llengua.

Nascut a Barcelona el 1928, Màrius Sampere ha publicat una vintena de poemaris, amb títols com ara L’home i el límit (1968), La cançó de la metamorfosi (1995), Les imminències (Premi Nacional de Cultura, 2002) i Ningú més i l’ombra (Premi de la Crítica Catalana en Poesia, 2015). Amb L’esfera insomne ja va merèixer el premi Cavall Verd de poesia.

I ara què? Li van llançar ahir durant el dinar de lliurament de la fi. “Ara estic menjant poma!”, va respondre, cullera en mà, davant d’un pastís Tatin.