L’abans és Els nois de neó (Roure Edicions), presentat per l’autor com “400 versos d’una nit boja qualsevol protagonitzada per aquests nois de neó, que estan inspirats en The Neon Boys, el grup que van formar Tom Verlaine i Richard Hell abans de Television”, fonamental grup novaiorquès del qual el poeta rememora, encara enlluernat, el seu concert al festival Primavera Sound. El llibre, dedicat “a un col·lega amb el qual sortim”, es presenta a la nota final com “una obreta exprés, tant pel que fa a la celeritat a l’hora d’escriure-la com pel fet d’estar escrita a mida de”. Tal com escriu Guim Valls a l’epíleg Obra vista, Els nois de neó comença amb “una piràmide sil·làbica construïda a partir de títols de llibres” –des deCalç de Casasses a Catedral de Carver–, i entra tot seguit en matèria: “El sol es pongué i prenguérem per la força la nit fortificada il·luminada pel desig…” I així comença el periple per una nit en què “no hi ha nèctar que no tastem”. “La nit no ens confongué perquè nosaltres ja estàvem confosos d’entrada”, obre un altre d’aquests poemes que, segons Valls, tenen en comú la set, “una set incendiada impossible de sadollar que ens fustiga per veure si n’hi ha, si segueix havent-n’hi, d’esperit”.
El següent llibre és Cazalla (Emboscall), una raresa en la trajectòria de Camacho Grau perquè, per raons molt personals, és i serà la seva “opera prima i única en castellà”. Dedicat “a mi padre, a mi hijo”,Cazalla entra ja en matèria i és un llibre marcat definitivament per la paternitat, que comença amb una Advertencia: “El amor contiene benzedrina pura, espinas de hidrógeno, cianuro en cápsulas y deforma el hígado a base de vacíos, el amor puede matar y mata.” Com escriu Lluís Freixas a l’epíleg, “d’aquest llibre fa mal sobretot que ressoni tant a veritat”.
Per acabar, Orfeus de tercera (LaBreu Edicions) és “un dietari en vers sobre les conseqüències de ser pare”, datat entre el desembre del 2007 i l’octubre del 2008, tot i que al final es puntualitza que “l’ordre cronològic dels poemes és fortuït i les minúscules i la manca de signes de puntuació és premeditat”.
Aquests tres poemaris, indomables com l’autor, són només l’iceberg més recent d’una obra que no ha parat de créixer des de l’any 2000 i de la qual també han emergit Vindrà la llum (2001),Antic silenci (2004), L’hort de marbre (2006), Bromur (2009) i La lobotomia de Proust (2014).