“Entre Ouse i Com elles” Miquel de Palol al Cultura d’ElPunAvui (19.02.17)

Entre Ouse i Com elles

Deia Borges que llegir és més important que escriure, que escriure no n’és més que una part menor. Desconec si tal principi s’addiu al projecte literari de Mireia Vidal-Conte, però diria que no se li fa estrany a la vista de la recent confluència del seu últim llibre de poemes, Ouse (LaBreu, 2016) i l’Antologia al seu càrrec de poetes occidentals del segle XX, tal com precisa el subtítol, Com elles (Lleonard Muntaner, 2017). En aquest últim llibre, MV-C culmina amb èxit una sofisticada operació literària: d’una banda ofereix una ampli viatge per la millor i no sempre més coneguda poesia del segle passat, un autèntic breviari de sensibilitats de referència d’extraordinàries peces d’entre les quals costa distingir-ne autories perquè sap greu deixar-ne fora: Felícia Fuster, Ingeborg Bachmann, Anne Sexton, Sylvia Plath, Anne Carson, Olvido García Valdés, Chantal Maillard, Maria Mercè Marçal… De l’altra, presenta la seva paleta personal d’interessos, i en part també de registres, dins d’una aposta estilística desinhibidament militant, definida, potent i atractiva, operant entre la devastació derivada de l’encontre entre la sensibilitat i l’aspiració a entendre el món d’una banda, i de l’altra la manca de concessions formals, amb l’eclecticisme possibilista del moment actual al fons.
Com correspon a aquesta declaració de principis la poesia de MV-C? La poeta arriba al seu estil per elevació i despullament d’elements innecessaris, de les digressions i trivialitats habitualment esmunyides en les retòriques acumulatives. Practica les formes de la precarietat, que la situarien en la transcendència si no fos perquè senyoreja en el domini de la immanència. Precarietat no com a punt de partida simplista sinó resultat final d’un sever procés de depuració a la percaça de l’essència. Diu la poeta: aquesta vegada dius/ només tocar/ veus?/ té
En les grans revolucions hi sol haver una important restauració de conquestes perdudes. El moviment modern iniciat amb el romanticisme aspira a destranscentalitzar de l’art per recollir-lo en dimensions humanes que l’acostin al públic, a alliberar-lo del sublim absolut tendent a l’infinit, per acollir-lo a la finitud abastable i comprensible. Coneixem la dicotomia que distorsiona les apostes discursives d’ençà d’aleshores.
el pèndol/ acceptes que no/ el pèndol ara toca lluny/ de tu/ si la torna/ si el pes/ –no, ara no, l’aigua no!–/ ja no penja/ a favor teu. La sorprenent, afortunada consecució de MV-C en la seva poesia, emmarcada en el món referencial plasmat en l’esmentada antologia, consisteix en superar la bipolaritat romàntica per resoldre-la atenent amb terrible eficàcia l’alçada poètica i, alhora, la colpidora conjunció emocional amb el lector. Ouse i Com elles són dues peces que s’il•luminen l’una a l’altra, i adquireixen un sentit més ampli apreciades en conjunt, per erigir-se en fita important de la poesia del segle XXI. Deixo a la poeta l’última paraula: viatge o desconstrucció/ tornaràs més despullada/ més opaca o/ més

Miquel de Palol, Cultura ElPuntAvui (19.02.17)