Pedrals converteix la paraula en ambrosia (LaLlança, 04.09.18)
‘Els límits del Quim Porta’. Josep Pedrals. La Breu Edicions. 624 pàgines
El mes de febrer de l’any 2006, l’editorial Labreu va publicar El furgatori i més d’un lector va quedar garratibat. Per la forma, pel contingut, i per la qualitat extraordinària que hi prenien la lírica, la prosa poètica, el joc verbal i el disbarat en estat de gràcia. Josep Pedrals reconstruïa el dietari del Quim Porta (els Diaris de Bolló: les impressions i reculls costumaris del Quim Porta en aquell poble libidinós), i ho combinava amb retalls d’un projecte de novel·la, també del Quim Porta. De passada posava en pràctica, deia, les teories exposades en aquell llibre juganer que va ser Escola italiana (Edicions 62/Empúries, 2003), en què Pedrals s’amagava darrere la figura d’un compilador-traductor. Més d’un lector, dèiem, va quedar parat, perquè de llibres com El furgatori se n’escriuen ben pocs.
Sis febrers després, l’any 2012, Labreu publicava la segona part d’El furgatori (o dels Diaris de Bolló), i més d’un lector va quedar esmaperdut. Quim Porta es queixava a Pedrals d’aquella primera antologia, per potiner. De propina li demanava que l’ajudés en la reescriptura d’una novel·la i que li fes d’interlocutor en les seves disquisicions teòriques. El resultat és El romanço d’Anna Tirant, un llibre que combina dos itineraris que prenen la forma de la tragèdia grega. L’un és el viatge iniciàtic i metaliterari d’Anna Tirant (farcit de picaresca amb un to medievalitzant), i l’altre és una pul·lulació encomiable de Pedrals i Porta pels carrers de Barcelona. A mig camí entre el diàleg socràtic i el tremp situacionista, cada nom de cada carrer els serveix de ressort per a l’especulació i la pol·lució literària en trànsit. En aquest segon llibre, el domini cabalístic de la llengua que té Josep Pedrals assolia cims difícilment superables.
Ara Labreu publica la tercera part d’aquest totum revolutum pedralsià. Es titula Els límits del Quim Porta. Més d’un lector quedarà petrificat.
Han tornat a passar sis anys. Ara Labreu publica la tercera part d’aquest totum revolutum pedralsià. Es titula Els límits del Quim Porta. Més d’un lector quedarà petrificat. El llibre s’organitza al voltant de deu misteris i de la seva solució impossible. Quim porta ha desaparegut i Josep Pedrals emprèn una recerca triple: la del seu heterònim, la dels límits del llenguatge i la de l’essència de la Creació. Acompanyat de titelles estimables (com recorda l’Espriu o les faules de Gervais du Bus!), macerat en alcohol batejat (com recorda la vivacitat de la poesia valenciana i eròtico-festiva!), amb un domini total d’estructures i de registres (com recorda Déu), Pedrals i adlàters es veuen involucrats en tot un seguit d’enigmes i s’esmercen, mitjançant la conversa permanent, per resoldre’ls.
Aquest tercer llibre és una joia, tot i que jo, modestament, recomano llegir la trilogia per ordre. De menys a més, malgrat que el primer llibre ja assolia una volada impressionant, quan n’acabi el tercer, el lector quedarà liofilitzat. Els límits del Quim Porta és una bacanal del llenguatge, una orgia de retòrica. És la dissolució del diccionari, l’amor pel classicisme i per la terregada, el goig d’un autor que viu al màtrix del llenguatge, aliè al món físic.
Els límits del Quim Porta és una bacanal del llenguatge, una orgia de retòrica. És la dissolució del diccionari, l’amor pel classicisme i per la terregada, el goig d’un autor que viu al màtrix del llenguatge, aliè al món físic
Josep Pedrals va del pal que no ha escrit cap dels seus llibres. I no menteix. L’autor d’aquesta trilogia (i de la producció teatral, musical, recital, professoral, colossal, de Pedrals), és el qui el porta. O la, per ser precisos, la qui el porta. És la paraula. En tots tres llibres, però especialment en el tercer volum, la paraula dita, combinada, inserida al riu del poema o del diàleg, l mot és al principi i al final de tot. Cada misteri, cada problema demanen ser comentats, enraonats, declamats. I és així, i només així, que els angles morts del Cosmos surten a la llum. Dient-los. Parlant. Rimant. Llençant les paraules un cop i un altre al tauler de joc. Un joc, amigues i amics, que Pedrals a elevat a la categoria de miracle.
Adrià Pujol, La Llança (04.09.18)
