“Poesia i dissidència” Jaume Pont sobre NEU NEGRA de Marc Romera (ElSegre)

Poesia i dissidència

Una veu poètica situada al bell mig del territori on conflueixen poesia i pensament,
l’estètica i la filosofía

Vuit llibres de poemes —de De Genolls de fum, publicat a Llibres del Mall el 1988, al present Neu negra, passant per títols com La pau del cranc, L’aigua i l’encara recent La nosa (2014, premi Carles Riba)—, contemplen la trajectòria poètica del també editor i narrador Marc Romera (Barcelona, 1966), veu situada, com volien Maria Zambrano o José Àngel Valente, al bell mig del territori on conflueixen la poesia i el pensament, l’estètica i la filosofia.

A Neu negra no trobarà el lector cap vestigi èpic ni cap concessió narrativa: aquí tot es juga en nom d’una mena de contralírica o de dissidència que frega la mudesa —a cops en la línia de Paul Celan—, d’un lirisme, en suma, despullat i volgudament esquerp, incòmode per al lector mandrós. Del primer al darrer vers, ens sentim arrossegats per presències inquietants. Perquè la bellesa, per a Romera, brolla de les arrels més pregones de la culpa, del fracàs, de la solitud i el buit; i, sobretot, deu inevitable, brolla dels estigmes d’un dolor que només troba sortida en el rapte d’una paraula la nuesa expressiva de la qual va molt més enllà de les rèmores de la nostra realitat pastosa i quotidiana. Heus aquí, doncs, una poesia sense contemplacions. No cal dir que això suposa tot un repte per al lector. Ara, més que mai, no hi ha poesia sense lector. Perquè és la paraula, i només ella, la que llegeix i escriu el món, el transforma i fa que signifiqui.

Els poemes de Romera semblen ferides obertes, estigmes furgats per l’amor i la mort alhora. A Neu negra, tan sols estima qui fa seu el sentit de la pèrdua, qui palesa aquesta extrema contradicció. Eros i thánatos són, sense solució de continuïtat, una mateixa cosa en nom del desig i de la paraula feta poesia. Romera ho palesa a través de dos símbols, l’Arbre i el Far, representatius de la memòria del pare i la del mestre (el poeta Francesc Garriga, 1932-2015), als qui dedica de manera explícita el llibre. Si “sense Arbre l’aire és buit”, i “decapitat el Far” la llum s’allunya i “la casa és buida com un palau de nafres”, malgrat això només “de tanta mort”, de tanta foscor —reconeix el poeta a “Nucli”—, pot néixer el cant, la llum.
Des d’aquest tombant, la poesia de Romera s’omple d’una decidida voluntat crítica que s’eleva, alada —les accions verbals que impliquen aspiració, enlairament i vol són constants—, amb la finalitat d’esborrar definitivament “la pau sorda dels que repten” (“Fracàs”). Una voluntat crítica de doble encuny: social i moral d’una banda, i de l’altra decantada cap a la metapoesia. Perquè allò que Neu negra invoca no és altra cosa que la poesia en el seu estat més essencial, alliberada d’anècdota o de confessionalitat explícita. O dit en altres paraules: la poesia que només és “dança”, “foc”, “emoció” o, com llegim al poema “Compressió”, batec “cap endins / sense anotar, / com sense dir / ni referir”.
Al mateix caire del silenci, Neu negra aposta per la contradicció, pel dubte permanent, com a principi actiu de vida i poesia. Si el món no és el que aparenta ser, si el llenguatge que l’anomena esdevé insuficient, cal donar una forma expressiva adequada a aquesta mancança: el resultat és l’esclat d’una paraula dissident i una sintaxi fracturada, la veu, en definitiva, d’un poeta lliure, resistent al gregarisme, a la convenció verbal i l’autocomplaença. Com llegim al poema “Dissidència”: “la veu que es nega a la llum / és blanca, / sense il.lusions /… / Cal, sempre, preservar-la del sermó / que du la son als llavis, / que l’escampa / entre els ramats”.

Jaume Pont, El Segre (25.06.16)