POESIA LAICA de Jordi Vintró i Aleix Cort al Núvol (06.02.16)

LaBreu Edicions publica un nou llibre de Jordi Vintró, autor fonamental de la casa i del seu catàleg, dels que donen sentit al projecte editorial. En aquesta ocasió, ens trobem davant un altre dels seus sofisticats jocs d’enginy, però aquí en diàleg o correspondència: poesia epistolar a quatre mans amb l’escriptor Aleix Cort, el company de lletra de Vintró dins d’una aventura que no deixarà ningú indiferent pel que té de fresc i, fins i tot, de subversiu. Dijous dia 11 de febrer es llegirà públicament a la llibreria Nollegiu de Poblenou, al nou emplaçament a la ja mítica Juanita, a partir de les 19:30 hores i amb l’acompanyament d’un dels editors, Marc Romera.

Fa més d’una setmana que Carles Hac Mor ens va deixar i la seva despresència cada dia provoca més dolor, perquè ja no hi és, però perquè sembla que encara hi és menys que quan vivia. Fa mal també perquè, als primers dies de tan tràgic però inevitable esdeveniment, molts s’ompliren la boca tot recordant-los a ell i a les seves gestes. A més a més, el funeral fou una festa multitudinària, i moltíssima gent va penjar versos seus a manera d’homenatge. Les xarxes socials, per marge de poc però profund temps, semblava un temple dedicat a Hac Viu.

Una setmana després, però, com si res no hagués passat, i aquí quedem els vius, els que restem, per veure què passa, per anar tirant, i sobretot per callar una altra vegada. És injust. I, com tota injustícia, cal ser derrotada, devastada, deixada de costat: hem de combatre contra aquests silencis intolerables, silencis que envolten massa tot el que té a veure amb la poesia.

En un article publicat a La Vanguardia dia 1 de febrer, el filòsof i professor i savi Xavier Antich parlava d’Hac Mor i el connectava a algunes interessants propostes poètiques que estan passant desapercebudes. Parla de Paul Celan, també publicat a LaBreu, però almenys Arnau Pons, el traductor, compta amb l’aval del Premio Nacional del Gobierno Español al seu darrere, cosa que va fer que aparegués en diferents mitjans de comunicació, també per poc marge de temps. Però què passa quan ni tan sols queda aquesta possibilitat o aquest reconeixement públic? Doncs un no-res encara més violent, però també violentador. És el que ha tingut lloc, immerescudament, amb un altre volum de LaBreu que sembla que no existeix perquè ha estat absolutament ningunejat: tant per la premsa com pels mateixos poetes, que ni tan sols no prenen cura dels seus autors.

És lamentable, i és així, però Jordi Vintró està massa acostumat a ser una bèstia negra i ocultada pels invisibles poders fàctics. Bàsicament perquè és mal de classificar o d’etiquetar: la seva existència contradiu el discurs que els crítics han intentat bastir durant dècades. “On fotem en Vintró, una persona que ha fet ús de la seva plena llibertat per oferir una obra renovadora?” segur que s’han anat demanant durant anys.

Jo, em sincero, no entenc de cap de les maneres com això pugui ser així, no entenc com un creador tan original com ell, tan extraordinari i sorprenent, responsable d’obres magnes comInsuficiència mitral o La bassa de les oques, pot restar tan al marge de tan mala manera, immerescuda. I és que Vintró ha hagut de lluitar tota la seva vida per poder combatre aquest procés d’invisibilització, que encara dura. M’afegeixo a la seva lluita, al seu costat, i dic i declaro a tots els vents que vulguin escoltar que Jordi Vintró és un #SèniorPoètic, i que li hem de fer cas, no només com a justícia poètica, sinó també perquè s’ho mereix, i ho hem de fer ara que és viu, ara que el tenim entre nosaltres, amb tot l’atzar del món que això significa, i que l’hem de llegir i gaudir, sobretot perquè les seves obres proposen un alt risc estètic, són un desafiament, però també un goig irrefrenable: ens trobem davant manuals d’autèntica poesia inspirada. Algun dia, qui vulgui SER POETA, si això és possible, haurà de passar per l’Acadèmia Vintró dels seus llibres.

En aquest cas, doncs, un cas també superlatiu, Vintró s’alia amb Aleix Cort per tal de regalar-nos el resultat d’una curiosa relació epistolar mantinguda durant un any. A través d’aquesta corrua de rèpliques, que ofereix un debat obert interessantíssim, cada missiva anterior esdevé la proposta d’un vers fundacional: a partir d’aquest primer vers proposat es comença el nou poema en un misteriós i magnífic parany de trampes verbals, giravoltes metafòriques i tensions acumulades. Sempre amb una demostrada elegància, amb savoir faire i fair play, sí, però també amb intensitat fora mida.

I per què laica? Per això mateix que comentàvem, perquè un autor de peu pla i terra ferma, amb la seva carta-poema, proposa el primer vers del poema-carta que haurà de venir a continuació, i només aquesta premissa ja representa un canvi de paradigma. Valéry, un altre autor de la casa LaBreu traduït per Jordi Llovet, deia que “Els déus faciliten el primer vers; la resta, els fa el poeta”, o sigui, la poesia entesa com a inspiració, com a fet diví. I és aquí on Vintró i Cort rebaixen el to, escupen pletòricament amb carnassa devorada i ens diuen que no, que la poesia no pertany als déus sinó als éssers humans, que la poesia és important i poderosa, en efecte, però no perquè connecti amb divinitats esotèriques sinó perquè obeeixen a un esforç mental, moral, laboral, total. Els homes i les dones, doncs, no només són els destinataris naturals d’aquests versos sigil·losos, sinó que també són el mecanisme últim que els origina i que els justifica.

Poesia laica amb tot el que té aquesta concepció de tel·lúric i de magnànim alhora, d’humanitat desfermada, perquè ens trobem davant d’un convit generós a entendre la poesia des d’un prisma renovador. Poesia laica de Jordi Vintró i Aleix Cort és sorprenent i humanista, és divertit i intel·ligentíssim, una possibilitat de contemplar, de primera mà, una discussió poètica que desafia tots els gèneres i que ens situa davant d’un registre que obre noves vies de comunicació. Potser una oportunitat irrepetible que torna a demostrar que la poesia no hauria de ser ni per a putxinel·lis ni per a solitaris. Un triomf verbal de màxima magnitud.

Jaume C.Pons Alorda Núvol (06.02.16)