“Els poetes catalans del moment apareixen fotografiats a la Papasseit” Regió7 (22.01.18)

Les dades són descoratjadores. Aquesta setmana hem sabut que el 40% dels espanyols no llegeix llibres i que, en cas de fer-ho, el 80% dels llibres digitals que circulen són pirates. Si desglossem les dades i posem la lupa a la poesia, n’hi ha per tornar a empassar-se saliva. Les tirades estan atomitzades i les vendes són raquítiques. Malgrat això, hi ha una nova generació de poetes entusiastes que segueixen recitant i publicant malgrat els malgrats.

El seu punt de trobada a Barcelona és l'(H)original, un petit bar situat al costat del MACBA, al car-rer de Ferlandina, 39, on cada dimecres ofereixen algun recital o la presentació d’un poemari acompanyats d’una copa de vi. Informen de tot en un blog sense estil que convida poc a anar-hi: horinal.blogspot.com.

Ara fa tres anys que Marta Huertas i Dídac Rocher van decidir captar aquest moviment i van començar a fotografiar els seus protagonistes. Al final han reunit imatges d’una setantena d’autores i autors.

El resultat s’ha convertit en un llibre en color i carregat de textos, Generació (H)original (Labreu), que serveix d’antologia.

Les fotos també formen part d’una exposició que es podrà veure durant un mes i de manera gratuïta a la llibreria Papasseit de Manresa. La presentació de divendres va ser amb presència dels seus autors i el piscolabis de rigor.

Poemes per la mort d’un amic

En l’acte de divendres també hi van participar dos autors que tenen novetats editorials: Andreu Subirats i Eduard Escoffet.

Subirats (Tortosa, 1968) va començar sense presentar-se, disparant a peu dret el poema que parla del seu poble.

«Vinga, home, vinga! Que fer el pagès quan no toca / i voler ser urbanita en l’ambient local mestretita, / ja és ben bé allò que en diem donar la nota», recitava.

El seu últim poemari, Cendres a Estós (Labreu), l’ha escrit adolorit per la mort d’un bon amic. La primera part, Elegia de Vinaròs, és un text profund i reflexiu, seguint l’hexàmetre català.

«En lo meu desert no fa ni fred ni calor, no s’hi respira», deia. I va acabar amb uns versos que servirien d’epitafi: «Lo temps no cura / tampoc no passa eixe temps / natros passem».

També està carregat de tristesa el nou poemari d’Eduard Escoffet (el Poblet, 1979) titulat Menys i tot. La portada és monocolor i amb el dibuix d’un insecte, el que revela que és publicada per Labreu Edicions.

«No m’atreveixo ni a llegir-lo», va dir només començar. I va passar a recitar el seu recull anterior: El terra i el cel, que va per la segona edició. Versos fascinats per l’arquitectura i la sintaxi que llegia mentre ondulava les mans.