PUNYETERA FLOR de Blanca Llum Vidal llegida per Sebastià Perelló al Núvol (11.11.14)

Blanca Llum Vidal. Despuntar en l’espadat

Blanca Llum Vidal acaba de publicar un nou llibre de versos, Punyetera flor. Labreu Edicions l’ha editat dins la col·lecció alabatre i el poeta i crític Sebastià Perelló en va fer presentació pública a Mallorca amb aquest tecxt que tenim la sort de reproduir a Núvol.

Blanca Llum Vidal  |  Foto Pep Herrero

Fes-me-la sentir!
Càntic, 8, 13

La dolça pruïja d’una verba
Joaquim Ruyra

La cosa molesta. El lloc de la llavor. I aquí, just aquí, deixar caure aquesta pertorbació que s’ha badat desafiant i vulnerable. El poeta afirma que allò que ve al món, si no el desgavella no mereix la nostra atenció, ni la nostra paciència. Però també hem sentit dir que aquell que cull una flor esvalota un estel. Treure entre l’ànsia del desconcert i la por a malmetre. La punyetera flor. La flor cabrona. Flor grossera que dóna matadura, que treu espina, incomoda i irrita, magnètica i somnàmbula, flor del mal i del desassossec perquè és tirànica com l’atracció i el desig, i s’enfila com la passionera que resisteix les gelades i rebrota sempre. I alhora és medicina, sedant, contra les rampellades, i t’endormisca. La veu l’ha de dir i l’ha de transfigurar fins que n’hagi destil·lat el patiment que malmet i destrueix. I és això que fa el poema, camí, i en un revolt s’adona que hi ha una por que esdevé desig i que no cal combatre, que no és despossessió. Això dirà el llibre, que no és un àlbum ni un mostrari, que té un començament i acaba en un punt, allà, entre i entre.

Punyeteries. El poema s’escriu en la contrarietat i és una feina lenta i àrdua, endimoniada, a fil per pua, com si qui escriu es fes la punyeta, una lluita amb la llengua i en la llengua. Tocar-se-la. Baldar-s’hi. Atabacar-se en la futilitat d’aquell que fa puntes i randes, i en aquesta passamaneria i calats, precipitar-se, minuciós, infructuós, com un nigul borrer, i fer persistir el desig, i trobar-hi una por, allà, a la frontera de la veu, una por que no en fa, perquè es més desig encara. I no te l’han d’esguerrar aquells que porten el temor clavat darrera el cap, perquè la por del desig se’ls menja. Sí, aquells que només llegiran la randa sonora, l’escriptura per a l’orella, no aquesta manera de resistir-se a la violència de la relació, a través de la llengua. Per això treu la flor carregada de punyetes i és quan els poemes conformen una immensa inflorescència que cerca i tresca en l’atracció dels pol·linitzadors la brosta més viva entre tanta tartuferia.

I si cal farà comparèixer l’atrocitat que fa niu en els mots i els despullarà. I si vols llegir, només has d’acompanyar la veu a l’avenc on hauràs de baixar i allà t’hauràs de cremar els dits en l’ombra fresca, tal com diu el mestre. Toca-la. Toca-me-la. Afronta els extrems, sura en aquesta ànsia d’inclusió, que t’ha de desplegar en un art de la fuga, que t’ha de treure de polleguera, des de la singularitat paradoxal que desfà carcasses i apories en el poema, que no deixa de ser mai interrogació i rèplica en una errància feliç. Una exultació. Un festeig. Oxímoron viu i imprevisible on sentiràs el refilet de l’ocell de còlera i l’ocell d’amor, i de serenitat, i la veu farà punta a l’indesxifrable, te’l posarà a la boca i el sabràs parlar. Filla de la discòrdia, al marge furgarà sense por on ha de coure, sempre endins, quan l’estranyesa fureteja en ella mateixa, i més encara, fins a l’os, i has de saber que troba ossos en el lleu, per això va més endins encara. Aquesta és la seva exigència. Descaradament. Perquè som al lloc de l’inconcebible, i aquí has d’obrir els ulls a la llum. I farà mal, no el mal depravat, sinó aquell que cou i cura, i fins i tot l’angoixa farà de tallafocs a la fascinació mòrbida, i sempre endins, allà, al frau, sempre pel pas estret, fins que la veu faci lloc en si mateixa i s’esbatani. Fins que no pugui més, perquè escriu i rondina i la sentiràs dir, ferida oberta, mel i tenebres, des d’aquests confins, des del perill de ser ben real.

La flor indispensable, la flor ombrosa, estranya, que t’ha de capgirar damunt davall, com un que té el cel d’abisme sota els peus i camina amb les mans i el cap. Mostrarà allò que no té nom i per això li caldrà desbordar-se, perquè el poema és somnàbul i és saber estar sempre a l’estaqueta. I la veu vendrà d’aquesta boca d’ombra i s’esventrarà per dins fins a l’inconegut, flor de nit i d’amor i de repòs que és més risc encara i insurrecció que s’esquinça i es desmantella en l’esgarrapada de més amor, que t’entra per la carn, sempre trànsfuga, un desertor que renega, i amor dels amors, amor trabucat. Allà, muntanya amunt, a la serena, mai dòcil, pertinaç, com a cabra daina, on el poema sempre és infracció, una veu que no claudica, que alena en el neguit dels cims. I del neguit, en sap fer un jardí i un desert on t’ha d’escometre el falcó més grosser que et cercarà les pessigolles i tu només li has de mostrar el trau. Fins que Déu tremoli. La punyetera flor. El poema com a molèstia, la lletra que emprenya, perquè no endreça, fa fressa i cerca raons, fa remor, i arma gresca en la llengua, i en un raig de veu dirà de tira, sense por, des del vers que es conforma en la cosa poca que mina el rocam altisonant. No hi cerquis fums, aquí, ni buferia solemne. Et farà un portell o traurà ulls fins que t’esgarriarà. Ben aviat entendràs que només vol foraviar-te. Quan seràs lluny, just aquí, s’aclarirà el sentit, es retiraran els núvols i els mots faran lloc a les coses que no s’han dit i que s’haurien de dir. Para l’orella i les sentiràs, talment fruits saborosos. Ara si vols nous, trenca-les.

Blanca Llum Vidal cerca el punt flac i en aquesta incomoditat vulnerable sent a la boca la pruïja dels mots, no s’enrampa la llengua i mal serà que el poema no expressi aquesta irritació i no deixi ben a la vista que la llengua no és liniment, que t’hauràs de llepar la ferida o cercaràs l’ungüent en altres boques, en la complicitat nua de les paraules més clandestines. Sempre camp a través. I allà, com els que caminen damunt les puntes, el poema s’escriu, i així l’has de llegir, en la corda fluixa, on n’hi caben dos i tres i més. Enlaire, en aquesta agilitat, fora de si, on sempre n’hi caben més. I allò que no sabem, la llengua ho sap, i allà hem de llegir. Aniràs i vendràs, a dins i a fora. I sortiràs encara més, engolfat en la forania, quan ja no hi ha camins, enllà de l’altre que fa niu en tu i en mi, allà on sabrem desfer la mort, on sempre som al punt de començar pel començament. I no hi fa res si t’has perdut, i de tan perdut veus néixer la veu més fèrtil. En el miracle de les entranyes, on s’escriuen els noms i fan el fill, el cant. Seràs l’intrús, l’estranger i et diran de tu. Perquè Blanca Llum Vidal fa revenir l’escriptura que deixa traces d’allò que ve d’abans i endins i fora de la llengua. De poema a poema, fa via, s’estira i quan se separa, en la tensió, s’hi troba allò que uneix. Ajunta-t’hi. La seva poesia és un lloc on arribes i t’hi acostes i aprens que mai no t’ha de pertànyer, perquè aquí mai no es tracta de prendre possessió. I en el viu d’aquest trau, cou, però no exclou, ni denega. Entra-hi, mar endins, ja saps que de vegades fer sentit en el poema és anar venint, surar, no negar-se.

No hi seràs sol, aquí, la història t’amara i el dolor dels altres ens penja de la llengua, vénen veus d’un país no escrit que s’ha de dir. Tampoc no ve a prendre la lliçó a ningú, ni repara si la dius bé, però el poeta, i no t’hauria de venir de nou, té davant tota la infelicitat de l’home i del món, i la veu no troba el repòs en l’ombra i no li neix cap estel al cel de la boca. I si la hi tapes, s’escalfarà, i el poema serà arena entre les dents, això és la guerra, i sempre cercarà despintar-nos el paladar negre. Ja pots ben dir que són els mots que fan la seva en nosaltres, però un o l’altre parla, aquí i ara, i ha de treure la cara. En la poètica de Blanca Llum Vidal l’obscur treballa, fa de traginer de la claror que l’ha de desfer, però no cerca el blanc destil·lat i essencial, s’hi embruta, s’hi amalgama, promíscua, i té fugiguera davant qualsevol estetització del poema, davant l’afany de celebració sagrada de la poesia, diu arruix als partisans de l’irracional i de l’entusiasme col·lectivitzat que cerca engatar-se en la verbositat i el misteri. Mostra la llengua esquerpa i díscola davant els bels que agermanen l’olor d’arrencat visceral i l’ànsia d’absolut i de veritats supremes d’ordre superior. Una veu crea el seu propi temps, ja ho diuen. Alguna cosa vol passar per aquesta veu, vol existir, i no t’hi pots presentar amb aquell aire bufó de diumenge, joiells i esmalts, li has de parar esment, i has de moure conversa, perquè el poema sempre és tenir relacions. Tampoc no es tracta de deixar-se fer i escainar, t’hi has de rosegar els colzes, has d’obrir el bessó de la fam, la que t’alça, i t’hi has d’esquerdar, una fam que no has de matar, una fam que no té llei. I en aquest sentit, Punyetera flor és una poètica de la golafreria i una èpica de l’avidesa. I d’un poema a l’altre s’aixequen ponts de fam i fas via enmig de dejunis romputs. Són els mots que desitgen i s’ofereixen com a hospitalitat en un diàleg amorós, entre rampells de criatures. Deixau-vos estar d’exorcismes, aquí no cerquen el vampir en aquell que llegeix, ni s’estableixen relacions de força i poder, no s’instaura una dogmàtica de la possessió.

Escriure —i llegir— aquí, no és fer mestressades. Només reclama una disponibilitat perquè el poema inventi en mi una orella, un seu escolt, i pugui dir el seu mot plural. Cal fer-li lloc en la conversa que hi ha en cadascú de nosaltres. S’afanya per tal de trobar una sortida, vol estar dins la pell d’altri, i és l’amor que ens treu fora de nosaltres mateixos, per això en aquest llibre s’argollen l’ars poètica i l’ars amatòria. L’amor participa de l’esperit inconformista que suen els versos. I tot allò que saps s’ha capgirat, perquè aquí la fidelitat és un duel amb la veu pròpia, només separa i és deslleialtat, i ja ho saps, quan t’he traït és quan som més fidel i ardent. En el poema i en la pell. Mai per mai, la punyetera flor és comoditat ni confort. I és en la disparitat, en la discordança del qui fa tres, el tercer etern de l’amor de què parlava Tsvietàieva, que s’excita i es transforma seguit, seguit. Aquí, la passió és una altra cosa, una altra cosa que ja no és passió. I en aquesta impaciència permanent d’una altra cosa sabem què ha de ser viure en les brases i alenar-les. Per això mateix no s’escriu en una llengua materna, sinó en la seva estranya extimitat, amb allò que és forà i ben íntim alhora. En aquest abisme que ens mostra, el vers és intempestiu, alterat, ens obliga a fer-lo i desfer-lo contínuament, en un tirabuixó infinit, i fins i tot ens compromet en l’afany d’empescar-se de bell nou l’oralitat.

Tout est paradoxe, deia el mestre Flaubert. Si bé hi ha un rebuig del “lirisme” irracional, no renuncia a la contrarietat de no voler resoldre les contradiccions i els contrasentits. Així, de vegades el poema es presenta com una cinta sense fi, un bucle, una mena de figura acrobàtica i es desplega en la paradoxa, perquè ve d’una escriptura per desviació que no s’arrufa en les contraindicacions, es dilata en la disparitat que l’escup de l’afany absolut de voler donar una resposta. Entrebancar-se, aquí, es deixar de banda el mot d’ordre, aixoplugar-se en la diferència i en la vulneració, no encongir-se i estrafer la veritat tirànica i imperativa. Per això la veu s’aliarà amb el contrincant, l’invers, el desviat, l’esguerrat, i això li servirà de revulsiu que la fa lluny de la guarda, la que sempre acaba per mostrar les dents. Sempre rascanyós, el poema és el lloc de l’inquieteur, no del turiferari i de l’acòlit, en una mena de cabriola expansiva que farà servir de boies els mots recurrents, quasi obsessius, que es disseminen en ecos i ressonàncies entre silencis i llacunes furtives i que constitueixen una respiració, l’alè dels poemes, una orfebreria de la represa infinita.

Hi ha una animalitat, que no prové de tel·lurismes sagrats, ni d’essencialitzacions sagrades, sinó d’una empatia amb tot allò que és viu, que fresseja, s’agita, esquiroleja i crea una ànima de complicitats en el llibre, i fa trama i ordit, s’encavalla i s’articula i desarticula en equilibris precaris, s’accelera, cus i descús, sempre en trànsit cap a la llum per tal de dir allò que ha après en el trau. Sempre de passada, en plena metamorfosi, el poema es presenta com a moment crític que no tanca res perquè batega, participa en el perill de gosar dir i saber. Per aquest motiu és dolor i cura, no a l’estil dels escorxats de la paraula, són dolors vius, no els seus eclipsis, que s’escriuen al mig, quan t’han migpartit, en l’escletxa, i si el buit s’obre com si fos una cortina, allà li posa fites amb tot l’amor, amb l’ull i la boca. Veritable escriptura de la nafra. Ferida de sentit que mai no s’assimila però que sempre percudeix en el present, com un trenc de llum en l’obscuritat. I amb aquest amor als últims confins, quan les carns parlen, quan estimar-se més és aquesta errància que ens refresca en el corrent dels dies. I en la precarietat, si cal, fer crosta. I no acabar mai, perquè en la cicatriu palpita el seu impacte. Lluny sempre de l’exili del silenci, perquè el crim mai no és un avatar de la història, sempre en queda la fractura, sempre som entre i entre, en l’estrangeria del poema sol que ve després, on l’altre que invoques sembla inaccessible i només queda fer passes cap al secret de l’encontre. Per això arrapar-se sempre a l’amor alçurat, sempre imprudent, és un acte polític, perquè en aquesta indocilitat, en allò que és mal de dominar, en la flor enterca és on sentim allò que sempre renilla en nosaltres. Ens hem de deixondir, i cercar allà on no n’hi ha, perquè allà trobes l’altre que t’alena al clotell i fa més seu, i teu, allò que no prendreu, ni voldreu prendre en possessió. Només t’has de deixar portar per aquesta espiral de coses arrossegades que van d’un poema a l’altre, perquè el poema és el clotell del món, el lloc de la indefensió, díscol i fràgil, que mai no s’imposa, bescara dels dies, cos balder, mànigues amples on pots establir diàleg amb l’invisible que s’encarna i arrela en el revers, al marge, en la disparitat dels volanders que no volen ensenyorir-se de la boca, de la boca de l’altre. El poema és aquest incís inquietant a cel descobert, trencadís i refractari, on seràs capaç de surar en el desacord, com entre aigües, i seràs carn i peix, copinya i cornet, i no t’ofegaràs, no t’hi enfonsaràs. No hauràs de triar per força. I si trobes els clots, els nedaràs.

Des de l’anomalia, la irregularitat, seràs com una pedra que escup el clau davant l’odi de les veritats, i travessaràs tots els camins. Perquè cal anar amb compte, ja ho diu Meschonnic, mentir no fa renou, i ja ens han avisat: en el fons de l’amor pel poder hi ha l’abús de poder, i és en la llengua que ens hem d’explorar, ens hem de sondar i provar-nos en l’exigència més extrema. Una veu diu, treballa com el tèrmit mallarmeà, cava, no deixa que sigui la boca fluixa que raja, no consent que siguin els mots els que van a la seva, ni es renta les mans perquè és la poesia que fa el seu joc, com si la veu fos el lloc de les seves aparicions i s’hagués deixat estar entre la logomàquia i el miratge, o tot fos acrobàcia d’inanitat sonora. Es fragilitza des de l’interior i fissura el poema i l’implosiona. I si vols, tal com diu el poeta: de nit t’espero en mon palau esbatanat.

Escriure vers, així, aproximatiu. Avançant. Des de la parquedat, que s’arrenca del mal i fa estralls i ferida geniüda, que remou el cel i la terra, convuls, mentre el present ens devora com a infants, i ara és com un escurçó i t’impreca, i més enllà pren i s’encén als afores de la veu, o dóna i no cedeix, rebec, i diu la mort i no la vol retenir, i s’esbrella per tal de fer-li un lloc, com si una esberla s’obrís i s’escrivís encara més i més endins, allà on els talls s’ajunten i el desig fa més desig fins que s’obre laflors enversa, capaç d’acollir la joia i els sofrirs, i després cerca desarmar-los, fins que amb mezurarefina la seva violència sense esgarriar-se en el silenci o en el no-res del poema. Fins que el poema ja és un altre nom del poema, aquell que arrela en l’aire, ja és escriptura singular que creix endins, en una altra poètica de l’entrebescar, i despunta no l’absente de tous bouquets, sinó la punyetera flor, capaç de dir el foc distint que ens habita, aquell que crema dins l’aigua, l’altra flor, que diu en l’exigüitat, que passa per l’ombra de l’altre, i s’hi immergeix, més endins, més endins, cap a la despossessió i el poder dir no, en el no-poder, i allà, en la fondalada, en la llacuna, trapelles tots, tu i jo, i ell, en la cara obscura del poema, al seu hort clus, quan ja no hi ha camins, ni garrigues, ni pins, allà, arrencar-se de la caverna, fer-ne una festa, sortir de mare i trobar la porta oberta. I desfogar-se, fer gambades i córrer la gandaina. Aquesta alegria, quan el poema en fer-se només ansia anar de boca en boca.

PunyeteraFlorMitjana

 

Sebastià Perelló ( Núvol 11.11.14)

Categoria: Alabatre, Blogs, Col·leccions, Premsa, Rotatori  |  Etiquetes:

Deixa un comnetari

You must be logged in to post a comment.

Subscriu-te a la nostra newsletter