Imagino com algú truca al Sebastià, al Jaume i al Joan i els ofereix una estança al Delta per escriure un conte – un cadascun – que formarà part d’un petit recull amb una coberta de color rosa albarà. Però qui més hi va, segur que van preguntar. Tot i que segur que tampoc els va importar gaire, sobretot al Joan, que li queda prop de casa, i que com és el “gran” va poder gaudir d’habitació per a ell sol (el Sebastià i el Jaume van compartir-ne una altra, he llegit en una entrevista).
Gran experiment amb cicuta. Primer me’ls he imaginat allà de farra, tots tres i l’amo del mas, lluny de tot, però després he pensat: “lluny de tot, poca farra”. I precisament això és el que han reflectit als seus contes: la llunyania. Una noia allunyada dels seus sentiments, un darrer somriure allunyat del seu fatal destí i un venedor d’enciclopèdies tan allunyat dels compradors com del món real. La barreja entre inspiració i improvisació els ha quedat força bé i han teixit un relat de relats que poc tenen en comú més enllà del destí que turmenta els protagonistes. El millor de tot, sens dubte, els narradors. I no em refereixo als autors, sinó als narradors: un cony, Déu i Saramago.
R.
