REIXES DE LLENGUA de Paul Celan a AraBalears (31.01.19)

Les llàgrimes.
Les llàgrimes dins l’ull germà.
Una va quedar penjant, i anà creixent. 
Paul Celan

Parlar de la poesia de Paul Celan no és feina fàcil. No tan sols per la densitat significativa dels seus poemes, sinó per situar-nos en el llindar de dolor del segle XX. Com una paraula que fibla i sacseja, tota la poètica celaniana viu en la ferida de la Xoà. Una realitat, l’antisemitisme, que el poeta patí en la seva vida familiar i que marcaren (com ferro) tota la seva creació.

Sigui com vulgui, l’obra de Celan continua testimoniant l’horror, la memòria de les víctimes i no deixa de guanyar lectors arreu del nostre món globalitzat. Així, La Breu edicions acaba de publicar el tercer volum de les seves obres completes al català. La traducció és a càrrec del poeta i assagista Arnau Pons, un dels grans lectors de l’obra celeniana. El volum inclou, a més, unes suggerents i acurades notes de lectura que completen una edició impecable.

L’obra que a partir d’ara el lector podrà trobar a les llibreries és ‘Reixes de llengua’ de l’any 1959. Es tracta del tercer recull de poemes de Celan que marca una fita en el seu itinerari cap a una llengua que pugui gosar dir la negror d’un segle. El lector hi trobarà tot un conjunt de simbolismes que apel·len a les ‘muses d’ultratomba’, aquelles veus inspiradores que ja sols es poden deixar sentir entre l’exili i l’extermini.

De fet, el poema que obre el recull és (a parer meu) un dels més significatius en el combat contra el silenciament. Titulat ‘Veus’, el poema apel·la a les veus silenciades en els camps d’extermini (entre el gas i la foguera) i a la llàgrima que hi ha vessada en l’escala d’una possible transcendència. Les ‘veus’ són el record dels ‘germans’ morts en el cor de l’Alemanya nazi. No debades, tot el poemari és una pugna que intenta robar a l’oblit la paraula poètica i confrontar-la, en una resposta conjunta, a la filosofia de Heidegger i Adorno.

El mateix títol de l’obra n’és una mostra. Segons explica Pons, la ‘reixa de llengua’ és en pas precís d’un cisell a tall de llenguatge-escriptura. No debades, si l’ull significa ‘paraula’ en la poètica celaniana, aquesta es diu en el clarobscur de la ranura deixada per les pipelles. És com el joc d’obrir i tancar l’ull que possibilita la visió de llenguatge i la parla. Un llenguatge a l’ombra dels dits de les mans. De fet, el poema ‘Tel’ no deixa de dir, precisament (i contra Heidegger), aquesta obertura mig entelada d’un camí marcat per la desfeta civilitzatòria. Poesia contrapoesia, que diria Jean Bollack, per caracteritzar aquesta escriptura tan refractària i a la vegada tan transparent com una lent polida en mans d’Spinoza.

El poemari, a més, ha de llegir-se en clau amorosa. Hi sobrevola la relació que Celan va mantenir amb la poeta Igenborg Bachman. Una mena ‘d’amor cortès’ que diu Pons, en un llindar on la relació de la pèrdua de la mare i els familiars travessa la sinceritat afectiva d’un Celan copejat i bandejat per l’escarni i la dissort. Les dues realitats, la social i l’íntima, esdevenen dues cares on el poeta intenta suportar les ferides i dir, fins i tot en el rivet de l’ull, la paraula poètica més necessària que mai.

Per cloure, només recomanar aquesta important obra que, joiosament, ja podem disposar en català. Una fita en el camí de preservar en la nostra llengua el llegat de tot un segle. Un segle que encara necessita la paraula i la remença. Una fita que no és el de la clariana heideggeriana; sinó més aviat, el camí de l’ull del poeta, el camí de la pedra de cor.