L’ANNA GUAL VOLIA UN DÉU DINS DE CADASCÚ
Enric Umbert-Rexach llegeix el poemari ‘Altres semideus’ (LaBreu Edicions, 2019) d’Anna Gual.
La reconeguda poeta Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986) acaba de presentar el seu darrer poemari Altres Semideus (LaBreu Edicions), tercera entrega d’una trilogia que es gesta amb Molsa (Adia, Premi Bernat Vidal i Tomàs 2016) i amb El tubercle (3i4, Premi Senyoriu d’Ausiàs March 2016). Tercet que porta per títol Arrel Trinitat i que té per nord «exaltar la mística que envolta totes i cadascuna de les parts que configuren l’univers», tal com ella mateixa ens diu. Una terna molt compacta que s’incardina amb unes arrels connectades per sota el bosc. A Molsa, he llegit una reflexió sobre la realitat minúscula que viu gairebé amagada en els intersticis de la natura, o de nosaltres. A El tubercle m’he endinsat en les pregones arrels de l’ànima. I, tanco el cercle amb el tercer angle, Altres Semideus, on segueixo gaudint del camí regalat, ara amb un to més místic perquè és arribat el moment que «Déu deu ser allò / que ja no t’espanta».
Una tríada que neix d’un plantejament molt definit des de bell inici i que reclama entendre-la com un sol recull publicat per entregues. Aquesta pretesa i calculada pauta té el propòsit de provocar la frisança de l’irredempt lector i alhora requerir el respecte pel tempo que la poeta empra per construir el seu corpus literari. S’entén així que «les coses existeixen / per ser trencades».
Amb un reguitzell d’esmolades especulacions, anellades sense cap mena de retòrica, ens introduïm en un univers contemplatiu que posa de manifest el seu estranyament. La poeta trenca amb molta facilitat amb l’ortodòxia per crear un magma esclatant, enlluernador i imprevisible que va directe a la vena. Una forma de bellesa oculta, velada, on totes les veritats tenen el seu revers, com el «pànic de ser jo la pregunta i la resposta».
Descobrir a partir de qüestionar-se a si mateixa i inquietar al lector, perquè “tot el que escrivim és sempre una resposta a una pregunta no formulada”. Descobrir a partir de la certesa que «buscar i no trobar / també és una resposta». Anna Gual navega per aquests aiguamolls a la manera d’Ángel Valente -per qui aposto com un dels seus referents més icònics – quan ens diu que «el centro es un espejo donde busco mi rostro sin poder encontrarlo». L’impossible com a resposta.
La singularitat de la poesia d’Anna Gual rau en què, a partir de convenciments molt sòlids, es llença a la descoberta de noves boscúries, de nous sentits, furgant en les vísceres de l’ésser. Observa la grandesa de les coses petites, dels elements que sovint ens passen desapercebuts i crea amb ells un cosmos farcit de simbologies. Per cert, parar atenció a memorables epifonemes que esdevenen trasbalsadors aforismes.
Poesia que obvia la tradició més lírica atès que escriu versos sense rima ni mètrica i amb mínima musicalitat centrada en l’anàfora. La seva escriptura, però, flirteja amb el concepte d’una prosa poètica que camina amb musicalitat intangible. Sense oblidar que aquesta fórmula fonètica requereix molta més intuïció que la necessària per escriure, per exemple, un sonet.
Sorprèn el recurs de pauses inesperades i d’elisions que obliguen a la lectura interlineal. L’aparent falta de lligam del discurs s’articula més amb la imatgeria que no pas amb la sintaxi. La poeta deixa espais sense dir que són enigmàtics racons on el silenci s’escola per donar llum a la reverberació aconseguint una poesia vibrant, de sacseig, perquè «no és el text sinó el gest / el que ens transcendirà».
Anna Gual s’emmiralla en l’entorn per desdoblar-se, «la nostra vida sense nosaltres / és molt millor del que ens pensàvem», i agafa esma per seguir endavant a cavall del constant esdevenir. Caminar obrint-se pas a la selva amb un matxet on «la història ens va escrivint / mentre ens esborra».
Versos escrits amb precisió de rellotge suïs. Cada poema és un cop de puny, la concatenació de fulgurants llampecs lligats, arrelats, amb un fil argumental soterrat. Reflexions rotundes que surten de les entranyes despullades de qualsevol element sobrer. Poemes que, com deia Octavio Paz, no diuen allò que és sinó el que podria ser, que dit en veu de la poeta: «les coses no son tot el que semblen ser, / sinó tota la resta»
Capítol molt interessant i que em captiva, és la curosa factura dels títols. No solament el dels llibres ja publicats sinó, i molt especialment, els dels poemes. Sempre he cregut que el títol d’un poema ha de pretendre ser el seu embolcall. Però l’Anna Gual li dona una volta més de tal manera que els seus encapçalaments acaben esdevenint elements poètics que s’integren amb peculiar identitat. Des de Símbol 47 -títol del seu tercer poemari i ordinal de l’element químic AG, alhora acrònim de la poeta- passant pels poc acomodaticis Molsa i El tubercle, fins a títols de poemes com: Sordmuda de juraments, Esmolar l’ànima, Els suburbis de la paraula, L’iris del Déu cec, Mapa emocionat, La vèrtebra del viure, Pau a les costelles, Dendrocronologia, i tants d’altres.
Llegint Anna Gual m’adono que «tots voldríem ser la prolongació d’un mateix».
Enric Umbert-Rexach, Llavor Cultural
