Autoria: a cura de Francescu Micheli Durazzo
Títol: Cinc poetes corsos
Editorial: LaBreu Edicions, Barcelona, 2023
Pàgines; 178

Mai no m’han agradat les antologies. Representen un intent de copsar la diversitat, l’amplada de l’horitzó a dins dels estrets marges d’una fotografia xicoteta. No tot hi cap, doncs. Hem d’escollir, de seleccionar, i sempre tenim la sensació que el millor hi queda fora. Que hi ha un marge de subjectivitat, en el curador, que ens fa passar gat per llebre (les amistats són deutes que caldrà pagar, es creu). Es tracta, com no, d’una tasca gegantina, aquesta d’establir ponts entre la realitat i allò que comença a conèixer-se, però que encara no, ben bé, a penes com l’arena que se’ns escapa entre els dits. Cal ser, doncs, un savi, un autèntic dominador de les estètiques que tindrem sota els nostres peus, per agafar el bo i millor de la collita i que s’aconseguisca un equilibri que potencie el conjunt, i cal que aquest conjunt represente allò que realment s’ha volgut retratar (una antologia no deixa de ser una imatge fixa, com la que intenta distingir, quasi sempre per mil·límetres, el guanyador d’una cursa ciclista, aquesta fotografia del final que és, alhora, la d’un nou inici, perquè la cursa continuarà a l’endemà, i la literatura que s’ha volgut escollir i seleccionar continuarà viva, mostrant-ne les potencialitats cada any que passa, i és per això que les antologies, malauradament, sobreviuen tan mal, i les he de considerar un mal). Però un mal necessari.

Un mal necessari perquè, en ser humans, i disposar d’un temps limitat, no se’ns ha concedit la possibilitat de fer nostre tot el coneixement, tot l’art, tota la creativitat existent, ni tenim les habilitats per aprendre totes les llengües ni dominar tots els registres en què aquest art ha estat bastit. De nou, hem d’escollir. L’elecció, com un pas necessari que ens precedeix, que ens permet fet un tast degustació, però sense menjar-ne massa, no siga que no puguem digerir amb coherència i se’ns acabe repetint aqueix plat exquisit que tant de gust ens feia…

A més, un mal imprescindible quan parlem de les llengües menys parlades, quasi com perles que s’amaguen a la mirada evident. Així, ens hem de referir a la situació de la cultura corsa, de les barreres que en limiten el coneixement, la normalització en aquesta Europa de les cultures, on sempre existeixen les de segona classe, les regionals, les prescindibles. És ací on rau, on es fa evident la necessitat d’antologies com la que, a cura del poeta Francescu Micheli Durazzo, tenim a les mans. Una antologia que permet a tota una literatura fer-se’ns visible, tangible i, alhora, una invitació a continuar explorant aquesta selva quasi verge fins fa uns instant, fins que l’edició d’aquest llibre ens ha permés de descobrir nous territoris, i així avancem: cap a l’oest, a la conquesta de noves belleses incògnites, que ens faran assistir, extasiats, al naixement d’una nova literatura (neòfits, com som, ho desconeixem gairebé tot, quan més sabem més ens adonem de la nostra greu limitació). La necessitat hi era, però només la nostra comoditat ens havia evitat de descobrir una nova visió del món que s’amaga en aquesta literatura acabada de copsar. I a penes en sabem un pessic d’aquesta salsa, com diria el nostre Estellés, ja centenari i tan desconegut en contrades distants de la nostra o de tants dels nostres que han preferit oblidar-lo… I parlant d’oblits, no voldria deixar de reconéixer la tasca, tan complexa i desconeguda, que fan els traductors per apropar-nos aquestes veus i fer-nos-les sentir nostres. Les traduccions, cada autor a càrrec d’un traductor o traductora diferent, no desentonen en el seu conjunt i totes aquestes gaudeixen d’una naturalitat que ens fa sentir com si realment ens trobàrem al davant de textos pensats originàriament en la nostra llengua. Per tant, d’aquestes es podria fer el millor elogi que podem presentar d’una traducció, i és que no ho ha semblat pas que aquests textos hagen estat escrits en una altra llengua, com ara el cors, i és per això el meu reconeixement als cinc autors i autores que se n’han fet càrrec.

Si una antologia és un intent limitat de descobrir el món, una ressenya és la constatació que les limitacions són, realment, la regla general de la nostra existència: el reconeixement que estem condemnats a mostrar sempre un pessic del que hem vist, olorat o estimat. La tria, doncs, del què mostrar anirà de la mà, inevitablement, del què ressenyar. I hem d’afirmar, de forma clara, que s’ha sabut trobar un delicat equilibri entre les cinc propostes incloses en aquests Cinc poetes corsos, títol descriptiu que no amaga res (no es tracta de poesia contemporània, ni d’un llarg llistat d’autors dels quals a penes hi ha un tast, residu gens representatiu de llurs obres…, no se’ns promet descobrir tota la poesia corsa, només se’ns diu la realitat d’allò que hi trobarem, la presència d’un nombre limitat d’autors dels quals se’ns mostra una visió prou aproximada del què i del com escriuen). Sí que podem afirmar, però, que el lloc marca, especialment el lloc que ens ha vist nàixer, i podem trobar llocs comuns en la major part dels autors, que fan referència al paisatge (més o menys amagat, de vegades a penes intuït), un paisatge mediterrani (no ens queda lluny, aquest espai sec, amb elements naturals que ens recorden els que, si ens allunyem una mica de les ciutats, hi trobaríem). Marca d’aigua (malgrat la paradoxa que aquesta expressió puga significar) que acaba esdevenint com una forma de ser en el món. Reconeixible. I, per això, necessàriament destacable.

Passarem, doncs, a mostrar, d’una manera breu, inevitablement breu, l’essència que ens ha quedat després d’aquesta lectura (que ens deixa un gust plaent i la sensació de voler-ne més, com escau als grans plats i a les millors lectures). S’ha d’agrair a Durazzo que haja fet un recorregut intergeneracional dins de la mostra, perquè així ens permet partir d’un autor que és, necessàriament, un explorador en un entorn inhòspit (en una literatura que s’estava fent-se a si mateixa, en una llengua a penes sense espais reconeguts ni consolidats, com ens diu a un pròleg valuosíssim per fer-nos cinc cèntims del context social d’aquesta literatura) fins a l’autor més jove (que s’ha trobat una situació una mica més senzilla, un poc més amable, i que es pot permetre d’escriure amb una llibertat creativa major). Així doncs, Ghjacumu Fusina ens mostra, en els seus versos, el fet de l’escriptura una mena d’alliberament i, alhora, com una dificultat: entre les mans, les paraules, antigues (ell diria velles: «són, però, totes velles») no l’ajuden en la creació d’aquesta veu pròpia que està explorant. Poeta d’emocions i de somnis («és ben cert/ que la nit espia els nostres somnis»), guarda en ell mateix el patiment dels anys, en una bella analogia entre el jo poètic i el món de la pròpia llengua, que s’hi arrossega. La figura, però, de l’illa, hi apareix («l’illa allà/ abandonada») i la presència de la mar que l’envolta no podien deixar d’aparèixer en aquesta veu colrada pel sol i els elements. Uns elements que acaben per envair fins i tot la pàgina del poema («es fiquen/ fins a la teva pàgina»). El poeta, però, no s’aïlla del món i inclou referències a fets que l’han copsat, com quan inclou la Plaça de Tiananmen i el jove que tractava, posant-hi en perill la vida, d’impedir l’avançament d’un tanc. En definitiva, una combinació d’insularitat i el món que li arriba, una senzillesa en la dicció, i una emoció que n’amara els versos. Pasquale Ottavi fa front, des de l’inici, a les contradiccions d’una cultura que se sap negligida, però que vol lluitar per sobreviure, com veiem clarament al poema «Bilingüisme» (poema que podríem haver fet nàixer perfectament a casa nostra, cada vegada més a prop d’una persecució incansable, d’una mena de creació de guetos lingüístics davant d’una llengua majoritària que no es cansa mai en la seua expansió). La referència a la llengua és constant en els seus poemes («tu la meua llengua/ la meua pell de gallina/ si tu saberes/ a cada instant/ que ets el centre del meu dolor»), i en aquest fragment veiem clarament el contrast entre l’essència del jo poètic i el dolor causat per la impotència a què l’han sotmesa. A més, també ens parla de la necessitat que té de la poesia, tasca per la qual ha estat gairebé predestinat («acceptí/ de convertir-me/ en la seua víctima»). El poeta, doncs, cercarà les paraules per fer-les seues i aconseguir mostrar-nos el seu món (i el seu patiment), però també ens fa referència al món, físic, que l’envolta («les meues hortes/ fetes amb línies/ i als seus solcs/ regats amb tinta/ hi naixen mots»), com a referent necessari pel poeta. I, com no, l’aparició inevitable de la mar («i la nostra/ barca/ dolç refugi/ per a tots dos»), donant pas a un dels grans temes de la poesia, com és l’amor, o també la seua absència («ara que m’has deixat»). Francescu Micheli Durazzo ens mostra una poesia amatòria, amb belles metàfores («amb el teu nom n’hi ha prou:/ ell ho diu tot, fuig de la metàfora») que es diuen de forma directa, amb una naturalitat que sorprèn i ens interpel·la. Com en els altres autors, la metapoesia, la referència a l’acte creatiu, com a acte de sentir que el poeta té de forma necessària (la seua forma d’estar al món) també hi apareix: «fins a imprimir-los en el blanc/ d’un cel que s’omplirà de tinta». Són poemes breus, directes, amb expressions clares i punyents, i un to eròtic que va acompanyant-ne la lectura, però d’una forma acurada i poderosa, que no interfereix en l’estil del poeta, sinó que li atorga naturalitat. També tenen, els seus versos, espai per mostrar l’arrelament a la terra: «sí a l’illa-pont/ sense fronteres ni banderes», com a port des d’on contemplar el món en què l’autor se situa. Port i casa on trobar refugi per l’ànima cansada, el seu lloc en el món. I tot això, sense evitar la necessària reivindicació d’una llengua, el cors, profundament estimada: «segurs de la llengua en què/ s’estimen», tot i que també s’interprete en el sentit del llenguatge amatori: la llengua per a qui la parla és com el cos per als amants. I àdhuc referència a l’illa, al pas del temps, a la infantesa, elements bàsics d’entre els tòpics de la poesia universal. Hi ha, doncs, una poesia vitalista, que avança en el sensualisme i explora les possibilitats que la llengua corsa li ofereix. Patrizia Gattaceca ens conta una història (en un breu poemari unitari) on hi trobem totes les estacions i possibilitats que l’amor li ofereix, i que per endavant sabem que estarà condemnada a la desaparició, a l’absència, com una vida en miniatura dins de la vida mateixa. Hi ha la reivindicació de la nit (potser herència de lectures dels trobadors occitans, on la fosca era el refugi dels amants): «tindrem prou nit/ per embellir els dies?». Inicialment, el temps s’eternitza («entre les nostres vides/ el temps no es pot extingir»), i les metàfores amatòries són belles postals de poemes mínims que ens fan copsar la intensitat d’aquesta relació. Cos a cosa, batalla fugissera, que sabem perduda, perquè la gran derrota és, com ja intuïm, el pas del temps. Però tenim la sensació que el temps, durant un instant, pot arribar a respectar-nos: «mentre es deturava/ el temps sobre nosaltres»). Les metàfores relatives a la mar (a l’illa, doncs) també hi apareixen («la sorra/ xarxa de plaer») com un element imprescindible, tot i que la seua presència és delicada i fa de contrapunt a l’amor-passió del jo-poètic. Fins que s’acaba: «sempre/ vas ser un adeu». I, llavors, la nit esdevé cau de patiment i imperícia per «vèncer cada dolor». Sobre el llit desert, constatem que «els somnis s’han assecat», i només hi podem recórrer al fet «que aquesta cascada de tinta/ ofegui en les meves paraules/ la bogeria del món». És a dir, el moment de l’enyorança, el temps de l’«espera muda i quieta/ amb una fe eterna/ que ell vindrà/ a rompre l’encanteri». Tot, però, romandrà en un temps antic. Versos breus que traspassen l’ànima i que ens mostren tot un ventall de les emocions humanes. Per últim, d’Stefanu Cesari podríem dir que és l’eclosió de l’experimentació. Ens mostra les possibilitats que la llengua li ofereix, per ensenyar-nos un món fragmentat, molt arrelat a la terra, però a través de vidres que converteixen l’observació en un acte transformador. Apareixen la història, l’amor (no amable, no contemplatiu, sinó radical), la carnalitat de la paraula, la transcendència del jo, l’intent d’arribar als límits de les paraules, en una poètica que vindria a arrelar en les millors mostres de la poesia avantguardista. És, doncs, el nostre autor un exemple de superació de les veus poètiques que el precedeixen, i això és possible gràcies a una normalització mínima de la llengua corsa, a un reconeixement que comença a alçar el vol, amb totes les dificultats que ens imaginem. Una poesia que modela la forma del poema, els recursos tipogràfics, en la seua temptativa de sorprendre, cosa que aconsegueix de manera brillant. Així, hi trobem la barreja de temes ben distants: elements humans, història, elements de la natura, confrontació amb una carnalitat abrupta, i una realitat del jo-poètic que no sabem si és real o més aviat fronterera a un altre més propi dels fantasmes: «una gerra de fantasmes». La paraula acompanyarà en aquesta exploració salvatge: «bogeria endinsada d’improvís en la paraula», que és, alhora, coneixement del jo. Hi ha una loquacitat en l’expressió, una vivor, una ardència que representa la presència dels registres vius de la parla, per afegir aquesta pàtina de realisme extrem. Però esbossant una sèrie d’imatges oníriques, simbòliques, de les idees que ens vol presentar el poeta: la presència de la llengua estrangera, el fet d’alimentar-se «d’unes ganes de dir», la impossibilitat de fer-ho, la presència d’un tresor (com a les històries de pirates, una altra vegada les illes), l’abandonament (del passat, de la tradició…) i una nova carn (metàfora d’una regeneració, en tots els sentits desitjada). Versos amb un to quasi cinematogràfic que ens fa experimentar una mena de baixada abrupta als inferns i una representació d’un univers estrany i encisador alhora. Per acabar amb uns versos que fan de teló i quasi de poètica: «i és aquí que te’n vas, en aquest moment sense acabar, entre principi i final», com deixant-nos la promesa d’una literatura en efervescència de la qual se’ns han mostrat uns detalls, però d’allò més representatius.

En definitiva, dèiem al principi, com una declaració de principis, o d’intencions, que les antologies no ens agraden perquè trenquen la concepció que fa el poeta de la seua obra, perquè significa reduir un paisatge bastíssim…, ara, però, haurem de dir, de proclamar, que antologies com la present no només són una realitat, sinó fins i tot una necessitat profunda, per trencar barreres i fer-nos arribar el bo i millor d’altres literatures. La corsa és, així, una magnífica promesa que ha començat a esdevindre tota una realitat en majúscules.