Contes que ni són ni reals ni un somni

Per Rubén Olivares.

De vegades no arribo a despertar del tot i em quedo a meitat del somni i de la vigília. Són aquests moments estranys, perquè un hauria de saber quan és despert i quan estàs adormit, inclòs diria que tenen una mica de màgics, per què hi sóc entre dos estats. D’alguna mena llegint aquest llibre he tingut una sensació pareguda: són contes que ni són ni reals ni un somni, sinó que estan entre els dos mons, tendint un pont entre una realitat massa lletja i de vegades cruel i un món oníric d’on una vegada dintre és difícil escapar. Tot plegat, tothom sabem que els somnis som com una bombolla de sabó, bonics, però massa fràgils per a durar, i això li passa als protagonistes d’aquestes històries: potser arriben a aconseguir la felicitat i l’estat de gràcia de qui se sent ple, però massa sovint tot acaba.

Molta cura amb la seva lectura, perquè aquest plec de comtes és massa bonic i fràgil per a poder llegir-ho sense quedar fascinat per la seva bellesa i lleugeresa. Els tretze comtes que componen el llibre sonen com les tretze notes d’una melodia agredolça: de sobte passem la pàgina i comencen una història tendra i commovedora que ens travessa com una esgarrifança des del cap fins als peus com de sobte, i sense avisar, entrem una altra història entristidora plena de dolor i injustícia que ens fa rumiar com arribem a ser de vegades. Cada un d’aquests comtes estan enfilats per la solitud dels personatges que desfilen i transiten entre les pàgines, despullant-se i buscant una mà ferma i amiga que li doni el suport per a poder continuar. Tothom necessitem algú en la nostra vida, doncs, som éssers socials i ens costa viure com llops solitaris, però els personatges de Anaïs Nin necessiten especialment la companyia i la comprensió de l’altre per a continuar suportant els colps que, curiosament, els arriben d’una societat a la qual tracten de pertànyer i que els sembla rebutjar. Pot ser per això que tots els seus personatges tenen un alè tendre d’incomprensió, de bogeria que els porta inevitablement a la desgràcia, que els torna éssers marginals. I és això que fa especial aquest recull de comtes, ja que amb subterfugis i de manera vetllada, Anaïs Nin remou la nostra consciencia denunciant la injustícia que de vegades cometem amb l’altre acusant-ho de les seves desgràcies sense voler entendre que sovint un no escull el seu infortuni, com passa al comte anomenat La ratolineta:

“- El va fer vostè, potser, l’avortament? – va preguntar l’home, girant-se cap a mi.

La dona del banc que sagnava allà no significava res, per a ells. Els ulls rodonets i humits, el trosset de pell que duia al coll, el pànic que sentia…”.

Però també ens convida a somniar, a fer capgirar la nostra rutina, i ens ofereix noves rutes per a escapar d’allò que ens angoixa, escapant entre les lletres i els records amagats del nostre diari personal, como passa al comte El laberint:

“Tenia onze anys quan vaig entrar al laberint del meu diari. El duia en un castellet i jo pujava els graons plens de verdet d’un jardí espanyol i sortia enmig dels carrers atapeïts i ben endreçats d’un pati de darrere d’una casa de Nova York”.

Em costa entendre com va tindre problemes per a poder publicar aquest recull encara que és d’agrair que, en comptes de replegar-se i llançar la tovalla, ella mateixa ho va publicar en 1944 sense esperar cap suport. No obstant això, de vegades algú sap reconèixer el talent i en aquest cas va ser Edmund Wilson, escriptor i crític literari que va donar el seu suport incondicional a Anaïs Nin tres llegir els seus relats. I em sembla que després de llegir-ho no serà l’únic.