“Sampere i la terra promesa” Carles Duarte al Diari de Girona (03.06.18)

El dia 26 de maig, el poeta Màrius Sampere, nascut el 1928, es va unir al silenci. No s´havia prodigat com a prosista. Però va deixar una profunda petjada la publicació, l´any 2010, de la seva novel·la El gratacel. També va sorprendre Pandemònium o la dansa del si mateix, una obra indefinible pel seu caràcter de conglomerat de textos heterogenis. Potser a mig camí entre aquests dos volums podem situar Àlien i la terra promesa, un llibre de ressons kafkians, amb una temàtica unificadora, la indagació que diversos personatges duen a terme simultàniament sobre l´origen i la naturalesa del mal. Sampere, escèptic i descarnat, hi escriu: «El Mal és el producte natural de la terra: el seu fruit genuí i predilecte». Tot i que hi podem reconèixer una estructura, sovint hi pesa més l´aspiració reflexiva que la voluntat narrativa. L´autor se sent còmode transgredint els límits dels models de gènere i Àlien i la terra promesa, on Sampere ha comptat amb el suport generós i intel·ligent de Mireia Vidal-Conte, n´és un clar exponent. Pel que fa a aquest títol enigmàtic, a les darreres pàgines, hi podem llegir: «La terra promesa vol dir la que no és i ha d´arribar, la que, per tant, no arriba mai. L´Àlien i la terra promesa vol dir l´altre, l´estrany, i la terra on no s´arriba mai». Ja des del principi Sampere s´hi qüestiona aspectes tan significatius com la nostra vinculació amb la identitat i el temps. Ens diu: «A l´instant present, amic meu, sempre hi acabem d´arribar» i ho rebla així, a la manera d´Heràclit: «Impossible ser un mateix i quedar-s´hi una estona». I tanmateix ens recorda que: «A la vida, més àmpliament al món, no hi ha res que no vingui de lluny. La causa sempre és històrica: tot el que coneixem i vivim n´és la conseqüència». A Àlien i la terra promesa, Sampere reprèn la seva relació conflictiva amb la idea de Déu: «Déu és massa. Massa tot.» I es refereix a la Cultura com a fruit de la «correlació entre l´irracional i la selecció». Sampere dedica, a més, un capítol a la poesia, que inclou fragments inquietants i enlluernadors com «Plegats, tots els poetes formen el Laberint, el laberint on el caos es fa evident i legítim» o «La seva missió, però, necessària per tal com és divina, consisteix a enunciar l´incomprensible». Més endavant hi afegirà, referint-se al llenguatge: «Les paraules no són fetes per guardar-les» i «parlar és llegir-se». Sampere anota: «Heu vingut a la casa del dolor perquè els pares no plorin sols». Implacable respecte al sentit de la nostra existència, Sampere assenyala que «no és que ningú emmascari res; és que, essencialment, la Realitat és la Màscara» i afirma que la vida «s´ha fet ella sola per plaer, pel plaer d´autodestruir-se» i que «el món deu ser el cau de la bellesa i la ferocitat.» Sampere ens impressiona, en fi, quan ens explica que totes les coses del món han estat fetes per desaparèixer: «Com els avis, els pares, els oncles i fins i tot els germans i amics. Potser eren llunes. Llunes que han retornat a un cel més profund i negre»