Silvie Rothkovic entrevistada a LaLlança (31.10.18)

“T’havia mirat als ulls / tots els quadres que havia estimat eren allà”. Silvie Rothkovic (Barcelona, 1981) té aquesta manera curosa i estranya d’escriure. Aquests dos versos en són un exemple. I a més a més connecten amb la manera com encara la poesia, des d’angles que no sempre són evidents.

Diu: “Tinc feina, tinc nens, juguem, ballem en pijama, cantem cançons fins que es fa de nit, plantem arbres, fem pastissos. Fins que de sobte un dia em trobo malament i se que és el moment de tornar a escriure”. I diu: “A les coses que són transcendents, les que fan plorar, jo no puc encarar-m’hi d’una altra manera”.

No viu per escriure, però de tant en tant necessita posar-s’hi com necessita l’aire que respira, o perdre’s en un quadre de dos colors, o la música. “Vull escriure i que tot el procés acabi aquí”, diu. I sempre aïllada: “La poesia sempre escrita, llegida, rellegida i pensada en solitud”.

“Dono voltes als mateixos autors Dickinson, Celan, Bernhard, Ashbery, Creeley… Gent morta”, respon quan preguntem pels referents. “O llegeixo els diaris de Cheever i estic un any sencer obsessionada amb el seu to. De molts narradors n’he tret poesia”. De Cheever ve el títol de l’últim poemari, d’aquesta frase del nord-americà: “Aquí, doncs, hi ha tres mons: la nit, el dia i la nit que és dins el dia”.

I no només dels narradors, en treu filons. Angles no sempre evidents. “La majoria de vegades, escric des de referències no literàries, m’agrada escriure pensant en música o en quadres o en una foto (…)”. I ara sí que ens anem apropant al “centre” que ens ajudarà a “entendre aquest present devastat”. Afegeix: “I és clar, Rothko és el poeta més perfecte. La pintura i la música sempre arriben una mica més lluny d’on podem arribar amb les paraules”.

Fins ara, Rothkovic ha publicat els llibres de poesia Helicòpter (LaBreu, 2007), Altres Arbres (Tria Llibres, 2011), Pianos i túnels (LaBreu, 2013) i La nit que és dins el dia (LaBreu, 2018). Viu en una casa enmig de boscos i escriu de nit, quan tothom dorm, i amb Cheever sempre a tocar.

Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és?

Hi ha terrenys com el de l’emoció, la contingència, la cerca de sentit, que no els ateny el llenguatge racional, no ens és suficient per parlar-ne. Busquem altres vies, més properes al símbol, per expressar-nos-hi. I la poesia n’és una. Què n’és i què no? Si algú diu que escriu poesia, doncs és poesia, és clar! Fins i tot la que escriu un nen. Una altra cosa és que sigui poesia dolentíssima o sublim i això és criteri, és cànon, ho percep algú que n’ha llegit molta (de bona) i sobretot ho va decidint el temps.

Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la?

Recordo uns primers llibres de poesia, Rimbaud, Verlaine, els sonets de Shakespeare, Hölderlin… segur que regals del meu germà, i recordo els primers poemes dolents a matar que vaig escriure imitant-los. Més tard van aparèixer dos llibres que ho van canviar tot: Desaparicionsde Paul Auster i Les Ones, de Virginia Woolf. Tenia 18 anys i va ser un trencament que tinc molt clar en la memòria: voler escriure així. Encara en llegeixo, de poesia, és clar, però no en devoro. No m’interessa llegir-ho tot sinó coses molt concretes que m’interpel·len especialment.

La poesia sempre escrita, llegida, rellegida i pensada en solitud.

Per què n’escrius?

La veritat és que escric per no parlar o perquè no tinc la capacitat de parlar de segons què. A les coses que són transcendents, les que fan plorar, jo no puc encarar-m’hi d’una altra manera. Però necessito fer-ne alguna cosa.

Prefereixes dir-la o que et llegeixin?

No la vull dir en veu alta i que em llegeixin em fa la mateixa por que caure per un barranc. La veritat és que vull escriure i que tot el procés acabi aquí.

Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?

Sí, faig servir llibretes i quan n’omplo una, que trigo un segle, transformo les anotacions en poemes. Puc estar mesos i anys sense pensar-hi. Tinc feina, tinc nens, juguem, ballem en pijama, cantem cançons fins que es fa de nit, plantem arbres, fem pastissos. Fins que de sobte un dia em trobo malament i se que és el moment de tornar a escriure. La felicitat pot ser profunda però el buit sempre hi és i, quan es manifesta, escriure és una manera d’enfrontar-s’hi. Una manera que a mi em serveix.

Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?

Normalment és de nit, quan la casa i el bosc dormen.Amb un boli bic sense tap, llibreta, una finestra i els llibres i els diccionaris a prop. Les anotacions a mà però la construcció del poema a l’ordinador: esborrar és molt més fàcil i no queda rastre dels desastres. I l’ordinador va bé. Si vull parlar sobre talps, acabo fent una tesi a google sobre els animals nocturns i busco com tenen els ulls o com excaven. Cafè com a màxim.

La majoria de vegades, escric des de referències no literàries, m’agrada escriure pensant en música o en quadres o en una foto…

Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?

M’agraden els poemaris unitaris, que siguin un tot. Però aquest tot va sorgint d’ells mateixos, es va constituint a mesura que escrius. En cap cas dic: faré un poemari sobre això! El tema se’t revela durant la construcció i el vas definint.

-Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?

Hi ha poemes que els sents tancats. D’altres són molestos i no els acabes de trobar mai. Aquests és millor acabar esborrant-los. No els dic en veu alta, en cap moment penso el poema per ser dit en veu alta.  Per mi la poesia sempre ha estat una cosa escrita i dita en silenci. Tinc un lector de confiança, el Marc Romera, és l’únic criteri que realment m’afecta. Vull dir que molts bons lectors, un cop publicat el llibre, poden fer-ne una crítica segurament interessant i substancial, però a ell és l’únic a qui faig cas.

Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des dels instituts? Quins autors caldria fer llegir a les aules?

Si és poesia o narrativa el que es llegeix a l’institut jo no ho trobo important, l’important és que llegeixin llibres de veritat. Cal, cal del tot, perquè hi hagi pensament, perquè hi hagi introspecció, autoconeixement, memòria. Però exigim que els joves llegeixin i a la majoria de cases ni els adults no ho fan. El món que s’ofereix als joves ho té tot menys oportunitats de lectura. Manca temps i manca temps de recollida, de silenci. Primer cal construir això (i fer estimbar els mòbils i/o altres consemblants).

A les coses que són transcendents, les que fan plorar, jo no puc encarar-m’hi d’una altra manera. Però necessito fer-ne alguna cosa

Continues alguna tradició? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure?

Em sembla que no reconec cap manera d’escriure tot i que segur que he tret coses de moltes lectures. La majoria de vegades, escric des de referències no literàries, m’agrada escriure pensant en música o en quadres o en una foto d’un llibre on hi surt Carl André de jove enmig d’un bosc caminant sobre un tronc (perquè el land artés poesia sobre l’esdeveniment i sobre la presència i l’absència). He escrit molt escoltant Schoenberg, que és algú a qui no acabo d’entendre però justament per això en ell hi trobo la vida mateixa. I és clar, Rothko és el poeta més perfecte. La pintura i la música sempre arriben una mica més lluny d’on podem arribar amb les paraules, malgrat podem desordenar-les, esclafar-les, prendre’ls tot el sentit, convertir-les en partícules, elles dues sempre guanyaran la batalla expressiva.

-Et sents part d’una generació?

No. (eco)

-Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables?

Dono voltes als mateixos autors Dickinson, Celan, Bernhard, Ashbery, Creeley… Gent morta. De tant en tant em regalen un llibre de Jose Angel Valente i flipo molt. O faig un recital amb algú i penso: carai, molt bé. O coincideixo amb l’Antoni Clapés i em meravella la pau del que escriu i m’encanta que també prefereixi estar al marge del món pintoresc dels poetes de Sant Jordi que signen llibres. O llegeixo els diaris de Cheever i estic un any sencer obsessionada amb el seu to. De molts narradors n’he tret poesia. Els gèneres són fluids, ningú no sap exactament on neixen i moren.

-Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.

Em sembla que per bé o per mal, tot el que he escrit em defineix.

T’havia mirat als ulls

tots els quadres que havia estimat eren allà.

-Es pot viure de la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?

No m’ha passat pel cap perquè si sumo tot el que he guanyat com a poeta a la vida potser em podria comprar una barra de pa o dues. Però és que, qui pot pretendre viure de la literatura, de l’art? D’això que hauria de quedar tan fora del món, que desafia i se’n riu del mercat i l’aprovació del públic quan és autèntic. Beethoven! La Consagració de la Primavera! A mi la idea em produeix si més no una angúnia rara. I ara mateu-me.

Jordi Benavente, La Llança (31.10.18)