El 21 de març és el Dia Mundial de la Poesia i Antònia Vicens (Santanyí, 1941) ha estat l’autora que la Institució de les Lletres Catalanes ha triat per a escriure el poema de la diada. Vicens, a més, acaba de publicar un nou poemari amb LaBreu Edicions, Tots els cavalls, que comentem tot seguit.

La cruesa del passar comptes amb el passat. La salvatgia -i el gest valent- de mirar de fit a fit a la mort, resseguint el dolor amb la paraula. La conversa perenne amb l’amiga que ja no hi és, amb els cavalls de l’ahir. I els cavalls són els dies, els records, els desitjos, les esperances: “Mir passar la vida   a vegades jo també hi surt però no sempre/ em reconec   mal/ que   algú digui el meu nom/ o faci pinso/ del meu/ nom   per als cavalls”. Tots aquests retalls conformen la passejada al galop de Tots els cavalls (LaBreu, 2017), el darrer poemari d’Antònia Vicens.

Les escletxes deixen passar l’olor de les antigues esperances: “Just obrir les persianes  floriren gladiols/ i roses silvestres   n’agafava un ram/ m’omplia els cabells de pètals   fins/ que   cavalls desbocats/ em  varen potejar   el ventre.”

Simbologia bella i tenebrosa: la llibertat dels cavalls compromet la pròpia integritat, implica risc, una animalitat ferotge. També els cavalls ens encarnen a nosaltres: feres voraces, bèsties ferides, animals que envelleixen.

La potència de les imatges de Vicens sacseja amb força el missatge que aquestes aboquen, mescla de violència i bellesa, de fugacitat i perennitat, de contraris que es donen la mà: la potència fràgil, la cruixent valentia que fa tentines a la llum del capvespre. I el beure’s la culpa, digerir-la, excretar-la.

¿Som petits diables, els humans? La vida i la mort transcorreran amb amor o sense, tot i que Antònia Vicens escriu que “es prepara per/ morir   bevent-se/ les metzines/ que   fa anys li don/ humils flors   de l’amor”. I la set d’amor es fa pal·lesa al món, no excempt de maldats ni penúries: “En un principi   Diable em va dir et duré al meu refugi/ el taulell és tan llarg/ que hi caben les ampolles i les copes/ necessàries per donar beure/ a tots els condemnats   però si et pintes els llavis/ t’arrabassaran les dents   tanta set/ d’amor   com hi ha.”

Dicotomies del viure, reconstruccions fantasmagòriques i la narrativitat poètica i fragmentada d’un món on el Diable i Déu són la mateixa entitat. Aquesta és la passejada abrivada i lúcida d’Antònia Vicens a Tots els cavalls.