TRACTATUS DE LA MORT DE LA POESIA CATALANA de Jordi Valls a La Veu dels Llibres (04.07.25)
‘Tractatus de la mort de la poesia catalana’, de Jordi Valls
Acabada la lectura de Tractatus de la mort de la poesia catalana se sentí impel·lit a pintar el que havia llegit i continuava revisant perquè calia temps i dedicació per assimilar un contingut tan profund. Pintà cercles en moviment, en evolució continua, espirals retratant el camí de la vida.
Hi ha una forma tradicional de parlar de llibres, una manera gairebé acadèmica, així com hi ha una manera reglada d’escriure’n. No diré que sigui un ordre estricte recollit en un manual o en un compendi estipulat per doctes i saberuts; reconeguts i acceptats, erudits reunits. Diré que el mètode hi és, funciona, es transmissible, comprovat i practicat. No usar la fórmula generalitzada implica assumir un risc per aconseguir l’objectiu previst. Qui prescindeix del sistema citat s’exposa a fracassar, a no ser entès, a no ser admès, a no ser difós i qui sap a quants perills més se sotmet.
Les conseqüències de jugar-se-la són totalment previsibles, ja que el receptor de la majoria de textos va per feina, necessita capir d’un cop d’ull tot el que té entre mans i intel·lecte, o sigui, vol, li cal o pensa que l’article, el llibre; l’escrit, que es disposa a llegir per voluntat pròpia, imposició, avorriment, necessitat, aprenentatge… sigui assimilat amb rapidesa. Per aconseguir rapidesa de transmissió, recepció i comprensió no hi ha res com repetir el model.
Per l’estrany desig d’immediatesa, per la sobreproducció, per la nostra dispersió de centres d’interès i de gustos autoimposats o dictats per la societat consumista i superficial que ens hem construït; la lectura, encara que sigui feta en paper, vol emular la digital, la qual, massa sovint, esdevé una captació parcial del contingut del text, en funció de la velocitat de desplaçament fet per un dit damunt una pantalla tàctil o per l’obtenció de formes feta pels ulls, enlluernats i esbatanats davant l’ordinador.
Resseguir l’exposició amb el llibre a la mà i llegir davant de cada pintura el poema que la va inspirar va esdevenir una autèntica experiència creativa per al lector-espectador, ja que cada mirada sobre un vers, amplia el propi concepte.
El lector fonamenta la satisfacció aconseguida en la quantitat de informació retinguda. Per aconseguir el màxim grau d’aquests tipus d’acontentament és recomanable fer servir el mètode tradicional i existent, el vell patró. Hi estem acostumats i quan ens el capgiren el nostre rendiment mental baixa a galop. No ens ho podem permetre. Però, què passa si optem per ser agosarats i valents i deixem de fer el que s’ha fet tradicionalment i obrim nous camins?
Passa que ens exposem a l’avorriment, perquè la lleugeresa és la tendència imperant i passa, també, que podem trobar l’esperat i el suggeridor, induïts per una nota prèvia d’origen divers. Precisament ser agosarat i estar atent a les informacions més insignificants va el procès triat pel pintor Joan Descals per a crear la seva última exposició de pintura, feta a la biblioteca Terra Baixa del Vendrell durant els primers mesos de 2025.
Ell sabia, de bona tinta, la trajectòria ascendent de la poesia de Jordi Valls. Feia anys que no li perdia petja i, estava pendent del que publicava. Ho estava perquè el pintor és un lector de poesia experimentat i un amant de la filosofia. Ell sempre ha pintat pensaments.
Sap que poesia és allò que diuen les velles i apreciades normes i ens ho demostra utilitzant la sextina i el sonet. Sap que poesia és parlar d’aspiracions nostrades “perquè en funció / de la humiliació recordada / som dignes d’existir”.
No el va sorprendre la constant fermesa de la veu del poeta, les reivindicacions fonamentades, els contrastos exposats, la duresa del trajecte, l’amor a l’entorn, el bri de llum foradant l’horitzó fosc. Hi trobà imatges a dojo, afirmacions sorprenents, versos suggeridors: “Bocabadat, batego a cada cercle”.
Just acabada la lectura de Tractatus de la mort de la poesia catalana se sentí impel·lit a pintar el que havia llegit i continuava revisant perquè calia temps i dedicació per assimilar un contingut tan profund. Pintà cercles en moviment, en evolució continua, espirals retratant el camí de la vida. Pintà rostres coneguts, els colors del pensament, la força, les ànsies, la constància… Pintà els seixanta-dos poemes del llibre, aportant la seva interpretació plàstica tal com havia fet abans amb Espriu, Gimferrer, Panyella, Vinyoli, Duarte…
Resseguir l’exposició amb el llibre a la mà i llegir davant de cada pintura el poema que la va inspirar va esdevenir una autèntica experiència creativa per al lector-espectador, ja que cada mirada sobre un vers, amplia el propi concepte, fa traçar vies rectes o diagonals impensades i, això és així perquè, el poeta sap que poesia és allò que diuen les velles i apreciades normes i ens ho demostra utilitzant la sextina i el sonet. Sap que poesia és parlar d’aspiracions nostrades “perquè en funció / de la humiliació recordada / som dignes d’existir” i que poesia és fer referències als qui són considerats clàssics. “Aquí comença la terra baixa / on la realitat és previsible. Va cap avall / i s’integra a l’herba com una fulla més”.
Assumir el risc d’allunyar-se de la fórmula tradicional comunicant-nos fets evidents i no reivindicats, com ara l’existència de “La filera inquisidora d’invisibles”.
Però, Jordi Valls, no ignora i demostra que la poesia no és un bell i vell patró, sinó que es nodreix també i necessàriament d’innovació constant; per tant no té termes malsonants, ni temes exclosos. “M’he llençat a la trituradora / que m’ha anat digerint poc a poc”. Troba poesia en aquells àmbits recòndits on no l’hauríem cercat seguint el vell patró i estableix relacions, causes i efectes sorprenents entre Espriu, Los Chichos o el mercat setmanal, on acudeix gent de procedències i interessos diversos.
La valentia de Jordi Valls rau en assumir el risc d’allunyar-se de la fórmula tradicional comunicant-nos fets evidents i no reivindicats, com ara l’existència de “La filera inquisidora d’invisibles”, filera que devia iniciar-se en el “Jurassic Park”, “Infatigables en el seu anar i tornar”. La proesa del poeta exigeix lentitud lectora, temps de reflexió i ganes de sensacions diferents i noves. La lectura d’aquest Tractatus demostra que “el poema reviscola, amb noves arquitectures i cadàvers”.
Nati Soler a La Veu dels llibres (04.07.25)
