UNA DONA MERAVELLOSA de Joan Jordi Miralles al Regió 7 (10.05.14)
Insatisfaccions (sobre “Una dona meravellosa”, de Joan Jordi Miralles)
Fins ara, Joan Jordi Miralles ha publicat quatre llibres: tres novel·les i una obra de teatre. La seva novel·la més recent, Una dona meravellosa (Labreu, 2014), torna a ser un text de primera magnitud, escrit per algú que domina el pols narratiu i que té una habilitat força insòlita: la de mantenir atrapat el lector fins i tot quan li explica històries que aquell potser preferiria no llegir. A L’Altíssim(2004) alternava, amb un estil contradictori i provocador, dues històries allunyades que conflueixen en una reflexió profunda sobre la dimensió divina de l’home; L’úter de la balena (2010), que també exhibia un llenguatge extremat, era un relat apocalíptic, ambientat en un món inundat, on tres germans campen, desorientats, entre la desesperança de constatar que la pluja no s’acaba, i la fe en un poder diví reparador; Amb l’obra de teatre Això és Àustria (2012), Miralles s’erigia en una mena de Thomas Bernhard a la catalana i, desinhibit tant en el llenguatge com a l’hora de retratar moralment els personatges, carregava contra els qui controlen el món de la literatura i la publicació a Catalunya. Ara, amb Una dona meravellosa, el manresà, amb un llenguatge un xic més contingut (que no vol dir, ni de bon tros, que s’hagi deixat arrossegar per la correcció política), aconsegueix retratar un personatge tan particular com absorbent.
La presentació de la protagonista, al primer capítol, és trepidant. Amb frases curtes i directes, sense cap concessió a la filigrana barroca, fa el retrat d’una dona un pèl ingènua que, sense ser del tot infeliç, viu una vida mediocre. Després de separar-se d’un marit que ronca, i amb qui comparteix una filla independent i rebel, comença una fugida endavant sense un destí marcat. A partir del segon capítol, el ritme es tempera i contemplem el dia a dia de la Neus, la protagonista, infermera que assisteix malalts terminals (és remarcable el domini, per part de l’autor, de la terminologia hospitalària i del registre mèdic), disposada a convertir-se en la joguina sexual del primer home que trobi mentre intenta refer la seva vida. Un seguit de trens que arriben tard i un parell de girs argumentals més o menys sobtats ens sorprenen quan pensàvem que la història estava encarrilada i tot plegat ens aboca a un final que, com és habitual en les novel·les de Joan Jordi Miralles, té alguna cosa de transcendent.
A Una dona meravellosa hi ha alguns llocs comuns de l’obra de Miralles: escenes de sexe explícit on els personatges no sempre gaudeixen, descrites sense cap concessió a l’erotisme i amb la cruesa pròpia del llenguatge pornogràfic; imatges d’una plasticitat inquietant, repugnants i captivadores alhora; homes i dones posseïts per obsessions sovint malsanes; cert to provocador cap a qüestions sobre les quals molta gent és sensible, com l’independentisme o les “convencions estúpides dels lligams familiars”; algunes vacil·lacions de criteri lingüístic (trobem, per exemple, “Villefranche-de-Conflent” al costat de “Perpinyà”); i, sobretot, la presència de personatges insatisfets, desencantats, fastiguejats per l’entorn i la vida que els toca viure. Outsiders desubicats, solitaris, que no acaben de trobar el seu lloc al món i que, això sí, acostumen a poblar els relats de Joan Jordi Miralles.
Llorenç Capdevila (Article publicat a Regió7, el dia 10 de maig de 2014)