UNA DONA MERAVELLOSA de Joan Jordi Miralles ressenyat per Anna Carreras al TimeOut (30.07.14)

Una dona meravellosa de Joan Jordi  Miralles

*****

Quan Joan Jordi Miralles (Osca, 1977) escriu un llibre, dóna cinema del que et queda a la retina dies després dels títols de crèdit, com passa amb La pianista de Haneke. Autor de les novel•les L’Altíssim (2004) i L’úter de la balena (2010), i de l’obra de teatre Això és Àustria (2012), Miralles ens torna a deixar garratibats amb un títol homenatge a la cançó de The Smiths, Wonderful woman. Un narrador remot que de vegades muda en la consciència del personatge ens conta la fugida a la deriva d’una infermera fastiguejada de tenir gel a les venes en comptes de sang. La violència del lèxic –i de la trama– de Miralles és un vent electritzat que injecta vitalitat al melodrama (“les parets d’una vagina estan fetes per suportar-ho tot”). Les estacions interiors no coincideixen amb el calendari. Avorrida com una ostra i per lluitar contra el propi fat, la Neus accelera la seva vida i trenca amb tot d’una manera quixotesca (amb molins i tot). El lector s’encomana del ritme frenètic i sent el vertigen de l’abisme quotidià. “El futur és tenir por i ser valenta”, es repeteix la Neus en tot el seu periple cap a la misèria moral i l’infortuni. La voluntat de devorar el món, l’emancipació delirant d’una MILF sense manies, l’ímpetu de l’anònim, el cansament emocional atroç, ofegar-se en la pròpia saliva, la histèria i la pèrdua, els sentiments condicionats, el trasbals del concepte família, una filla desconeguda (grandíssim personatge), l’inquietant món d’avui que manté les emocions en estat d’hibernació, un parell de secrets que generen ansietat i una sorpresa. N’hi ha que neixen estrellats, però se la juguen. Miralles pinta la neurosi del segle XXI a través del fer dels personatges, i l’hiperealisme de les descripcions és efervescent. El dolor ha deixat d’unir les persones: la vida a l’hospital s’exhibeix amb tota la seva crueltat, i només és un reflex microscòpic de la societat pudent i insatisfeta. Miralles és mestre en hardcore, narrador implacable, conscient dels móns que explica, generós en sarcasme i brillant en estratègia. La vida no s’atura mai i és bo desinfectar-la d’àcars, bacteris i records. Sobretot quan tenim la sensació d’haver-nos convertit en espectadors del nostre propi viacrucis.

SEXE COM A LLENGUATGE
“Està decidida a tastar la fornicació crua i instintiva d’altres cossos. No s’ha de sentir com una merda: ara se sentirà més viva i autèntica que mai”.

HUMOR DEL FI
“També hi ha un tercer individu immòbil, a l’expectativa d’alguna cosa que no acaba de passar; la Neus triga una estona a deduir que és una estàtua”.

BOTTOM LINE
Pensaments extravagants i rols volubles en un món infernal. Cal recuperar la gràcia de viure.

Anna Carreras, Time Out Barcelona (30.07.14)