Fa un parell de mesos que em van comunicar que havia guanyat el 1r premi del concurs de recomanacions de “Llegir en català” . La foto que vaig presentar va ser valorada com la més original i va servir per il·lustrar en el bloc la ressenya del llibre No et miris el riu, de Mònica Batet (2012, Editorial Meteora). La pots veure aquí. Llegir en català és una associació d’editorials independents de Catalunya que treballen per fer arribar els millors llibres en català i està formada per les editorials Raig Verd, Periscopi, LaBreu, L’Avenç, Gregal, Llibres del Delicte, Saldonar, Gall editor, Alrevés, Saldonar i Meteora. Aquest és el seu facebook i aquest és el seu bloc.

Unes setmanes més tard el servei de correus em donava una alegria. No em portaven les factures habituals, sinó un paquet amb un lot de llibres i una samarreta de l’associació. Era el premi de Llegir en català. Vaig triar El Compromís com a primera lectura d’entre els cinc llibres que van arribar. Avui el recomano en aquesta ressenya perquè és un llibre que m’ha entusiasmat i m’ha servit per descobrir un nou escriptor.

Sergei Dovlatov (Ufa, 1941-New York, 1990) forma part amb Ióssif Brodski, Yevgeny Rein, Dmitri Bobyshev i Anatoly Naiman, entre d’altres, d’una generació d’autors russos que van topar a finals dels anys seixanta del segle passat amb la dictadura comunista soviètica. La conseqüència va ser la censura i el control i per tant la impossibilitat de dur a terme la seva feina en un marc de llibertat. Els poetes, creadors i periodistes que no es van sotmetre a l’establishment ideològic soviètic es van convertir en uns pàries. Eren creadors que treballaven en la clandestinitat, amb la negativa de les editorials a publicar els seus llibres, i amb muntatges judicials que acabaven amb ingressos a la presó o en els psiquiàtrics. Pots aprofundir en l’autor, en el seu context polític i en la trajectòria literària si llegeixes el fabulós article Ciudadano Dovlatov, de Lino González Veiguela a la revista Clarín.

El 1979 Sergei Dovlotov va emigrar als Estats Units i dos anys després va aconseguir publicar-hi El Compromís en rus. El llibre és el tercer de la dotzena que va publicar. La zona. Apunts d’un vigilant de camp (2009),  La Maleta (2010) i El Compromís (2011), són els tres llibres que LaBreu edicions ha traduït al català.

En El Compromís l’escriptor rus narra la seva experiència de tres anys (1973-1976) com a redactor del diari Estònia Soviètica a Tallin, abans que l’expulsessin del Sindicat de Periodistes. “M’havien ofert un passatge. Em trobava en un carreró sense sortida. Deutes, problemes familiars, una certadesesperació. Partim cap Tallin a la una. A la butxaca tenia 27 rubles, la targeta de periodista, bolígraf. A la borsa de viatge, una muda interior”.

Els dotze encàrrecs periodístics que encapçalen cada capítol introdueixen les dotze històries del llibre. Els encàrrecs s’acaben convertint,  irònicament per en Dovlatov, en dotze compromisos. Sobre què escriu? Quin tipus d’articles li encarregaven? Us podeu fer una idea de què va El Compromís amb alguns dels arguments de les històries: la vaca lletera més productiva del país, les “faltesideològiques” per utilitzar l’ordre alfabètic en lloc de l’ordre del soviètic, lescelebracions del partit comunista en el funeral d’un director de la televisió pública,  o la difícil elecció del nadó 400.000 d’entre una llista de candidats pocapropiats.  Cada capítol és una història fantàstica producte de l’autobiografia, el relat curt i el periodisme. Pots aprofundir més en els arguments i en els personatges del llibre si llegeixes l’apassionada ressenya que li van fer des del bloc El Caimán Sincopado.

Segons el propi autor les seves impertinències periodístiques eren meditades i hàbils. Un conegut va batejar el seu estil com a “descaradura respectuosa”. “Bevia, provocava escàndols, manifestava miopia ideològica. A més a més no era del Partit i era mig jueu i tot. I, per acabar, la meva familiar cada vegada estava més embolicada.”

Sergei Dovlatov ha passat a la història com un dels escriptors russos més populars i estimats del segle XX. El seu poder literari  es basa en la gran capacitat d’observació. Dovlatov escriu a partir del semenfotisme,  des del punt de vista de l’insubornable i des d’aquell orgull dels esclafats als que només els hi queda la dignitat de treure-li la punta a tot. Sergei Dovlatov es riu d’allò que veu i d’allò que viu, i ens fa riure a nosaltres, els lectors, amb les seves conclusions, sentències i diàlegs. Allò que explica és trist, és surrealista, és nostàlgic… són històries de bojos! Et descobreixes amb un somriure constant però amb la permanent certesa  que allò que llegeixes és absolutament dramàtic. Les històries de Dovlotov desemmascaren el papanatisme de la  política comunista russa. Sense buscar-ho explícitament, entre gotet i gotet de vodka, la transgressió, la denúncia i la crítica van calant d’una manera subtil.

Tot plegat, una literatura rodona, divertida, corrosiva, sorprenent… i tremendament dura.

-Jo? Ara mateix em penjaria! Però em fa pànic el dolor a l’últim moment. Si pogués adormir-me i no despertar-me mai més…

-I que hem de fer?

-No pensar. Beure vodka –va treure una ampolla.

-Em sembla que m’emborratxaré –vaig dir.

Sergei Dovlatov va fer del vodka el seu refugi contra la soledat i l’amant etern a qui confessar els secrets més íntims. Com diu la dita els nens i els borratxos diuen sempre la veritat. Na zdorovye!.

Títol:  El Compromís   Títol original:  Kompromiss   Autor:  Sergei Dovlatov  Traductor:  Miquel Cabal Guarro   Primera edició:  novembre de 2011  Editorial:  LaBreu   EAN: 978-84-93858-37-7   Format:  192 pàg.  16 euros rústega.

ressenya d’EL COMPROMÍS al bloc: http://totesunamentida.wordpress.com/ (14.03.14)