Té raó Antònia Vicens quan assegura que, en realitat, és una poeta emergent, ja que no va ser fins ben entrada la primera dècada del segle XXI que va publicar el seu genial debut, Lovely, a la llegendària col·lecció “Balenguera” de l’antiga Editorial Moll. Era l’any 2009 i aquell bateig de foc, i d’aigua de mar plena de peixos carnívors, va significar un profund impacte dintre del nostre sistema literari. Per a molts mandarins allò era un gir de timó inesperat, però per a les persones que feia anys que llegíem amb atenció les obres narratives de l’autora, aquesta redimensió de la seva escriptura confirmava el que sospitàvem des de molt temps enrere: que la paraula vicensiana passava per una veu de profundíssima alenada poètica. En més d’una ocasió, la mateixa poeta ha declarat que no es va plantejar conscientment escriure aquell llibre, més aviat li va caure a sobre com una pluja, i, en aquell cas, es tractava d’una densa pluja de llàgrimes. Lovely és un llibre plany, un dol en versos, per la mort del pare i per tot un seguit de degeneracions individuals i col·lectives.
Però també és molt més que això. El primer títol poètic d’Antònia Vicens no només conté poemes memorables, com “La meva primera llibreria”, que es llegeix com un meravellós autoretrat (“Aviat a casa varen anar arribant Albert Camus. William / Faulkner. Virginia Woolf. Víctor Català. Carson / McCullers. I James Joyce amb el seu Retrat / d’un artista adolescent que / em va crear una úlcera / a la ploma”); sinó que també segella l’estil de la poeta al llarg d’una futura trajectòria lírica: versos trencats i esqueixats, normalment sense mètrica ni rima però amb un ritme de gran contundència, fet que es confirma en els corprenedors recitals que ofereix i que genera ovacions; imatges d’impacte, amarades de violència estricta, fet que ha menat més d’una veu a comparar-la amb Víctor Català, Mercè Rodoreda o, fins i tot, Quentin Tarantino, i val a dir que aquestes comparacions no són desencertades, ja que els poemes d’Antònia Vicens tenen una força implacable inqüestionablement gore, gairebé com de film coreà; la capacitat d’explicar històries de manera el·líptica, mai directament, però sí de forma clara, sintètica, salvatge…
En aquest sentit, sembla com si el camí d’Antònia Vicens com a escriptora ha passat d’escriure històries duríssimes amarades de poesia a aconseguir una poesia que subtilment deixa entendre històries tèrboles, capaces de ser compreses no pas amb mecanismes narratològics sinó amb revelacions plenes d’inspiració. La ja imprescindible col·lecció “La Fosca” de Lleonard Muntaner Editor, liderada per una de les més perseverants defensores del projecte vicensià com Maria Muntaner, va treure a la llum el seu volum següent, Sota el paraigua el crit, una obra de gran volada mística que inclou poemes sacsejadors com “dEsclofia”: “Els pits com secalls. Els mugrons dues ametlles / amb gramenera i encara vol alimentar el món / la dona mare. // L’esquena corbada. I no és per besar la terra / és per enterrar-hi el ventre / la dona mare. // Els ossos de les víctimes són plany i cant / dins la seva oïda. Sàvia i només coneix el dolor del seu poble / la dona mare”. Més que un poemari sembla un tractat de mística que analitza, amb una volada intensitat i una veu messiànica, algunes de les zones més fosques del nostre món a través d’unes metàfores implacables.
Fred als ulls va significar una confirmació. El llibre, una altra investigació immisericorde a través d’inhòspits terrenys de gelor espiritual, veia la llum a la mítica i prestigiosa col·lecció “Jardins de Samarcanda” de Cafè Central i Eumo Editorial, empesa durant més de trenta anys pel lideratge de dos noms fonamentals de les nostres lletres com Antoni Clapés i Víctor Sunyol, que també varen decidir recuperar i reeditar Lovely quan era introbable. A més a més, l’aparició d’aquests volums implacables (“moltes de les coses que abans no vas gosar / fer ara sí que tens prou coratge / de fer-les però no pots a la sang / ja no t’hi creixen lliris camines arrossegant // amb les sabates / enfilalls de sols petits que no / encalenteixen”) van dur altres confirmacions: la de la veneració d’una autora que no sempre havia estat tan reivindicada i que durant moltes dècades havia maldat per defensar una incorruptible aposta ètica i estètica. Un joveníssim Sebastià Portell li va dedicar una llarga entrevista biogràfica amb Massa deutes amb les flors (Lleonard Muntaner Editor, 2016). Alhora, Antònia Vicens va començar a rebre una llarga corrua de reconeixements, que s’afegien als que ja tenia com el Premi Sant Jordi de Novel·la, que va guanyar quan tenia vint i pocs anys, o la Creu de Sant Jordi a la seva contribució: el Premi Nacional del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Palma, la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Santanyí, el Premi Josep Maria Llompart dels Premis 31 de Desembre de l’Obra Cultural Balear, el Premio Nacional de Poesia del Ministeri de Cultura, el Premi Cavall Verd i el Premi Jaume Fuster de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, el Premi Trajectòria de la Plaça del Llibre i, més recentment, el Premi de la Crítica Serra d’Or i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
A aquests reconeixements s’ha anat afegint, progressivament i massivament, una defensa equànime per part dels vectors de la crítica, però també de les persones que llegeixen i estimen la poesia. Així Antònia Vicens ha anat recitant en els més importants festivals de poesia dels Països Catalans, però també de la península Ibèrica i de punts clau d’Europa: la seva obra completa s’ha traduït al francès i va ser una de les convidades d’honor a Le Marché de la Poésie de París per defensar-la, i els seus títols estan sortint de mica en mica en castellà, gràcies a Carlos Vitale i Rodolfo Häsler. Sense cap mena de dubte, es pot declarar que Antònia Vicens és un dels noms més importants del cànon.
LaBreu Edicions ha apostat decididament per Antònia Vicens aquests darrers anys. La va convidar a formar part de la col·lecció “Mas de Bernis”, en què tres plomes van al Delta de l’Ebre per escriure un conte. El resultat va ser Cremen cels, un recull exquisit a cura de la mateixa Vicens al costat de Míriam Cano i Martí Sales. A la col·lecció “Alabatre” s’han publicat els dos darrers poemaris de la poeta fins ara: Tots els cavalls, un torrent d’energia desbocada (“Els cavalls peüngles sangonoses úlceres / a la pell bromera a la boca es fiquen / a les cases violen les dones mentrestant / jo reclosa en una pallissa / m’aliment de farratge / la panxa inflada a punt de donar / a llum un pollí”); i Pare què fem amb la mare morta, una terrorífica aventura amarada de foscúria (“Si llancéssim les dents de la mare al voltant del / taronger traurien / arrels / obririen vies Així / a nosaltres / ens seria fàcil endinsar-nos / fins al nucli de la terra / ja que / entre les roques foses / de ben segur / hi ha / encara viva /la seva veu No ploris”). Són dos títols bestials per a dues obres absolutament duríssimes i alhora il·luminades per una obscura claredat, com si Antònia Vicens parlés de tu a tu amb els àngels i els dimonis tal com ja ho feia William Blake.
Per a qui vulgui llegir i copsar alguns dels sentits totals de la poesia d’Antònia Vicens, té a la seva disposició dos volums de gran ajuda que, de ben segur, faran molt bona companyia: Davant el fulgor. Per a llegir l’obra d’Antònia Vicens, editat per Sebastià Perelló i Sebastià Portell amb fotografies de Jean Marie del Moral (Lleonard Muntaner Editor, 2018), i el número 116 de la revista de poesia Reduccions (maig del 2021), que no només porta el cicle de poemes inèdit “Baleigs” sinó també estudis de la seva obra a càrrec de Sebastià Perelló, Maria Palmer, Roser Casamayor i Pol Guasch. L’obra de Vicens no ha estat només exaltada per part d’aquest grup de gent, sinó que s’ha propagat més enllà, i les obres recents de Pau Vadell, Lucia Pietrelli, Anna Gual, Laia Llobera o Chantal Poch no es poden entendre del tot sense el mestratge de l’autora nascuda a Santanyí, que al seu torn va rebre el mestratge de dos definitius santanyiners il·lustres, com Bernat Vidal i Tomàs i Blai Bonet, i d’un altre nom molt especial per copsar la dimensió de tota la cultura als Països Catalans com va ser Josep Maria Llompart, amb qui Vicens va escriure i publicar un text híbrid, entre la poesia i la prosa, que porta per títol Vocabulari privat i que recentment ha recuperat AdiA Edicions.
Aquest darrer Premi d’Honor de les Lletres Catalanes confirma, de bell nou, no només un talent poètic major, sinó també una figura que ha sabut transmetre una identitat i una idiosincràsia com a baula generadora de present i de futur; per això Vicens va ser una de les indiscutibles convidades al recital poètic i musical Llegats vivents al Palau de la Música Catalana en una nit històrica, memorable i patrimonial. Ara tornarà a la Casa dels Cants, com la va batejar Joan Maragall, per agafar el conegut guardó que cada any lliura Òmnium Cultural a una persona que hagi contribuït, exemplarment, a la vida cultural dels Països Catalans a través d’una obra literària, científica o intel·lectual. És així com Antònia Vicens s’afegeix a una llista recent de persones que han consagrat la vida a la poesia, com Marta Pessarrodona o Enric Casasses. Finalment, no em puc estar de dir que aquest guardó fa olor de consagració definitiva per a una creadora infatigable que ha lluitat tota la seva vida per existir i per escriure amb una llibertat absoluta. Reconeixements com aquest no només són merescuts sinó que també fan il·lusió, i generen un brou èpic que pot convidar noves persones a llegir, per primer cop, una obra excepcional com l’Antònia Vicens, i gràcies a ella descobrir una de les més grans poetes nostrades, però també del panorama europeu i internacional.
